Català? Castellà? Idioma oficial?

Últimament s'està debatent, prematurament al meu entendre, si al nou Estat Català l'idioma oficial ha de ser només el català o si també el castellà ha se ser  oficial.

Dic que em sembla prematur el debat, perquè és una més de les coses que a hores d'ara no podem decidir, i per tant el debat de debò s'haurà de fer quan siguem independents.

Per altra banda, sembla que ni uns ni altres han pensat que les coses no passen soles, i que sigui el que sigui que es decideixi, l'endemà del dia D tot seguirà igual hi hagi un, dos o cap idioma oficial. Vull dir que si es decideix que només català oficial, això no farà que la gent que no el parla, ara de cop i volta el parli, o que si es decideix que el castellà també sigui oficial les coses siguin diferents d'ara.

En aquest cas, sobre si al nou estat català hi ha d'haver un, dos o cap idioma oficial, crec que el debat ha nascut de dues pors: una, la por que el català com a únic idioma oficial porti a bona part dels castellanoparlants a votar no a la independència; l'altre, que la oficialitat de català i castellà, desanimi a una part d'independentistes i llavors no vagin a votar.

Qualsevol que hagi participat en la posta en marxa d'un projecte que impliqui canvis en una organització, sap que cal preveure un període de transició entre el sistema actual i el que es posa en marxa, preveient un temps de transició i les actuacions pertinents a fer.

Per tant, la meva proposta és que el nou Estat Català transitòriament mantingui l'estatus actual, català i castellà oficials, o més exactament l'estatus establert per l'Estatut d'Autonomia abans de ser retallat pel Tribunal Constitucional espanyol. El que si s'hauria d'establir és la duració màxima d'aquest període transitori, per exemple, cinc anys. Podria ser una manera d'esvair les pors, ja que no lligaria el resultat del referèndum amb l'idioma oficial. Seria una solució que segurament no satisfaria a ningú, senyal que podria ser assumit per tothom.

Un cop independents, a part de les opcions clàssiques, només català o català i castellà oficials, personalment m'agradaria que es considerés la possibilitat de no tenir idioma oficial, tal com explica Vicenç Partal , crec que la solució proposada, sense idioma oficial,  seria més respectuosa amb els drets de les persones, ja que permetria adoptar solucions particulars segons el territori, per exemple la Val d'Aran, o el Baix Llobregat, i a col·lectius com els sords-muts amb la seva llengua de signes.

L'estratègia d'en Mas

No sé quina és l'estratègia d'en Mas, però aquí va el que jo crec que és.

La línia bàsica d'aquesta estratègia és carregar-se de raons; cosa que ell ja ha dit. Dins d'aquesta línia, s'entén que vulgui negociar la consulta amb Madrid, tant amb el partit que governa com amb l'oposició. És a dir, es tracta de deixar clar que tant qui governa ara com el partit principal de l'oposició es neguen a fer la consulta, i per tant, arribat el moment, poder dir a la comunitat internacional, s'ha intentat però s'hi han negat.

Per altra banda Mas ha dit que la DUI seria poc democràtica, i tothom s'ha esverat. Crec que s'ha de posar en el context d'aquesta legislatura, en que CiU es va presentar amb la consulta al programa, però no la DUI. I és en aquest context que crec que s'ha d'entendre l'afirmació d'en Mas. 

Per altra banda crec que aquesta estratègia d'en Mas ve marcada per unes recomanacions que hauria rebut de l'exterior; vull dir que segurament, de manera extra oficial, algun estat ja li ha dit les condicions per al reconeixement de la Catalunya independent, i entre aquestes condicions hi hauria un referèndum, o consulta, i si Madrid ho impossibilita, llavors unes eleccions plesbicitàries que serien equivalents a un referèndum.

Caldrà esperar els propers esdeveniments, a veure com evoluciona la situació. Tot apunta a un ofec de les finances de la Generalitat, que Madrid espera serveixi per fer abandonar les aspiracions sobiranistes. La llei de consultes segueix el seu camí parlamentari i sembla que en Mas vol aguantar fins poder fer la consulta amb la nova llei. Aguantarà? I si no aguanta? Com que ha descartat la DUI, només li quedarà convocar eleccions, que seran plesbicitàries. 

Sigui com sigui cal tenir paciència; no se li pot demanar a en Mas que ensenyi totes les seves cartes,  per moltes ganes que en tinguem.

I com es pagaran les nòmines l'endemà de la independència?

Aquesta pregunta "I com es pagaran les nòmines l'endemà de la independència?"  darrerament l'hem sentida, d'entre altres, de boca d'un ex-president de la Generalitat i d'opinadors a sou del grup Godó. Tant un com els altres coneixen be com es paguen les nòmines en un estat independent, per tant la pregunta té algun altre objectiu.

I quin pot ser l'objectiu de fer aquesta pregunta? Un és evident, i forma part de l'estratègia de la por, induir a fer pensar als catalans que la independència de Catalunya no és viable. Però per aquesta estratègia ja tenen els Millos i Camachos de torn, que ho van pregonant fins esgargamellar-se. Per tant, perquè personatges com un ex-president de la Generalitat (xist!) i un pes pesant del grup Godó fan la pregunta? 

Només puc especular, però en la meva opinió crec que el que busquen és que algú de l'entorn del President Mas xerri més del compte. M'explico, tothom en l'entorn independentista dona per assentat que l'Estat Català, quan neixi, no tindrà problemes de finançament, que podrà emetre deute per poder funcionar els primers mesos fins a que la Hisenda de l'Estat Català funcioni a ple rendiment i amb normalitat. Fins i tot, hi ha qui ho ha calculat (veure'n més a  Cercle Català de Negocis) en uns 5.000 milions d'euros. 

Però això cal concretar-ho, quins estats reconeixeran l'Estat Català? quin d'ells compraran deute català, o el finançaran, per a que pugui funcionar amb normalitat?

Això és, al meu entendre, el que volen saber aquests unionistes que pregunten "com es pagaran les nòmines" és qui finançarà els primer dies de l'Estat Català?

I perquè ho pregunten? Doncs crec que ho pregunten perquè o bé saben que ja hi ha acords o bé donen per suposat que existiran, però no tenen la certesa amb qui, i volen saber-ho, per poder contraatacar.

Lo qual vol dir, que a hores d'ara els serveis secrets espanyols no han pogut esbrinar qui efectivament recolzarà l'Estat Català i qui no, ja que si ho sabessin, els seus "agents" en comptes de preguntar com es pagaran les nòmines "l'endemà" es dedicarien a atacar d'alguna manera o altra els estat o entitats decidides a finançar l'Estat Català.

Conclusió: anem be.

Que passarà?

Ningú ho sap. Jo tampoc, però faig les meves suposicions.

Al Parlament hi ha una majoria, CiU més ERC, que té el compromís electoral de fer una consulta sobiranista no més enllà del 2014. 

Per altra banda, tant PP com PSOE coincideixen en no acceptar cap referèndum ni consulta. A Catalunya cal afegir-hi C's, i a efectes pràctics el PSC, ja que el seu “sí, si ho autoritza Espanya”, a hores d'ara equival a “no”. 

Davant d'aquesta negativa a fer una consulta quines opcions hi ha? 

• Fer una consulta amb la nova llei de consultes
• Convocar eleccions en la que una coalició, el més amplia possible, opti  per la independència (eleccions plebiscitàries   
• Declaració unilateral d'independència

Crec que la primera opció quedarà descartada, ja que previsiblement l'estat espanyol enviarà la llei al Tribunal Constitucional, amb la corresponen suspensió automàtica d'aquesta llei.

La convocatòria d'eleccions plebiscitàries sembla, a priori, l'opció més interessant, davant la qual l'estat espanyol, crec, només podria reaccionar suspenent l'autonomia i per tant anul·lant la convocatòria; en aquest supòsit, només quedaria la declaració unilateral d'independència.

La declaració unilateral d'independència és el pas definitiu sense marxa enrere. En el moment de fer-la cal tenir lligats els suports internacionals necessaris tant per al reconeixement com per al suport financer inicial fins a tenir operativa la hisenda pròpia.

Paral·lelament, l'estat espanyol està asfixiant les finances catalanes (per no parlar dels intents de desprestigiar els polítics i les institucions catalanes, etcètera), la qual cosa farà que s'hagi de prendre una decisió ben aviat.

I dit això, que passarà?

El Parlament ha votat demanar diàleg al “Gobierno” d'Espanya per a fer la consulta. És un pas a fer per a poder dir que s'ha intentat. L'únic perill és que l'aprofitin per a retardar el procés. Tan si el “Gobierno” es nega al diàleg, com si ho va retardant, caldrà donar aquest pas com a fet i esgotat.

Un cop esgotada la via del diàleg amb el “Gobierno” caldria convocar la consulta amb la llei catalana de consultes. Tinc els meus dubtes que es pugui dur a terme. Només que el “Gobierno” la denuncii al Tribunal Constitucional, demanant-ne la suspensió cautelar, ja no es podria fer. I crec que això és el que passarà.

Arribat aquest punt, serà el moment de convocar eleccions plebiscitàries  on una coalició de CiU (o potser només CDC) i ERC apostarà per a la independència, i per tant, votar-los serà equivalent a votar sí a la independència. Estar clar que PP i Cs, facin o no coalició, són el no a la independència. Tinc els meus dubtes de les CUP, ICV i PSC. No sé si les CUP voldria participar a una coalició on hi hagi també CiU, crec que no. Per altra banda, ICV està pel dret a decidir però sempre han dit que volien l'opció “federal”. No m'estranyaria que acabessin fent coalició amb el PSC que també opten per l'opció “federal”. Serà una ocasió immillorable per a que ens expliquin, durant la campanya electoral, com pensen fer-ho per federar Catalunya amb una Espanya que no vol ser federal.

Però, es podran celebrar unes eleccions plebiscitàries  Altre cop penso que no. El “Gobierno” les impedirà, abans suspendrà l'autonomia que permetre-les.

Per tant, finalment, només quedarà un camí, la Declaració Unilateral d'Independència (DUI), feta pels parlamentaris actuals. I malgrat les presses i urgències que hi ha, no es pot improvisar; s'han de tenir lligats molts aspectes, però n'hi ha dos de bàsics: el reconeixement internacional i la hisenda. Els dos aspectes estan relacionats, a part del reconeixement del nou estat, necessitarem finançament inicial, pels primers mesos fins que la hisenda catalana funcioni a ple rendiment. 

Relacionat amb el reconeixement internacional, caldrà tenir “lligat” alguna mena de suport que dissuadeixi al “Gobierno” d'utilitzar la força ja que, tal com ho veig jo, si no tenim ningú disposat a defensar-nos, al fer la DUI enviaran les forces armades per impedir-ho (cal recordar que la Guardia Civil forma part de l'exercit de terra, i els podrien utilitzar per a detenir els membres del Govern i del Parlament).

En quant al finançament, només cal que alguna entitat, estatal o no, compri deute del nou estat català; diuen els que hi entenen, que amb uns 5.000 o 6.000 milions d'euros seria suficient per a la posta en marxa del nou estat. Malgrat que puguin semblar molts diners, per als possibles compradors d'aquest deute seria una quantitat més aviat petita.

En resum, tot apunta, a que anem abocats a una DUI, i per tant cal preparar-la. Malauradament, per la seva pròpia naturalesa no es poden anar divulgant les actuacions que es facin en aquest sentit, però a jutjar per les actuacions preventives del “Gobierno” i que en la opinió pública internacional la possible independència de Catalunya comença a comentar-se al mateix nivell que la d'Escòcia, sembla indicar que alguna cosa es mou. 

Preparem-nos, que el moment decisiu s'acosta.

Nova targeta sanitària espanyola

Dins de l'onada de re-centralització i espanyolització del PP, una de les actuacions previstes és la nova targeta sanitària espanyola, és a dir, la substitució de les targetes sanitàries que ara emeten les comunitats autònomes on s'identifica la comunitat que l'emet per una altra, amb l'escut d'Espanya, amb un disseny que haurà de ser comú per a totes les comunitats i on hi haurà de figurar la següent frase: "Sistema Nacional de Salud de España".

Targeta Sanitària Catalana

Actualment el cost d'emetre una targeta sanitària (cost de fabricació i enviament) és de 0,5 €; com que a Catalunya hi ha aproximadament 7,5 milions d'habitats, el cost de renovar les targetes sanitàries serà d'uns 3,75 milions d'euros; aquest diners seran només per uniformitzar les targetes, és a dir una despesa identitària i que no aporta cap valor afegit al ciutadà. A més, com que l'emissió de targetes la fan les comunitats autònomes, en el cas de Catalunya, aquest cost el pagarà la Generalitat.

Per tant, crec, la Generalitat s'hauria de plantejar la insubmissió i no emetre aquesta targeta espanyola. La insubmissió no s'hauria de fer com a tal, sinó a base de totes les dilacions legals possibles: problemes tècnics d'adequació dels sistemes, manca de pressupost, etcètera.

En un altre ordre de coses, el Departament de Presidència està preparant una base de dades de ciutadans de Catalunya que s'emmarcaria dins de les estructures d'estat, caldrà estar atents a veure quin ús se li dona.

Consulta no vinculant

Llegeixo que la consulta que es vol fer per a que el poble de Catalunya decideixi si vol ser independent o no, serà una consulta jurídicament no vinculant.

He de dir, que primer de tot, m'ha decebut, però que després de pensar-hi m'ha semblat raonable.

Primer de tot, que vol dir jurídicament vinculant? No soc jurista, però m'imagino que vol dir que implica a totes les parts afectades, i que en aquest cas són Catalunya i Espanya, i si a més de la independència es planteja ser un estat de la Unió Europea, llavors també afecta a la Unió Europea.

Veiem un exemple: amb la independència de Catalunya, Espanya perd població, i per tant, representació al Parlament Europeu; en una consulta vinculant cal saber abans de votar que passarà amb aquesta representació parlamentaria (entre moltes altres coses). En aquest cas està clar que les parts afectades són Catalunya, Espanya i la Unió Europea, la qual s'hauria de pronunciar respecte de la nova situació.

Un altre exemple, Catalunya s'haurà de fer càrrec de part del deute espanyol? I en quina quantitat o percentatge, i com es calcula aquest percentatge? Sigui quina sigui la resposta, ha de ser negociada amb Espanya, i s'ha de negociar abans per saber a què vincula el “sí” en cas de guanyar.

Algú s'imagina Espanya negociant totes aquestes qüestions (i totes les altres que hi haurà) de cara a la possible separació de Catalunya? Si ni tan sols accepten la consulta!

Amb la consulta no vinculant, no cal esperar a negociar amb ningú, es fa la consulta i un cop s'ha fet es va a negociar, i si Espanya no vol negociar, llavors es fa la declaració unilateral d'independència davant de la qual ningú podrà dir que hi havia altres vies perquè les "altres vies" ja s'hauran explorat i s'haurà vist que no existeixen o estan bloquejades.

És per això que no em sembla malament la consulta no vinculant.

Lectures de l'escola franquista

Des de petit que guardo el llibre de "Lecturas" . És el llibre que ens feien llegir a classe quan tenia uns 6 anys. M'agrada conservar-lo perquè és un bon exemple de com la dictadura franquista ens volia formar, i del que ells entenien per educació. 

Una de les histories que ens feien llegir és una barreja de la Blanca Neus i la Bella dorment que no tinc paraules per qualificar. A continuació reproduiré literalment la historia, però primer, per a quedi ben documentat, les dades del llibre:

Títol: "Lecturas Graduadas - Libro primero"

Editorial: Luis Vives S.A. - Paseo de Fernando el Católico 63 - Zaragoza - 1962

Censor: Dr. Vicente Tena - Vicario General
Dipòsit legal: Z. 62 - 59

Com a curiositat, al títol de la portada (foto) no apareix la paraula "graduadas" que sí apareix al títol de les pàgines interiors. 

La historia que reproduiré es titula "La fábula maravillosa de España", està a les pàgines 187- 189 del llibre, i va signada per un tal E. Giménez Caballero , creador ideològic del feixisme espanyol.

1. España era una princesa hija de un rey muy poderoso. Y de una reina muy bella, muy dulce y muy buena. España al heredar el trono, sería tambien poderosa. Aunque ya era, como su madre, buena, delicada y bellísima. Todo el mundo la adoraba. Y ella paseaba por los inmensos dominios del reino sembrando caridades y sonrisas.

2. Mas un dia su reina madre murió. Y el rey, al poco tiempo, volvió a casarse con una mujer muy mala y muy envidiosa. Que fue para la pobre España una terrible madrastra. Esta madrastra no podia soportar la belleza y el poderío de la princesa. Y por eso un día se acerco a España y le dio a probarse una cinta. Y apretó con ella, tanto, la cintura de la princesita, que estuvo a punto de sofocarla. Aún intentó en otra ocasión su muerte. Hasta que al fin una vez, con engaños, consiguió la madrastra sus propósitos envidiosos, dándole a España una fruta embrujada que --apenas comida-- la sumió en un sueño profundo, largo y como mortal: en un encantamiento. Del que sólo podia despertarla un Caudillo montado en un caballo blanco y tocándola en la frente con su espada de oro.

 3. España fye depositada en una urna de cristal en medio de un espeso bosque mientras todo el pueblo lloraba y pedia al cielo que aparecies pronto el Caudillo liberador.

4.  Pasaron los dias. Pasaron los meses. Pasaron los años. Y el rey y la madrasta murieron. Pasaron los siglos. Y el bosque se cubrió de malezas. Y un rio ancho y hondo le rodeó como un foso. Y ya nadie podía llegar hasta donde estaba la princesa., defendido el paso por pinchos, dragones, lobos, sierpes, lechuzas, cuervos y torrentes.

5. Varios héroes fueron surgiendo --atraidos por la leyenda de España dormida en el bosque-- con el ideal de desencantarla, desposarla, ser felices y poderosos. Pero todos perecían o renunciaban a la empresa.

6. Hasta que cierto día de estío --bajo el signo del León: 18 de julio-- apareció en el horizonte un jinete montado sobre un caballo blanco. Traia en la mano una espada de fuego. Cuando las gentes vieron llegar a este gentil caballero pensaron que también él perecería sin salvar la princesa.

7. Pero ante el asombro, el clamor y las esperanzadas lágrima del pueblo, este Caudillo, con un salto de su blanco caballo, cruzó el agua que separaba el bosque embrujado. Y con su espada flamígera mató las alimañas y todos los malos espíritus. Y pudo acercarse a la urna de cristal. Y mirar a España, que yacía como muerta. Pero más bonita que nunca. Y con la punta de su hoja de oro tocó la frente de la hechizada. Y se oyó en todo el bosque, y hasta en paises lejanos, un estruendo espantoso, como el estallido de una guerra.

8. España abrió poco a poco los ojos. Miró a su liberador. Sonrió. Y al fin, ¡Arriba España!, se levantó. Y dando el brazo a su héroe, levantándose, se dirigió a su castillo. Y a cumplir la promesa del altar. Y sonaban campanas de boda en el aire. Y todo era alegría, júbilo, banderas, luces, cantos. Y el paso alegre de paz.

9. España --librada del veneno que le diera la Envidia-- desposo a su Caudillo salvador. Y vivieron muchos años. En la mayor gloria del cielo y de la Tierra.

Sense comentaris, excepte que totes les "Y" són de l'autor; no havia llegit mai un text amb tantes "y".