Independència - Reflexions - Sistema electoral

L'any 1951, l'economista Kenneth Arrow, professor emèrit de la Universitat de Stanford, va demostrar que no existeix cap sistema de votació perfecte.

En concret, el teorema d'Arrow (wikipedia, en anglès) (blog en castellà que l'explica bastant be) demostra que no existeix cap manera de definir les preferències d'una col·lectivitat a partir de les preferències dels seus membres de tal manera que es satisfacin totes les propietats següents:

1. Domini universal: El procediment ha de donar resultats amb independència de quines siguin les preferències dels membres de la col·lectivitat
2. Unanimitat: Quan tots els membres de la col·lectivitat prefereixin alguna alternativa, també la col·lectivitat ha de preferir aquesta alternativa
3. Independència d'alternatives irrellevants: Les preferències de la col·lectivitat pel que fa a una família d'alternatives ha de dependre només de les preferències dels membres de la col·lectivitat pel que fa a aquestes alternatives
4. Absència de dictadura:  El procediment per a definir les preferències de la col·lectivitat no ha de ser tal que garanteixi que aquestes coincidiran sempre amb les de cert individu, independentment de quines siguin les preferències dels altres

És a dir, quan s'afronta el repte de fer una nova llei electoral, i Catalunya en necessita una de nova urgentment, cal tenir present que està demostrat que no existeix un sistema electoral perfecte.

Per tant, com que està demostrat que no existeix un sistema electoral perfecte, cal buscar un sistema que ofereixi la millor solució possible. Hi ha un parell de sistemes que caldria considerar: el Mètode Condorcet i la votació preferencial.

El  mètode Condorcet, que va ser anticipat per Ramon Llull en els seus Ars electionis, i Alia ars electionis, es pot explicar així:

Un mètode de Condorcet és un sistema de vot, que només utilitza el guanyador de Condorcet, és a dir, el candidat a qui els votants prefereixen davant la resta de candidats, quan se'ls compara d'un en un. El guanyador es pot trobar fent sèries de comparacions entre dos candidats. En unes eleccions en què s'usa el mètode de Condorcet el votant ordena la llista de candidats en funció de les seves preferències. Per exemple, pot posar un "1" al seu candidat favorit, un '2 'al segon preferit i així successivament. Quan un votant deixa en blanc a alguns dels candidats, s'entén que prefereix als quals ha votat davant dels que no ha valorat. A l'hora de comptar, s'enfronta a cada candidat amb la resta com si s'hagués enfrontat un a un en moltes eleccions. El guanyador de cada parella és el candidat preferit de la majoria dels votants. D'entre dos candidats, el preferit de cada votant és aquell que té un nombre menor en la papereta. Per guanyar l'elecció, un candidat ha de guanyar tots els enfrontaments un a un. Pot donar-se el cas que una elecció no tingui un guanyador de Condorcet perquè no hi hagi cap candidat preferit a la resta pels votants. Aquesta situació es diu 'dependència circular', 'empat circular' o 'ambigüitat circular'. Passa quan, un cop han comptat tots els vots, les preferències dels votants amb alguns candidats fan un cercle, en el qual tots els candidats són guanyats per almenys un altre candidat. Depenent del context de l'elecció, els empats circulars poden no ser molt freqüents. Tot i així, sempre hi ha la possibilitat que hi hagi una ambigüitat, de manera que tots els mètodes de Condorcet han de ser capaços de trobar un guanyador si això passa. El mecanisme que desfà l'empat s'anomena 'resolució de l'ambigüitat' o 'mètode que completa a Condorcet'.

La votació preferencial es descriu així:

La votació de volta a l'instant, Instant-Runoff voting, votació alternativa o votació preferencial (VP) és un sistema electoral utilitzat per a eleccions d'un candidat on a la papereta el votant marca als que prefereix segons l'ordre de preferència. En una elecció VP, si cap candidat obté majoria absoluta, s'exclouen els candidats un a un: el candidat amb menys vots és eliminat. El guanyador es decideix així:

1. En la primera ronda, es compten els vots obtinguts pels candidats marcats com a primera preferència del votant
2. Si cap candidat té la majoria dels vots, el candidat amb el menor nombre de vots queda eliminat i llavors s'agafen les paperetes de vot corresponents al candidat eliminat (és a dir, aquelles paperets on era la primera preferència) i es fa un nou escrutini sobre aquestes paperetes comptant els vots obtinguts pels candidats marcats com a segona preferència; els vots així obtinguts  es  sumen als vots obtinguts en primera ronda; si una papereta no té marcada segona preferència es descarta. 
3. Aquest procés es repeteix fins que un candidat obtingui la majoria de vots entre els candidats restants.

A nivell nacional, la VP s'usa per triar la Cambra de Representants australiana, el President d'Irlanda, la Casa de Representants de Fiji i, començant el 2007, el Parlament Nacional de Papua Nova Guinea. Als Estats Units s'empra en 9 Jurisdiccions locals, com el comtat de Pierce a Minnestota; a les ciutats de San Francisco i Berkeley també és usat.

Per tant, al proposar una nova llei electoral, a més a més de dir si es proposen districtes més petits o més grans, o districte únic, o qualsevol altra forma de districte electoral, caldria també proposar el mètode d'elecció.

Personalment, prefereixo el mètode de votació preferencial,  que implica districtes unipersonals i per tant una relació molt directa del representant amb la gent i el territori que representa. Amb la votació preferencial, malgrat el teorema d'Arrow, es pot (pràcticament) garantir que l'escollit representa a la majoria dels votants.

El que és trist de tot això, és que buscant informació per Internet, he trobat poca documentació en català. Tot i que fa 30 anys que els catalans hauríem d'haver fet una llei electoral pròpia, sembla que el tema no ens interessa gaire, malgrat els precedents de l'Ars electionis de Ramon Llull. Tan de bo això canvii a la propera legislatura, i el debat per una nova llei electoral sigui ben viu i interessant.