Lectures de l'escola franquista

Des de petit que guardo el llibre de "Lecturas" . És el llibre que ens feien llegir a classe quan tenia uns 6 anys. M'agrada conservar-lo perquè és un bon exemple de com la dictadura franquista ens volia formar, i del que ells entenien per educació. 

Una de les histories que ens feien llegir és una barreja de la Blanca Neus i la Bella dorment que no tinc paraules per qualificar. A continuació reproduiré literalment la historia, però primer, per a quedi ben documentat, les dades del llibre:

Títol: "Lecturas Graduadas - Libro primero"

Editorial: Luis Vives S.A. - Paseo de Fernando el Católico 63 - Zaragoza - 1962

Censor: Dr. Vicente Tena - Vicario General
Dipòsit legal: Z. 62 - 59

Com a curiositat, al títol de la portada (foto) no apareix la paraula "graduadas" que sí apareix al títol de les pàgines interiors. 

La historia que reproduiré es titula "La fábula maravillosa de España", està a les pàgines 187- 189 del llibre, i va signada per un tal E. Giménez Caballero , creador ideològic del feixisme espanyol.

1. España era una princesa hija de un rey muy poderoso. Y de una reina muy bella, muy dulce y muy buena. España al heredar el trono, sería tambien poderosa. Aunque ya era, como su madre, buena, delicada y bellísima. Todo el mundo la adoraba. Y ella paseaba por los inmensos dominios del reino sembrando caridades y sonrisas.

2. Mas un dia su reina madre murió. Y el rey, al poco tiempo, volvió a casarse con una mujer muy mala y muy envidiosa. Que fue para la pobre España una terrible madrastra. Esta madrastra no podia soportar la belleza y el poderío de la princesa. Y por eso un día se acerco a España y le dio a probarse una cinta. Y apretó con ella, tanto, la cintura de la princesita, que estuvo a punto de sofocarla. Aún intentó en otra ocasión su muerte. Hasta que al fin una vez, con engaños, consiguió la madrastra sus propósitos envidiosos, dándole a España una fruta embrujada que --apenas comida-- la sumió en un sueño profundo, largo y como mortal: en un encantamiento. Del que sólo podia despertarla un Caudillo montado en un caballo blanco y tocándola en la frente con su espada de oro.

 3. España fye depositada en una urna de cristal en medio de un espeso bosque mientras todo el pueblo lloraba y pedia al cielo que aparecies pronto el Caudillo liberador.

4.  Pasaron los dias. Pasaron los meses. Pasaron los años. Y el rey y la madrasta murieron. Pasaron los siglos. Y el bosque se cubrió de malezas. Y un rio ancho y hondo le rodeó como un foso. Y ya nadie podía llegar hasta donde estaba la princesa., defendido el paso por pinchos, dragones, lobos, sierpes, lechuzas, cuervos y torrentes.

5. Varios héroes fueron surgiendo --atraidos por la leyenda de España dormida en el bosque-- con el ideal de desencantarla, desposarla, ser felices y poderosos. Pero todos perecían o renunciaban a la empresa.

6. Hasta que cierto día de estío --bajo el signo del León: 18 de julio-- apareció en el horizonte un jinete montado sobre un caballo blanco. Traia en la mano una espada de fuego. Cuando las gentes vieron llegar a este gentil caballero pensaron que también él perecería sin salvar la princesa.

7. Pero ante el asombro, el clamor y las esperanzadas lágrima del pueblo, este Caudillo, con un salto de su blanco caballo, cruzó el agua que separaba el bosque embrujado. Y con su espada flamígera mató las alimañas y todos los malos espíritus. Y pudo acercarse a la urna de cristal. Y mirar a España, que yacía como muerta. Pero más bonita que nunca. Y con la punta de su hoja de oro tocó la frente de la hechizada. Y se oyó en todo el bosque, y hasta en paises lejanos, un estruendo espantoso, como el estallido de una guerra.

8. España abrió poco a poco los ojos. Miró a su liberador. Sonrió. Y al fin, ¡Arriba España!, se levantó. Y dando el brazo a su héroe, levantándose, se dirigió a su castillo. Y a cumplir la promesa del altar. Y sonaban campanas de boda en el aire. Y todo era alegría, júbilo, banderas, luces, cantos. Y el paso alegre de paz.

9. España --librada del veneno que le diera la Envidia-- desposo a su Caudillo salvador. Y vivieron muchos años. En la mayor gloria del cielo y de la Tierra.

Sense comentaris, excepte que totes les "Y" són de l'autor; no havia llegit mai un text amb tantes "y".

Unitat independentista o no

Perquè costa tant que els independentistes vagin en una sola candidatura a les eleccions catalanes?

Per que tothom creu que un Front Nacional amb  ERC, SI, DCAT, RCAT, etcètera no obtindran la majoria absoluta, 68 o més diputats, per a proclamar la independència.

La clau està a CiU. Si CiU es sumés a aquest Front Nacional, llavors sí que es tindria majoria absoluta i es podria fer la Declaració d'Independència.

Per tant, l'escenari més probable, o que molts s'imaginen, és que el Front Nacional en el millor dels casos milloraria els resultats d'ERC i privaria a CiU de la majoria. A partir d'aquí s'esperaria a poder empènyer a CiU cap a posicions independentistes, entre altres coses perquè l'asfixia econòmica que pateix la Generalitat no sembla que permetin res més, o independència o dissoldre's dins d'Espanya. 

I per aquí plora la criatura, com que aquest Front Nacional no podria proclamar la independència, caldria seguir gestionant una nova legislatura, i és aquest convenciment de que hi haurà una nova legislatura “autonomista” el que fa que els partits posin condicions per a formar aquest Front Nacional per tal de buscar avantatges per a la legislatura. Trist i penós, però és així. Cal dir també que no tots els partits són iguals, i alguns no posen condicions, però el problema existeix.

Per tant, com deia CiU és la clau, i cal veure com fer-los donar el pas endavant i que apostin obertament per a la independència. 

És a dir, per a que hi hagi unitat independentista, caldrà sumar-hi CiU o com a mínim CDC. 

I per fer-ho, sembla, per la forma d'expressar-se els seus líders, que CiU necessita excuses; ara l'excusa és exhaurir la via del pacte fiscal. Penso que és per això que ERC ha recolzat la proposta de pacte fiscal al Parlament, per a que CiU exhaureixi d'una vegada aquesta via.

Crec que per a CiU totes aquestes històries del pacte fiscal, explorar altres camins, dir que no els donen més opció, etcètera, són qüestions internes, que tenen a veure amb les relacions i compromisos dels seus líders, corrents interns, i els missatges previs que han enviat al seus votants (ara no toca, cal fer pedagogia, buscar l'encaix [...] ). Si ens hi fixem, veurem que per als líders CiU la paraula independència és tabú o quasi; i hi ha qui afirma que en el moment que la facin servir amb normalitat, Madrid començarà a fer circular “expedients” amb informació perjudicial per aquell líder de CiU que s'atreveixi a fer-ho.

I no queda gaire temps. Dubto que la Generalitat aguanti l'asfixia econòmica gaire temps més.

Salut, pública o privada?

Primer de tot, que volem dir amb salut pública?

S'entén que per salut pública estem parlant d'un servei públic de salut al qual, amb més o menys prestacions,  tothom hi té accés.

Quin model tenim? 

A Catalunya el sistema és el que se sol anomenar “asseguradora pública”. És a dir, l'administració, via un organisme públic que en aquest cas és el Servei Català de la Salut, fa d'asseguradora que ofereix als seus assegurats (els ciutadans) una sèrie de prestacions depenent de les circumstàncies personals de cadascun d'ells (en actiu, pensionista, cotitza, no cotitza, pertany a col·lectiu amb necessitats especials, etcètera); al conjunt de prestacions a la que té dret cada ciutadà s'anomena Nivell de Cobertura.

En el model actual només està garantit que el servei serà públic. Això és important tenir-ho en compte a l'hora d'entendre com funciona el Servei de Salut.

Que vol dir això? Doncs vol dir que el servei és públic però el proveïdor pot ser privat, per exemple: l'hospital comarcal al qual em correspon anar si tinc una urgència és de titularitat privada  però el servei que dona és públic.

El Servei Català de la Salut, per a cobrir els serveis que ha de donar (Atenció Primària, Especialitzada, Soci-sanitària, etcètera) contracte proveïdors per a quests serveis. Per exemple, contracte un proveïdor per a donar l'assistència primària en un CAP, o els serveis hospitalaris d'un hospital privat per a fer d'hospital comarcal, o d'una residència per a donar atenció soci-sanitària.

Els serveis es contracten mitjançant concurs públic, però se'n fa poca difusió i un cop adjudicat costa molt saber-ne les condicions d'adjudicació; algun dia n'haurem de parlar.

I llavors quin paper i fa en tot això l'Institut Català de la Salut (ICS)?

Doncs l'ICS fa el paper de proveïdor públic de serveis de salut. La majoria dels concursos per a donar servei d'assistència primària en un CAP, els guanya l'ICS, més del 80%. També és titular d'alguns dels grans hospitals de referència.  És a dir, l'ICS és qui dona la major part de servei d'assistència primària i una part important de l'hospitalària.

Quan es parla de privatitzar la sanitat de que es parla? Doncs de privatitzar proveïdors públics com l'ICS, de contractar més proveïdors privats eliminant proveïdors públics. Alguns erròniament ara parlen  del copagament com a privatització, confonent el fet de pagar una part d'un servei públic amb el pagament d'un servei privat. El copagament afecta a com es finança el servei, no a la seva titularitat pública.

És bo o és dolent privatitzar proveïdors de salut? Hi ha qui opina que la gestió privada és més eficient i que per tant amb proveïdors privats el servei de salut ens costaria menys. Però els detractors de la gestió privada recorden que com a empresa privada aquests proveïdors han de donar beneficis i per aconseguir-ho retallen costos que acaben repercutint a la qualitat del servei.

I tot això qui ho paga? Els impostos. El servei de salut es finança via dotació pressupostària.  Una petita part també be del copagament farmacèutic; tot i que ara se'n parla molt, ja existia des del principi, els treballadors actius aportaven un 40% del preu dels medicaments receptats per l'assistència primària.

Cal recordar que les cotitzacions socials que es descompten de les nòmines dels treballadors actius no són per a pagar el servei de salut, són per al pagament de pensions i prestacions socials.

Cal privatitzar els proveïdors de salut? Crec que la resposta a aquesta qüestió depèn del tipus de servei proveït. 

Actualment hi ha tota una xarxa d'hospitals d'ús públic que són de propietat privada i que presten servei públic, mitjançant contracte amb el Servei Català de la Salut, substituir-los per hospitals públics nous, o adquirir-los, seria una inversió important que no sembla justificada, i que en tot cas caldria considerar cas per cas; és a dir si un hospital contractat no dona el servei adequat i no es possible contractar-ne un altre a la zona, llavors sí que cal considerar-ne la compra; o en el cas de no tenir en un territori cap hospital disponible per a ser contractat, construir-ne un. 

Un tipus de proveïdor privat que normalment ningú qüestiona, són les Oficines de Farmàcia, les “farmàcies”, on ens dispensen els medicaments receptats. Encara no he sentit ningú que digui que  seria més eficient tenir Oficines de Farmàcia de titularitat pública, per a dispensar els medicaments prescrits pels metges d'atenció primària? En la mateixa línia hi ha les “ortopèdies” que dispensen els aparells orto-protètics prescrits pel servei de salut. Ningú reclama que siguin de titularitat pública.

On apareix doncs el conflicte entre públic i privat? En els grans contractes, com poden ser els contractes per proveir assistència primària a un CAP, o els serveis hospitalaris, per exemple, on les empreses del sector privat poden obtenir beneficis i el ciutadà tem que això impliqui una menor qualitat del servei. Per tant, cal o convé privatitzar l'ICS? No, no hi ha cap garantia de que els serveis proveïts milloressin, al contrari, al no poder millorar els ingressos, que són fixos, un proveïdor privat només podria obtenir beneficis retallant costos i això acaba repercutint en la qualitat del servei. 

Hi ha corrupció a la salut pública? La poca transparència en les adjudicacions fa pensar que sí, especialment en aquelles entitats més opaques (casos com Innova de Reus, i altres).

Solucions? Més transparència informativa. Hauria de ser fàcil saber les condicions d'adjudicació d'un servei, tant del plec de condicions com de l'oferta guanyadora. Per exemple, qualsevol ciutadà hauria de poder saber qui gestiona el seu CAP, en quines condicions, quin cost té per a l'administració. I també ha d'haver-hi un control de qualitat del servei que permeti valorar realment i amb criteris objectius el servei donat, i que el ciutadà n'estigui informat. Actualment és molt difícil accedir a aquesta informació; per exemple, com podem saber les reclamacions que hi ha hagut al nostre CAP? I quines actuacions s'han produït a conseqüència d'aquestes reclamacions? També cal més participació; lligat amb la transparència hi ha d'haver la possibilitat de participació del ciutadà en la gestió dels serveis que l'afecten directament (assistència primària, serveis hospitalaris comarcals, etcètera) com a mínim en el control de qualitat del servei.

Independència i Justícia

Un dels “serveis” bàsics que ha de quedar garantir en proclamar la independència és la Justícia i la seguretat jurídica.

Un dels riscos més grans en aquest terreny prové el fet de que la Justícia està en mans espanyoles i plena de jutges no tans sols contraris a la independència de Catalunya sinó simplement contraris a tot el que sigui català; només cal veure algunes sentencies en contra de l'ús del català.

Hi ha dos grups de funcionaris del poder judicial que segur que caldrà substituir: aquells que estan clarament contra la independència i aquells que són espanyols i la plaça que tenen a Catalunya, per ells, és simplement temporal, sense cap intenció de quedar-s'hi (n'hi ha que són dels dos grups a l'hora).

Com que el poder judicial és bàsic en el funcionament d'un estat de dret caldrà tenir preparats els mecanismes necessaris per a substituir el poder judicial espanyol per un de propi des del primer dia d'independència.

Serà vital aplicar les mesures pertinents des del primer moment; per una banda, per evitar el risc de que les places ocupades pels que simplement la consideraven un destí temporal dins de la seva carrera a la judicatura espanyola l'abandonin i marxin, i per l'altre per evitar que els que són  contraris a la independència puguin fer actuacions obstruccionistes o generar confrontacions.

Per tant, d'entrada caldria crear una entitat que sigui la màxima autoritat judicial, i nomenar-ne els seus càrrec; aquests càrrecs serien els encarregats de definir i posar en marxa el nou poder judicial català així com gestionar el període de transició. En el moment de declarar la independència cal tenir ja la composició d'aquest nou òrgan i els noms dels que l'ocuparan.

També caldrà tenir un pla per a cobrir ràpidament les places que quedaran vacants, ja sigui per abandonament (espanyols que se'n van) o per destitucions (els que no acatin la independència), i les que es puguin crear noves.

Rescat

No soc ràpid escrivint. Ara fa uns dies que no escric cap apunt i la realitat dels fets avança molt més de pressa del que soc capaç de perseguir-la escrivint.

Quan escric això, resulta que per una banda la Generalitat demanarà un crèdit, perquè cada mes té problemes per arribar a final de mes, és a dir el que vulgarment ja es coneix com a “rescat”, i per una altra al Parlament es fa una sessió dedicada al Pacte Fiscal. Com a mínim xocant.

Des de l'independentisme s'ha criticat al Govern per donar aquest pas, i és normal que se'l critiqui. No tant pels motius que sonen més (traïció, venda, botiflerisme, etc.) sinó perquè aquesta situació era perfectament previsible. D'entrada quan CiU estava a l'oposició ja coneixia l'enorme dèficit dels pressupostos de la Generalitat, i quan el PP va guanyar les eleccions espanyoles ja havia donat prou indicis per a preveure l'asfixia econòmica de Catalunya. En aquests moments, un Govern d'una formació que es diu nacionalista catalana i que s'omple la boca amb paraules com “transició nacional” hauria d'haver fet ja les actuacions pertinents per a no arribar a quest punt d'haver de demanar un “rescat”.

No sé quines raons té CiU per encaparrar-se tant amb el “pacte fiscal”. Vull imaginar-me que és per carregar-se de raons davant dels poders fàctics que els pressionen (“puente aereo”?) i un cop el “pacte fiscal” fracassi poder dir, “ja ho hem provat tot”; el que no sé si llavors prendran la decisió que toca. Finalment el Parlament ha aprovat la proposta de “pacte fiscal” amb els vots de CiU, ERC i ICV.

Com que el que està fet, ja està fet, el que jo crec que caldria fer a partir d'ara és: agafar els diners del “rescat” per assegurar les nòmines dels propers mesos, convocar noves eleccions per aquesta tardor, i, el més important, presentar una candidatura unitària amb CiU (o almenys CDC), ERC, SI, DC i Reagrupament (i tota altra força que s'hi vulgui afegir) en que el programa sigui proclamar la independència de Catalunya. Una candidatura d'aquesta mena hauria de guanyar per majoria absoluta, ja que ara sumant els escons actuals ja la tenen, presentant-se junts i ser menys a repartir escons, la majoria seria encara més gran.

Quan Madrid digui oficialment no al “pacte fiscal” (extra oficialment ja ho ha dit diversos cops) el voler continuar com si no passés res, i mirar d'aguantar la legislatura serà un suïcidi. Espanya s'està re-centralitzant a marxes forçades. I ho fa per diferents motius: 

• està en perill de ser intervinguda i l'eliminació  d'estructures administratives sempre és ben vista
• la ideologia de la força guanyadora és centralista i uniformista
• a l'oposició ja li està be. 

Algunes veus ja demanen directament la supressió de les autonomies i amb comunitats autònomes demanant el “rescat”, i el govern central potenciant les diputacions provincials, sembla més que probable.

Malgrat que als independentistes no ens agradi, el futur immediat passa per CiU, i les actuacions futures de l'independentisme dependran del “pla B” que aquesta formació trii.  

Lideratge

Poc a poc l'independentisme ha anat guanyant adeptes; segons el CEO ja són una mica més del 51%  dels catalans els que votarien “Sí” a la independència en un referèndum.

Tot i això, l'independentisme és percebut com un conjunt de grups minoritaris, que malgrat l'alt objectiu que persegueixen, són incapaços d'anar junts.

D'entrada cal dir que el fet que hi hagi moltes iniciatives i grups independentistes no expressa necessàriament manca d'unitat. La independència de Catalunya és un objectiu totalment transversal i per tant és normal que hi hagi gent de tot tipus i condició.

Per fer un símil, els independentistes són com els membres d'una orquestra que volen interpretar una obra musical, de difícil execució, i els manca el director. Se sol demanar, o exigir, que es posin d'acord i vagin tots a una, que escullin un director i el segueixin. Però no es suficient que els músics estiguin d'acord en qui ha de ser el director, cal que aquest tingui capacitat de direcció.

I on és aquest “director d'orquestra” que ha d'aconseguir que tots plegats vagin a l'hora, junt, cap a l'objectiu comú?

La força majoritària, CiU, també és la que té més independentistes (segons les estadístiques del CEO), per tant és el primer lloc on mirar per trobar aquest líder que manca. Però CiU té dues ànimes, una obertament sobiranista i l'altra no. Això els ha dut ha practiques ambigües, i per tant, els seus líders no són percebuts com a possibles líders de l'independentisme.

L'altra força que pot aportar un líder és ERC , però la seva història recent llastra les seves opcions d'aportar un líder acceptat per tothom, malgrat les simpaties que desperta el seu líder, Junqueras.

De Solidaritat qui té més caràcter és el Lopez Tena, però no sembla que generi adhesions més enllà dels seus incondicional.

I en Laporta? Va malbaratar les seves possibilitats a les darreres eleccions; primer diu que se sent “moralment reagrupat” i quan tothom espera que es presenti amb Carretero, apareix Solidaritat amb Laporta al capdavant. Per acabar-ho d'adobar, al poc temps de ser diputat abandona als de Solidaritat, s'inscriu com a diputat no adscrit, i per rematar-ho, es presenta a les municipals de Barcelona, amb Esquerra i Reagrupament. 

Resten encara personatges que no han entrat obertament a la política, com Miquel Calçada i Josep Guardiola. Aquest darrer, especialment, és molt coneguda, té prestigi i capacitat de lideratge; podria  ser una bona opció.

L'independentisme necessita aquest líder, i quan aparegui, la independència serà només qüestió de temps, de poc temps.

Taxa per recepta

Finalment s'ha posat en marxa la taxa coneguda com a taxa per recepta. Malgrat el nom amb la que se la coneix, legalment no és una taxa per recepta, literalment és (veure DOG 6094 del 23/03/2012):

Taxa sobre els actes preparatoris i els serveis accessoris de millora de la informació inherents al procés per a la prescripció i dispensació de medicaments i productes sanitaris mitjançant l’emissió de receptes mèdiques i ordres de dispensació

És a dir, el fet imposable no és la recepta.

Abans de seguir recordem que una taxa consta de: fet imposable, subjecte passiu, acreditament, quota i si s'escau excepcions.

El subjecte passiu, és a dir qui pagarà la taxa, és la persona a qui si li prescriu i dispensa el medicament o producte sanitari.

L'acreditament de la taxa es produeix en el moment en que es dispensa el medicament o producte sanitari a l'oficina de farmàcia.

La quota, és l'import a pagar i es calcula simplement com un euro (1€) per cada recepta dispensada.

Les exempcions especifiquen els casos en que no s'ha de pagar, que en aquest són:

Els perceptors d’una pensió no contributiva, els beneficiaris del Programa de la renda mínima d’inserció, els perceptors de la prestació econòmica per al manteniment de necessitats bàsiques, els perceptors de la prestació de la Llei d’integració social dels minusvàlids i els beneficiaris del Fons d’assistència social (FAS).

Les receptes que el preu de venda al públic, IVA inclòs, del medicament o producte dispensat no superi els 1,67€ .

A partir de la recepta número 62 efectivament dispensada, no paguen la taxa. El recompte de receptes és anual, és a dir, cada 1 de gener a les 00:00 el recompte de receptes passa a ser 0.

Cal remarcar que el límit és de 62 receptes dispensades, tan si són de les que han de pagar taxa com si no n'han de pagar (import no superior a 1,67€). Per aquest any 2012, com que comencen ara, és fins a 36 receptes.

I tornant al principi, amb aquesta taxa que ens estan gravant?

Doncs, pel que sembla ens estan fent pagar una taxa per la feina que ha de fer l'administració per a gestionar les receptes de la sanitat pública.

Malgrat que ja se sap que això ha estat una argúcia legal per poder suplir la manca de competències de la Generalitat sobre els medicaments i receptes, no deixa de ser una taxa per pagar una feina que l'administració té l'obligació de fer.

I que passarà si no volem pagar la taxa per una feina que l'administració té l'obligació de fer? Doncs si no volem pagar la taxa, la farmàcia no ens el dispensarà si no omplim un formulari especific que enviaran a la Generalitat, la qual s'encarregarà de reclamar-nos el pagament de la taxa, per les vies habituals en aquests casos (impagament de taxes).

Cal dir que aquesta taxa d'alguna manera beneficia a les farmàcies, encara que no ho diguin, ja que per cada medicament dispensat (d'import superior a 1,67€) en cobraran 1, que no se'ls descomptarà fins que no se'ls aboni el medicament, per tant, a efectes practics aquest euro per recepta serà una bestreta que pot ajudar a la seva tresoreria.

I ara arriba el copagament dels medicaments imposat pel govern de Madrid. Mentre Euskadi anuncia que els jubilats bascos no hauran de pagar res perquè l'aportació que els pertocaria la farà l'administració basca, aquí ja s'està parlant de rebaixar el “pacte fiscal”.

Com a primer resultat tenim que a les persones que se'ls ha apujat l'aportació al 50% (treballadors actius) hi ha una sèrie de medicaments que els surten més cars per la sanitat pública (aportació 50% + taxa 1€). És a dir, que surt més a compte comprar-los directament que no pas anar amb la recepta de la sanitat pública. En aquest enllaç podeu consultar quins són aquests medicaments.

Com sempre la pregunta és: Catalans! fins quan suportarem aquesta situació?  

Mentrestant

A les eleccions, el que més penalitza als partits independentistes (els que només proposen la independència) és el mentrestant. L'electorat no confia que guanyin i vota pensant en el mentrestant.

L'elector, especialment els menys mobilitzat, pensa "d'acord, vull la independència però si no sou majoria que fareu? Com governareu?" i això juntament amb la credibilitat que li pugui merèixer cada partit acaba decidint el seu vot.

En aquesta situació, formacions com Solidaritat i Reagrupament ho tenen difícil, perquè l'electorat no els percep com a possibles guanyadors. Tampoc es veu a ERC com a guanyadora, com a màxim a ser la segona força (i ara per ara és suposar molt). És per això que algunes veus reclamaven, ja fa un temps, la creació d'un partit independentista de dretes que pogués recollir el vot que ara va a CiU.

Si existissin, com a mínim, un partit independentista d'esquerres i un de dretes, llavors no caldria invocar la famosa unitat independentista; només caldria l'acord, tàcit o no, que cas de sumar majoria, iniciarien el procés d'independència.

Però, no hi ha partit de dretes independentista; només hi ha CiU amb la seva ambigüitat calculada, que, cada cop es veu més, respon a les tensions internes entre sobiranistes i autonomistes; simplificant: entre CDC i Unió. Ara, cada cop li queda menys espai a CiU per a ser ambigua; i ben aviat s'haurà de decidir a ser aquest partit de dretes independentista o un partit clarament autonomista. No es pot descartar que es produeixi un trencament de la federació; si això passés, segurament el sector independentista d'Unió, Vila d'Abadal i amics per entendre'ns, passaria a CDC.

Resumint, la única alternativa independentista de dretes a CiU és la pròpia CiU, o a molt estirar, CDC.

L'altra fantasma que persegueix els independentistes és la unitat. Aquesta unitat és difícil d'articular entre partits d'esquerra i de dreta, i només es pot esperar que es produeixi en circumstàncies molt excepcionals, com poden ser les actuals.

Quan fracassi el pacte fiscal, que fracassarà, el Govern de la Generalitat es trobarà asfixiat econòmicament, com ara, i sense cap altra solució que la intervenció formal per part de l'Estat. Actualment ja està intervingut, perquè el PP que mana al Govern Central, condiciona les actuacions de la Generalitat perquè és qui li facilita la liquiditat suficient per a poder seguir pagant nomines i proveïdors. Arribats a aquest punt, CiU que és qui governa, haurà de triar entre acceptar la intervenció formal o convocar eleccions. Artur Mas va dir que abans que la intervenció convocaria eleccions. En aquest escenari, la recerca d'un acord pel pacte fiscal és només un “teatre” per guanyar temps i arribar fins al 2013, en que ja no es podrà allargar més i llavors, amb més de mitja legislatura passada, convocar eleccions.

En aquestes eleccions, del diguem-ne 2013, ja no hi pot haver “mentrestant”. Haurà de ser o trencament, o submissió. I en aquest context sí que es possible, excepcionalment, la unitat en forma de “front nacional”, en el que podria estar ERC, Solidaritat, Reagrupament, Democràcia Catalana, i CiU (o almenys CDC); segurament l'aparició d'aquest front faria aflorar-ne un de contrari, PP – PSOE – Ciudadanos. En el cas d'ICV que posa l'eix social per davant del nacional, se suposa que aniria pel seu compte.

En resum, per be o per mal, el “mentrestant” s'acaba.

Finançar la independència

Tan bon punt Catalunya prengui la decisió ferma d'independitzar-se, el govern espanyol deixarà de transferir fons a la Generalitat. Per tant, des d'aquest moment fins a que funcioni plenament la Hisenda caldrà tenir una font de finançament assegurada.

Per tant a més a més de buscar suport internacional per al reconeixement de l'Estat Català, caldrà buscar suport financer que permeti cobrir l'impasse entre ser dependent de les transferències d'un govern central a ser autosuficient recaptant tots els impostos.

Aquest suport financer ha de permetre el funcionament del dia a dia, especialment pagant nòmines, pensions i prestacions; també ha de servir per fer les inversions necessàries per a bastir el sistema de recaptació d'impostos de la Hisenda catalana. En el cas de les prestacions i pensions seria molt interessant aprofitar per apujar-les, encara que sigui un increment petit, i així que es noti des del primer dia les avantatges de ser independents.

Aquest finançament es podria fer amb algun mecanisme similar a una pòlissa de crèdit, de la que la nova administració catalana aniria disposant fons conforme les necessitats del moment, i que s'aniria retornant quan la Hisenda comencés a tenir ingressos (impostos, emissions bons, etcètera).

Ara cal veure qui farà aquesta feina de buscar suport polític i financer. Hauria de ser la força majoritària, però de moment no sembla que s'hi pensi dedicar; caldrà esperar a veure que fan quan fracassi el "pacte fiscal".

Quan finalment es busquin aliats que ens donin suport, no sé quins es trobaran, però n'hi uns que crec que són els primers amb els que s'ha d'intentar: Israel, Alemanya i Gran Bretanya.

Israel, a part de les similituds que s'hi puguin trobar i que es puguin fer servir per a guanyar-se la seva simpatia, són una porta d'accés als USA, a tots els nivells, i podria ser el nostre valedor davant de la gran potencia mundial. I si no tinguessin prou capacitat per a finançar-nos la posta en marxa del nou estat, ens podrien ajudar a obtenir finançament amb entitats americanes. Tampoc es pot menystenir la seva possible ajuda militar, si cal.

Alemanya és la potencia econòmica de la Unió Europea. Un nou estat solvent al sud d'Europa li ha d'interessar, i té prou capacitat per finançar-ne la posta en mar xa. Se'ls pot convèncer que un Estat Català serà un soci europeu que podrà aportar solvència i contribuir a que Europa sigui més forta.

La història de Gran Bretanya té vinculacions amb Catalunya. Només cal recordar la guerra de successió i el paper que hi va jugar. A part d'ajudar financerament, políticament també ho poden fer. El reconeixement de l'Estat Català per part de la Gran Bretanya seria un aval internacional, i com en el cas d'Israel, també ens obriria portes amb els USA, i amb la resta de països de rel anglosaxona.

El temps s'acaba, tenim pressa. Aviat arribarem a un punt de no retorn, llavors veurem.

 

Hisenda pròpia. Existeix el pla B?

Artur Mas ha parlat d'Hisenda Pròpia amb pacte o sense pacte. Una Hisenda Pròpia sense pacte implica un trencament amb la legalitat espanyola. Està clar que CDC ho accepta, però ja es veu que Unió (almenys la controlada per Duran) no.

De resultes d'això CiU, que és una federació, diu que no hi ha pla B al pacte fiscal.

No hi ha pla B perquè qualsevol pla B creïble, si Madrid rebutja el pacte fiscal de la Hisenda Pròpia, implica trencament, i Duran (i els interessos que representa) no vol. Per tant CiU, com a federació, no té pla B.

Però i CDC, en té? No ho sabem, ni ho podrem saber, perquè l'oposició de Duran fa que cas de tenir-ne, no el puguin explicar, per evitar que el Duran ho sàpiga abans d'hora. Recordem la famosa cita “els rivals són en els altres partits, els enemic són dins el propi partit”.

I com pot ser un pla B?

Donades les circumstàncies actuals només pot ser de trencament amb Espanya, ja que no veig com es podria tenir una Hisenda Pròpia contra la voluntat de Madrid sense trencar amb Espanya.

Per a poder dur a terme aquest trencament caldrà tenir aliats externs. Aquests aliats per una banda hauran de donar reconeixement internacional a Catalunya, i finançament durant uns mesos, fins que la Hisenda Pròpia funcioni plenament, ja que podem estar segurs que des del moment en que es prengui la decisió de tenir Hisenda Pròpia,si Madrid no l'accepta no enviarà ni un cèntim més. Aquest és un punt molt important i sembla que de moment ningú se n'ha preocupat.

Eleccions.

Ja s'ha vist que les postures d'Artur Mas i de Duran són discrepants. Si s'ha de d'anar cap al trencament amb Espanya, CiU que faria? Els diputats d'Unió al Parlament recolzarien a l'Artur Mas en un trencament que no anava en el programa electoral ? (al programa es parlava del pacte fiscal, no del trencament; trencament implica que no hi ha pacte).

Per afrontar el trencament amb Espanya, caldrà convocar noves eleccions per obtenir la màxima força parlamentaria possible, i tal com ho veig, CiU no s'hi podrà presentar com a federació, ja que Duran no acceptarà el trencament (recordeu Duran parlant de fractura social?, parlava en clau interna).

S'atrevirà CDC presentar-se sense Unió?

Per coherència sí, i si estan realment decidits a anar fins on calgui (trencament, independència) tindran el recolzament d'ERC, Democràcia Catalana, segurament Solidaritat i possiblement ICV; i dels extraparlamentaris Reagrupament també; tot això sense descartar que figures importants d'Unió amb perfil independentista (com Viladabadal) demanin, en aquesta ocasió, el vot per CDC.

I si malgrat tot es presenta CiU?

Si es presenta CiU per força serà amb una proposta ambigua, fruit de les diferencies expressades per Mas i Duran. Llavors, si la resta de forces independentistes es presenta unida (coalició, front, o com li vulguin dir), molt possiblement l'independentisme serà clau i podrà arrossegar CiU cap a posicions sobiranistes.

I quan seran les eleccions? Difícil de dir, però les coses van molt de pressa. Segurament a la tardor.

En tot cas, seria un miracle acabar la legislatura sense eleccions anticipades.

Petició al MHP Artur Mas (o exigència)

En aquesta pàgina del Parlament es poden fer preguntes a qualsevol diputat.

Com que el M.H. President Artur Mas és diputat li he fet la següent petició:

M.H. President, li demano que ens expliqui, a mi i a la resta de ciutadania de Catalunya, l'abast dels pactes amb el Partit Popular, en tot allò que fa referència al Govern, Parlament, entitats i organismes públics. La raó per demanar-li és que és un pacte, o pactes, que afecten a "la cosa pública" i per tant ens n'ha de donar explicacions al poble. Vivim en un règim democràtic i per tant no hi ha excuses per no informar al poble de tot allò que l'afecta. Aquesta pregunta l'he publicat en el meu blog http://tarbaniker.blogspot.com/2012/04/peticio-al-mhp-artur-mas-o-exigencia.html?m=0 on també publicaré la vostra resposta tan bon punt la rebi.

El dia 17/04/2012 en va arribar la resposta. És aquesta, cliqueu-hi a sobre per veure-la en gran:

He de dir, que la resposta no m'agrada. 

Lliga catalana de futbol

Una de les objeccions que se sol fer a l'independentisme català, és que en una Catalunya independent la lliga de futbol seria molt fluixa i amb poc interès per jugar-hi. No cal dir que és un argument ben pobre per oposar a la independència, però malgrat tot val la pena plantejar-se: com podria ser una lliga catalana de futbol?

Està clar que amb els equips catalans actuals, una lliga catalana seria més "escocesa" que la lliga escocesa (Lliga "escocesa" es diu d'aquella lliga en que hi ha 2 equips molt més forts que la resta i que són els únics amb possibilitats de guanyar el títol; com tradicionalment ha passat a la lliga d'Escòcia).

Per tant, caldria buscar alguna solució. Jo crec que una bona solució seria fer una lliga petita, de 10 equips. Aquesta lliga de 10 equips hauria d'estar totalment professionalitzada i s'hauria de buscar inversors que permetessin dotar a tots els clubs de jugadors de nivell prou alt per a fer una lliga competida i competitiva. Descomptant Barça i Espanyol, hi hauria 8 equips més pels quals caldria buscar inversors. Per exemple, els 8 equips podrien ser: Girona, Figures, Lleida, Tarragona, Reus, l'Hospitalet, i els històrics Europa i Júpiter; està clar que només és una suposició, els inversors serien qui acabaria decidint els equips.

I qui voldria invertir en equips de la lliga catalana? Actualment hi ha inversos àrabs i russos en altres lligues europees, perquè no haurien de voler invertir en la nostra lliga? Sense descomptar possibles inversos europeus que volguessin reforçar la seva imatge publicitària a una zona econòmicament potent com Catalunya. 

Com funcionaria una lliga de només 10 equips? Habitualment les lligues es juguen a 2 voltes, és a dir, tots els equips s'enfronten entre ells 2 cops, primer en el camp d'un i després en el camp de l'altre. Una lliga de 10 equips vol dir 9 jornades per volta. Per tant, 2 voltes serien 18 jornades, i 4 voltes serien 36 jornades; és a dir, fent la lliga a 4 voltes es tindria un nombre de jornades que es pot qualificar de normal entre les lligues d'Europa. A més, 36 jornades permeten elaborar un calendari prou flexible per incorporar-hi les dates FIFA i UEFA que durant l'any hi ha. 

Per cert que la lliga escocesa (Scottish Premier Ligue) té 12 equips i és juga a 4 voltes. Com que 12 equips a 4 voltes serien massa jornades (44), a les 3 primeres voltes s'enfronten tot amb tots, amb un total de 33 jornades, llavors la 4a volta, anomenada “split”, es fa diferent, s'enfronten els 6 primers classificats entre sí i els altres 6 classificats entre ells, cosa que fa que la 4a volta sigui de només 5 jornades, que sumades a les altres 33 fa que la lliga escocesa tingui un total de 38 jornades. És a dir, de solucions n'hi ha,i variades.

Quantes places tindria la lliga catalana a la Champions i la UEFA League? Inicialment,  dependrà de la puntuació que la UEFA li doni; aquesta puntuació que determinarà una posició a les llistes d'accés de la Champions i de l'Europa League , posteriorment dependrà dels resultats dels equips catalans, com passa a la resta de lligues. Seguint els enllaços veureu que totes les lligues hi envien representants; la diferencia està en quants i per quin punt de la competició comencen. Per exemple, Andorra n'envia 1 a la Champions i 3 a l'Europa League, evidentment a les primeres fases prèvies.

I seria rendible una lliga catalana? Avui dia els principals ingressos dels clubs d'una lliga provenen dels drets televisius, i si la lliga Belga i Escocesa, per posar 2 casos, es retransmeten a altres països, amb els drets televisius que això suposa, perquè no ho ha de poder fer una lliga catalana?  Evidentment dependrà molt dels diners que s'hi inverteixin i per això caldrà atreure a grans inversors.

Aquesta és una proposta de com podria ser la lliga catalana, segur que n'hi ha d'altres, només cal posar-s'hi.

Operacions polítiques

Des de que va aparèixer, i cada cop n'estic més convençut, Ciudadanos va ser una operació política del nacionalisme espanyol per combatre tot el que ells anomenen nacionalisme català; i per fer-ho van fixar-se en els temes que al seu parer el PP de Catalunya, en aquells moments, estava descuidant: la llengua catalana i els signes d'identitat de Catalunya. Els resultats estan a la vista, el PP de Catalunya ja ha adoptat les posicions nacionalistes del PP espanyol, més en la línia d'Alejo Vidal-Quadras fins al punt d'atacar la immersió lingüística quan en el seu moment, al fer la llei al Parlament, el PP català hi havia votat a favor. En resum, Ciudadanos va néixer impulsat pel nacionalisme espanyol, possiblement via Alejo Vidal-Quadras o gent propera, amb l'objectiu d'empènyer el PP català cap a posicions obertament nacionalistes espanyoles i contraries a tot signe d'identitat catalana.

A l'altra banda de l'espectre polític, trobem Solidaritat Catalana per la Independència. El seu naixement també em sembla una operació; amb quin objectiu? No està tan clar. Hi ha qui diu que per a tenir el sobiranisme / independentisme controlat. També podria ser que hagués nascut per esperonar CiU cap al sobiranisme. I qui hi ha al darrere? Doncs de la mateixa manera que hi ha dos possibles objectius hi ha dos possibles impulsors, al meu parer: si va néixer per a controlar l'independentisme, l'impulsor seria el sector autonomista de CiU, el vinculat al lobby “Puente Aereo”, si va néixer per esperonar CiU cap al sobiranisme llavors hauria estat el sector independentista de CiU qui ho va muntar. Jo m'inclino per aquesta darrera opció. Van agafar un sobiranista seu, el Lopez Tena, van buscar algú d'ERC, l'Uriel Beltran, i van buscar una figura mediàtica, en Jan Laporta. I aquí va venir el problema, Laporta ja s'havia aproximat a Reagrupament i havia manifestat que se sentia “moralment reagrupat”. Com van aconseguir que Laporta s'afegís a un projecte tan nou desdient-se del seu compromís previ? Diuen que el van convèncer que a SCI hi havia diners per fer una bona campanya, mentre que a Reagrupament no. Això, en el cas de Reagrupament és cert, només hi havia disponibles els diners que els propis associats van aportar avançant les seves quotes i fent donatius. D'on van sortir els diners de la campanya de SCI? Altre cop s'assenyala a CiU, o membres de CiU. En tot cas, no ho van gestionar be, i la imatge de l'independentisme que va aparèixer dividit i caïnita va quedar malmesa.  Ho van gestionar tan malament que, no només no van ser capaços de bastir ponts amb Reagrupament, sinó que al cap de poc temps de ser al Parlament, Laporta se'n va sortir, dient que l'havien utilitzat. En resum, Solidaritat va néixer impulsada, probablement, per un sector de CiU, amb l'objectiu de controlar l'independentisme i potser per empènyer tot CiU cap al sobiranisme; però les coses no s'han fet be i cap dels objectius no s'ha assolit plenament.

Tancament emissions TV3 via satèl·lit.

A continuació reprodueixo el correu-e que m'ha enviat l'Oficina del President de la Generalitat de Catalunya en resposta al meu correu amb motiu de l'anunci del tancament de les emissions de TV3 per satèl·lit. És un correu tipus, igual per a tothom que s'ha interessat pel tema.

Benvolgut/benvolguda,

Acusem recepció del correu electrònic que ens ha enviat, mitjançant el qual expressa el seu rebuig i decepció amb la mesura de cancel•lar les emissions de TV3 per satèl•lit.

En aquest sentit, li fem avinent que aquesta és una mesura que ha adoptat la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals d’acord amb les seves atribucions competencials i no el Govern, ateses les actuals circumstàncies econòmiques i les mesures d’austeritat i racionalització de la despesa pública que la Corporació s’ha vist obligada a adoptar.

En tot cas però, aquesta decisió no suposa de cap de les maneres que ja no es pugui veure TV3 des de l’estranger. TV3CAT no desapareix, sinó que continuarà oferint 24 hores de continguts en català i complementant-los, com fins ara, amb una selecció dels millors espais de producció pròpia dels altres canals de TVC. Aquesta oferta es veurà reforçada pel servei 3alacarta, que permet consultar de manera gratuïta molts dels programes de Televisió de Catalunya.

El canvi que hi haurà consisteix en la substitució del servei de satèl•lits (que suposava un cost anual de 830.000 €) per alternatives vinculades a les noves tecnologies, com ara Internet, les xarxes de televisió per cable, les plataformes d’emissió per línia telefònica ADSL i la resta de dispositius mòbils. Aquests avenços tècnics són els que han permès els darrers anys que TV3CAT es pugui veure també a Àsia, Oceania i Àfrica, continents on mai s’havia sintonitzat per satèl•lit, ja que aquest només abastava gairebé tot Europa i una part del continent americà.

Així doncs, i d’ara en endavant es podrà veure a tot el món un servei públic audiovisual de qualitat, compromès amb la consolidació i expansió de la llengua, la cultura, la identitat i la projecció internacional de Catalunya.

Rebi una salutació cordial.

Ens hem de creure que per 830.000 € a l'any tanquen les emissions via satèl·lit? Ens hem de creure que TV3 no és capaç d'estalviar 830.000 € a l'any d'alguna altra partida que no sigui estratègica com aquesta?

Per mi està clar: és una imposició ideològica del PP que no té res a veure amb les mesures d'estalvi i que s'ha acceptat per motius que ni CiU ni el govern ens han explicat.

Independència al revés

Personalment, a l'hora d'analitzar una qüestió o resoldre un problema m'agrada "donar-li la volta"; és a dir, enfocar-ho al revés del que normalment es faria.

Per tant agafaré el tema de la independència i li donaré la volta.

Imaginem que Catalunya és un estat membre de la Unió Europea, amb un PIB d'uns 200.000 milions d'euros i que es finança recaptant uns 60.000 milions d'euros a l'any. Evidentment i per no allargar la descripció, direm que té tots els atributs típics d'un estat.

Ara imaginem que algú fa la proposta d'incorporar Catalunya a l'estat veí d'Espanya per tal formar part d'un estat més gran. Molt be, diríem, i que ens suposarà formar part d'un estat més gran?. Veiem-ho:

• d'entrada, deixaríem d'estar representats directament a la Unió Europea
• dels 60.000 milions d'euros recaptats en impostos, només 40.000 s'invertirien en el territori català, amb a conseqüent minva de serveis i infraestructures; la resta s'enviarien generosament a l'estat més gran
• els nostres jubilats passarien a cobrar el mateix que els jubilats espanyols, és a dir, menys
• com a part d'un estat més gran ja no seriem sobirans per fer les nostres lleis, ja que totes estarien, en últim instància, supeditades als òrgans de l'estat més gran, el qual a més a més ens imposaria qualsevol altre llei que tingui a be legislar
• l'ensenyament ja no seria fet en català, s'hi introduiria l'espanyol, que l'estat més gran considerà llengua comú
• malgrat la cooficialitat del català no seria obligatori el seu coneixement per a qualsevol funcionari espanyol que treballi a Catalunya
• la representació exterior de Catalunya desapareixeria
• l'espai radioelèctric s'englobaria dins de l'espai radioelèctric espanyol, de manera que les emissores catalanes es reduirien en benefici de les espanyoles d'abast estatal
• l'etiquetatge en català passaria a ser opcional i l'etiquetatge en espanyol obligatori
• les nostres forces d'ordre public deixarien d'ocupar-se de fronteres i duanes i passarien a estar subordinades a les forces d'ordre espanyoles
• el nostre aeroport principal deixaria de ser un hub internacional per a convertir-se en un aeroport de segona
• l'eix ferroviari del mediterrani ja no es construiria ja que l'estat espanyol vol fer un eix ferroviari  pel centre dels Pirineus
• etcètera, etcètera, etcètera

Quants catalans votarien a favor de deixar de ser un estat independent a canvi d'això que hem dit? Ben pocs.

Tornant a la realitat, perquè hem de continuar acceptant allò que si fóssim independents no acceptaríem per res del mon?

Pacte Fiscal? Ara no toca.

El govern espanyol ja ha dit que de moment no pensa parlar del pacte fiscal, i que caldrà, segons ells, esperar a que es recuperi l'economia, perquè llavors hi haurà més ingressos i serà més fàcil repartir (el subratllat és meu).

A part de que el govern espanyol ha fet servir allò de l'ara no toca que va popularitzar Jordi Pujol, amb l'elecció de la paraula "repartir" ja donen pistes en quina mena de "pacte fiscal" estan pensant; en un altre "cafè per tothom" en que el pacte serà la quantitat a repartir o a rebre.

Un pacte fiscal, com demana el que CiU, vol dir recaptar tots els impostos i transferir a l'administració central la part corresponent als serveis comuns (exteriors, exercit, etc.) . En el cas d'Euskadi parlen de pagar el “cupo”, no de repartir res.

Va quedant clara la postura del govern espanyol que de moment ni se'n parlarà de pacte fiscal; cosa que ja es podia esperar ja que el PP hi és en contra i el PSOE també. 

Per tant, ara li toca a CiU moure fitxa. Jordi Pujol està dient que la situació actual és insostenible, i que no cal perdre temps en si tenir estat propi és viable econòmicament o no, que el que no és viable és la situació actual; jo crec que aquestes declaracions, i similars, del president Pujol són en clau interna de CiU; suposo que veu com d'adormida està la seva gent que encara es pensa que hi ha temps per a tot, i ell sap molt be que ja no n'hi ha. 

El xoc de trens està servit. El PP a tota màquina espanyolitzant a tort i a dret, dient que de pacte fiscal res, que quan hi hagi diners ja es parlarà de com repartir-los, i en direcció contraria CiU reclamant amb tota la prudència del mon un pacte fiscal tan necessari com impossible. Qui s'apartarà? Personalment crec que s'apartarà CiU i, seguint el símil ferroviari, anirà a petar a una via morta.

La decisió de CiU

La majoria absoluta del PP a Madrid té conseqüències a Catalunya.

Com que el sistema de finançament és el que és, el govern de Madrid té la clau dels diners i malgrat que a Catalunya el PP és la 3a  força i CiU té altres alternatives, és el PP qui acaba imposant les condicions a CiU per pactar els pressupostos.

El pacte fiscal amb el PP és impossible. Per dos motius, primer, cap partit espanyol renunciaria als ingressos generats per Catalunya, i segon, amb el pacte fiscal el PP ja no tindria força per influir en el que es fa a Catalunya. 

El resultat és que CiU ha de pactar els pressupostos amb el PP sinó es trobarà amb dificultats de tresoreria i la Generalitat acabaria intervinguda.

Que pot fer CiU ? Si segueix com fins ara, poca cosa. 

• En cas de convocar eleccions, en el millor dels supòsits tindrà majoria absoluta i no necessitarà ningú per a fer els pressupostos, però, amb la majoria absoluta del PP a Madrid seguirà igualment condemnada a cedir en allò que el PP demani; igualment si no treu majoria absoluta. És a dir, com ara.  
• En cas que esperi esgotar la legislatura, acabarà fent el que el PP vulgui, cosa que li comportarà un desgast notable. M'imagino que els dubtes i maldecaps, a hores d'ara, dominen el pensament dels dirigents de CiU, i no hi troben la solució. Suposo que voldrien que la societat civil decideixi per ells però, tot i que la societat es mou, encara li falta per arribar a aquell punt de no retorn cap a la sobirania que CiU voldria veure per no equivocar-se (i per justificar-se davant dels poders fàctics dient: ho veieu no hi ha alternativa). Com que de moment la societat no ha arribat a aquest punt, diuen que no estem madurs. 

CiU haurà de prendre una decisió, que en paraules de Jordi Pujol és: residuals o independents. De fet, encara que no ho vulguin reconèixer, com a govern ja ho són de residuals; els grans temes es decideixen a Madrid, els diners els recapta i reparteix Madrid, i les engrunes que gestiona la Generalitat, es reparteixen en funció del que els permet el PP sota amenaça d'escanyament econòmic que comportaria la intervenció. 

I que pot, o haurà de, fer CiU ? Apostar pel sobiranisme sense ambigüitats i convocar eleccions amb un full de ruta clar cap a la independència que pugui ser compartit per altres forces, com a mínim en les qüestions bàsiques de cara a bastir una majoria independentista en el Parlament. 

I l'independentisme que pot fer ? Tot el que calgui per convèncer a CiU i els seus votants que només hi ha una solució: independència, i com més aviat millor.

L'arc parlamentari català

Al meu entendre a l'arc parlamentari català hi ha representats els quatre segments principals de la societat catalana: la dreta catalana (CiU), la dreta espanyola (PP), l'esquerra catalana (ERC) i l'esquerra espanyola (PSC, ICV). Les denominacions d'esquerra i dreta són convencionals i segons els casos es podria parlar de centre-dreta i centre-esquerra. A més a més, hi ha els partits marginals que també segueixen el mateix esquema: catalans (Solidaritat i Democràcia Catalana) i espanyols (Ciudadanos).

Tant PP com Ciudadanos no presenten cap contradicció són el, són partits espanyols i no pretenen ser altra cosa. Ciudadanos es presenta com a no nacionalista, malgrat que és clarament nacionalista espanyol, però si se sobreentén que volen dir “no nacionalista català” llavors són coherents. 

ERC tampoc presenta cap contradicció en la seva definició, però sí que n'ha tingut en el seu comportament darrerament, només cal recordar els dos tripartits, especialment el segon. Ara, després de les desfetes electorals, amb la renovació de la direcció, malgrat que parcial, i les aliances amb altres forces independentistes, sembla que la situació s'ha reconduït.

En quant a ICV, costa de classificar; originalment eren comunistes que es van reciclar com a ecologistes, i ara són ecologistes, multi-culturals, però com que al Congreso s'associen amb IU cal englobar-los a l'esquerra espanyola.

El problema dins l'esquerra és el PSC. No hi ha cap conflicte en la seva ideologia. Són socialistes espanyols i catalans. El seu problema és de forma. Viuen en una fantasia, són un partit diferent del PSOE però a la pràctica, pel votant, no hi ha cap diferencia; però ells se segueixen presentant com a partit diferenciat, però al Congreso estan dins del grup socialista i voten disciplinadament el que marca el PSOE. Parlen de federalisme, però ni tan sols el PSOE que es diu federal hi creu. A hores d'ara, però, el problema només el tenen els militants del PSC catalanistes que hi puguin quedar; al PSC no hi tenen res a fer, el millor que podrien fer és passar-se a ERC o deixar la política; no cal dir que escoltar els cants de sirena del Carod-Rovira, que vol fer un nou partit d'esquerres  català, seria també un desastre.

El problema principal apareix a la dreta, o centra-dreta, catalana. CiU, que és un partit majoritari, s'ha caracteritzat sempre per la seva calculada ambigüitat i el fer “com si”. A les campanyes electorals sempre exalten la seva catalanitat i fins i tot tenen alguns joves que en els seus mítings porten estelades i criden “independència”, malgrat que després els seus líders són incapaços de pronunciar “independència” en públic i es busquen mil i un eufemismes, Artur Mas, o directament en reneguen, Duran Lleida. Aquesta indefinició va contra els interessos del país. Cada cop és més insostenible aquesta indefinició de CiU i cal que deixin clar que faran si no s'aconsegueix el “pacte fiscal”. El president Pujol ja parla d'independència si no hi ha pacte fiscal.

Catalunya necessita visualitzar clarament que hi ha dos eixos dreta-esquerra: per una banda l'eix dreta-esquerra espanyol (PP, PSC, ICV, C's) i per l'altre l'eix dreta-esquerra català (CiU, ERC, SI, DC), el qual actualment té la majoria parlamentaria. I llavors, que els electors facin la seva tria, plenament conscients que abans de triar esquerra o dreta primer han de triar Catalunya o Espanya, que és la tria més important. El paper de CiU serà clau, i cal, entre tots, ajudar-los a posicionar-se clarament a favor de la independència. Llavors amb la majoria social independentista que les enquestes ja reflecteixen, l'eix dreta-esquerra català, que ara ja té majoria, serà un eix independentista, i els partits d'aquest eix  podran fer el pas i deixar d'actuar “com si” i, simplement, fer un acte de sobirania.