Des de que vàrem entrar a la Unió Europea, l'autonomisme estava sentenciat.
En un principi, semblava clar que a l'entrar a Europa, l'Estat s'aprimaria. Per una banda, per les competències transferides a les autonomies, per l'altra per les competències que hauria de cedir a Europa.
Eliminant el Ministeri de Cultura, i els altres que han quedat buits de competències (Sanitat per exemple), s'hauria aprimat l'Estat, i les comunitats autònomes haurien tingut més importància; tanta que en algunes matèries serien pràcticament independents, i en altres, l'Estat simplement faria de corretja de transmissió entre Europa i les comunitats autònomes. Això hauria portat a mig o llarg plaç, pensava jo, a la independència de Catalunya i del País Basc.
Hi va haver més gent que va pensar el mateix. La diferencia és que a uns ja ens estava be aquest final de l'autonomisme, arribant a la independència, però als altres no, i es varen moure perquè això no passés. I va començar la recentralització.
Enseguida es van veure signes que com aniria la cosa. En quant es van haver completat els traspassos de competències de Cultura, semblava clar que ja no calia un Ministeri de Cultura, oi? Doncs tan els governs del PP com del PSOE l'han mantingut; amb Sanitat el mateix, etc.
Després, les infraestructures, s'han mantingut i potenciat en la seva forma radial; és a dir, tot comença, passa i acaba a Madrid. Madrid és el centre de tot i tot gira entorn de Madrid. De fet, ja ens ho diuen: "es que los catalanes os lo mirais todo desde vuestra esquina ..." .
I havien altres finals possibles per l'autonomisme, com el federalisme. Però, el federalisme és inviable sense una reforma constitucional; i qui es pot creure que els polítics espanyols estan per canviar la constitució, per donar vida a un estat federal que ben poca gent vol, només uns quants catalans (la resta de catalans o vol independència o ja li està be com està). I tanmateix el federalisme també haguera estat el final de l'autonomisme com a tal.
Es a dir, l'autonomisme, s'agafés el camí que s'agafés estava condemnat.
I veient com anaven les coses, el camí agafat semblava clar: no eliminació de ministeris amb competències transferides, creació d'una borsa de valors única, uniformització de matrícules, creació de "Servicios Nacionales" de competències transferides com la de Salut, infraestructures radials, òrgans centralitzats per gestionar les infraestructures (ports, aeroports, vies ferries, xarxa elèctrica), centralització registre civil, llei de caixes, FROB, etc. La llista és llarga. I des de fa un temps, la cantarella de que les autonomies són cares. Només cal llegir un diari com "Expansión", per llegir-hi tota mena d'articles, on els "dolents" sempre són les autonomies (encara en diuen "regiones" i "gobiernos regionales"),i les entitats locals, que diuen que gasten massa.
I la cosa té la seva lògica. Europa no admetria haver de parlar (per exemple de la targeta sanitària europea) amb 17 comunitats espanyoles, és lògic que Europa vulgui un únic interlocutor per estat.
El que no és lògic és que els polítics nostrats, suposadament nacionalistes que només es preocupen per Catalunya i que ens han venut aquests anys d'autonomisme com un gran èxit d'autogovern, no hagin estat capaços de veure venir aquesta recentralització de l'estat i no l'hagin encarat com cal i no hagin pres cap mesura.
Si l'Estatut del 2006 és la seva resposta al final imminent de l'autonomisme, malament, ja que segueix per la mateixa via morta de l'autonomisme, que ja estava sentenciat. I a més a més, tot allò que pogués, ni que sigui remotament, semblar que anava més enllà i podria mantenir viu l'autonomisme, ha estat recorregut, tant pel PP, com pel PSOE (via Defensor del Pueblo) i ben segur que el Tribunal Constitucional retallarà.
Per tant, l'autonomisme s'acaba. L'estat va recuperant atribucions. Davant d'això, com ja ha dit altra gent, només hi ha dues possibilitats: acceptar-ho i ser una comunitat autònoma més, o dir prou, s'ha acabat.
Jo dic prou! S'ha acabat.
En un principi, semblava clar que a l'entrar a Europa, l'Estat s'aprimaria. Per una banda, per les competències transferides a les autonomies, per l'altra per les competències que hauria de cedir a Europa.
Eliminant el Ministeri de Cultura, i els altres que han quedat buits de competències (Sanitat per exemple), s'hauria aprimat l'Estat, i les comunitats autònomes haurien tingut més importància; tanta que en algunes matèries serien pràcticament independents, i en altres, l'Estat simplement faria de corretja de transmissió entre Europa i les comunitats autònomes. Això hauria portat a mig o llarg plaç, pensava jo, a la independència de Catalunya i del País Basc.
Hi va haver més gent que va pensar el mateix. La diferencia és que a uns ja ens estava be aquest final de l'autonomisme, arribant a la independència, però als altres no, i es varen moure perquè això no passés. I va començar la recentralització.
Enseguida es van veure signes que com aniria la cosa. En quant es van haver completat els traspassos de competències de Cultura, semblava clar que ja no calia un Ministeri de Cultura, oi? Doncs tan els governs del PP com del PSOE l'han mantingut; amb Sanitat el mateix, etc.
Després, les infraestructures, s'han mantingut i potenciat en la seva forma radial; és a dir, tot comença, passa i acaba a Madrid. Madrid és el centre de tot i tot gira entorn de Madrid. De fet, ja ens ho diuen: "es que los catalanes os lo mirais todo desde vuestra esquina ..." .
I havien altres finals possibles per l'autonomisme, com el federalisme. Però, el federalisme és inviable sense una reforma constitucional; i qui es pot creure que els polítics espanyols estan per canviar la constitució, per donar vida a un estat federal que ben poca gent vol, només uns quants catalans (la resta de catalans o vol independència o ja li està be com està). I tanmateix el federalisme també haguera estat el final de l'autonomisme com a tal.
Es a dir, l'autonomisme, s'agafés el camí que s'agafés estava condemnat.
I veient com anaven les coses, el camí agafat semblava clar: no eliminació de ministeris amb competències transferides, creació d'una borsa de valors única, uniformització de matrícules, creació de "Servicios Nacionales" de competències transferides com la de Salut, infraestructures radials, òrgans centralitzats per gestionar les infraestructures (ports, aeroports, vies ferries, xarxa elèctrica), centralització registre civil, llei de caixes, FROB, etc. La llista és llarga. I des de fa un temps, la cantarella de que les autonomies són cares. Només cal llegir un diari com "Expansión", per llegir-hi tota mena d'articles, on els "dolents" sempre són les autonomies (encara en diuen "regiones" i "gobiernos regionales"),i les entitats locals, que diuen que gasten massa.
I la cosa té la seva lògica. Europa no admetria haver de parlar (per exemple de la targeta sanitària europea) amb 17 comunitats espanyoles, és lògic que Europa vulgui un únic interlocutor per estat.
El que no és lògic és que els polítics nostrats, suposadament nacionalistes que només es preocupen per Catalunya i que ens han venut aquests anys d'autonomisme com un gran èxit d'autogovern, no hagin estat capaços de veure venir aquesta recentralització de l'estat i no l'hagin encarat com cal i no hagin pres cap mesura.
Si l'Estatut del 2006 és la seva resposta al final imminent de l'autonomisme, malament, ja que segueix per la mateixa via morta de l'autonomisme, que ja estava sentenciat. I a més a més, tot allò que pogués, ni que sigui remotament, semblar que anava més enllà i podria mantenir viu l'autonomisme, ha estat recorregut, tant pel PP, com pel PSOE (via Defensor del Pueblo) i ben segur que el Tribunal Constitucional retallarà.
Per tant, l'autonomisme s'acaba. L'estat va recuperant atribucions. Davant d'això, com ja ha dit altra gent, només hi ha dues possibilitats: acceptar-ho i ser una comunitat autònoma més, o dir prou, s'ha acabat.
Jo dic prou! S'ha acabat.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada