Unitat independentista o no

Perquè costa tant que els independentistes vagin en una sola candidatura a les eleccions catalanes?

Per que tothom creu que un Front Nacional amb  ERC, SI, DCAT, RCAT, etcètera no obtindran la majoria absoluta, 68 o més diputats, per a proclamar la independència.

La clau està a CiU. Si CiU es sumés a aquest Front Nacional, llavors sí que es tindria majoria absoluta i es podria fer la Declaració d'Independència.

Per tant, l'escenari més probable, o que molts s'imaginen, és que el Front Nacional en el millor dels casos milloraria els resultats d'ERC i privaria a CiU de la majoria. A partir d'aquí s'esperaria a poder empènyer a CiU cap a posicions independentistes, entre altres coses perquè l'asfixia econòmica que pateix la Generalitat no sembla que permetin res més, o independència o dissoldre's dins d'Espanya. 

I per aquí plora la criatura, com que aquest Front Nacional no podria proclamar la independència, caldria seguir gestionant una nova legislatura, i és aquest convenciment de que hi haurà una nova legislatura “autonomista” el que fa que els partits posin condicions per a formar aquest Front Nacional per tal de buscar avantatges per a la legislatura. Trist i penós, però és així. Cal dir també que no tots els partits són iguals, i alguns no posen condicions, però el problema existeix.

Per tant, com deia CiU és la clau, i cal veure com fer-los donar el pas endavant i que apostin obertament per a la independència. 

És a dir, per a que hi hagi unitat independentista, caldrà sumar-hi CiU o com a mínim CDC. 

I per fer-ho, sembla, per la forma d'expressar-se els seus líders, que CiU necessita excuses; ara l'excusa és exhaurir la via del pacte fiscal. Penso que és per això que ERC ha recolzat la proposta de pacte fiscal al Parlament, per a que CiU exhaureixi d'una vegada aquesta via.

Crec que per a CiU totes aquestes històries del pacte fiscal, explorar altres camins, dir que no els donen més opció, etcètera, són qüestions internes, que tenen a veure amb les relacions i compromisos dels seus líders, corrents interns, i els missatges previs que han enviat al seus votants (ara no toca, cal fer pedagogia, buscar l'encaix [...] ). Si ens hi fixem, veurem que per als líders CiU la paraula independència és tabú o quasi; i hi ha qui afirma que en el moment que la facin servir amb normalitat, Madrid començarà a fer circular “expedients” amb informació perjudicial per aquell líder de CiU que s'atreveixi a fer-ho.

I no queda gaire temps. Dubto que la Generalitat aguanti l'asfixia econòmica gaire temps més.

Rescat

No soc ràpid escrivint. Ara fa uns dies que no escric cap apunt i la realitat dels fets avança molt més de pressa del que soc capaç de perseguir-la escrivint.

Quan escric això, resulta que per una banda la Generalitat demanarà un crèdit, perquè cada mes té problemes per arribar a final de mes, és a dir el que vulgarment ja es coneix com a “rescat”, i per una altra al Parlament es fa una sessió dedicada al Pacte Fiscal. Com a mínim xocant.

Des de l'independentisme s'ha criticat al Govern per donar aquest pas, i és normal que se'l critiqui. No tant pels motius que sonen més (traïció, venda, botiflerisme, etc.) sinó perquè aquesta situació era perfectament previsible. D'entrada quan CiU estava a l'oposició ja coneixia l'enorme dèficit dels pressupostos de la Generalitat, i quan el PP va guanyar les eleccions espanyoles ja havia donat prou indicis per a preveure l'asfixia econòmica de Catalunya. En aquests moments, un Govern d'una formació que es diu nacionalista catalana i que s'omple la boca amb paraules com “transició nacional” hauria d'haver fet ja les actuacions pertinents per a no arribar a quest punt d'haver de demanar un “rescat”.

No sé quines raons té CiU per encaparrar-se tant amb el “pacte fiscal”. Vull imaginar-me que és per carregar-se de raons davant dels poders fàctics que els pressionen (“puente aereo”?) i un cop el “pacte fiscal” fracassi poder dir, “ja ho hem provat tot”; el que no sé si llavors prendran la decisió que toca. Finalment el Parlament ha aprovat la proposta de “pacte fiscal” amb els vots de CiU, ERC i ICV.

Com que el que està fet, ja està fet, el que jo crec que caldria fer a partir d'ara és: agafar els diners del “rescat” per assegurar les nòmines dels propers mesos, convocar noves eleccions per aquesta tardor, i, el més important, presentar una candidatura unitària amb CiU (o almenys CDC), ERC, SI, DC i Reagrupament (i tota altra força que s'hi vulgui afegir) en que el programa sigui proclamar la independència de Catalunya. Una candidatura d'aquesta mena hauria de guanyar per majoria absoluta, ja que ara sumant els escons actuals ja la tenen, presentant-se junts i ser menys a repartir escons, la majoria seria encara més gran.

Quan Madrid digui oficialment no al “pacte fiscal” (extra oficialment ja ho ha dit diversos cops) el voler continuar com si no passés res, i mirar d'aguantar la legislatura serà un suïcidi. Espanya s'està re-centralitzant a marxes forçades. I ho fa per diferents motius: 

• està en perill de ser intervinguda i l'eliminació  d'estructures administratives sempre és ben vista
• la ideologia de la força guanyadora és centralista i uniformista
• a l'oposició ja li està be. 

Algunes veus ja demanen directament la supressió de les autonomies i amb comunitats autònomes demanant el “rescat”, i el govern central potenciant les diputacions provincials, sembla més que probable.

Malgrat que als independentistes no ens agradi, el futur immediat passa per CiU, i les actuacions futures de l'independentisme dependran del “pla B” que aquesta formació trii.  

Mentrestant

A les eleccions, el que més penalitza als partits independentistes (els que només proposen la independència) és el mentrestant. L'electorat no confia que guanyin i vota pensant en el mentrestant.

L'elector, especialment els menys mobilitzat, pensa "d'acord, vull la independència però si no sou majoria que fareu? Com governareu?" i això juntament amb la credibilitat que li pugui merèixer cada partit acaba decidint el seu vot.

En aquesta situació, formacions com Solidaritat i Reagrupament ho tenen difícil, perquè l'electorat no els percep com a possibles guanyadors. Tampoc es veu a ERC com a guanyadora, com a màxim a ser la segona força (i ara per ara és suposar molt). És per això que algunes veus reclamaven, ja fa un temps, la creació d'un partit independentista de dretes que pogués recollir el vot que ara va a CiU.

Si existissin, com a mínim, un partit independentista d'esquerres i un de dretes, llavors no caldria invocar la famosa unitat independentista; només caldria l'acord, tàcit o no, que cas de sumar majoria, iniciarien el procés d'independència.

Però, no hi ha partit de dretes independentista; només hi ha CiU amb la seva ambigüitat calculada, que, cada cop es veu més, respon a les tensions internes entre sobiranistes i autonomistes; simplificant: entre CDC i Unió. Ara, cada cop li queda menys espai a CiU per a ser ambigua; i ben aviat s'haurà de decidir a ser aquest partit de dretes independentista o un partit clarament autonomista. No es pot descartar que es produeixi un trencament de la federació; si això passés, segurament el sector independentista d'Unió, Vila d'Abadal i amics per entendre'ns, passaria a CDC.

Resumint, la única alternativa independentista de dretes a CiU és la pròpia CiU, o a molt estirar, CDC.

L'altra fantasma que persegueix els independentistes és la unitat. Aquesta unitat és difícil d'articular entre partits d'esquerra i de dreta, i només es pot esperar que es produeixi en circumstàncies molt excepcionals, com poden ser les actuals.

Quan fracassi el pacte fiscal, que fracassarà, el Govern de la Generalitat es trobarà asfixiat econòmicament, com ara, i sense cap altra solució que la intervenció formal per part de l'Estat. Actualment ja està intervingut, perquè el PP que mana al Govern Central, condiciona les actuacions de la Generalitat perquè és qui li facilita la liquiditat suficient per a poder seguir pagant nomines i proveïdors. Arribats a aquest punt, CiU que és qui governa, haurà de triar entre acceptar la intervenció formal o convocar eleccions. Artur Mas va dir que abans que la intervenció convocaria eleccions. En aquest escenari, la recerca d'un acord pel pacte fiscal és només un “teatre” per guanyar temps i arribar fins al 2013, en que ja no es podrà allargar més i llavors, amb més de mitja legislatura passada, convocar eleccions.

En aquestes eleccions, del diguem-ne 2013, ja no hi pot haver “mentrestant”. Haurà de ser o trencament, o submissió. I en aquest context sí que es possible, excepcionalment, la unitat en forma de “front nacional”, en el que podria estar ERC, Solidaritat, Reagrupament, Democràcia Catalana, i CiU (o almenys CDC); segurament l'aparició d'aquest front faria aflorar-ne un de contrari, PP – PSOE – Ciudadanos. En el cas d'ICV que posa l'eix social per davant del nacional, se suposa que aniria pel seu compte.

En resum, per be o per mal, el “mentrestant” s'acaba.

Hisenda pròpia. Existeix el pla B?

Artur Mas ha parlat d'Hisenda Pròpia amb pacte o sense pacte. Una Hisenda Pròpia sense pacte implica un trencament amb la legalitat espanyola. Està clar que CDC ho accepta, però ja es veu que Unió (almenys la controlada per Duran) no.

De resultes d'això CiU, que és una federació, diu que no hi ha pla B al pacte fiscal.

No hi ha pla B perquè qualsevol pla B creïble, si Madrid rebutja el pacte fiscal de la Hisenda Pròpia, implica trencament, i Duran (i els interessos que representa) no vol. Per tant CiU, com a federació, no té pla B.

Però i CDC, en té? No ho sabem, ni ho podrem saber, perquè l'oposició de Duran fa que cas de tenir-ne, no el puguin explicar, per evitar que el Duran ho sàpiga abans d'hora. Recordem la famosa cita “els rivals són en els altres partits, els enemic són dins el propi partit”.

I com pot ser un pla B?

Donades les circumstàncies actuals només pot ser de trencament amb Espanya, ja que no veig com es podria tenir una Hisenda Pròpia contra la voluntat de Madrid sense trencar amb Espanya.

Per a poder dur a terme aquest trencament caldrà tenir aliats externs. Aquests aliats per una banda hauran de donar reconeixement internacional a Catalunya, i finançament durant uns mesos, fins que la Hisenda Pròpia funcioni plenament, ja que podem estar segurs que des del moment en que es prengui la decisió de tenir Hisenda Pròpia,si Madrid no l'accepta no enviarà ni un cèntim més. Aquest és un punt molt important i sembla que de moment ningú se n'ha preocupat.

Eleccions.

Ja s'ha vist que les postures d'Artur Mas i de Duran són discrepants. Si s'ha de d'anar cap al trencament amb Espanya, CiU que faria? Els diputats d'Unió al Parlament recolzarien a l'Artur Mas en un trencament que no anava en el programa electoral ? (al programa es parlava del pacte fiscal, no del trencament; trencament implica que no hi ha pacte).

Per afrontar el trencament amb Espanya, caldrà convocar noves eleccions per obtenir la màxima força parlamentaria possible, i tal com ho veig, CiU no s'hi podrà presentar com a federació, ja que Duran no acceptarà el trencament (recordeu Duran parlant de fractura social?, parlava en clau interna).

S'atrevirà CDC presentar-se sense Unió?

Per coherència sí, i si estan realment decidits a anar fins on calgui (trencament, independència) tindran el recolzament d'ERC, Democràcia Catalana, segurament Solidaritat i possiblement ICV; i dels extraparlamentaris Reagrupament també; tot això sense descartar que figures importants d'Unió amb perfil independentista (com Viladabadal) demanin, en aquesta ocasió, el vot per CDC.

I si malgrat tot es presenta CiU?

Si es presenta CiU per força serà amb una proposta ambigua, fruit de les diferencies expressades per Mas i Duran. Llavors, si la resta de forces independentistes es presenta unida (coalició, front, o com li vulguin dir), molt possiblement l'independentisme serà clau i podrà arrossegar CiU cap a posicions sobiranistes.

I quan seran les eleccions? Difícil de dir, però les coses van molt de pressa. Segurament a la tardor.

En tot cas, seria un miracle acabar la legislatura sense eleccions anticipades.

Operacions polítiques

Des de que va aparèixer, i cada cop n'estic més convençut, Ciudadanos va ser una operació política del nacionalisme espanyol per combatre tot el que ells anomenen nacionalisme català; i per fer-ho van fixar-se en els temes que al seu parer el PP de Catalunya, en aquells moments, estava descuidant: la llengua catalana i els signes d'identitat de Catalunya. Els resultats estan a la vista, el PP de Catalunya ja ha adoptat les posicions nacionalistes del PP espanyol, més en la línia d'Alejo Vidal-Quadras fins al punt d'atacar la immersió lingüística quan en el seu moment, al fer la llei al Parlament, el PP català hi havia votat a favor. En resum, Ciudadanos va néixer impulsat pel nacionalisme espanyol, possiblement via Alejo Vidal-Quadras o gent propera, amb l'objectiu d'empènyer el PP català cap a posicions obertament nacionalistes espanyoles i contraries a tot signe d'identitat catalana.

A l'altra banda de l'espectre polític, trobem Solidaritat Catalana per la Independència. El seu naixement també em sembla una operació; amb quin objectiu? No està tan clar. Hi ha qui diu que per a tenir el sobiranisme / independentisme controlat. També podria ser que hagués nascut per esperonar CiU cap al sobiranisme. I qui hi ha al darrere? Doncs de la mateixa manera que hi ha dos possibles objectius hi ha dos possibles impulsors, al meu parer: si va néixer per a controlar l'independentisme, l'impulsor seria el sector autonomista de CiU, el vinculat al lobby “Puente Aereo”, si va néixer per esperonar CiU cap al sobiranisme llavors hauria estat el sector independentista de CiU qui ho va muntar. Jo m'inclino per aquesta darrera opció. Van agafar un sobiranista seu, el Lopez Tena, van buscar algú d'ERC, l'Uriel Beltran, i van buscar una figura mediàtica, en Jan Laporta. I aquí va venir el problema, Laporta ja s'havia aproximat a Reagrupament i havia manifestat que se sentia “moralment reagrupat”. Com van aconseguir que Laporta s'afegís a un projecte tan nou desdient-se del seu compromís previ? Diuen que el van convèncer que a SCI hi havia diners per fer una bona campanya, mentre que a Reagrupament no. Això, en el cas de Reagrupament és cert, només hi havia disponibles els diners que els propis associats van aportar avançant les seves quotes i fent donatius. D'on van sortir els diners de la campanya de SCI? Altre cop s'assenyala a CiU, o membres de CiU. En tot cas, no ho van gestionar be, i la imatge de l'independentisme que va aparèixer dividit i caïnita va quedar malmesa.  Ho van gestionar tan malament que, no només no van ser capaços de bastir ponts amb Reagrupament, sinó que al cap de poc temps de ser al Parlament, Laporta se'n va sortir, dient que l'havien utilitzat. En resum, Solidaritat va néixer impulsada, probablement, per un sector de CiU, amb l'objectiu de controlar l'independentisme i potser per empènyer tot CiU cap al sobiranisme; però les coses no s'han fet be i cap dels objectius no s'ha assolit plenament.

Tancament emissions TV3 via satèl·lit.

A continuació reprodueixo el correu-e que m'ha enviat l'Oficina del President de la Generalitat de Catalunya en resposta al meu correu amb motiu de l'anunci del tancament de les emissions de TV3 per satèl·lit. És un correu tipus, igual per a tothom que s'ha interessat pel tema.

Benvolgut/benvolguda,

Acusem recepció del correu electrònic que ens ha enviat, mitjançant el qual expressa el seu rebuig i decepció amb la mesura de cancel•lar les emissions de TV3 per satèl•lit.

En aquest sentit, li fem avinent que aquesta és una mesura que ha adoptat la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals d’acord amb les seves atribucions competencials i no el Govern, ateses les actuals circumstàncies econòmiques i les mesures d’austeritat i racionalització de la despesa pública que la Corporació s’ha vist obligada a adoptar.

En tot cas però, aquesta decisió no suposa de cap de les maneres que ja no es pugui veure TV3 des de l’estranger. TV3CAT no desapareix, sinó que continuarà oferint 24 hores de continguts en català i complementant-los, com fins ara, amb una selecció dels millors espais de producció pròpia dels altres canals de TVC. Aquesta oferta es veurà reforçada pel servei 3alacarta, que permet consultar de manera gratuïta molts dels programes de Televisió de Catalunya.

El canvi que hi haurà consisteix en la substitució del servei de satèl•lits (que suposava un cost anual de 830.000 €) per alternatives vinculades a les noves tecnologies, com ara Internet, les xarxes de televisió per cable, les plataformes d’emissió per línia telefònica ADSL i la resta de dispositius mòbils. Aquests avenços tècnics són els que han permès els darrers anys que TV3CAT es pugui veure també a Àsia, Oceania i Àfrica, continents on mai s’havia sintonitzat per satèl•lit, ja que aquest només abastava gairebé tot Europa i una part del continent americà.

Així doncs, i d’ara en endavant es podrà veure a tot el món un servei públic audiovisual de qualitat, compromès amb la consolidació i expansió de la llengua, la cultura, la identitat i la projecció internacional de Catalunya.

Rebi una salutació cordial.

Ens hem de creure que per 830.000 € a l'any tanquen les emissions via satèl·lit? Ens hem de creure que TV3 no és capaç d'estalviar 830.000 € a l'any d'alguna altra partida que no sigui estratègica com aquesta?

Per mi està clar: és una imposició ideològica del PP que no té res a veure amb les mesures d'estalvi i que s'ha acceptat per motius que ni CiU ni el govern ens han explicat.

Pacte Fiscal? Ara no toca.

El govern espanyol ja ha dit que de moment no pensa parlar del pacte fiscal, i que caldrà, segons ells, esperar a que es recuperi l'economia, perquè llavors hi haurà més ingressos i serà més fàcil repartir (el subratllat és meu).

A part de que el govern espanyol ha fet servir allò de l'ara no toca que va popularitzar Jordi Pujol, amb l'elecció de la paraula "repartir" ja donen pistes en quina mena de "pacte fiscal" estan pensant; en un altre "cafè per tothom" en que el pacte serà la quantitat a repartir o a rebre.

Un pacte fiscal, com demana el que CiU, vol dir recaptar tots els impostos i transferir a l'administració central la part corresponent als serveis comuns (exteriors, exercit, etc.) . En el cas d'Euskadi parlen de pagar el “cupo”, no de repartir res.

Va quedant clara la postura del govern espanyol que de moment ni se'n parlarà de pacte fiscal; cosa que ja es podia esperar ja que el PP hi és en contra i el PSOE també. 

Per tant, ara li toca a CiU moure fitxa. Jordi Pujol està dient que la situació actual és insostenible, i que no cal perdre temps en si tenir estat propi és viable econòmicament o no, que el que no és viable és la situació actual; jo crec que aquestes declaracions, i similars, del president Pujol són en clau interna de CiU; suposo que veu com d'adormida està la seva gent que encara es pensa que hi ha temps per a tot, i ell sap molt be que ja no n'hi ha. 

El xoc de trens està servit. El PP a tota màquina espanyolitzant a tort i a dret, dient que de pacte fiscal res, que quan hi hagi diners ja es parlarà de com repartir-los, i en direcció contraria CiU reclamant amb tota la prudència del mon un pacte fiscal tan necessari com impossible. Qui s'apartarà? Personalment crec que s'apartarà CiU i, seguint el símil ferroviari, anirà a petar a una via morta.

La decisió de CiU

La majoria absoluta del PP a Madrid té conseqüències a Catalunya.

Com que el sistema de finançament és el que és, el govern de Madrid té la clau dels diners i malgrat que a Catalunya el PP és la 3a  força i CiU té altres alternatives, és el PP qui acaba imposant les condicions a CiU per pactar els pressupostos.

El pacte fiscal amb el PP és impossible. Per dos motius, primer, cap partit espanyol renunciaria als ingressos generats per Catalunya, i segon, amb el pacte fiscal el PP ja no tindria força per influir en el que es fa a Catalunya. 

El resultat és que CiU ha de pactar els pressupostos amb el PP sinó es trobarà amb dificultats de tresoreria i la Generalitat acabaria intervinguda.

Que pot fer CiU ? Si segueix com fins ara, poca cosa. 

• En cas de convocar eleccions, en el millor dels supòsits tindrà majoria absoluta i no necessitarà ningú per a fer els pressupostos, però, amb la majoria absoluta del PP a Madrid seguirà igualment condemnada a cedir en allò que el PP demani; igualment si no treu majoria absoluta. És a dir, com ara.  
• En cas que esperi esgotar la legislatura, acabarà fent el que el PP vulgui, cosa que li comportarà un desgast notable. M'imagino que els dubtes i maldecaps, a hores d'ara, dominen el pensament dels dirigents de CiU, i no hi troben la solució. Suposo que voldrien que la societat civil decideixi per ells però, tot i que la societat es mou, encara li falta per arribar a aquell punt de no retorn cap a la sobirania que CiU voldria veure per no equivocar-se (i per justificar-se davant dels poders fàctics dient: ho veieu no hi ha alternativa). Com que de moment la societat no ha arribat a aquest punt, diuen que no estem madurs. 

CiU haurà de prendre una decisió, que en paraules de Jordi Pujol és: residuals o independents. De fet, encara que no ho vulguin reconèixer, com a govern ja ho són de residuals; els grans temes es decideixen a Madrid, els diners els recapta i reparteix Madrid, i les engrunes que gestiona la Generalitat, es reparteixen en funció del que els permet el PP sota amenaça d'escanyament econòmic que comportaria la intervenció. 

I que pot, o haurà de, fer CiU ? Apostar pel sobiranisme sense ambigüitats i convocar eleccions amb un full de ruta clar cap a la independència que pugui ser compartit per altres forces, com a mínim en les qüestions bàsiques de cara a bastir una majoria independentista en el Parlament. 

I l'independentisme que pot fer ? Tot el que calgui per convèncer a CiU i els seus votants que només hi ha una solució: independència, i com més aviat millor.

L'arc parlamentari català

Al meu entendre a l'arc parlamentari català hi ha representats els quatre segments principals de la societat catalana: la dreta catalana (CiU), la dreta espanyola (PP), l'esquerra catalana (ERC) i l'esquerra espanyola (PSC, ICV). Les denominacions d'esquerra i dreta són convencionals i segons els casos es podria parlar de centre-dreta i centre-esquerra. A més a més, hi ha els partits marginals que també segueixen el mateix esquema: catalans (Solidaritat i Democràcia Catalana) i espanyols (Ciudadanos).

Tant PP com Ciudadanos no presenten cap contradicció són el, són partits espanyols i no pretenen ser altra cosa. Ciudadanos es presenta com a no nacionalista, malgrat que és clarament nacionalista espanyol, però si se sobreentén que volen dir “no nacionalista català” llavors són coherents. 

ERC tampoc presenta cap contradicció en la seva definició, però sí que n'ha tingut en el seu comportament darrerament, només cal recordar els dos tripartits, especialment el segon. Ara, després de les desfetes electorals, amb la renovació de la direcció, malgrat que parcial, i les aliances amb altres forces independentistes, sembla que la situació s'ha reconduït.

En quant a ICV, costa de classificar; originalment eren comunistes que es van reciclar com a ecologistes, i ara són ecologistes, multi-culturals, però com que al Congreso s'associen amb IU cal englobar-los a l'esquerra espanyola.

El problema dins l'esquerra és el PSC. No hi ha cap conflicte en la seva ideologia. Són socialistes espanyols i catalans. El seu problema és de forma. Viuen en una fantasia, són un partit diferent del PSOE però a la pràctica, pel votant, no hi ha cap diferencia; però ells se segueixen presentant com a partit diferenciat, però al Congreso estan dins del grup socialista i voten disciplinadament el que marca el PSOE. Parlen de federalisme, però ni tan sols el PSOE que es diu federal hi creu. A hores d'ara, però, el problema només el tenen els militants del PSC catalanistes que hi puguin quedar; al PSC no hi tenen res a fer, el millor que podrien fer és passar-se a ERC o deixar la política; no cal dir que escoltar els cants de sirena del Carod-Rovira, que vol fer un nou partit d'esquerres  català, seria també un desastre.

El problema principal apareix a la dreta, o centra-dreta, catalana. CiU, que és un partit majoritari, s'ha caracteritzat sempre per la seva calculada ambigüitat i el fer “com si”. A les campanyes electorals sempre exalten la seva catalanitat i fins i tot tenen alguns joves que en els seus mítings porten estelades i criden “independència”, malgrat que després els seus líders són incapaços de pronunciar “independència” en públic i es busquen mil i un eufemismes, Artur Mas, o directament en reneguen, Duran Lleida. Aquesta indefinició va contra els interessos del país. Cada cop és més insostenible aquesta indefinició de CiU i cal que deixin clar que faran si no s'aconsegueix el “pacte fiscal”. El president Pujol ja parla d'independència si no hi ha pacte fiscal.

Catalunya necessita visualitzar clarament que hi ha dos eixos dreta-esquerra: per una banda l'eix dreta-esquerra espanyol (PP, PSC, ICV, C's) i per l'altre l'eix dreta-esquerra català (CiU, ERC, SI, DC), el qual actualment té la majoria parlamentaria. I llavors, que els electors facin la seva tria, plenament conscients que abans de triar esquerra o dreta primer han de triar Catalunya o Espanya, que és la tria més important. El paper de CiU serà clau, i cal, entre tots, ajudar-los a posicionar-se clarament a favor de la independència. Llavors amb la majoria social independentista que les enquestes ja reflecteixen, l'eix dreta-esquerra català, que ara ja té majoria, serà un eix independentista, i els partits d'aquest eix  podran fer el pas i deixar d'actuar “com si” i, simplement, fer un acte de sobirania.

Analitzant CiU: dues fotos

Foto 1

CiU a la campanya electoral mostra la seva cara més sobiranista, per captar vots independentistes. Destacats membres de CiU, especialment de Convergència, es declaren obertament partidaris de la independència. En campanya usen i abusen de la senyera (foto 1) com donant a entendre que l'únic que els importa és Catalunya. Però, a l'hora de la veritat, actuen en clau espanyola, primer donant suport  a les mesures del PSOE per evitar la intervenció d'Espanya i ara donant suport a les mesures del PP, malgrat que alguns consellers de la Generalitat han avisat que agreujaran l'ofec econòmic de la Generalitat. Per no parlar de quan s'alien amb el PP per a governar ajuntaments i diputacions. Per tant, què està passant a CiU?

Recordem que Duran Lleida sempre ha dit que ell no és independentista, malgrat que lidera un partit que en els seus estatus aspira a la confederació (les confederacions es fan entre estats sobirans). 

I a que es dedica Duran Lleida normalment? Doncs a anar a certs "despatxos" de Barcelona a recollir encàrrecs del que ha de defensar al Congreso. Se suposa que d'aquestes gestions se n'obtenen uns ingressos; i que són aquests contactes i els ingressos que generen el que expliquen la força que té Unió dins de CiU. Però diuen que últimament li ha sortit competència, que la Sanchez-Camacho va als mateixos "despatxos" avisant que amb la majoria absoluta del PP ja no cal passar per CiU i que li poden fer l'encàrrec directament a ella. No cal dir que el Duran s'ha posat bastant nerviós.

De totes maneres, al Duran i els seus acòlits encara els queda un gran aliat, el lobby conegut amb el nom de "puente aereo" (seguiu l'enllaç per llegir-ne la noticia). A la foto 2, Josep Sanchez Llibre, home de confiança de Duran pels temes econòmics, amb el lobby.

Foto 2

En aquest "puente aereo" hi ha gent com Juan Maria Nin (La Caixa), Antoni Brufau (Repsol), Rodrigo Rato (Bankia), Florentino Pérez (ACS), Borja Prado (Endesa), Salvador Alemany (Abertis), Antonio Vázquez (Iberia), Javier Godó (La Vanguardia), José Maria Xercavins (Metroinvest), José Manuel Entrecanales (Acciona), Antonio Hernández (Ebro Food), Angel Simón (Agbar), Luis Conde (Seelinger&Conde), Santiago Bergareche (CEPSA), Ignacio Garralda (Mutua Madrileña), Luis de Carlos (Uria Menendez), Emilio Cuatrecases (bufet Cuatrecases), Enrique Lacalle (Meeting Point), Javier Monzón (Indra) que representen un poder econòmic que viu sobretot dels governs: tarifes elèctriques, peatges, preus de l’aigua, del gas, dels productes petroliers, de l’obra pública... En definitiva, que necessiten el manteniment dels ponts entre Espanya i Catalunya; viuen de l’espoli que pateix Catalunya.

És un gran contrast el que hi ha entre la foto 1 i la foto 2. La primera de cara a la galeria, per engalipar votants nacionalistes i independentistes, la segona amb el poder econòmic. Comparant les dues fotos s'entén perfectament el comportament de CiU; s'entén, però no el justifica, ja que l'engany a l'electorat és immens. Ara només cal que l'electorat ho vegi i actuï en conseqüència. 

Discrepàncies de vot

Actualment segons l'enquesta del CEO, el 45% de catalans votaríem sí a la independència, mentre que només un 24% votaria no; la resta es reparteix entre abstenció i vot en blanc.

Per altra banda, la mateixa enquesta, diu que a les eleccions el vot majoritàriament es repartirà entre formacions declaradament no independentistes entre les quals cal incloure CiU que juga a l'ambigüitat ja que no diu no a la independència però diu que encara no toca.

Perquè passa això? Com és possible que havent-hi un 45% disposat a votar sí en un referèndum per la independència, després no siguin els partits obertament independentistes els que guanyin les eleccions?

Aquesta manca de comprensió del comportament de la gent, és paral·lel a la pobresa de la majoria dels debats i anàlisis polítiques que es fan, en general però molt especialment en l'àmbit independentista.

Possiblement sigui per una crisi de creixement, perquè fins fa poc el mon independentista no tenia cap possibilitat de res, i això feia que qualsevol postura fos vàlida, i es pogués pontificar sobre tot sense problemes donat que mai s'havia de contrastar amb la realitat. Això ha donat peu a una sèrie de mites independentistes, alguns d'ells bastant “friquis”, que ara que és el moment de fer política de debò queden en evidència. Només cal veure tota la sèrie de condicions que posen alguns per a considerar-te independentista i quant fàcilment et retiren la qualificació d'independentista si no les acompleixes.

Un altre exemple el tenim ara amb la convocatòria de les eleccions del 20N; s'ha produït un debat entre els independentistes de si s'hi havia d'anar o no. Els arguments dels partidaris de no anar-hi són molt pobres o inexistents, i la majoria es basen en la desqualificació dels que opinen el contrari sense ni tan sols intentar rebatre els arguments donats per anar-hi.

Tornant a la discrepància entre votacions al referèndum i a les eleccions, l'explicació que se sol donar és: a diferent pregunta diferent resposta; és a dir, si es pregunta per la votació en referèndum s'obté una resposta, i si es pregunta per les eleccions s'obté una altra resposta. Però això no és més que una altra manera de llegir els resultats del CEO, no és l'explicació del comportament de la gent.

Una altra explicació que es dona a la discrepància entre intenció de vot al referèndum i a les eleccions, és la imatge que es té dels independentistes. En general, se'ls veu com a gent carregada de bones intencions però incapaços de gestionar el dia a dia. Aquesta és la imatge que a CiU li agrada difondre per tal de captar vot independentista, aprofitant la seva ambigüitat. Una mica de veritat sí que hi ha. La gent confiarà més en l'independentisme quan hi vegi més empresaris i executius independentistes.

L'independentisme necessita fer un estudi seriós que expliqui que és el que cal per a que aquesta gent que votaria sí a la independència, voti a partits independentistes. I després actuar en conseqüència, clar.

Una veu interior em diu que potser l'explicació és tan simple, o tan complicada, com que CiU també es presenti com a independentista.

CiU, coalició quàntica

Segons la física quàntica, una partícula pot estar en dos estat superposats simultàniament fins que al ser observada col·lapsa en un únic estat. En el mon macroscòpic, el nostre, contràriament al que s'havia pensat fins ara, també es poden manifestar fenomens quàntics amb superposició d'estats. Fins i tot ja hi ha qui parla de "biologia quàntica" (veure revista "Investigación y Ciencia"  exemplar d'agost, pàgines 16 a 21). 

A Catalunya ja fa temps que tenim un fenomen quàntic a escala macroscòpica: CiU, la coalició que és capaç de superposar les seves dues posicions independentista i autonomista, sense acabar mai de concretar (col·lapsar en argot de la física).

Segons la física, un sistema manté la superposició d'estats quan l'intercanvi d'informació amb l'exterior és molt reduït o nul. En canvi quan la informació flueix cap a l'exterior, el sistema col·lapsa i es concreta en un sol estat.

Per tant, CiU està en aquest estat quàntic perquè no flueix cap a l'exterior la informació del que realment hi passa i quina és la seva postura. Hi ha gent obertament independentista, i en canvi n'hi ha d'altres que són clarament autonomistes. I de cara a l'exterior la informació que es dona és contradictòria i s'anul·la. És per això que CiU no té una posició definida (no col·lapsa).

Però ara la situació de Catalunya està arribant al límit, i CiU haurà de prendre una decisió i decidir quina posició adopta: residualitat o independència, per dir-ho en paraules de Jordi Pujol.

Des de fora de CiU els podem ajudar a decidir-se, fent-los les preguntes adequades, en tot moment i a tots els seus líders, de manera que al final no els quedi més remei que manifestar la seva posició. 

Al final, tots els sistemes quàntics col·lapsen, CiU també ho farà, en quina posició? Tots esperem que sigui la posició independentista, esperem-ho així pel be de tots.

És hora de l'esquerrovergència?

Donada les circumstàncies actuals, m'ha semblat oportú posar al dia aquest post del mes de març.


CiU + ERC = Independència. És cert, CiU i ERC sumen prou diputats, i votants, per tal de declarar la independència. Entre 1992 i ara, sempre han sumat majoria absoluta, el cop que menys han sumat ha estat al 1999 amb 68, el cop que més el 1992 amb 81 i actualment en sumen 72. En el quadre següent es mostren els resultats de cada formació i la suma, a cada elecció des de 1992.

	CiU	ERC	Suma
1992	70	11	81
1995	60	13	73
1999	56	12	68
2003	46	23	69
2006	48	21	69
2010	62	10	72

És a dir, si l'esquerra i la dreta nacional, actuessin realment de manera nacional, i posessin la nació pel davant d'interessos partidistes, ja fa temps que hauriem iniciat el procés d'independència, i a hores d'ara ja seriem un estat lliure.

En aquest context és on han aparegut iniciatives com Reagrupament, Solidaritat i Democràcia Catalana, que, cada un a la seva manera, han intentat ajuntar els electors independentistes, principalment de CiU i ERC, que és dels que n'hi ha més, amb els resultats ja coneguts.

Tornant a la fórmula de l'inici, "CiU + ERC = Independència", no s'ha d'agafar com una fórmula matemàtica, sinó com una fórmula química, on l'operació de sumar ("+") pot implicar l'ús d'uns catalitzadors; en aquest cas els "catalitzadors" han de ser, principalment, Reagrupament,  Solidaritat, Democràcia Catalana, i també les CUP, que aportin els elements comuns amb uns i altres, i permetin les complicitats necessàries per a la suma. Evidentment, tothom que ajudi a sumar serà benvingut.

Votants de CiU

CiU a l'apartat 3.1 pàgina 81 del seu programa electoral per al 28N parlava de dret a decidir:

[...] defensem el dret a decidir sense més límit que el que marqui en cada moment el poble de Catalunya [...]

Quan l'enquesta del Baròmetre d'Opinió Política ha mostrat que una majoria, relativa però majoria, vol la independència, han dit que la independència no formava part del seu programa. 

Votants de CiU, vosaltres penseu el mateix? No queda clar que qualsevol acció en pro de la independència queda dins d'aquest punt del programa? ja que  es tracta de decidir i pel baròmetre està clar que el poble de Catalunya ho vol.

CiU a l'apartat 3.1 pàgina 82 del seu programa electoral per al 28N deia:

Situem com una de les primeres prioritats d’aquest dret a decidir la gestió plena dels nostres recursos econòmics a través d’un model de finançament propi, com ho és el concert econòmic. Aspirem a la sobirania financera [...]

En campanya s'hi referien com a "concert econòmic", després ja només han parlat de pacte fiscal, que per cert no apareix en el programa electoral. Per a que quedi més clar, s'arribava a parlar de sobirania financera. 

Votants de CiU, que en penseu d'aquest canvi de discurs? on es parlava de concert econòmic i de sobirania financera, ara es parla de pacte fiscal, i de tenir força per negociar-lo; on queda el dret a decidir? i la sobirania financera? Penseu votants de CiU, penseu.

I ara, es convoquen eleccions al "Congreso" per al 20N i CiU presenta el Duran Lleida com a candidat. El primer que fan CiU i Duran és demanar de tenir la màxima força possible per a poder fer el pacte fiscal, i Duran no descarta entrar al govern (se'n mora de ganes). Ara, davant de la proposa de Bono de fer un govern patriòtic PSOE-PP, Duran parla d'un govern de concentració PSOE-PP-CiU-PNB per sortir de la crisi (sortir qui? doncs "España, por supuesto"), del pacte fiscal ja no en diu res, ni del "dret a decidir" ni de la "sobirania fiscal".

Votants de CiU, realment us motiva anar a votar "això" ? Ja sabeu el que votareu? Votareu per un pacte fiscal? o per un govern de concentració per a salvar Espanya? i no oblideu que tal com estan les coses, la salvació d'Espanya no inclou la de Catalunya, al contrari, Catalunya serà la sacrificada (espoliada) com sempre.

Sabeu que votareu en realitat? doncs votareu per fer en Duran ministre. Ministre d'Espanya, que mantindrà l'espoli fiscal, amb l'excusa que primer cal sortir de la crisi. Una Espanya que mai farà un pacte fiscal amb Catalunya perquè hi perdria molts milers de milions d'euros a l'any; ningú fa un pacte d'aquests si teu prou força per evitar-ho, i la tenen, en aquest punt PSOE i PP estan d'acord. 

Votants de CiU, aquest 20N no voteu CiU.

El bròquil s'està florint, CiU

Com diria la Trinca “el bròquil s'està florint, tu ja m'entens”.

Ja fa més de 30 anys de la transició, i el cicle que llavors es va iniciar es va acabant. És normal, els que la van posar en marxa han anat desapareixent, per llei de vida o per deixar pas a les generacions posteriors.

Ara toca un nou cicle, i a Espanya ja estan definint com el volen: una Espanya uniforme, amb una administració central recuperant competències, i les infraestructures fortament centralitzades. I a Catalunya? Badant! Be, els partidaris de l'estratègia espanyola no, s'hi han afegit amb entusiasme, però la resta sembla que encara no ha entès que el cicle actual s'acaba i que s'ha d'actuar en conseqüència. Esquerra és qui primer pot rectificar (ha de rectificar!), ja que després de la patacada electoral li ha quedar clar que alguna cosa ha canviat.

Però ara, qui ens interessa a tots que s'adoni de la situació és CiU per la responsabilitat de govern que té. De moment segueixen pidolant el “fons de competitivitat” en comptes de reclamar la gestió dels nostres impostos. Això ho deixen per al “pacte fiscal” que estan preparant i que pensen negociar amb el govern que surti de les generals del 2012. La única esperança per a poder negociar un “pacte fiscal” és que hi hagi la carambola electoral que ni PP ni PSOE tinguin majoria suficient i que només la puguin tenir sumant amb CiU; tot i així, si es donés la circumstància això només serviria per negociar, després caldria veure quin pacte en sortiria, atès el context de crisi existent.

Per altra banda, tots els símptomes apunten en sentit contrari, no es casualitat que premsa i entitats estrangeres apuntin a les autonomies com a culpables del dèficit espanyol; especialment a Catalunya a la que estan deixant malament sempre que poden; al mateix temps l'estat asfixia tant com pot a Catalunya, no només amb l'espoli fiscal, sinó també incomplint en inversions compromeses i marcant límits en el pressupost, i preparant-se el terreny per donar la culpa dels seus problemes econòmics a les autonomies.

Amb tot això l'escenari que jo veig a venir és que el 2012 hi haurà un govern espanyol fort, però amb problemes econòmics, que intervindrà la Generalitat (i altres autonomies, segurament) i emprendrà descaradament el camí cap a una Espanya uniforme i centralitzada. Cal dir que la majoria dels espanyols això ho veuran be, ja que sempre han tingut aquesta visió unitària i centralista, i com ja fan ara, ens reclamaran que retallem despeses (la majoria seran en temes de llengua, cultura i qualsevol altre cosa que els faci pudor a “identitari”); i el que no puguin retallar ho “criminalitzaran” com ja estan fent al país valencià on diuen que dir “Gran Teatre” porta càrrega ideològica i que cal dir “Gran Teatro”.

El panorama és fosc, i CiU sembla que no tingui un pla B i ho fii tot al “pacte fiscal”, però mentre tant l'espoli fiscal ens va empobrint. I no entenc perquè CiU no en parla. És com si no volessin assabentar-se'n.

El passat 1 de febrer li vaig preguntar directament al M.H. President, al seu correu electrònic del Parlament, com pensava explicar al poble de Catalunya el dèficit fiscal que patim. En aquest apunt podeu llegir la meva pregunta i la resposta de l'oficina del President. Diu que ha posat el dèficit sobre la taula, però no diu com pensa explicar-ho als catalans; parla d'aconseguir el que primer anomena compromís i després acord, amb el govern espanyol, i de la necessitat que n'hi ha, però res més. Tot ell molt vague, una declaració d'intencions, que és el mateix que deia al programa de CiU; però ara governen, ara cal alguna cosa més que bones intencions, i per no dir, ni tan sols diu com ho explicaran als catalans ni si pensen explicar-ho.

En definitiva, que “el bròquil s'està acabant” i la meva sensació és que CiU (els seus dirigents) no ho veu, o no ho vol veure, “tu ja m'entens”.

La covardia de CiU

Els dirigents de CiU, malgrat declarar-se nacionalistes i apostar pel dret a decidir sense limitacions, no tenen el comportament esperat d'algú que defensa aquests principis. Si els comparem amb altres formacions semblants, com per exemple el SNP (partit nacionalista escocès), les diferencies són  clares; curiosament el líder del SNP, Alex Salmond, diu que la seva inspiració va ser Jordi Pujol, cosa que encara accentua més la sensació que CiU no actua segons el que predica. A la pràctica, els dirigents de CiU actuen com si tinguessin por de defensar de manera clara i ferma la nació catalana i el dret a decidir dels catalans. És coneguda i famosa la seva ambigüitat.

Que sembli que tenen por, no és només una apreciació personal; els observadors estrangers també ho solen dir; per exemple, quan analitzen les diferencies entre catalans i escocesos.

I de què poden tenir por?  No ho sé. Anem a fer suposicions.

Potser que tinguin por de perdre vots?

Sembla que pugui ser això, ja que sempre parlen de que encara no hi ha una majoria social que sigui independentista. Si realment és això, tampoc es veu que facin res per a arribar a aquesta “majoria social”. Quants i quins vots perdrien? Ho han analitzat? I si ho han fet, segur que la única solució és aquesta ambigüitat actual i l'”ara no toca”? 

Potser que tinguin por de trencar la coalició?

Donat el posicionament anti-independentista i anti dret a decidir (s'ha pronunciat en contra de les consultes) del lider d'Unió, sembla lògic que l'ambigüitat de CiU sigui per fer equilibris i no trencar-se: per una banda, fan la gara-gara al votant independentista o proper a l'independentisme, i per l'altra diuen que “ara no toca” la independència. S'entén que Unió tingui por a la ruptura perquè és el partit petit, però, CDC que hi pot perdre? Diuen, les males llengües, que Unió aporta els diners. Si això és així, CDC avantposa els interessos de curta volada del partit als ideals del propi partit. Crec que si CDC es planta i es manifesta obertament independentista, si això trenca CiU, segur que CDC podrà acollir els independentistes d'Unió, que no voldrien seguir amb una Unió espanyolista i desvinculada de CiU. 

Potser tenen por a guanyar per majoria i haver d'aplicar allò que han promès?

Podria ser. CiU sempre ha viscut molt be fent sempre el paper que més l'interessa. Si es declaren independentistes, encara que només prometin fer una consulta, l'hauran d'acomplir si guanyen, i potser és això el que els fa por, afrontar les conseqüències de fer una consulta, referèndum o declaració d'independència. Aquest seria, per mi, el cas més clar de covardia.

Potser tenen por d'alguna cosa de la que només ells en tenen informació?

Si és així què pot ser? Quina mena d'informació poden tenir que els faci porucs en tot allò que implica enfrontar-se a l'estat espanyol? Sigui el que sigui ha de ser informació facilitada pel propi estat espanyol, segurament “cuinada” expressament pels serveis secrets. Si és així, ho han de dir; els ciutadans tenim dret a saber què i qui ens amenaça.

Pot ser que no sigui por? 

Pot ser que tot plegat només sigui incompetència? O el pitjor cas possible: una colla d'incompetents cagats de por!

CiU i les grans fites de l'autonomisme

Hi ha algunes de les grans fites de l'autonomisme, de les que avui no se'n parla gaire. Recordem-ne algunes d'elles:

Continuïtat històrica. L'acceptació del règim comú per a la comunitat autònoma de Catalunya, eliminant així, l'efecte aconseguit de la Generalitat provisional, amb el Tarradellas, que establia la continuïtat amb la Generalitat republicana i la història. 

Fita: Eliminar la singularitat de la Generalitat i fer-ne oblidar el seu origen històric. 

Resultat: ACONSEGUIT.

Mapa televisiu. Després de l'aprovació de la llei de tercers canals semblava consolidat el model de TV per comunitats, si no lingüístiques, sí autònomes. Amb l'arribada de les televisions privades es va permetre la implantació d'un model centralista i de districte televisiu únic, que impedia l'aparició de televisions privades a nivell autonòmic. Els autonomistes ho van acceptar sense ni tals fer una ganyota.  

Fita: Eliminar la singularitat televisiva de Catalunya, i ofegar l'oferta de televisió en català enmig de l'oferta espanyola. 

Resultat: ACONSEGUIT.

Distribució cinematogràfica. Aquest ha estat el més fàcil. Fins fa poc, i malgrat els 30 any d'autonomia i de "normalització lingüística" encara s'ha de ser molt militant per poder veure cinema en català, especialment el que be de fora; també s'ha aconseguit estrenar a Catalunya pel·lícules catalanes en castellà. 

Fita: Minimitzar la distribució de cinema en català per tal de poder dir que no té públic. 

Resultat: ACONSEGUIT.

Territori. Amb l'acceptació de les diputacions provincials, s'han perdut 30 anys, durant els quals les diputacions lluny de perdre pes n'han guanyat. Els autonomistes, en comptes de posar-hi remei, han creat una altra estructura pròpia (més nostrada, que dirien ells), els consells comarcals, amb el resultat aberrant de tenir quatre administracions sobreposades en el territori: estat, autonomia, diputació i consell comarcal, a part, és clar, del municipi. 

Fita: fer que l'administració autonòmica sigui ineficaç.
Resultat: ACONSEGUIT.

Totes aquestes grans fites s'han aconseguit, durant els 23 anys de govern de CiU. És per això que la gran responsabilitat és de CiU, de la mateixa manera que s'atribueixen legítimament els èxits, també han d'acceptar aquests "altres èxits".

I la darrera fita, aconseguida avui mateix, ha estat la ridiculització màxima fins ara mai aconseguida de les institucions catalanes; l'ha perpetrat la indigna presidenta del Parlament, senyora de Gispert, disfressant-se de fada per fer-se una foto per a la premsa. Aquí la teniu:

Cliqueu sobre la foto si la voleu veure més gran (que ja són ganes)

A la bústia del Parlament li he enviat el següent missatge, veurem si contesta:

Senyora, només dir-vos que em sembla inadmissible i totalment inadequat a la dignitat del vostre càrrec, que us presteu al joc de les disfresses amb la premsa. Com a ciutadà català m'he sentit avergonyit.

Espero que sapigueu fer front a la vostra responsabilitat política i presenteu la renuncia a seguir presidint el Parlament que tan indignament heu representat.

Per veure la seva resposta cliqueu aquí.