diumenge, 20 octubre de 2013

Tocata i fuga d'empreses de Catalunya

Ja fa dies que es publiquen noticies, o declaracions, d'entitats catalanes que diuen que en cas de que Catalunya s'independitzi traslladarien la seu fora de Catalunya, cap a Espanya. Amb aquesta noticia ens volen fer por, que les empreses marxaran! que els bancs se n'aniran! 

Està clar que cap empresa abandona voluntàriament als seus clients. Cap banc se'n va deixant via lliure a la competència. Llavors perquè diuen això, que és tan evident que no passarà? Doncs perquè és una veritat a mitges.

Quan el Banc Sabadell diu que mouria la seu cap a Espanya, si Catalunya s'independitza, vol dir que haurà d'obrir una seu a Espanya per a poder-hi seguir treballant. Com a tots els paisos del mon, per poder operar en un país, hi has de tenir una seu, i pagar-hi imposts  Igual passarà amb la Caixa, Seat, etcètera. És a dir per a vendre i fer negocis a Espanya, necessitaran tenir-hi una seu, igual que ara ja tenen, per exemple, a Portugal, Andorra, etcètera.

El  que no ens diuen, i callen com putes, és que les empreses espanyoles per poder operar a la Catalunya independent, hauran d'obrir seu a Catalunya, i pagar-hi els imposts corresponents. Així, per exemple, la gran banca espanyola (BBVA, Santander) obrirà seu a Catalunya, i igualment faran totes les empreses espanyoles que vulguin vendre els seus productes o serveis. O potser s'imaginen que Catalunya serà una república de fireta on podran seguir operant sense pagar imposts a la Hisenda catalana?

I el que val per les empreses espanyoles també val per les empreses multinacionals que ara operen a Espanya, i per tant també a Catalunya; simplement obriran una seu a Catalunya i seguiran com si tal cosa, ja que per elles tenir múltiples seus arreu del món forma part de la seva naturalesa.

No sé com ho fan les altres multinacionals, però com que treballo en una multinacional alemanya puc explicar "el meu" cas.

D'entrada, per a la "meva" multinacional, el concepte no és Espanya, és Iberia, és a dir Espanya i Portugal, fins al punt que quan fem informes per Alemanya, en anglès, hem de posar que som Iberia; als alemanys no els preocupa distingir Espanya i Portugal. Evidentment, per qüestions legals hi ha una seu a Portugal i una altra a Espanya. Per tant no costa gaire endevinar que passarà amb la independència de Catalunya: res. Per a la multinacional seguirem sent Iberia, i només per motius legals, en comptes de tenir-hi dues seus, en tindrà tres: Catalunya, Espanya i Portugal.
Per cert, es dona el cas que actualment la seu espanyola és a Barcelona, i Madrid només és una delegació. Per tant, quan ens independitzem, la delegació de Madrid passarà a ser la seu espanyola, mentre que Barcelona deixarà de ser la seu espanyola i passarà a ser la seu catalana.

En resum, cap empresa tocarà el dos de Catalunya, simplement s'adaptarà a la nova legalitat, com fan sempre les empreses a tot el mon.


dijous, 5 setembre de 2013

Perquè avui?

Avui, 05/09/2013, el Molt Honorable President Artur Mas ha dit que si no hi ha acord per fer la consulta el 2014, esgotarà la legislatura i les eleccions del 2016 seran plebiscitàries. 

Aquestes declaracions han incendiat el sector independentista de les xarxes social i ja s'hi ha pogut llegir opinions de tota mena. També alguns opinadors de medis digitals ja han dit la seva. Particularment m'ha agradat llegir l'article de l'Eduard Voltas, el qual es pregunta perquè (Why a l'article).

Jo hi afegiria, perquè avui? Quina necessitat en tenia de dir-ho ara? Crec que podia esperar fins a l'any que ve. Podia excusar-se dient, com fins ara, que primer cal esgotar totes les possibilitats de fer una consulta (o referèndum).

Per tant, crec com altres, que hi ha una estratègia al darrera, equivocada o no ja es veurà.
I perquè el 2016 i no el 2014 o el 2015 quan el no a la consulta sigui definitiu?
El 2014 queda descartat perquè forma part del termini que es van donar, és a dir, fer la consulta dins del 2014, i per tant cal esgotar el termini.

En quan al 2015, serà any d'eleccions generals espanyoles, lo qual implica un govern espanyol al final del seu mandat, amb poc marge de maniobra, i una campanya electoral espanyola que serà brutal, amb el PP volent continuar a qualsevol preu, PSOE volent tornar al poder, UPyD treien el cap a veure que pesca igual que IU (ICV). Segurament no és el millor escenari per a unes plebiscitàries i Artur Mas prefereixi esperar a la formació d'un nou govern espanyol abans de convocar-les.

I que passarà amb els partits catalans a les eleccions espanyoles del 2015? Doncs crec que CiU (si és que encara es presenten junts) baixarà molt i ERC pujarà molt. Però qui sap? Al 2015 potser es presentarien junts CDC i ERC, en vistes de preparar les properes plebiscitàries catalanes. 

Una altra pregunta: Ha descartat fer la consulta via legalitat catalana? Dona per segur que no es podrà fer de cap manera? O considera que una consulta basada en la llei del Parlament no tindrà reconeixement internacional? 

Tornant a la pregunta del principi, perquè avui? No ho sé, però malgrat que tothom s'ha fixat en la data, 2016, el més important és que el President Mas ha dit que les següents eleccions autonòmiques catalanes seran plebiscitàries.

dijous, 13 juny de 2013

Finançament de la Salut pública a l'Estat Català


Al definir un Sistema Públic de Salut cal tenir en compte 3 eixos:
  • Cartera de serveis.
  • Finançament
  • Proveïdors

Cartera de Serveis.
És el conjunt de serveis que es posen a disposició del ciutadà. Per exemple, assistència primària, assistència especialitzada (p.e. hospitalària), etcètera. També determina les condicions per a disposar dels serveis.

Finançament.
Definició de la font, o fonts, de finançament del Sistema Públic de Salut

Proveïdors.
Determina quins proveïdors donaran els serveis especificats a la Cartera de Serveis. Els proveïdors poden ser públic, privats o ambdós.

Deixem de moment la Cartera de Serveis i els Proveïdors, i centrem-nos en el Finançament.

El finançament a més de l'origen dels fons necessaris, també determina quins percentatges de cada servei es financen amb fons públics i quins pel propi usuari del servei, així com les condicions per aplicar cada un d'aquests finançaments.

Actualment el finançament es fa via impostos, és a dir, els ingressos del Sistema Públic de Salut es consignen com a despesa en els pressupostos de l'Administració.

Malgrat que tots paguem impostos, pels nostres ingressos, per la nostra activitat, pel nostre consum, etcètera, l'accés a les prestacions es regula en funció de si es cotitza o no a la Seguretat Social, cosa que pot donar absurds com que una persona després de 30 anys treballant si queda a l'atur perd prestacions, tot i que segueix pagant impostos.

A més ara, amb el sistema de copagament farmacèutic imposat per Madrid, quan una persona va a la farmàcia, en funció del percentatge que li ha de cobrar el farmacèutic sap si aquella persona està classifica per Hisenda com a classe baixa (ingressos inferiors a 18.000€), classe mitja (ingressos entre 18.000€ i 100.000€) o classe alta (ingressos superiors a 100.000€).

Per tal de garantir l'accés universal al Servei Públic de Salut, i donat que el finançament via impostos, en general, no es discuteix, proposo dissociar clarament les cotitzacions socials (Seguretat Social, mútues funcionaris, i similars) dels drets a l'accés als serveis de salut. Les cotitzacions socials són, i ha de ser, per les prestacions d'atur i jubilació.

Amb un accés universal al Servei Públic de Salut i finançat aquest servei via impostos, seria del tot normal que a la declaració de renda hi hagi un apartat dedicat a l'ús del Servei Públic de Salut. En aquest apartat es computaria la part que per aquest concepte el ciutadà aporta al finançament del servei amb els seus impostos. Aquesta aportació es calcularia en base a 2 variables, nivell d'ingressos i ús del servei.

Actualment el Servei Català de la Salut ja disposa de tota la informació sobre l'ús individual del sistema de Salut, en totes les seves línies d'atenció, primària, hospitalària, socio-sanitària, salut mental, i prestacions, farmacèutica i altres. Així, se sap l'import del consum en farmàcia, ingressos a urgències, intervencions quirúrgiques, atenció hospitalària, prestacions orto-protètiques, etcètera.

Per tant, cada any el Servei Públic de Salut informaria, al Ministeri d'Hisenda,del cost de les prestacions que ha utilitzat cada ciutadà; amb aquesta informació, Hisenda calcularia, tenint en compte altres variables com per exemple el nivell de renda, la quantitat a aportar per l'ús del Sistema Públic de Salut. No cal dir, que d'aquesta manera es pot establir fàcilment la gratuïtat de les prestacions per a les rendes més baixes, i l'aportació progressiva en funció del nivell de renda. En cas de que hi hagi prestacions, com la farmacèutica en que es decideixi que cal un copagament en el moment de la dispensació del medicament, l'import pagat s'assenyalaria com a quantitat ja aportada i es descomptaria de la quantitat a aportar via impost. Així, a la declaració de renta cada ciutadà hi tindria la informació del cost de l'ús que ha fet del Sistema Públic de Salut, i de com li repercuteix en la seva declaració de renda.

Avantatges.
Amb aquest sistema s'evitaria el doble pagament dels serveis, ja que tot es pagaria, via impostos, i cada ciutadà hi contribuiria segons el seu nivell de renda, i els casos de les rendes més altes, segons l'ús.
Un altre avantatge seria la confidencialitat; actualment a la farmàcia, segons el percentatge que li toqui pagar a un ciutadà es poden fer una idea del nivell de renda d'aquell ciutadà; en canvi, via declaració de renda aquesta informació no es difon.
També seria molt més fàcil la gestió, donat que ara un canvi, per exemple en l'escalat de percentatges de copagament en funció de la renda, implica canvis en els sistemes de gestió, administratius, informàtics, dels diferents actors implicats (Administració i proveïdors) ; en canvi amb aquest sistema via declaració de renda, només Hisenda s'hauria d'adaptar, sent per tant molt més fàcil de gestionar.

dijous, 16 maig de 2013

Català? Castellà? Idioma oficial?


Últimament s'està debatent, prematurament al meu entendre, si al nou Estat Català l'idioma oficial ha de ser només el català o si també el castellà ha se ser  oficial.

Dic que em sembla prematur el debat, perquè és una més de les coses que a hores d'ara no podem decidir, i per tant el debat de debò s'haurà de fer quan siguem independents.

Per altra banda, sembla que ni uns ni altres han pensat que les coses no passen soles, i que sigui el que sigui que es decideixi, l'endemà del dia D tot seguirà igual hi hagi un, dos o cap idioma oficial. Vull dir que si es decideix que només català oficial, això no farà que la gent que no el parla, ara de cop i volta el parli, o que si es decideix que el castellà també sigui oficial les coses siguin diferents d'ara.

En aquest cas, sobre si al nou estat català hi ha d'haver un, dos o cap idioma oficial, crec que el debat ha nascut de dues pors: una, la por que el català com a únic idioma oficial porti a bona part dels castellanoparlants a votar no a la independència; l'altre, que la oficialitat de català i castellà, desanimi a una part d'independentistes i llavors no vagin a votar.

Qualsevol que hagi participat en la posta en marxa d'un projecte que impliqui canvis en una organització, sap que cal preveure un període de transició entre el sistema actual i el que es posa en marxa, preveient un temps de transició i les actuacions pertinents a fer.

Per tant, la meva proposta és que el nou Estat Català transitòriament mantingui l'estatus actual, català i castellà oficials, o més exactament l'estatus establert per l'Estatut d'Autonomia abans de ser retallat pel Tribunal Constitucional espanyol. El que si s'hauria d'establir és la duració màxima d'aquest període transitori, per exemple, cinc anys. Podria ser una manera d'esvair les pors, ja que no lligaria el resultat del referèndum amb l'idioma oficial. Seria una solució que segurament no satisfaria a ningú, senyal que podria ser assumit per tothom.

Un cop independents, a part de les opcions clàssiques, només català o català i castellà oficials, personalment m'agradaria que es considerés la possibilitat de no tenir idioma oficial, tal com explica Vicenç Partal , crec que la solució proposada, sense idioma oficial,  seria més respectuosa amb els drets de les persones, ja que permetria adoptar solucions particulars segons el territori, per exemple la Val d'Aran, o el Baix Llobregat, i a col·lectius com els sords-muts amb la seva llengua de signes.

dimecres, 17 abril de 2013

L'estratègia d'en Mas


No sé quina és l'estratègia d'en Mas, però aquí va el que jo crec que és.

La línia bàsica d'aquesta estratègia és carregar-se de raons; cosa que ell ja ha dit. Dins d'aquesta línia, s'entén que vulgui negociar la consulta amb Madrid, tant amb el partit que governa com amb l'oposició. És a dir, es tracta de deixar clar que tant qui governa ara com el partit principal de l'oposició es neguen a fer la consulta, i per tant, arribat el moment, poder dir a la comunitat internacional, s'ha intentat però s'hi han negat.

Per altra banda Mas ha dit que la DUI seria poc democràtica, i tothom s'ha esverat. Crec que s'ha de posar en el context d'aquesta legislatura, en que CiU es va presentar amb la consulta al programa, però no la DUI. I és en aquest context que crec que s'ha d'entendre l'afirmació d'en Mas. 

Per altra banda crec que aquesta estratègia d'en Mas ve marcada per unes recomanacions que hauria rebut de l'exterior; vull dir que segurament, de manera extra oficial, algun estat ja li ha dit les condicions per al reconeixement de la Catalunya independent, i entre aquestes condicions hi hauria un referèndum, o consulta, i si Madrid ho impossibilita, llavors unes eleccions plesbicitàries que serien equivalents a un referèndum.


Caldrà esperar els propers esdeveniments, a veure com evoluciona la situació. Tot apunta a un ofec de les finances de la Generalitat, que Madrid espera serveixi per fer abandonar les aspiracions sobiranistes. La llei de consultes segueix el seu camí parlamentari i sembla que en Mas vol aguantar fins poder fer la consulta amb la nova llei. Aguantarà? I si no aguanta? Com que ha descartat la DUI, només li quedarà convocar eleccions, que seran plesbicitàries. 



Sigui com sigui cal tenir paciència; no se li pot demanar a en Mas que ensenyi totes les seves cartes,  per moltes ganes que en tinguem.

dissabte, 30 març de 2013

I com es pagaran les nòmines l'endemà de la independència?

Aquesta pregunta "I com es pagaran les nòmines l'endemà de la independència?"  darrerament l'hem sentida, d'entre altres, de boca d'un ex-president de la Generalitat i d'opinadors a sou del grup Godó. Tant un com els altres coneixen be com es paguen les nòmines en un estat independent, per tant la pregunta té algun altre objectiu.
I quin pot ser l'objectiu de fer aquesta pregunta? Un és evident, i forma part de l'estratègia de la por, induir a fer pensar als catalans que la independència de Catalunya no és viable. Però per aquesta estratègia ja tenen els Millos i Camachos de torn, que ho van pregonant fins esgargamellar-se. Per tant, perquè personatges com un ex-president de la Generalitat (xist!) i un pes pesant del grup Godó fan la pregunta? 

Només puc especular, però en la meva opinió crec que el que busquen és que algú de l'entorn del President Mas xerri més del compte. M'explico, tothom en l'entorn independentista dona per assentat que l'Estat Català, quan neixi, no tindrà problemes de finançament, que podrà emetre deute per poder funcionar els primers mesos fins a que la Hisenda de l'Estat Català funcioni a ple rendiment i amb normalitat. Fins i tot, hi ha qui ho ha calculat (veure'n més a  Cercle Català de Negocis) en uns 5.000 milions d'euros. 

Però això cal concretar-ho, quins estats reconeixeran l'Estat Català? quin d'ells compraran deute català, o el finançaran, per a que pugui funcionar amb normalitat?
Això és, al meu entendre, el que volen saber aquests unionistes que pregunten "com es pagaran les nòmines" és qui finançarà els primer dies de l'Estat Català?

I perquè ho pregunten? Doncs crec que ho pregunten perquè o bé saben que ja hi ha acords o bé donen per suposat que existiran, però no tenen la certesa amb qui, i volen saber-ho, per poder contraatacar.

Lo qual vol dir, que a hores d'ara els serveis secrets espanyols no han pogut esbrinar qui efectivament recolzarà l'Estat Català i qui no, ja que si ho sabessin, els seus "agents" en comptes de preguntar com es pagaran les nòmines "l'endemà" es dedicarien a atacar d'alguna manera o altra els estat o entitats decidides a finançar l'Estat Català.


Conclusió: anem be.

diumenge, 24 març de 2013

Que passarà?


Ningú ho sap. Jo tampoc, però faig les meves suposicions.

Al Parlament hi ha una majoria, CiU més ERC, que té el compromís electoral de fer una consulta sobiranista no més enllà del 2014. 

Per altra banda, tant PP com PSOE coincideixen en no acceptar cap referèndum ni consulta. A Catalunya cal afegir-hi C's, i a efectes pràctics el PSC, ja que el seu “sí, si ho autoritza Espanya”, a hores d'ara equival a “no”. 

Davant d'aquesta negativa a fer una consulta quines opcions hi ha? 
  • Fer una consulta amb la nova llei de consultes
  • Convocar eleccions en la que una coalició, el més amplia possible, opti  per la independència (eleccions plebiscitàries   
  • Declaració unilateral d'independència


Crec que la primera opció quedarà descartada, ja que previsiblement l'estat espanyol enviarà la llei al Tribunal Constitucional, amb la corresponen suspensió automàtica d'aquesta llei.

La convocatòria d'eleccions plebiscitàries sembla, a priori, l'opció més interessant, davant la qual l'estat espanyol, crec, només podria reaccionar suspenent l'autonomia i per tant anul·lant la convocatòria; en aquest supòsit, només quedaria la declaració unilateral d'independència.

La declaració unilateral d'independència és el pas definitiu sense marxa enrere. En el moment de fer-la cal tenir lligats els suports internacionals necessaris tant per al reconeixement com per al suport financer inicial fins a tenir operativa la hisenda pròpia.

Paral·lelament, l'estat espanyol està asfixiant les finances catalanes (per no parlar dels intents de desprestigiar els polítics i les institucions catalanes, etcètera), la qual cosa farà que s'hagi de prendre una decisió ben aviat.

I dit això, que passarà?

El Parlament ha votat demanar diàleg al “Gobierno” d'Espanya per a fer la consulta. És un pas a fer per a poder dir que s'ha intentat. L'únic perill és que l'aprofitin per a retardar el procés. Tan si el “Gobierno” es nega al diàleg, com si ho va retardant, caldrà donar aquest pas com a fet i esgotat.

Un cop esgotada la via del diàleg amb el “Gobierno” caldria convocar la consulta amb la llei catalana de consultes. Tinc els meus dubtes que es pugui dur a terme. Només que el “Gobierno” la denuncii al Tribunal Constitucional, demanant-ne la suspensió cautelar, ja no es podria fer. I crec que això és el que passarà.

Arribat aquest punt, serà el moment de convocar eleccions plebiscitàries  on una coalició de CiU (o potser només CDC) i ERC apostarà per a la independència, i per tant, votar-los serà equivalent a votar sí a la independència. Estar clar que PP i Cs, facin o no coalició, són el no a la independència. Tinc els meus dubtes de les CUP, ICV i PSC. No sé si les CUP voldria participar a una coalició on hi hagi també CiU, crec que no. Per altra banda, ICV està pel dret a decidir però sempre han dit que volien l'opció “federal”. No m'estranyaria que acabessin fent coalició amb el PSC que també opten per l'opció “federal”. Serà una ocasió immillorable per a que ens expliquin, durant la campanya electoral, com pensen fer-ho per federar Catalunya amb una Espanya que no vol ser federal.

Però, es podran celebrar unes eleccions plebiscitàries  Altre cop penso que no. El “Gobierno” les impedirà, abans suspendrà l'autonomia que permetre-les.

Per tant, finalment, només quedarà un camí, la Declaració Unilateral d'Independència (DUI), feta pels parlamentaris actuals. I malgrat les presses i urgències que hi ha, no es pot improvisar; s'han de tenir lligats molts aspectes, però n'hi ha dos de bàsics: el reconeixement internacional i la hisenda. Els dos aspectes estan relacionats, a part del reconeixement del nou estat, necessitarem finançament inicial, pels primers mesos fins que la hisenda catalana funcioni a ple rendiment. 
Relacionat amb el reconeixement internacional, caldrà tenir “lligat” alguna mena de suport que dissuadeixi al “Gobierno” d'utilitzar la força ja que, tal com ho veig jo, si no tenim ningú disposat a defensar-nos, al fer la DUI enviaran les forces armades per impedir-ho (cal recordar que la Guardia Civil forma part de l'exercit de terra, i els podrien utilitzar per a detenir els membres del Govern i del Parlament).

En quant al finançament, només cal que alguna entitat, estatal o no, compri deute del nou estat català; diuen els que hi entenen, que amb uns 5.000 o 6.000 milions d'euros seria suficient per a la posta en marxa del nou estat. Malgrat que puguin semblar molts diners, per als possibles compradors d'aquest deute seria una quantitat més aviat petita.

En resum, tot apunta, a que anem abocats a una DUI, i per tant cal preparar-la. Malauradament, per la seva pròpia naturalesa no es poden anar divulgant les actuacions que es facin en aquest sentit, però a jutjar per les actuacions preventives del “Gobierno” i que en la opinió pública internacional la possible independència de Catalunya comença a comentar-se al mateix nivell que la d'Escòcia, sembla indicar que alguna cosa es mou. 

Preparem-nos, que el moment decisiu s'acosta.