Consulta no vinculant

Llegeixo que la consulta que es vol fer per a que el poble de Catalunya decideixi si vol ser independent o no, serà una consulta jurídicament no vinculant.

He de dir, que primer de tot, m'ha decebut, però que després de pensar-hi m'ha semblat raonable.

Primer de tot, que vol dir jurídicament vinculant? No soc jurista, però m'imagino que vol dir que implica a totes les parts afectades, i que en aquest cas són Catalunya i Espanya, i si a més de la independència es planteja ser un estat de la Unió Europea, llavors també afecta a la Unió Europea.

Veiem un exemple: amb la independència de Catalunya, Espanya perd població, i per tant, representació al Parlament Europeu; en una consulta vinculant cal saber abans de votar que passarà amb aquesta representació parlamentaria (entre moltes altres coses). En aquest cas està clar que les parts afectades són Catalunya, Espanya i la Unió Europea, la qual s'hauria de pronunciar respecte de la nova situació.

Un altre exemple, Catalunya s'haurà de fer càrrec de part del deute espanyol? I en quina quantitat o percentatge, i com es calcula aquest percentatge? Sigui quina sigui la resposta, ha de ser negociada amb Espanya, i s'ha de negociar abans per saber a què vincula el “sí” en cas de guanyar.

Algú s'imagina Espanya negociant totes aquestes qüestions (i totes les altres que hi haurà) de cara a la possible separació de Catalunya? Si ni tan sols accepten la consulta!

Amb la consulta no vinculant, no cal esperar a negociar amb ningú, es fa la consulta i un cop s'ha fet es va a negociar, i si Espanya no vol negociar, llavors es fa la declaració unilateral d'independència davant de la qual ningú podrà dir que hi havia altres vies perquè les "altres vies" ja s'hauran explorat i s'haurà vist que no existeixen o estan bloquejades.

És per això que no em sembla malament la consulta no vinculant.

Hisenda pròpia. Existeix el pla B?

Artur Mas ha parlat d'Hisenda Pròpia amb pacte o sense pacte. Una Hisenda Pròpia sense pacte implica un trencament amb la legalitat espanyola. Està clar que CDC ho accepta, però ja es veu que Unió (almenys la controlada per Duran) no.

De resultes d'això CiU, que és una federació, diu que no hi ha pla B al pacte fiscal.

No hi ha pla B perquè qualsevol pla B creïble, si Madrid rebutja el pacte fiscal de la Hisenda Pròpia, implica trencament, i Duran (i els interessos que representa) no vol. Per tant CiU, com a federació, no té pla B.

Però i CDC, en té? No ho sabem, ni ho podrem saber, perquè l'oposició de Duran fa que cas de tenir-ne, no el puguin explicar, per evitar que el Duran ho sàpiga abans d'hora. Recordem la famosa cita “els rivals són en els altres partits, els enemic són dins el propi partit”.

I com pot ser un pla B?

Donades les circumstàncies actuals només pot ser de trencament amb Espanya, ja que no veig com es podria tenir una Hisenda Pròpia contra la voluntat de Madrid sense trencar amb Espanya.

Per a poder dur a terme aquest trencament caldrà tenir aliats externs. Aquests aliats per una banda hauran de donar reconeixement internacional a Catalunya, i finançament durant uns mesos, fins que la Hisenda Pròpia funcioni plenament, ja que podem estar segurs que des del moment en que es prengui la decisió de tenir Hisenda Pròpia,si Madrid no l'accepta no enviarà ni un cèntim més. Aquest és un punt molt important i sembla que de moment ningú se n'ha preocupat.

Eleccions.

Ja s'ha vist que les postures d'Artur Mas i de Duran són discrepants. Si s'ha de d'anar cap al trencament amb Espanya, CiU que faria? Els diputats d'Unió al Parlament recolzarien a l'Artur Mas en un trencament que no anava en el programa electoral ? (al programa es parlava del pacte fiscal, no del trencament; trencament implica que no hi ha pacte).

Per afrontar el trencament amb Espanya, caldrà convocar noves eleccions per obtenir la màxima força parlamentaria possible, i tal com ho veig, CiU no s'hi podrà presentar com a federació, ja que Duran no acceptarà el trencament (recordeu Duran parlant de fractura social?, parlava en clau interna).

S'atrevirà CDC presentar-se sense Unió?

Per coherència sí, i si estan realment decidits a anar fins on calgui (trencament, independència) tindran el recolzament d'ERC, Democràcia Catalana, segurament Solidaritat i possiblement ICV; i dels extraparlamentaris Reagrupament també; tot això sense descartar que figures importants d'Unió amb perfil independentista (com Viladabadal) demanin, en aquesta ocasió, el vot per CDC.

I si malgrat tot es presenta CiU?

Si es presenta CiU per força serà amb una proposta ambigua, fruit de les diferencies expressades per Mas i Duran. Llavors, si la resta de forces independentistes es presenta unida (coalició, front, o com li vulguin dir), molt possiblement l'independentisme serà clau i podrà arrossegar CiU cap a posicions sobiranistes.

I quan seran les eleccions? Difícil de dir, però les coses van molt de pressa. Segurament a la tardor.

En tot cas, seria un miracle acabar la legislatura sense eleccions anticipades.

Reflexions: I després de les consultes? Una TV nacional

Només és una idea, però crec que valdria la pena d'estudiar-ne la seva viabilitat.

La idea és: aprofitar la força del voluntariat de les consultes per posar en marxa una radio-televisió per a seguir promovent el dret a decidir.

Crec que es podria aprofitar la regulació de les ràdios i televisions sense ànim de lucre per a crear una xarxa nacional de televisions "sobiranistes", que facin aquella feina de divulgació i debat sobre el dret a decidir i la independència, que no està fent TVC. De la mateixa manera que les consultes (els seus organitzadors i voluntaris) han fet allò que els polítics catalans no han volgut ni sabut fer, aquesta nova radio-televisió podria fer la tasca de divulgació i promoció del dret a decidir i de la independència que TVC no ha volgut fer.

Amb aquesta radio-televisió pel dret a decidir, molts professionals dels medis, que ara no poden expressar-se amb prou llibertat en els medis on treballen, podrien col·laborar-hi i fer-hi les seves aportacions amb total llibertat. Segur que amb tots ells s'aconseguiria una graella de programació d'allò més interessant i digne.

Repeteixo, només és una idea, però crec que seria una bona continuació de la gran tasca iniciada per les consultes. 

Qui s'anima?

Independència - Reflexions - Economia abans que Nació?

Hi ha qui ha dit que primer l'economia i després la nació. Totalment d'acord.

Però hi ha moltes maneres de posar en pràctica aquest enunciat. 

Una manera és la de CiU que s'il·lusiona amb "manar" a  la Comunitat Autònoma de Catalunya, i diu que prioritza l'economia pel davant de la nació. Per aconseguir-ho ens proposa un govern "dels millors", que a l'hora de la veritat ha resultat ser "dels disponibles" ja que "els millors" van declinar l'oferiment, amb l'excusa de que hi sortien perdent.

L'altra manera que hi ha, és la mateixa per a l'economia que per la nació: independència. Amb la independència ens podrem ocupar dels problemes econòmic i dels temes nacionals que ens preocupen: la llengua, la cultura, les arts, etc. No és cap descobriment nou, a tot el món és el mateix. Tots els estats existeixen per defensar els seus interessos econòmics i la seva nació (sigui el que sigui el que cada un d'ells entén per nació). 

Llavors, com s'entén que CiU s'il·lusioni amb "manar" a la Comunitat Autònoma de Catalunya, quan ho primer que ha de fer és acceptar la dependència d'un estat que ens ofega amb un pèssim finançament, i obliga a anar a "demanar" a Madrid que ens donin una mica del que ens prenen? I a sobre es diuen nacionalistes catalans! En aquest blog hi ha els 10 motius que esgrimien per a demanar el vot, i en aquest apunt la meva resposta a les seves falsedats. Es bo recordar el punt 2 del blog (Perquè es tria entre un President que vol la independència i es compromet a engegar un procés d'emancipació seriós i madur), i comparar amb el tarannà d'alguna consellera. També va be recordar el punt 6 del blog (Perquè una legislatura centrada en el concert econòmic és el que convé), on encara parlaven de "concert econòmic" malgrat que al programa electoral ja l'havien substituït per "pacte fiscal", i comparar amb la situació actual en que només parlen de retallades i d'anar a Madrid a pidolar. Amb tots els han refusat formar part del govern, no se n'adonen que el motiu real de que no acceptessin és perquè la Generalitat no té cap mena de poder real? Tots aquests que han dit que no, si en comptes de fer de consellers regionals els haguessin ofert un ministeri, amb poder real, haurien dit que sí; la retribució econòmica és una excusa, molta gent pagaria per ser ministre, i no ho dic per dir-ho, en conec alguns.

Per tant, perquè triar entre economia i nació? No cal. Triem independència.

Independència - Reflexions - La independència no soluciona res

La independència per ella mateixa no soluciona res. Això estar clar. L'endemà de proclamar la independència, la crisi econòmica seguirà, l'atur estarà al mateix nivell, les infraestructures seran les mateixes, i així tot.

Però, malgrat això, algunes coses sí que seran diferents: els nostres impostos ja no "marxaran" cap a Madrid, es quedaran tots aquí i nosaltres decidirem com i quan s'inverteixen, nosaltres ens relacionarem amb el mon sense "passar" per Madrid, nosaltres dialogarem amb Europa com a iguals, i fins i tot algun dia, per torn, ens tocarà a nosaltres presidir-la. Nosaltres farem les lleis que ja no podran ser recorregudes davant de tribunals que ens són hostils, pel sol fet de ser "lleis catalanes". Només nosaltres decidirem com han de ser les nostres entitats financeres. Nosaltres decidirem les polítiques immigratòries que volem, sense que vingui ningú a decidir com hem de tractar el fet migratori a casa nostra. Nosaltres podrem fer les polítiques socials que considerem més adequades al nostre país i dotar-les econòmicament segons el nostre pressupost. Nosaltres podrem dir com serà el sistema de pensions públic. Nosaltres també podrem lliurement decidir quines prestacions sanitàries ens paguem. I nosaltres decidirem les polítiques energètiques que volem. I si volem una línia ferroviària de mercaderies que enllaci amb Europa, nosaltres la farem, i punt.

Amb la independència podrem decidir tot això i més, i llavors sí que podrem dir de veritat allò de: Nosaltres decidim!

Oi que il·lusiona pensar que podríem decidir tot això? I més coses que no he mencionat, de fet qualsevol aspecte de la vida pública. I tot això només es pot tenir amb la independència; malgrat que la independència no soluciona res, és l'eina per a solucionar-ho tot.

Independència - Reflexions - Pregunta a la H. Joana Ortega

En aquesta pàgina del Parlament ens podem adreçar a qualsevol diputat.

Com que la H. Consellera Joana Ortega és diputada li he fet la següent petició:

Honorable Consellera:
Actualment, el BOP (Baròmetre d’Opinió Política de la Generalitat, amb quatre emissions l’any) pregunta quina hauria de ser la relació entre Catalunya i Espanya i dóna quatre opcions. Demanem que es pregunti què es votaria en un referèndum d’independència: sí o no. Aquest canvi no tindria cap cost econòmic i permetria fer el seguiment del suport a la independència i detectar en quin moment deixa d’haver-hi risc de fractura social.

Atentament

Quan rebi la resposta la publicaré actualitzant aquest apunt.

La petició és la mateixa que va iniciar el Xavier Mir  via act.ly al Twitter.

Independència - Reflexions - Autonomies: Final de recorregut

Les "autonomies" han arribat al  final del seu recorregut.

En el fons, amb l'entrada a la Unió Europea ja van quedar sentenciades, ja que conforme l'administració central anava cedint competències "cap amunt" a Europa i "cap avall" a les autonomies, s'aprimava (o hauria d'haver-se aprimat). Personalment pensava que el camí seria aquest: l'administració central s'aprimaria fins a ser només una corretja de transmissió entre Europa i les autonomies, i arribat aquest punt, Catalunya i Euskadi, molt probablement, farien un pas endavant i es convertirien en estat dins la Unió Europea, i la resta d'España, probablement desmuntaria les "autonomies" i es recentralitzaria. 

Com es veu, el pensament era massa "naïf"; d'entrada l'administració central no es va aprimar; malgrat les transferències d'atribucions a les "autonomies" va mantenir els ministeris redundants, com el de cultura.  En seguida es va veure que malgrat ser un estat "descentralitzat" i tenir una càmera territorial, el Senat, per a les eleccions europees España es va constituir en un únic districte electoral. I no només les eleccions europees es van "centralitzar", en tot allò que l'administració central podia decidir sempre decidia pel model centralista; exemples: la primera concessió de canals de TV, malgrat existir les televisions autonòmiques de Catalunya, Euskadi, etc, es va fer a nivell "nacional", és a dir espanyol, de manera que l'espai televisiu mostrava clarament l'esperit centralista d'España. D'exemples n'hi molts més, potser el més sagnant, pel cost, és la xarxa de trens d'alta velocitat on s'han fet línies que tindran una explotació deficitària pel poc volum de passatgers que portaran, i que la única justificació que tenen és que comuniquen amb Madrid.

Ara, amb l'excusa de la crisi, han decidit acabar amb tot això. El PP ho diu clarament (cosa d'agrair) i el PSOE ho fa mentint, dient que volen col·laboració i coordinació de l'administració central i les "autonomies" i entre "autonomies". Dic que menteixen perquè si apliquen aquests criteris de col·laboració i coordinació, on queda l'autonomia? Si miren el diccionari de la seva RAE, veuran que autonomia vol dir entre altres coses que qui la té no depen d'altres, i que es regeix per normes i òrgans propis. 

Com deia, tant PP i PSOE (això inclou el PSC) han decidit liquidar les "autonomies".

Per tant, quina és l'alternativa? Els independentistes ho tenim clar: la independència. Però no tothom pensa igual. La coalició majoritària, CiU, no té una opinió clara, i oficialment segueixen pensant que encara no toca. Això, però, podria canviar, una de les persones més importants del nacionalisme català, Jordi Pujol, ha dit que l'alternativa podria ser la independència . És important que ho digui en Jordi Pujol, perquè, per una banda, s'ha passat molts anys menystenint aquesta alternativa, i per altra banda, molta gent que vota CiU, si veu que Pujol no descarta la independència, començarà a pensar-hi seriosament. Per això les presses del PP (Alejo Vidal-Quadras) i del PSOE (José Montilla) per atacar-lo i desqualificar-lo. 

Que cal fer? Cal donar la màxima màxima difusió a la idea de que la independència és possible. 

Aquesta difusió ha de tenir dues línies, la difusió nacional, i la difusió internacional.

Difusió Nacional

Entre tots en d'aconseguir que la independència sigui un tema de debat popular; la situació ideal seria que se'n parlés sovint en els medis de comunicació de masses, especialment la TV. Aconseguir-ho és difícil, però tots hi hem de col·laborar en la mesura que ens sigui possible.  A part de difondre els motius per a la independència, com els estudis sobre el dèficit fiscal del Cercle Català de Negocis o el documental d'aquest noi, Francec Girò, Pròxima estació independència , cal parlar també de com es faria aquest procés d'independència i com afectaria aquells temes que preocupen i poden preocupar a la gent. Jo proposo, com a primera llista de temes a tractar aquests:

• ciutadania, qui serà català? que passarà amb els vulguin seguir sent espanyols? i la immigració? etc.
• atur i pensions, es mantindrien les prestacions? es respectarien les cotitzacions? com es faria això possible? com es podria millorar?
• bancs (i caixes?), el sistema financer, com seria? que passarà amb els diners i actius que ara estan en mans dels bancs espanyols?
• justícia, com ens ho farem si la majoria de jutges i funcionaris continuen sent espanyols? i si marxen?
• lleis, quines lleis continuaran vigents i quines no? com s'evitarà la inseguretat jurídica? 
• Unió Europea, ens en poden fer fora? 
• sistema sanitari, es podrà mantenir? com? es podrà millorar?
• funcionaris de l'estat espanyol, jutges, notaris, policies, "guardies civils" i militars, etc, que passarà amb ells? hauran de marxar? i si es queden, en quina situació?
• registres civils, mercantils, de la propietat, de darreres voluntats (testaments), que passarà? alguns estan centralitzats com es recuperarà la informació? quines alternatives hi ha?
• hisenda, com serà la fiscalitat catalana?  les grans empreses espanyoles que operen a Catalunya, pagaran impostos a Catalunya? com?
• idioma oficial, a part del català, ho serà també l'espanyol? pels tràmits administratius, per facilitar la vinguda d'inversors estrangers, ho podria ser també l'anglès? 
• boicot, com es pot pal·liar el més que probable boicot espanyol als productes catalans? ajudes i subvencions a les empreses afectades?
• energia i comunicacions, ens poden deixar sense gas i electricitat? ens poden tallar l'accés internacional de telefonia i d'internet? quines alternatives hi ha?
• administració local, que passarà amb les diputacions i consells comarcals? continuaran? qui assumirà les seves competències?

Hi ha molts més temes, la llista no pretén ser exhaustiva, només una primera aproximació. L'objectiu és parlar obertament de tot allò que comporta la independència i fer que la gent li perdi la por, i deixin de pensar que és impossible i que no ens deixaran ser-ho. També ha de servir per a que quan qualsevol digui que la independència és impossible, automàticament se li pregunti el perquè. 

Difusió Internacional

L'altra gran línia d'actuació ha de ser la internacionalització de les aspiracions catalanes. Aquí també cal que tothom que pugui hi posi el seu granet de sorra. Actualment hi ha gent com els del Col·lectiu Emma que es dedica a respondre i rebatre les informacions esbiaixades sobre Catalunya que apareixen a la premsa internacional; però tot i ser una feina imprescindible, és un feina reactiva, és a dir s'actua com a reacció a la publicació d'informació sobre Catalunya. Ens cal ser coneguts per nosaltres mateixos, com quan la prohibició dels toros que varem ser noticia a tot el mon. Els objectius mínims a aconseguir són:

• Reconeixement internacional, és a dir, que els medis internacionals, identifiquin i parlin de Catalunya com a nació que vol ser independent, no com fins ara que ens consideren una regió d'España.
• Teixir trama de relacions amb gent important en l'àmbit internacional que es posicionin a favor nostre. En aquest tema en Jordi Pujol segur que podria col·laborar-hi, ja que ell va fer moltes coneixences.

En definitiva, molta feina a fer i poc temps. Ja estem veient com PP i PSOE volen recentralitzar España (encara més). Si apliquen tot el que proposen, les autonomies tindran tan poca raó de ser, que el següent pas serà eliminar-les, que és el que realment volen, i si les eliminen encara ho tindrem més difícil.


Espavilem-nos que el temps s'acaba.

Independència - Reflexions - Dèficit fiscal (presentació del CCN)

Ara que la web del Cercle Català de Negocis no està operativa, em sembla convenient recuperar la presentació del Dèficit Fiscal Català:

Presentació CCN Dèficit Fiscal Català 06/03/2010

Cliqueu a la icona de fletxes en forma de "X", a la part de sota a la dreta  de la presentació,  per a poder visualitzar a pantalla completa

Qui vulgui se la pot baixar en format pdf des d'aquí

Independència - Reflexions - Full de ruta

Una de les crítiques que es fa a l'independentisme, és que no n'hi ha prou amb dir que es declararà la independència, que cal explicar com es farà. És a dir, explicar el ful de ruta.

Partint del suposit d'un Parlament amb 68 o més diputats disposats a declarar la independència, la gent del Cercle Català de Negocis proposa un full de ruta, que em permeto transcriure a continuació. L'original us el podeu baixar clicant aquí.

Amb la majoria parlamentaria es constituiria el govern que dins de la legislatura promouria la declaració unilateral d'independència. Aquest govern seria un aparell públic protoestatal per assolir la plena sobirania, preparat per gestionar la secessió en totes les seves dimensions.

Estructura del govern que ha d'obrir el procés independentista

• Articular un govern amb una conselleria d’exteriors potent dedicada a crear les complicitats internacionals per al reconeixement del nou estat.
• Un representant especial dedicat a negociar l’ampliació interior amb les institucions de la Unió Europea i la continuïtat de l'adhesió de Catalunya en aquesta organització.
• Un membre de govern encarregat de l’específica tasca de negociar la repartició dels béns i deutes amb l’Estat espanyol i la transferència completa de les competències i dels atributs estatals.
• Un Ministeri de Finances destinat a buscar les fórmules per retenir els recursos (els que ara s’evaporen amb l’espoli fiscal).
• Una cartera amb l’encàrrec de garantir l’autosuficiència energètica del nou Estat.
• Una cartera de defensa i seguretat amb la missió d’assegurar que la decisió de sobirania es pugui exercir en plena llibertat i amb total respecte als drets fonamentals.

Desprès d’haver seguit els passos anterior amb èxit, arriba el moment de fer sobirania:

• Proclamació d'independència, des del Parlament de Catalunya

Un cop fet això comença la negociació amb l'estat espanyol, explicat a continuació:

• Informar a Nacions Unides (ONU) i a la Unió Europea (UE) de la voluntat de secessió del poble de Catalunya.
• Sol·licitar també a aquests dos organismes, ONU i UE, un grup d’observadors internacionals, per garantir un procés net.
• Inici de negociacions amb el govern espanyol, assessorades i protegides per la Unió Europea.
• Preparar un Referèndum per que el poble de Catalunya ratifiqui la decisió del Parlament de Catalunya (si s'escau).
• Negociar i signar tots els tractats internacionals, tan polítics com comercials i especialment el de defensa, del nou Estat Català.
• Preparar la transferència d'informació fiscal a l’Agència Tributària de Catalunya (ATC).
• Gestionar el traspàs de la resta de funcionaris de l’estat espanyol, a la Generalitat, o la seva repatriació dels que així ho prefereixin: Policia Nacional, Guàrdia Civil, personal militar, empleats Correos...
• Negociar quina proporció del deute acumulat per l’estat espanyol li correspon a Catalunya.
• Determinar els fons culturals i artístics que es troben a Espanya,principalment a Madrid, en quin percentatge pertanyen a Catalunya.
• La part proporcional de l'exèrcit espanyol que li pertoca a Catalunya
• Negociar la part dels fons del Banco de España que corresponen a Catalunya.
• Transferència dels fons de reserva de la Seguretat Social que corresponen a Catalunya.
• Adoptar com a referència la Convenció de Viena sobre la successió d’Estats (1983) en relació a la propietat estatal immòbil (edificis, vies de trens, carreteres,...) i també de la propietat estatal mòbil (trens, cotxes, ordinadors,...) que han de passar a l’Estat català.

Finalment, serà molt important gestionar els vincles sentimentals amb Espanya. Aquells catalans que vulguin ser a la vegada espanyols, o qualsevol altra nacionalitat d'origen, ho podran continuar sent mitjançant una fórmula tan senzilla i estesa arreu com la de la doble nacionalitat.

Per tant, no hi ha excusa, el 28N VOTA INDEPENDÈNCIA!

SNS, la nova centralització de la Salut

L'administració espanyola està centralitzant tot allò que pot. A part de l'exemple del traçat de l'AVE, més radial i centralista impossible, ara està centralitzant allò que ja s'havia descentralitzat via transferència a les autonomies: la gestió de la sanitat pública; mitjançant el SNS ("Servicio Nacional de Salud"), depenent del "Ministerio de Sanidad y Consumo".

Amb aquest SNS s'obliga a les comunitats autònomes a comunicar quines persones tenen en els seus respectius sistemes de salut i formar així una gran base de dades central amb totes les persones adscrites als serveis públics de salut. Tot i les raons donades pel MSC, no calia aquest SNS. Les competències les tenen les comunitats autònomes i per satisfer les possibles necessitats de comunicació entre els serveis de salut autonòmics no calia centralitzar res, com a molt, establir, o fer d'àrbitre en l'establiment, d'estàndards de comunicació entre aquests serveis de salut.

Fins ara, com que les competències estan transferides, no havien trobat la manera d'obligar a que les comunitats es connectessin al SNS si no volien, i així, Euskadi i Catalunya no s'hi havien adherit. Però això ha canviat, els estrategues del centralisme (a contracor, un 10 per ells!) s'han empescat la manera "d'obligar" a les comunitats a connectar-se amb el SNS: les subvencions europees.
El finançament europeu de projectes de salut el manega l'administració central, que és qui està representat a Europa, i ha decidit que qui no estigui connectat al SNS no percebrà subvencions europees destinades a salut. Per tant, l'administració central a procedit a concedir finançament europeu a projectes amb poc mèrits de comunitats ja connectades al SNS i a denegar-los als projectes de les comunitats no connectades, o condicionar-los a la connexió amb SNS.

Fins i tot, s'ha arribat al punt de retirar el finançament europeu a un projecte català sobre Historia Clínica Compartida, per que el Servei Català de la Salut encara no està connectat al SNS. Això ha "fet mal" a l'administració catalana.

Resultat: Euskadi ja ha fet els primers tràmits per a connectar-se al SNS, és a dir, ja està oficialmet connectat, i Catalunya (el Servei Català de la Salut) està anant tan de pressa com pot per tal de poder dir abans de final d'any que ja està connectat al SNS.

Per cert, de tot això, els medis de comunicació no en diuen ni mitja paraula, perquè? Es tracta de temes públics de les administracions públiques, n'haurien de parlar.

Conclusió: l'administració central està aplicant allò políticament tan vell de "que facin ells les lleis que jo faré els reglaments, que al cap i la fi, és el que importa". A veure si els nostres politics n'aprenen d'una vegada. No tan sols no s'ha pogut tirar endavant l'Estatut si no que per totes bandes ens retallen l'autonomia. A veure si s'adonen d'una vegada que la via autonomista està esgotada.

L'autonomia ha mort, visca la sobirania!