La decisió de CiU

La majoria absoluta del PP a Madrid té conseqüències a Catalunya.

Com que el sistema de finançament és el que és, el govern de Madrid té la clau dels diners i malgrat que a Catalunya el PP és la 3a  força i CiU té altres alternatives, és el PP qui acaba imposant les condicions a CiU per pactar els pressupostos.

El pacte fiscal amb el PP és impossible. Per dos motius, primer, cap partit espanyol renunciaria als ingressos generats per Catalunya, i segon, amb el pacte fiscal el PP ja no tindria força per influir en el que es fa a Catalunya. 

El resultat és que CiU ha de pactar els pressupostos amb el PP sinó es trobarà amb dificultats de tresoreria i la Generalitat acabaria intervinguda.

Que pot fer CiU ? Si segueix com fins ara, poca cosa. 

• En cas de convocar eleccions, en el millor dels supòsits tindrà majoria absoluta i no necessitarà ningú per a fer els pressupostos, però, amb la majoria absoluta del PP a Madrid seguirà igualment condemnada a cedir en allò que el PP demani; igualment si no treu majoria absoluta. És a dir, com ara.  
• En cas que esperi esgotar la legislatura, acabarà fent el que el PP vulgui, cosa que li comportarà un desgast notable. M'imagino que els dubtes i maldecaps, a hores d'ara, dominen el pensament dels dirigents de CiU, i no hi troben la solució. Suposo que voldrien que la societat civil decideixi per ells però, tot i que la societat es mou, encara li falta per arribar a aquell punt de no retorn cap a la sobirania que CiU voldria veure per no equivocar-se (i per justificar-se davant dels poders fàctics dient: ho veieu no hi ha alternativa). Com que de moment la societat no ha arribat a aquest punt, diuen que no estem madurs. 

CiU haurà de prendre una decisió, que en paraules de Jordi Pujol és: residuals o independents. De fet, encara que no ho vulguin reconèixer, com a govern ja ho són de residuals; els grans temes es decideixen a Madrid, els diners els recapta i reparteix Madrid, i les engrunes que gestiona la Generalitat, es reparteixen en funció del que els permet el PP sota amenaça d'escanyament econòmic que comportaria la intervenció. 

I que pot, o haurà de, fer CiU ? Apostar pel sobiranisme sense ambigüitats i convocar eleccions amb un full de ruta clar cap a la independència que pugui ser compartit per altres forces, com a mínim en les qüestions bàsiques de cara a bastir una majoria independentista en el Parlament. 

I l'independentisme que pot fer ? Tot el que calgui per convèncer a CiU i els seus votants que només hi ha una solució: independència, i com més aviat millor.

L'arc parlamentari català

Al meu entendre a l'arc parlamentari català hi ha representats els quatre segments principals de la societat catalana: la dreta catalana (CiU), la dreta espanyola (PP), l'esquerra catalana (ERC) i l'esquerra espanyola (PSC, ICV). Les denominacions d'esquerra i dreta són convencionals i segons els casos es podria parlar de centre-dreta i centre-esquerra. A més a més, hi ha els partits marginals que també segueixen el mateix esquema: catalans (Solidaritat i Democràcia Catalana) i espanyols (Ciudadanos).

Tant PP com Ciudadanos no presenten cap contradicció són el, són partits espanyols i no pretenen ser altra cosa. Ciudadanos es presenta com a no nacionalista, malgrat que és clarament nacionalista espanyol, però si se sobreentén que volen dir “no nacionalista català” llavors són coherents. 

ERC tampoc presenta cap contradicció en la seva definició, però sí que n'ha tingut en el seu comportament darrerament, només cal recordar els dos tripartits, especialment el segon. Ara, després de les desfetes electorals, amb la renovació de la direcció, malgrat que parcial, i les aliances amb altres forces independentistes, sembla que la situació s'ha reconduït.

En quant a ICV, costa de classificar; originalment eren comunistes que es van reciclar com a ecologistes, i ara són ecologistes, multi-culturals, però com que al Congreso s'associen amb IU cal englobar-los a l'esquerra espanyola.

El problema dins l'esquerra és el PSC. No hi ha cap conflicte en la seva ideologia. Són socialistes espanyols i catalans. El seu problema és de forma. Viuen en una fantasia, són un partit diferent del PSOE però a la pràctica, pel votant, no hi ha cap diferencia; però ells se segueixen presentant com a partit diferenciat, però al Congreso estan dins del grup socialista i voten disciplinadament el que marca el PSOE. Parlen de federalisme, però ni tan sols el PSOE que es diu federal hi creu. A hores d'ara, però, el problema només el tenen els militants del PSC catalanistes que hi puguin quedar; al PSC no hi tenen res a fer, el millor que podrien fer és passar-se a ERC o deixar la política; no cal dir que escoltar els cants de sirena del Carod-Rovira, que vol fer un nou partit d'esquerres  català, seria també un desastre.

El problema principal apareix a la dreta, o centra-dreta, catalana. CiU, que és un partit majoritari, s'ha caracteritzat sempre per la seva calculada ambigüitat i el fer “com si”. A les campanyes electorals sempre exalten la seva catalanitat i fins i tot tenen alguns joves que en els seus mítings porten estelades i criden “independència”, malgrat que després els seus líders són incapaços de pronunciar “independència” en públic i es busquen mil i un eufemismes, Artur Mas, o directament en reneguen, Duran Lleida. Aquesta indefinició va contra els interessos del país. Cada cop és més insostenible aquesta indefinició de CiU i cal que deixin clar que faran si no s'aconsegueix el “pacte fiscal”. El president Pujol ja parla d'independència si no hi ha pacte fiscal.

Catalunya necessita visualitzar clarament que hi ha dos eixos dreta-esquerra: per una banda l'eix dreta-esquerra espanyol (PP, PSC, ICV, C's) i per l'altre l'eix dreta-esquerra català (CiU, ERC, SI, DC), el qual actualment té la majoria parlamentaria. I llavors, que els electors facin la seva tria, plenament conscients que abans de triar esquerra o dreta primer han de triar Catalunya o Espanya, que és la tria més important. El paper de CiU serà clau, i cal, entre tots, ajudar-los a posicionar-se clarament a favor de la independència. Llavors amb la majoria social independentista que les enquestes ja reflecteixen, l'eix dreta-esquerra català, que ara ja té majoria, serà un eix independentista, i els partits d'aquest eix  podran fer el pas i deixar d'actuar “com si” i, simplement, fer un acte de sobirania.

CiU i les grans fites de l'autonomisme

Hi ha algunes de les grans fites de l'autonomisme, de les que avui no se'n parla gaire. Recordem-ne algunes d'elles:

Continuïtat històrica. L'acceptació del règim comú per a la comunitat autònoma de Catalunya, eliminant així, l'efecte aconseguit de la Generalitat provisional, amb el Tarradellas, que establia la continuïtat amb la Generalitat republicana i la història. 

Fita: Eliminar la singularitat de la Generalitat i fer-ne oblidar el seu origen històric. 

Resultat: ACONSEGUIT.

Mapa televisiu. Després de l'aprovació de la llei de tercers canals semblava consolidat el model de TV per comunitats, si no lingüístiques, sí autònomes. Amb l'arribada de les televisions privades es va permetre la implantació d'un model centralista i de districte televisiu únic, que impedia l'aparició de televisions privades a nivell autonòmic. Els autonomistes ho van acceptar sense ni tals fer una ganyota.  

Fita: Eliminar la singularitat televisiva de Catalunya, i ofegar l'oferta de televisió en català enmig de l'oferta espanyola. 

Resultat: ACONSEGUIT.

Distribució cinematogràfica. Aquest ha estat el més fàcil. Fins fa poc, i malgrat els 30 any d'autonomia i de "normalització lingüística" encara s'ha de ser molt militant per poder veure cinema en català, especialment el que be de fora; també s'ha aconseguit estrenar a Catalunya pel·lícules catalanes en castellà. 

Fita: Minimitzar la distribució de cinema en català per tal de poder dir que no té públic. 

Resultat: ACONSEGUIT.

Territori. Amb l'acceptació de les diputacions provincials, s'han perdut 30 anys, durant els quals les diputacions lluny de perdre pes n'han guanyat. Els autonomistes, en comptes de posar-hi remei, han creat una altra estructura pròpia (més nostrada, que dirien ells), els consells comarcals, amb el resultat aberrant de tenir quatre administracions sobreposades en el territori: estat, autonomia, diputació i consell comarcal, a part, és clar, del municipi. 

Fita: fer que l'administració autonòmica sigui ineficaç.
Resultat: ACONSEGUIT.

Totes aquestes grans fites s'han aconseguit, durant els 23 anys de govern de CiU. És per això que la gran responsabilitat és de CiU, de la mateixa manera que s'atribueixen legítimament els èxits, també han d'acceptar aquests "altres èxits".

I la darrera fita, aconseguida avui mateix, ha estat la ridiculització màxima fins ara mai aconseguida de les institucions catalanes; l'ha perpetrat la indigna presidenta del Parlament, senyora de Gispert, disfressant-se de fada per fer-se una foto per a la premsa. Aquí la teniu:

Cliqueu sobre la foto si la voleu veure més gran (que ja són ganes)

A la bústia del Parlament li he enviat el següent missatge, veurem si contesta:

Senyora, només dir-vos que em sembla inadmissible i totalment inadequat a la dignitat del vostre càrrec, que us presteu al joc de les disfresses amb la premsa. Com a ciutadà català m'he sentit avergonyit.

Espero que sapigueu fer front a la vostra responsabilitat política i presenteu la renuncia a seguir presidint el Parlament que tan indignament heu representat.

Per veure la seva resposta cliqueu aquí.