Unitat independentista o no

Perquè costa tant que els independentistes vagin en una sola candidatura a les eleccions catalanes?

Per que tothom creu que un Front Nacional amb  ERC, SI, DCAT, RCAT, etcètera no obtindran la majoria absoluta, 68 o més diputats, per a proclamar la independència.

La clau està a CiU. Si CiU es sumés a aquest Front Nacional, llavors sí que es tindria majoria absoluta i es podria fer la Declaració d'Independència.

Per tant, l'escenari més probable, o que molts s'imaginen, és que el Front Nacional en el millor dels casos milloraria els resultats d'ERC i privaria a CiU de la majoria. A partir d'aquí s'esperaria a poder empènyer a CiU cap a posicions independentistes, entre altres coses perquè l'asfixia econòmica que pateix la Generalitat no sembla que permetin res més, o independència o dissoldre's dins d'Espanya. 

I per aquí plora la criatura, com que aquest Front Nacional no podria proclamar la independència, caldria seguir gestionant una nova legislatura, i és aquest convenciment de que hi haurà una nova legislatura “autonomista” el que fa que els partits posin condicions per a formar aquest Front Nacional per tal de buscar avantatges per a la legislatura. Trist i penós, però és així. Cal dir també que no tots els partits són iguals, i alguns no posen condicions, però el problema existeix.

Per tant, com deia CiU és la clau, i cal veure com fer-los donar el pas endavant i que apostin obertament per a la independència. 

És a dir, per a que hi hagi unitat independentista, caldrà sumar-hi CiU o com a mínim CDC. 

I per fer-ho, sembla, per la forma d'expressar-se els seus líders, que CiU necessita excuses; ara l'excusa és exhaurir la via del pacte fiscal. Penso que és per això que ERC ha recolzat la proposta de pacte fiscal al Parlament, per a que CiU exhaureixi d'una vegada aquesta via.

Crec que per a CiU totes aquestes històries del pacte fiscal, explorar altres camins, dir que no els donen més opció, etcètera, són qüestions internes, que tenen a veure amb les relacions i compromisos dels seus líders, corrents interns, i els missatges previs que han enviat al seus votants (ara no toca, cal fer pedagogia, buscar l'encaix [...] ). Si ens hi fixem, veurem que per als líders CiU la paraula independència és tabú o quasi; i hi ha qui afirma que en el moment que la facin servir amb normalitat, Madrid començarà a fer circular “expedients” amb informació perjudicial per aquell líder de CiU que s'atreveixi a fer-ho.

I no queda gaire temps. Dubto que la Generalitat aguanti l'asfixia econòmica gaire temps més.

Rescat

No soc ràpid escrivint. Ara fa uns dies que no escric cap apunt i la realitat dels fets avança molt més de pressa del que soc capaç de perseguir-la escrivint.

Quan escric això, resulta que per una banda la Generalitat demanarà un crèdit, perquè cada mes té problemes per arribar a final de mes, és a dir el que vulgarment ja es coneix com a “rescat”, i per una altra al Parlament es fa una sessió dedicada al Pacte Fiscal. Com a mínim xocant.

Des de l'independentisme s'ha criticat al Govern per donar aquest pas, i és normal que se'l critiqui. No tant pels motius que sonen més (traïció, venda, botiflerisme, etc.) sinó perquè aquesta situació era perfectament previsible. D'entrada quan CiU estava a l'oposició ja coneixia l'enorme dèficit dels pressupostos de la Generalitat, i quan el PP va guanyar les eleccions espanyoles ja havia donat prou indicis per a preveure l'asfixia econòmica de Catalunya. En aquests moments, un Govern d'una formació que es diu nacionalista catalana i que s'omple la boca amb paraules com “transició nacional” hauria d'haver fet ja les actuacions pertinents per a no arribar a quest punt d'haver de demanar un “rescat”.

No sé quines raons té CiU per encaparrar-se tant amb el “pacte fiscal”. Vull imaginar-me que és per carregar-se de raons davant dels poders fàctics que els pressionen (“puente aereo”?) i un cop el “pacte fiscal” fracassi poder dir, “ja ho hem provat tot”; el que no sé si llavors prendran la decisió que toca. Finalment el Parlament ha aprovat la proposta de “pacte fiscal” amb els vots de CiU, ERC i ICV.

Com que el que està fet, ja està fet, el que jo crec que caldria fer a partir d'ara és: agafar els diners del “rescat” per assegurar les nòmines dels propers mesos, convocar noves eleccions per aquesta tardor, i, el més important, presentar una candidatura unitària amb CiU (o almenys CDC), ERC, SI, DC i Reagrupament (i tota altra força que s'hi vulgui afegir) en que el programa sigui proclamar la independència de Catalunya. Una candidatura d'aquesta mena hauria de guanyar per majoria absoluta, ja que ara sumant els escons actuals ja la tenen, presentant-se junts i ser menys a repartir escons, la majoria seria encara més gran.

Quan Madrid digui oficialment no al “pacte fiscal” (extra oficialment ja ho ha dit diversos cops) el voler continuar com si no passés res, i mirar d'aguantar la legislatura serà un suïcidi. Espanya s'està re-centralitzant a marxes forçades. I ho fa per diferents motius: 

• està en perill de ser intervinguda i l'eliminació  d'estructures administratives sempre és ben vista
• la ideologia de la força guanyadora és centralista i uniformista
• a l'oposició ja li està be. 

Algunes veus ja demanen directament la supressió de les autonomies i amb comunitats autònomes demanant el “rescat”, i el govern central potenciant les diputacions provincials, sembla més que probable.

Malgrat que als independentistes no ens agradi, el futur immediat passa per CiU, i les actuacions futures de l'independentisme dependran del “pla B” que aquesta formació trii.  

Lideratge

Poc a poc l'independentisme ha anat guanyant adeptes; segons el CEO ja són una mica més del 51%  dels catalans els que votarien “Sí” a la independència en un referèndum.

Tot i això, l'independentisme és percebut com un conjunt de grups minoritaris, que malgrat l'alt objectiu que persegueixen, són incapaços d'anar junts.

D'entrada cal dir que el fet que hi hagi moltes iniciatives i grups independentistes no expressa necessàriament manca d'unitat. La independència de Catalunya és un objectiu totalment transversal i per tant és normal que hi hagi gent de tot tipus i condició.

Per fer un símil, els independentistes són com els membres d'una orquestra que volen interpretar una obra musical, de difícil execució, i els manca el director. Se sol demanar, o exigir, que es posin d'acord i vagin tots a una, que escullin un director i el segueixin. Però no es suficient que els músics estiguin d'acord en qui ha de ser el director, cal que aquest tingui capacitat de direcció.

I on és aquest “director d'orquestra” que ha d'aconseguir que tots plegats vagin a l'hora, junt, cap a l'objectiu comú?

La força majoritària, CiU, també és la que té més independentistes (segons les estadístiques del CEO), per tant és el primer lloc on mirar per trobar aquest líder que manca. Però CiU té dues ànimes, una obertament sobiranista i l'altra no. Això els ha dut ha practiques ambigües, i per tant, els seus líders no són percebuts com a possibles líders de l'independentisme.

L'altra força que pot aportar un líder és ERC , però la seva història recent llastra les seves opcions d'aportar un líder acceptat per tothom, malgrat les simpaties que desperta el seu líder, Junqueras.

De Solidaritat qui té més caràcter és el Lopez Tena, però no sembla que generi adhesions més enllà dels seus incondicional.

I en Laporta? Va malbaratar les seves possibilitats a les darreres eleccions; primer diu que se sent “moralment reagrupat” i quan tothom espera que es presenti amb Carretero, apareix Solidaritat amb Laporta al capdavant. Per acabar-ho d'adobar, al poc temps de ser diputat abandona als de Solidaritat, s'inscriu com a diputat no adscrit, i per rematar-ho, es presenta a les municipals de Barcelona, amb Esquerra i Reagrupament. 

Resten encara personatges que no han entrat obertament a la política, com Miquel Calçada i Josep Guardiola. Aquest darrer, especialment, és molt coneguda, té prestigi i capacitat de lideratge; podria  ser una bona opció.

L'independentisme necessita aquest líder, i quan aparegui, la independència serà només qüestió de temps, de poc temps.