La vida ens ensenya que per a fer qualsevol cosa, hi ha un requeriment imprescindible: cal començar. És un obvietat, però és així; fins que no es comença a fer, la cosa no avança, sigui el que sigui, des de declarar-se enamorat fins a pagar els impostos. Com deia la meva avia: "a casa no t'hi porten res", que volia dir que si volies alguna cosa havies de fer-la.
Un exemple que tothom coneix, anar en bicicleta: com s'aprèn a anar en bicicleta? doncs anant en bicicleta! Al principi, potser caus però t'aixeques i hi tornes, i al cap de poc, ja saps anar en bicicleta.
Un altre exemple encara més bàsic: com s'aprèn a caminar? doncs començant a caminar; un bon dia la criatura deixa d'anar de quatre grapes, es posa dreta, i fa les primeres passes! Normalment es fan tentinejant i s'acaba caient a terra, però fins que no hi ha aquest primer intent, aquest començament, no hi ha manera de caminar; cap criatura sana espera a "estar madur" per a començar a caminar, ni deixa d'intentar-ho per "por a caure".
A nivell personal, tinc l'exemple de la meva maqueta de tren. Soc aficionat al maquetisme de trens des de petit, però per una cosa o l'altre mai trobava temps per dedicar-m'hi. Sempre somniant en fer-me una maqueta i mai la començava. Sempre em semblava massa complicat; que si preparar la base, que si instal·lar les vies de manera fiable, que si ... i així sempre; només feia que documentar-me i fer dissenys, però mai començava i així anava passant el temps, i creixent la meva frustració, fins que un dia vaig decidir començar.
I llavors va canviar tot. Preparar la base no va ser tan difícil, només era pesat, però factible; posar be les vies tampoc va resultar impossible, al contrari, l'únic que calia era posar-s'hi i fer-ho, poc a poc però sense pausa. A hores d'ara, encara no he acabat la maqueta del tot, però ja hi circulen trens i vaig resolent tots els problemes que es van presentant en aquest procés de construcció, de manera que ara ja puc dir que tinc una maqueta de tren.
Mirant enrere en el temps, veig que no em calia haver esperat tant, que podria haver començat molt abans, perquè l'únic que realment calia era: decidir començar.
Tots aquests exemples són per dir que si volem la independència, no hem d'esperar més; ja n'hem parlat massa; ja s'han provat massa coses : autonomisme, federalisme (amb qui?), pedagogia (de què?).
Ara hem de començar a "construir" la independència, això vol dir, presentar-se a les eleccions amb aquest objectiu, i votar a la gent que ens proposi la independència.
Tot i que seria bo tenir una única candidatura independentista, tampoc cal dramatitzar si al final n'hi ha més d'una. Per una banda, els unionistes també es presenten cada un pel seu costat. Per altra banda, sembla ser una constant universal que aquestes coses funcionen així, al principi n'hi ha molts i després el temps i les eleccions posen cada un al seu lloc i resten només les candidatures més vàlides; cal recordar al principi de la transició democràtica quants partits hi havia, i quants en van quedar després de les primeres eleccions.
Dit això, només queda dir que jo votaré la candidatura de (o que recolzi) Reagrupament. De moment ja té les llistes preparades, les quals estan obertes a qualsevol pacte que es consideri oportú per a millorar les possibilitats d'èxit. I votaré Reagrupament perquè entenc que ha decidit començar a caminar cap a la independència, sense esperar ni dependre de res que pugui venir de fora; només nosaltres, els catalans, amb la nostra decisió farem possible la independència. Nosaltres decidim.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada