El llimoner que fa mandarines

Tinc un amic que al pati de casa seva hi té un llimoner que actualment, des de fa uns tres o quatre anys en comptes de llimones fa mandarines.

Aquest llimoner estava, qui sap des de quan, en el pati de la casa de l'avi del meu amic. Al principi dels setanta, van tirar a terra la casa de l'avi i van construir la casa actual, la  típica construcció amb garatge i dos pisos. El llimoner estava condemnat a desaparèixer; va ser arrancat i arraconat en un racó del pati el qual tot i que més reduït es va mantenir.

Quan la família del meu amic va ocupar la nova casa, van trobar el llimoner arraconat i després de discutir si el llençaven o no, van decidir tornar-el a plantar. I així és com el vaig conèixer jo aquest llimoner, plantat al mig del pati i farcit de llimones; en feia tantes que solien regalar-les. 

Van anar passant els anys, i la gent. Els pares del meu amic ja fa uns quants anys que van traspassar, llei de vida, però ell segueix encara vivint a la casa. Fins que fa, potser, cinc anys, el meu amic m'explicava que el llimoner se li estava morint. Havia deixat de fer llimones, i cada vegada tenia menys fulles. Semblava clar que al llimoner també li havia arribat la seva hora i cada cop tenia menys fulles, de fet només li quedava una branca amb fulles; el meu amic va decidir cuidar el llimoner tan com pogués per tal d'evitar que es morís del tot; pel que sabia, l'havia plantat el seu avi o potser el seu besavi i el volia conservar. 

I el va salvar; el llimoner es va refer; la branca que no havia perdut les fulles s'enfortí i creixé i a la següent primavera va fer flors després d'uns quant anys sense fer-ne. Vet aquí la sorpresa; primer no es notava, el fruit petit i verd potser era una mica massa arrodonit i no se li donà importància; però quan madurà va quedar clar que "allò" no era una llimona, era un fruit globular no pas ovoide com solen ser les llimones i el color, que va anar passant de ver a groc i de groc es va tornar vermellós, deixava ben clar que "allò" era una mandarina.

El primer cop que m'ho va explicar em va costar de creure; de fet només m'ho vaig creure perquè el conec de tota la vida (des de la guarderia) i confio en ell; li vaig preguntar si tenia alguna explicació, però em va dir que no, que no en tenia ni idea de perquè el llimoner ara feia mandarines i que tenia pensat preguntar-li a un enginyer agrònom conegut seu. 

L'enginyer agrònom va dir que per poder opinar tenia que veure l'arbre i que quan pogués passaria a veure'l. Finalment, quan l'enginyer agrònom hi va poder anar, el meu amic va tenir una possible resposta raonable de perquè el llimoner, després de tota una vida fent llimones, havia passat a fer mandarines. Segons va explicar l'enginyer agrònom, empeltar un llimoner amb una branca de taronger o mandariner era una pràctica habitual antigament per tal d'aconseguir que les llimones no fossin tan agres. 

Així, la branca que va sobreviure era la branca del mandariner empeltada al llimoner, de manera que quan la part que era pròpiament el llimoner va morir, aquesta branca de mandariner, sense la influencia del llimoner, va retornar als seus orígens, produint per tant mandarines. No sé si algú si ha trobat mai amb un cas semblant; ni el meu amic ni jo n'havíem sentit mai cap d'igual, i l'enginyer agrònom tampoc. Però dono fe que això ha passat, que un llimoner ara fa mandarines.

Fora l'exèrcit d'ocupació

Fora ! Fora l'exèrcit d'ocupació! Fem-los fora de Catalunya.

Crec que ja va sent hora que els catalans ens manifestem contra l'exercit espanyol que ocupa Catalunya, i que no està aquí per a defensar-nos sinó per a dominar-nos. 

Una manifestació massiva demanant que l'exèrcit espanyol marxi de Catalunya crec que tindria gran repercussió internacional. No es veuen, a Europa, manifestacions demanant que l'exèrcit, que suposadament t'ha de defensar, marxi. 

Per allò del simbolisme i aprofitar la marca Barcelona, aquesta manifestació de rebuig a l'exèrcit espanyol caldria fer-la a Barcelona, a llocs emblemàtics de l'exèrcit, com Capitania i Cuartel del Bruc.

No sé quan seria el moment de fer-la, atès que l'Onze de Setembre ja té les seves manifestacions convocades, però crec que no s'ha de deixar gaire temps. Fa poc una associació de militars espanyols ens ha amenaçat (llegir notícia aquí) i estaria be donar-hi resposta.

Tocata i fuga d'empreses de Catalunya

Ja fa dies que es publiquen noticies, o declaracions, d'entitats catalanes que diuen que en cas de que Catalunya s'independitzi traslladarien la seu fora de Catalunya, cap a Espanya. Amb aquesta noticia ens volen fer por, que les empreses marxaran! que els bancs se n'aniran! 

Està clar que cap empresa abandona voluntàriament als seus clients. Cap banc se'n va deixant via lliure a la competència. Llavors perquè diuen això, que és tan evident que no passarà? Doncs perquè és una veritat a mitges.

Quan el Banc Sabadell diu que mouria la seu cap a Espanya, si Catalunya s'independitza, vol dir que haurà d'obrir una seu a Espanya per a poder-hi seguir treballant. Com a tots els paisos del mon, per poder operar en un país, hi has de tenir una seu, i pagar-hi imposts  Igual passarà amb la Caixa, Seat, etcètera. És a dir per a vendre i fer negocis a Espanya, necessitaran tenir-hi una seu, igual que ara ja tenen, per exemple, a Portugal, Andorra, etcètera.

El  que no ens diuen, i callen com putes, és que les empreses espanyoles per poder operar a la Catalunya independent, hauran d'obrir seu a Catalunya, i pagar-hi els imposts corresponents. Així, per exemple, la gran banca espanyola (BBVA, Santander) obrirà seu a Catalunya, i igualment faran totes les empreses espanyoles que vulguin vendre els seus productes o serveis. O potser s'imaginen que Catalunya serà una república de fireta on podran seguir operant sense pagar imposts a la Hisenda catalana?

I el que val per les empreses espanyoles també val per les empreses multinacionals que ara operen a Espanya, i per tant també a Catalunya; simplement obriran una seu a Catalunya i seguiran com si tal cosa, ja que per elles tenir múltiples seus arreu del món forma part de la seva naturalesa.

No sé com ho fan les altres multinacionals, però com que treballo en una multinacional alemanya puc explicar "el meu" cas.

D'entrada, per a la "meva" multinacional, el concepte no és Espanya, és Iberia, és a dir Espanya i Portugal, fins al punt que quan fem informes per Alemanya, en anglès, hem de posar que som Iberia; als alemanys no els preocupa distingir Espanya i Portugal. Evidentment, per qüestions legals hi ha una seu a Portugal i una altra a Espanya. Per tant no costa gaire endevinar que passarà amb la independència de Catalunya: res. Per a la multinacional seguirem sent Iberia, i només per motius legals, en comptes de tenir-hi dues seus, en tindrà tres: Catalunya, Espanya i Portugal.

Per cert, es dona el cas que actualment la seu espanyola és a Barcelona, i Madrid només és una delegació. Per tant, quan ens independitzem, la delegació de Madrid passarà a ser la seu espanyola, mentre que Barcelona deixarà de ser la seu espanyola i passarà a ser la seu catalana.

En resum, cap empresa tocarà el dos de Catalunya, simplement s'adaptarà a la nova legalitat, com fan sempre les empreses a tot el mon.

Perquè avui?

Avui, 05/09/2013, el Molt Honorable President Artur Mas ha dit que si no hi ha acord per fer la consulta el 2014, esgotarà la legislatura i les eleccions del 2016 seran plebiscitàries. 

Aquestes declaracions han incendiat el sector independentista de les xarxes social i ja s'hi ha pogut llegir opinions de tota mena. També alguns opinadors de medis digitals ja han dit la seva. Particularment m'ha agradat llegir l'article de l'Eduard Voltas, el qual es pregunta perquè (Why a l'article).

Jo hi afegiria, perquè avui? Quina necessitat en tenia de dir-ho ara? Crec que podia esperar fins a l'any que ve. Podia excusar-se dient, com fins ara, que primer cal esgotar totes les possibilitats de fer una consulta (o referèndum).

Per tant, crec com altres, que hi ha una estratègia al darrera, equivocada o no ja es veurà.

I perquè el 2016 i no el 2014 o el 2015 quan el no a la consulta sigui definitiu?

El 2014 queda descartat perquè forma part del termini que es van donar, és a dir, fer la consulta dins del 2014, i per tant cal esgotar el termini.

En quan al 2015, serà any d'eleccions generals espanyoles, lo qual implica un govern espanyol al final del seu mandat, amb poc marge de maniobra, i una campanya electoral espanyola que serà brutal, amb el PP volent continuar a qualsevol preu, PSOE volent tornar al poder, UPyD treien el cap a veure que pesca igual que IU (ICV). Segurament no és el millor escenari per a unes plebiscitàries i Artur Mas prefereixi esperar a la formació d'un nou govern espanyol abans de convocar-les.

I que passarà amb els partits catalans a les eleccions espanyoles del 2015? Doncs crec que CiU (si és que encara es presenten junts) baixarà molt i ERC pujarà molt. Però qui sap? Al 2015 potser es presentarien junts CDC i ERC, en vistes de preparar les properes plebiscitàries catalanes. 

Una altra pregunta: Ha descartat fer la consulta via legalitat catalana? Dona per segur que no es podrà fer de cap manera? O considera que una consulta basada en la llei del Parlament no tindrà reconeixement internacional? 

Tornant a la pregunta del principi, perquè avui? No ho sé, però malgrat que tothom s'ha fixat en la data, 2016, el més important és que el President Mas ha dit que les següents eleccions autonòmiques catalanes seran plebiscitàries.

Finançament de la Salut pública a l'Estat Català

Al definir un Sistema Públic de Salut cal tenir en compte 3 eixos:

• Cartera de serveis.
• Finançament
• Proveïdors

Cartera de Serveis.

És el conjunt de serveis que es posen a disposició del ciutadà. Per exemple, assistència primària, assistència especialitzada (p.e. hospitalària), etcètera. També determina les condicions per a disposar dels serveis.

Finançament.

Definició de la font, o fonts, de finançament del Sistema Públic de Salut

Proveïdors.

Determina quins proveïdors donaran els serveis especificats a la Cartera de Serveis. Els proveïdors poden ser públic, privats o ambdós.

Deixem de moment la Cartera de Serveis i els Proveïdors, i centrem-nos en el Finançament.

El finançament a més de l'origen dels fons necessaris, també determina quins percentatges de cada servei es financen amb fons públics i quins pel propi usuari del servei, així com les condicions per aplicar cada un d'aquests finançaments.

Actualment el finançament es fa via impostos, és a dir, els ingressos del Sistema Públic de Salut es consignen com a despesa en els pressupostos de l'Administració.

Malgrat que tots paguem impostos, pels nostres ingressos, per la nostra activitat, pel nostre consum, etcètera, l'accés a les prestacions es regula en funció de si es cotitza o no a la Seguretat Social, cosa que pot donar absurds com que una persona després de 30 anys treballant si queda a l'atur perd prestacions, tot i que segueix pagant impostos.

A més ara, amb el sistema de copagament farmacèutic imposat per Madrid, quan una persona va a la farmàcia, en funció del percentatge que li ha de cobrar el farmacèutic sap si aquella persona està classifica per Hisenda com a classe baixa (ingressos inferiors a 18.000€), classe mitja (ingressos entre 18.000€ i 100.000€) o classe alta (ingressos superiors a 100.000€).

Per tal de garantir l'accés universal al Servei Públic de Salut, i donat que el finançament via impostos, en general, no es discuteix, proposo dissociar clarament les cotitzacions socials (Seguretat Social, mútues funcionaris, i similars) dels drets a l'accés als serveis de salut. Les cotitzacions socials són, i ha de ser, per les prestacions d'atur i jubilació.

Amb un accés universal al Servei Públic de Salut i finançat aquest servei via impostos, seria del tot normal que a la declaració de renda hi hagi un apartat dedicat a l'ús del Servei Públic de Salut. En aquest apartat es computaria la part que per aquest concepte el ciutadà aporta al finançament del servei amb els seus impostos. Aquesta aportació es calcularia en base a 2 variables, nivell d'ingressos i ús del servei.

Actualment el Servei Català de la Salut ja disposa de tota la informació sobre l'ús individual del sistema de Salut, en totes les seves línies d'atenció, primària, hospitalària, socio-sanitària, salut mental, i prestacions, farmacèutica i altres. Així, se sap l'import del consum en farmàcia, ingressos a urgències, intervencions quirúrgiques, atenció hospitalària, prestacions orto-protètiques, etcètera.

Per tant, cada any el Servei Públic de Salut informaria, al Ministeri d'Hisenda,del cost de les prestacions que ha utilitzat cada ciutadà; amb aquesta informació, Hisenda calcularia, tenint en compte altres variables com per exemple el nivell de renda, la quantitat a aportar per l'ús del Sistema Públic de Salut. No cal dir, que d'aquesta manera es pot establir fàcilment la gratuïtat de les prestacions per a les rendes més baixes, i l'aportació progressiva en funció del nivell de renda. En cas de que hi hagi prestacions, com la farmacèutica en que es decideixi que cal un copagament en el moment de la dispensació del medicament, l'import pagat s'assenyalaria com a quantitat ja aportada i es descomptaria de la quantitat a aportar via impost. Així, a la declaració de renta cada ciutadà hi tindria la informació del cost de l'ús que ha fet del Sistema Públic de Salut, i de com li repercuteix en la seva declaració de renda.

Avantatges.

Amb aquest sistema s'evitaria el doble pagament dels serveis, ja que tot es pagaria, via impostos, i cada ciutadà hi contribuiria segons el seu nivell de renda, i els casos de les rendes més altes, segons l'ús.

Un altre avantatge seria la confidencialitat; actualment a la farmàcia, segons el percentatge que li toqui pagar a un ciutadà es poden fer una idea del nivell de renda d'aquell ciutadà; en canvi, via declaració de renda aquesta informació no es difon.

També seria molt més fàcil la gestió, donat que ara un canvi, per exemple en l'escalat de percentatges de copagament en funció de la renda, implica canvis en els sistemes de gestió, administratius, informàtics, dels diferents actors implicats (Administració i proveïdors) ; en canvi amb aquest sistema via declaració de renda, només Hisenda s'hauria d'adaptar, sent per tant molt més fàcil de gestionar.

Català? Castellà? Idioma oficial?

Últimament s'està debatent, prematurament al meu entendre, si al nou Estat Català l'idioma oficial ha de ser només el català o si també el castellà ha se ser  oficial.

Dic que em sembla prematur el debat, perquè és una més de les coses que a hores d'ara no podem decidir, i per tant el debat de debò s'haurà de fer quan siguem independents.

Per altra banda, sembla que ni uns ni altres han pensat que les coses no passen soles, i que sigui el que sigui que es decideixi, l'endemà del dia D tot seguirà igual hi hagi un, dos o cap idioma oficial. Vull dir que si es decideix que només català oficial, això no farà que la gent que no el parla, ara de cop i volta el parli, o que si es decideix que el castellà també sigui oficial les coses siguin diferents d'ara.

En aquest cas, sobre si al nou estat català hi ha d'haver un, dos o cap idioma oficial, crec que el debat ha nascut de dues pors: una, la por que el català com a únic idioma oficial porti a bona part dels castellanoparlants a votar no a la independència; l'altre, que la oficialitat de català i castellà, desanimi a una part d'independentistes i llavors no vagin a votar.

Qualsevol que hagi participat en la posta en marxa d'un projecte que impliqui canvis en una organització, sap que cal preveure un període de transició entre el sistema actual i el que es posa en marxa, preveient un temps de transició i les actuacions pertinents a fer.

Per tant, la meva proposta és que el nou Estat Català transitòriament mantingui l'estatus actual, català i castellà oficials, o més exactament l'estatus establert per l'Estatut d'Autonomia abans de ser retallat pel Tribunal Constitucional espanyol. El que si s'hauria d'establir és la duració màxima d'aquest període transitori, per exemple, cinc anys. Podria ser una manera d'esvair les pors, ja que no lligaria el resultat del referèndum amb l'idioma oficial. Seria una solució que segurament no satisfaria a ningú, senyal que podria ser assumit per tothom.

Un cop independents, a part de les opcions clàssiques, només català o català i castellà oficials, personalment m'agradaria que es considerés la possibilitat de no tenir idioma oficial, tal com explica Vicenç Partal , crec que la solució proposada, sense idioma oficial,  seria més respectuosa amb els drets de les persones, ja que permetria adoptar solucions particulars segons el territori, per exemple la Val d'Aran, o el Baix Llobregat, i a col·lectius com els sords-muts amb la seva llengua de signes.

L'estratègia d'en Mas

No sé quina és l'estratègia d'en Mas, però aquí va el que jo crec que és.

La línia bàsica d'aquesta estratègia és carregar-se de raons; cosa que ell ja ha dit. Dins d'aquesta línia, s'entén que vulgui negociar la consulta amb Madrid, tant amb el partit que governa com amb l'oposició. És a dir, es tracta de deixar clar que tant qui governa ara com el partit principal de l'oposició es neguen a fer la consulta, i per tant, arribat el moment, poder dir a la comunitat internacional, s'ha intentat però s'hi han negat.

Per altra banda Mas ha dit que la DUI seria poc democràtica, i tothom s'ha esverat. Crec que s'ha de posar en el context d'aquesta legislatura, en que CiU es va presentar amb la consulta al programa, però no la DUI. I és en aquest context que crec que s'ha d'entendre l'afirmació d'en Mas. 

Per altra banda crec que aquesta estratègia d'en Mas ve marcada per unes recomanacions que hauria rebut de l'exterior; vull dir que segurament, de manera extra oficial, algun estat ja li ha dit les condicions per al reconeixement de la Catalunya independent, i entre aquestes condicions hi hauria un referèndum, o consulta, i si Madrid ho impossibilita, llavors unes eleccions plesbicitàries que serien equivalents a un referèndum.

Caldrà esperar els propers esdeveniments, a veure com evoluciona la situació. Tot apunta a un ofec de les finances de la Generalitat, que Madrid espera serveixi per fer abandonar les aspiracions sobiranistes. La llei de consultes segueix el seu camí parlamentari i sembla que en Mas vol aguantar fins poder fer la consulta amb la nova llei. Aguantarà? I si no aguanta? Com que ha descartat la DUI, només li quedarà convocar eleccions, que seran plesbicitàries. 

Sigui com sigui cal tenir paciència; no se li pot demanar a en Mas que ensenyi totes les seves cartes,  per moltes ganes que en tinguem.

I com es pagaran les nòmines l'endemà de la independència?

Aquesta pregunta "I com es pagaran les nòmines l'endemà de la independència?"  darrerament l'hem sentida, d'entre altres, de boca d'un ex-president de la Generalitat i d'opinadors a sou del grup Godó. Tant un com els altres coneixen be com es paguen les nòmines en un estat independent, per tant la pregunta té algun altre objectiu.

I quin pot ser l'objectiu de fer aquesta pregunta? Un és evident, i forma part de l'estratègia de la por, induir a fer pensar als catalans que la independència de Catalunya no és viable. Però per aquesta estratègia ja tenen els Millos i Camachos de torn, que ho van pregonant fins esgargamellar-se. Per tant, perquè personatges com un ex-president de la Generalitat (xist!) i un pes pesant del grup Godó fan la pregunta? 

Només puc especular, però en la meva opinió crec que el que busquen és que algú de l'entorn del President Mas xerri més del compte. M'explico, tothom en l'entorn independentista dona per assentat que l'Estat Català, quan neixi, no tindrà problemes de finançament, que podrà emetre deute per poder funcionar els primers mesos fins a que la Hisenda de l'Estat Català funcioni a ple rendiment i amb normalitat. Fins i tot, hi ha qui ho ha calculat (veure'n més a  Cercle Català de Negocis) en uns 5.000 milions d'euros. 

Però això cal concretar-ho, quins estats reconeixeran l'Estat Català? quin d'ells compraran deute català, o el finançaran, per a que pugui funcionar amb normalitat?

Això és, al meu entendre, el que volen saber aquests unionistes que pregunten "com es pagaran les nòmines" és qui finançarà els primer dies de l'Estat Català?

I perquè ho pregunten? Doncs crec que ho pregunten perquè o bé saben que ja hi ha acords o bé donen per suposat que existiran, però no tenen la certesa amb qui, i volen saber-ho, per poder contraatacar.

Lo qual vol dir, que a hores d'ara els serveis secrets espanyols no han pogut esbrinar qui efectivament recolzarà l'Estat Català i qui no, ja que si ho sabessin, els seus "agents" en comptes de preguntar com es pagaran les nòmines "l'endemà" es dedicarien a atacar d'alguna manera o altra els estat o entitats decidides a finançar l'Estat Català.

Conclusió: anem be.

Que passarà?

Ningú ho sap. Jo tampoc, però faig les meves suposicions.

Al Parlament hi ha una majoria, CiU més ERC, que té el compromís electoral de fer una consulta sobiranista no més enllà del 2014. 

Per altra banda, tant PP com PSOE coincideixen en no acceptar cap referèndum ni consulta. A Catalunya cal afegir-hi C's, i a efectes pràctics el PSC, ja que el seu “sí, si ho autoritza Espanya”, a hores d'ara equival a “no”. 

Davant d'aquesta negativa a fer una consulta quines opcions hi ha? 

• Fer una consulta amb la nova llei de consultes
• Convocar eleccions en la que una coalició, el més amplia possible, opti  per la independència (eleccions plebiscitàries   
• Declaració unilateral d'independència

Crec que la primera opció quedarà descartada, ja que previsiblement l'estat espanyol enviarà la llei al Tribunal Constitucional, amb la corresponen suspensió automàtica d'aquesta llei.

La convocatòria d'eleccions plebiscitàries sembla, a priori, l'opció més interessant, davant la qual l'estat espanyol, crec, només podria reaccionar suspenent l'autonomia i per tant anul·lant la convocatòria; en aquest supòsit, només quedaria la declaració unilateral d'independència.

La declaració unilateral d'independència és el pas definitiu sense marxa enrere. En el moment de fer-la cal tenir lligats els suports internacionals necessaris tant per al reconeixement com per al suport financer inicial fins a tenir operativa la hisenda pròpia.

Paral·lelament, l'estat espanyol està asfixiant les finances catalanes (per no parlar dels intents de desprestigiar els polítics i les institucions catalanes, etcètera), la qual cosa farà que s'hagi de prendre una decisió ben aviat.

I dit això, que passarà?

El Parlament ha votat demanar diàleg al “Gobierno” d'Espanya per a fer la consulta. És un pas a fer per a poder dir que s'ha intentat. L'únic perill és que l'aprofitin per a retardar el procés. Tan si el “Gobierno” es nega al diàleg, com si ho va retardant, caldrà donar aquest pas com a fet i esgotat.

Un cop esgotada la via del diàleg amb el “Gobierno” caldria convocar la consulta amb la llei catalana de consultes. Tinc els meus dubtes que es pugui dur a terme. Només que el “Gobierno” la denuncii al Tribunal Constitucional, demanant-ne la suspensió cautelar, ja no es podria fer. I crec que això és el que passarà.

Arribat aquest punt, serà el moment de convocar eleccions plebiscitàries  on una coalició de CiU (o potser només CDC) i ERC apostarà per a la independència, i per tant, votar-los serà equivalent a votar sí a la independència. Estar clar que PP i Cs, facin o no coalició, són el no a la independència. Tinc els meus dubtes de les CUP, ICV i PSC. No sé si les CUP voldria participar a una coalició on hi hagi també CiU, crec que no. Per altra banda, ICV està pel dret a decidir però sempre han dit que volien l'opció “federal”. No m'estranyaria que acabessin fent coalició amb el PSC que també opten per l'opció “federal”. Serà una ocasió immillorable per a que ens expliquin, durant la campanya electoral, com pensen fer-ho per federar Catalunya amb una Espanya que no vol ser federal.

Però, es podran celebrar unes eleccions plebiscitàries  Altre cop penso que no. El “Gobierno” les impedirà, abans suspendrà l'autonomia que permetre-les.

Per tant, finalment, només quedarà un camí, la Declaració Unilateral d'Independència (DUI), feta pels parlamentaris actuals. I malgrat les presses i urgències que hi ha, no es pot improvisar; s'han de tenir lligats molts aspectes, però n'hi ha dos de bàsics: el reconeixement internacional i la hisenda. Els dos aspectes estan relacionats, a part del reconeixement del nou estat, necessitarem finançament inicial, pels primers mesos fins que la hisenda catalana funcioni a ple rendiment. 

Relacionat amb el reconeixement internacional, caldrà tenir “lligat” alguna mena de suport que dissuadeixi al “Gobierno” d'utilitzar la força ja que, tal com ho veig jo, si no tenim ningú disposat a defensar-nos, al fer la DUI enviaran les forces armades per impedir-ho (cal recordar que la Guardia Civil forma part de l'exercit de terra, i els podrien utilitzar per a detenir els membres del Govern i del Parlament).

En quant al finançament, només cal que alguna entitat, estatal o no, compri deute del nou estat català; diuen els que hi entenen, que amb uns 5.000 o 6.000 milions d'euros seria suficient per a la posta en marxa del nou estat. Malgrat que puguin semblar molts diners, per als possibles compradors d'aquest deute seria una quantitat més aviat petita.

En resum, tot apunta, a que anem abocats a una DUI, i per tant cal preparar-la. Malauradament, per la seva pròpia naturalesa no es poden anar divulgant les actuacions que es facin en aquest sentit, però a jutjar per les actuacions preventives del “Gobierno” i que en la opinió pública internacional la possible independència de Catalunya comença a comentar-se al mateix nivell que la d'Escòcia, sembla indicar que alguna cosa es mou. 

Preparem-nos, que el moment decisiu s'acosta.

Nova targeta sanitària espanyola

Dins de l'onada de re-centralització i espanyolització del PP, una de les actuacions previstes és la nova targeta sanitària espanyola, és a dir, la substitució de les targetes sanitàries que ara emeten les comunitats autònomes on s'identifica la comunitat que l'emet per una altra, amb l'escut d'Espanya, amb un disseny que haurà de ser comú per a totes les comunitats i on hi haurà de figurar la següent frase: "Sistema Nacional de Salud de España".

Targeta Sanitària Catalana

Actualment el cost d'emetre una targeta sanitària (cost de fabricació i enviament) és de 0,5 €; com que a Catalunya hi ha aproximadament 7,5 milions d'habitats, el cost de renovar les targetes sanitàries serà d'uns 3,75 milions d'euros; aquest diners seran només per uniformitzar les targetes, és a dir una despesa identitària i que no aporta cap valor afegit al ciutadà. A més, com que l'emissió de targetes la fan les comunitats autònomes, en el cas de Catalunya, aquest cost el pagarà la Generalitat.

Per tant, crec, la Generalitat s'hauria de plantejar la insubmissió i no emetre aquesta targeta espanyola. La insubmissió no s'hauria de fer com a tal, sinó a base de totes les dilacions legals possibles: problemes tècnics d'adequació dels sistemes, manca de pressupost, etcètera.

En un altre ordre de coses, el Departament de Presidència està preparant una base de dades de ciutadans de Catalunya que s'emmarcaria dins de les estructures d'estat, caldrà estar atents a veure quin ús se li dona.

Consulta no vinculant

Llegeixo que la consulta que es vol fer per a que el poble de Catalunya decideixi si vol ser independent o no, serà una consulta jurídicament no vinculant.

He de dir, que primer de tot, m'ha decebut, però que després de pensar-hi m'ha semblat raonable.

Primer de tot, que vol dir jurídicament vinculant? No soc jurista, però m'imagino que vol dir que implica a totes les parts afectades, i que en aquest cas són Catalunya i Espanya, i si a més de la independència es planteja ser un estat de la Unió Europea, llavors també afecta a la Unió Europea.

Veiem un exemple: amb la independència de Catalunya, Espanya perd població, i per tant, representació al Parlament Europeu; en una consulta vinculant cal saber abans de votar que passarà amb aquesta representació parlamentaria (entre moltes altres coses). En aquest cas està clar que les parts afectades són Catalunya, Espanya i la Unió Europea, la qual s'hauria de pronunciar respecte de la nova situació.

Un altre exemple, Catalunya s'haurà de fer càrrec de part del deute espanyol? I en quina quantitat o percentatge, i com es calcula aquest percentatge? Sigui quina sigui la resposta, ha de ser negociada amb Espanya, i s'ha de negociar abans per saber a què vincula el “sí” en cas de guanyar.

Algú s'imagina Espanya negociant totes aquestes qüestions (i totes les altres que hi haurà) de cara a la possible separació de Catalunya? Si ni tan sols accepten la consulta!

Amb la consulta no vinculant, no cal esperar a negociar amb ningú, es fa la consulta i un cop s'ha fet es va a negociar, i si Espanya no vol negociar, llavors es fa la declaració unilateral d'independència davant de la qual ningú podrà dir que hi havia altres vies perquè les "altres vies" ja s'hauran explorat i s'haurà vist que no existeixen o estan bloquejades.

És per això que no em sembla malament la consulta no vinculant.

Lectures de l'escola franquista

Des de petit que guardo el llibre de "Lecturas" . És el llibre que ens feien llegir a classe quan tenia uns 6 anys. M'agrada conservar-lo perquè és un bon exemple de com la dictadura franquista ens volia formar, i del que ells entenien per educació. 

Una de les histories que ens feien llegir és una barreja de la Blanca Neus i la Bella dorment que no tinc paraules per qualificar. A continuació reproduiré literalment la historia, però primer, per a quedi ben documentat, les dades del llibre:

Títol: "Lecturas Graduadas - Libro primero"

Editorial: Luis Vives S.A. - Paseo de Fernando el Católico 63 - Zaragoza - 1962

Censor: Dr. Vicente Tena - Vicario General
Dipòsit legal: Z. 62 - 59

Com a curiositat, al títol de la portada (foto) no apareix la paraula "graduadas" que sí apareix al títol de les pàgines interiors. 

La historia que reproduiré es titula "La fábula maravillosa de España", està a les pàgines 187- 189 del llibre, i va signada per un tal E. Giménez Caballero , creador ideològic del feixisme espanyol.

1. España era una princesa hija de un rey muy poderoso. Y de una reina muy bella, muy dulce y muy buena. España al heredar el trono, sería tambien poderosa. Aunque ya era, como su madre, buena, delicada y bellísima. Todo el mundo la adoraba. Y ella paseaba por los inmensos dominios del reino sembrando caridades y sonrisas.

2. Mas un dia su reina madre murió. Y el rey, al poco tiempo, volvió a casarse con una mujer muy mala y muy envidiosa. Que fue para la pobre España una terrible madrastra. Esta madrastra no podia soportar la belleza y el poderío de la princesa. Y por eso un día se acerco a España y le dio a probarse una cinta. Y apretó con ella, tanto, la cintura de la princesita, que estuvo a punto de sofocarla. Aún intentó en otra ocasión su muerte. Hasta que al fin una vez, con engaños, consiguió la madrastra sus propósitos envidiosos, dándole a España una fruta embrujada que --apenas comida-- la sumió en un sueño profundo, largo y como mortal: en un encantamiento. Del que sólo podia despertarla un Caudillo montado en un caballo blanco y tocándola en la frente con su espada de oro.

 3. España fye depositada en una urna de cristal en medio de un espeso bosque mientras todo el pueblo lloraba y pedia al cielo que aparecies pronto el Caudillo liberador.

4.  Pasaron los dias. Pasaron los meses. Pasaron los años. Y el rey y la madrasta murieron. Pasaron los siglos. Y el bosque se cubrió de malezas. Y un rio ancho y hondo le rodeó como un foso. Y ya nadie podía llegar hasta donde estaba la princesa., defendido el paso por pinchos, dragones, lobos, sierpes, lechuzas, cuervos y torrentes.

5. Varios héroes fueron surgiendo --atraidos por la leyenda de España dormida en el bosque-- con el ideal de desencantarla, desposarla, ser felices y poderosos. Pero todos perecían o renunciaban a la empresa.

6. Hasta que cierto día de estío --bajo el signo del León: 18 de julio-- apareció en el horizonte un jinete montado sobre un caballo blanco. Traia en la mano una espada de fuego. Cuando las gentes vieron llegar a este gentil caballero pensaron que también él perecería sin salvar la princesa.

7. Pero ante el asombro, el clamor y las esperanzadas lágrima del pueblo, este Caudillo, con un salto de su blanco caballo, cruzó el agua que separaba el bosque embrujado. Y con su espada flamígera mató las alimañas y todos los malos espíritus. Y pudo acercarse a la urna de cristal. Y mirar a España, que yacía como muerta. Pero más bonita que nunca. Y con la punta de su hoja de oro tocó la frente de la hechizada. Y se oyó en todo el bosque, y hasta en paises lejanos, un estruendo espantoso, como el estallido de una guerra.

8. España abrió poco a poco los ojos. Miró a su liberador. Sonrió. Y al fin, ¡Arriba España!, se levantó. Y dando el brazo a su héroe, levantándose, se dirigió a su castillo. Y a cumplir la promesa del altar. Y sonaban campanas de boda en el aire. Y todo era alegría, júbilo, banderas, luces, cantos. Y el paso alegre de paz.

9. España --librada del veneno que le diera la Envidia-- desposo a su Caudillo salvador. Y vivieron muchos años. En la mayor gloria del cielo y de la Tierra.

Sense comentaris, excepte que totes les "Y" són de l'autor; no havia llegit mai un text amb tantes "y".

Unitat independentista o no

Perquè costa tant que els independentistes vagin en una sola candidatura a les eleccions catalanes?

Per que tothom creu que un Front Nacional amb  ERC, SI, DCAT, RCAT, etcètera no obtindran la majoria absoluta, 68 o més diputats, per a proclamar la independència.

La clau està a CiU. Si CiU es sumés a aquest Front Nacional, llavors sí que es tindria majoria absoluta i es podria fer la Declaració d'Independència.

Per tant, l'escenari més probable, o que molts s'imaginen, és que el Front Nacional en el millor dels casos milloraria els resultats d'ERC i privaria a CiU de la majoria. A partir d'aquí s'esperaria a poder empènyer a CiU cap a posicions independentistes, entre altres coses perquè l'asfixia econòmica que pateix la Generalitat no sembla que permetin res més, o independència o dissoldre's dins d'Espanya. 

I per aquí plora la criatura, com que aquest Front Nacional no podria proclamar la independència, caldria seguir gestionant una nova legislatura, i és aquest convenciment de que hi haurà una nova legislatura “autonomista” el que fa que els partits posin condicions per a formar aquest Front Nacional per tal de buscar avantatges per a la legislatura. Trist i penós, però és així. Cal dir també que no tots els partits són iguals, i alguns no posen condicions, però el problema existeix.

Per tant, com deia CiU és la clau, i cal veure com fer-los donar el pas endavant i que apostin obertament per a la independència. 

És a dir, per a que hi hagi unitat independentista, caldrà sumar-hi CiU o com a mínim CDC. 

I per fer-ho, sembla, per la forma d'expressar-se els seus líders, que CiU necessita excuses; ara l'excusa és exhaurir la via del pacte fiscal. Penso que és per això que ERC ha recolzat la proposta de pacte fiscal al Parlament, per a que CiU exhaureixi d'una vegada aquesta via.

Crec que per a CiU totes aquestes històries del pacte fiscal, explorar altres camins, dir que no els donen més opció, etcètera, són qüestions internes, que tenen a veure amb les relacions i compromisos dels seus líders, corrents interns, i els missatges previs que han enviat al seus votants (ara no toca, cal fer pedagogia, buscar l'encaix [...] ). Si ens hi fixem, veurem que per als líders CiU la paraula independència és tabú o quasi; i hi ha qui afirma que en el moment que la facin servir amb normalitat, Madrid començarà a fer circular “expedients” amb informació perjudicial per aquell líder de CiU que s'atreveixi a fer-ho.

I no queda gaire temps. Dubto que la Generalitat aguanti l'asfixia econòmica gaire temps més.

Salut, pública o privada?

Primer de tot, que volem dir amb salut pública?

S'entén que per salut pública estem parlant d'un servei públic de salut al qual, amb més o menys prestacions,  tothom hi té accés.

Quin model tenim? 

A Catalunya el sistema és el que se sol anomenar “asseguradora pública”. És a dir, l'administració, via un organisme públic que en aquest cas és el Servei Català de la Salut, fa d'asseguradora que ofereix als seus assegurats (els ciutadans) una sèrie de prestacions depenent de les circumstàncies personals de cadascun d'ells (en actiu, pensionista, cotitza, no cotitza, pertany a col·lectiu amb necessitats especials, etcètera); al conjunt de prestacions a la que té dret cada ciutadà s'anomena Nivell de Cobertura.

En el model actual només està garantit que el servei serà públic. Això és important tenir-ho en compte a l'hora d'entendre com funciona el Servei de Salut.

Que vol dir això? Doncs vol dir que el servei és públic però el proveïdor pot ser privat, per exemple: l'hospital comarcal al qual em correspon anar si tinc una urgència és de titularitat privada  però el servei que dona és públic.

El Servei Català de la Salut, per a cobrir els serveis que ha de donar (Atenció Primària, Especialitzada, Soci-sanitària, etcètera) contracte proveïdors per a quests serveis. Per exemple, contracte un proveïdor per a donar l'assistència primària en un CAP, o els serveis hospitalaris d'un hospital privat per a fer d'hospital comarcal, o d'una residència per a donar atenció soci-sanitària.

Els serveis es contracten mitjançant concurs públic, però se'n fa poca difusió i un cop adjudicat costa molt saber-ne les condicions d'adjudicació; algun dia n'haurem de parlar.

I llavors quin paper i fa en tot això l'Institut Català de la Salut (ICS)?

Doncs l'ICS fa el paper de proveïdor públic de serveis de salut. La majoria dels concursos per a donar servei d'assistència primària en un CAP, els guanya l'ICS, més del 80%. També és titular d'alguns dels grans hospitals de referència.  És a dir, l'ICS és qui dona la major part de servei d'assistència primària i una part important de l'hospitalària.

Quan es parla de privatitzar la sanitat de que es parla? Doncs de privatitzar proveïdors públics com l'ICS, de contractar més proveïdors privats eliminant proveïdors públics. Alguns erròniament ara parlen  del copagament com a privatització, confonent el fet de pagar una part d'un servei públic amb el pagament d'un servei privat. El copagament afecta a com es finança el servei, no a la seva titularitat pública.

És bo o és dolent privatitzar proveïdors de salut? Hi ha qui opina que la gestió privada és més eficient i que per tant amb proveïdors privats el servei de salut ens costaria menys. Però els detractors de la gestió privada recorden que com a empresa privada aquests proveïdors han de donar beneficis i per aconseguir-ho retallen costos que acaben repercutint a la qualitat del servei.

I tot això qui ho paga? Els impostos. El servei de salut es finança via dotació pressupostària.  Una petita part també be del copagament farmacèutic; tot i que ara se'n parla molt, ja existia des del principi, els treballadors actius aportaven un 40% del preu dels medicaments receptats per l'assistència primària.

Cal recordar que les cotitzacions socials que es descompten de les nòmines dels treballadors actius no són per a pagar el servei de salut, són per al pagament de pensions i prestacions socials.

Cal privatitzar els proveïdors de salut? Crec que la resposta a aquesta qüestió depèn del tipus de servei proveït. 

Actualment hi ha tota una xarxa d'hospitals d'ús públic que són de propietat privada i que presten servei públic, mitjançant contracte amb el Servei Català de la Salut, substituir-los per hospitals públics nous, o adquirir-los, seria una inversió important que no sembla justificada, i que en tot cas caldria considerar cas per cas; és a dir si un hospital contractat no dona el servei adequat i no es possible contractar-ne un altre a la zona, llavors sí que cal considerar-ne la compra; o en el cas de no tenir en un territori cap hospital disponible per a ser contractat, construir-ne un. 

Un tipus de proveïdor privat que normalment ningú qüestiona, són les Oficines de Farmàcia, les “farmàcies”, on ens dispensen els medicaments receptats. Encara no he sentit ningú que digui que  seria més eficient tenir Oficines de Farmàcia de titularitat pública, per a dispensar els medicaments prescrits pels metges d'atenció primària? En la mateixa línia hi ha les “ortopèdies” que dispensen els aparells orto-protètics prescrits pel servei de salut. Ningú reclama que siguin de titularitat pública.

On apareix doncs el conflicte entre públic i privat? En els grans contractes, com poden ser els contractes per proveir assistència primària a un CAP, o els serveis hospitalaris, per exemple, on les empreses del sector privat poden obtenir beneficis i el ciutadà tem que això impliqui una menor qualitat del servei. Per tant, cal o convé privatitzar l'ICS? No, no hi ha cap garantia de que els serveis proveïts milloressin, al contrari, al no poder millorar els ingressos, que són fixos, un proveïdor privat només podria obtenir beneficis retallant costos i això acaba repercutint en la qualitat del servei. 

Hi ha corrupció a la salut pública? La poca transparència en les adjudicacions fa pensar que sí, especialment en aquelles entitats més opaques (casos com Innova de Reus, i altres).

Solucions? Més transparència informativa. Hauria de ser fàcil saber les condicions d'adjudicació d'un servei, tant del plec de condicions com de l'oferta guanyadora. Per exemple, qualsevol ciutadà hauria de poder saber qui gestiona el seu CAP, en quines condicions, quin cost té per a l'administració. I també ha d'haver-hi un control de qualitat del servei que permeti valorar realment i amb criteris objectius el servei donat, i que el ciutadà n'estigui informat. Actualment és molt difícil accedir a aquesta informació; per exemple, com podem saber les reclamacions que hi ha hagut al nostre CAP? I quines actuacions s'han produït a conseqüència d'aquestes reclamacions? També cal més participació; lligat amb la transparència hi ha d'haver la possibilitat de participació del ciutadà en la gestió dels serveis que l'afecten directament (assistència primària, serveis hospitalaris comarcals, etcètera) com a mínim en el control de qualitat del servei.

Independència i Justícia

Un dels “serveis” bàsics que ha de quedar garantir en proclamar la independència és la Justícia i la seguretat jurídica.

Un dels riscos més grans en aquest terreny prové el fet de que la Justícia està en mans espanyoles i plena de jutges no tans sols contraris a la independència de Catalunya sinó simplement contraris a tot el que sigui català; només cal veure algunes sentencies en contra de l'ús del català.

Hi ha dos grups de funcionaris del poder judicial que segur que caldrà substituir: aquells que estan clarament contra la independència i aquells que són espanyols i la plaça que tenen a Catalunya, per ells, és simplement temporal, sense cap intenció de quedar-s'hi (n'hi ha que són dels dos grups a l'hora).

Com que el poder judicial és bàsic en el funcionament d'un estat de dret caldrà tenir preparats els mecanismes necessaris per a substituir el poder judicial espanyol per un de propi des del primer dia d'independència.

Serà vital aplicar les mesures pertinents des del primer moment; per una banda, per evitar el risc de que les places ocupades pels que simplement la consideraven un destí temporal dins de la seva carrera a la judicatura espanyola l'abandonin i marxin, i per l'altre per evitar que els que són  contraris a la independència puguin fer actuacions obstruccionistes o generar confrontacions.

Per tant, d'entrada caldria crear una entitat que sigui la màxima autoritat judicial, i nomenar-ne els seus càrrec; aquests càrrecs serien els encarregats de definir i posar en marxa el nou poder judicial català així com gestionar el període de transició. En el moment de declarar la independència cal tenir ja la composició d'aquest nou òrgan i els noms dels que l'ocuparan.

També caldrà tenir un pla per a cobrir ràpidament les places que quedaran vacants, ja sigui per abandonament (espanyols que se'n van) o per destitucions (els que no acatin la independència), i les que es puguin crear noves.

Rescat

No soc ràpid escrivint. Ara fa uns dies que no escric cap apunt i la realitat dels fets avança molt més de pressa del que soc capaç de perseguir-la escrivint.

Quan escric això, resulta que per una banda la Generalitat demanarà un crèdit, perquè cada mes té problemes per arribar a final de mes, és a dir el que vulgarment ja es coneix com a “rescat”, i per una altra al Parlament es fa una sessió dedicada al Pacte Fiscal. Com a mínim xocant.

Des de l'independentisme s'ha criticat al Govern per donar aquest pas, i és normal que se'l critiqui. No tant pels motius que sonen més (traïció, venda, botiflerisme, etc.) sinó perquè aquesta situació era perfectament previsible. D'entrada quan CiU estava a l'oposició ja coneixia l'enorme dèficit dels pressupostos de la Generalitat, i quan el PP va guanyar les eleccions espanyoles ja havia donat prou indicis per a preveure l'asfixia econòmica de Catalunya. En aquests moments, un Govern d'una formació que es diu nacionalista catalana i que s'omple la boca amb paraules com “transició nacional” hauria d'haver fet ja les actuacions pertinents per a no arribar a quest punt d'haver de demanar un “rescat”.

No sé quines raons té CiU per encaparrar-se tant amb el “pacte fiscal”. Vull imaginar-me que és per carregar-se de raons davant dels poders fàctics que els pressionen (“puente aereo”?) i un cop el “pacte fiscal” fracassi poder dir, “ja ho hem provat tot”; el que no sé si llavors prendran la decisió que toca. Finalment el Parlament ha aprovat la proposta de “pacte fiscal” amb els vots de CiU, ERC i ICV.

Com que el que està fet, ja està fet, el que jo crec que caldria fer a partir d'ara és: agafar els diners del “rescat” per assegurar les nòmines dels propers mesos, convocar noves eleccions per aquesta tardor, i, el més important, presentar una candidatura unitària amb CiU (o almenys CDC), ERC, SI, DC i Reagrupament (i tota altra força que s'hi vulgui afegir) en que el programa sigui proclamar la independència de Catalunya. Una candidatura d'aquesta mena hauria de guanyar per majoria absoluta, ja que ara sumant els escons actuals ja la tenen, presentant-se junts i ser menys a repartir escons, la majoria seria encara més gran.

Quan Madrid digui oficialment no al “pacte fiscal” (extra oficialment ja ho ha dit diversos cops) el voler continuar com si no passés res, i mirar d'aguantar la legislatura serà un suïcidi. Espanya s'està re-centralitzant a marxes forçades. I ho fa per diferents motius: 

• està en perill de ser intervinguda i l'eliminació  d'estructures administratives sempre és ben vista
• la ideologia de la força guanyadora és centralista i uniformista
• a l'oposició ja li està be. 

Algunes veus ja demanen directament la supressió de les autonomies i amb comunitats autònomes demanant el “rescat”, i el govern central potenciant les diputacions provincials, sembla més que probable.

Malgrat que als independentistes no ens agradi, el futur immediat passa per CiU, i les actuacions futures de l'independentisme dependran del “pla B” que aquesta formació trii.  

Lideratge

Poc a poc l'independentisme ha anat guanyant adeptes; segons el CEO ja són una mica més del 51%  dels catalans els que votarien “Sí” a la independència en un referèndum.

Tot i això, l'independentisme és percebut com un conjunt de grups minoritaris, que malgrat l'alt objectiu que persegueixen, són incapaços d'anar junts.

D'entrada cal dir que el fet que hi hagi moltes iniciatives i grups independentistes no expressa necessàriament manca d'unitat. La independència de Catalunya és un objectiu totalment transversal i per tant és normal que hi hagi gent de tot tipus i condició.

Per fer un símil, els independentistes són com els membres d'una orquestra que volen interpretar una obra musical, de difícil execució, i els manca el director. Se sol demanar, o exigir, que es posin d'acord i vagin tots a una, que escullin un director i el segueixin. Però no es suficient que els músics estiguin d'acord en qui ha de ser el director, cal que aquest tingui capacitat de direcció.

I on és aquest “director d'orquestra” que ha d'aconseguir que tots plegats vagin a l'hora, junt, cap a l'objectiu comú?

La força majoritària, CiU, també és la que té més independentistes (segons les estadístiques del CEO), per tant és el primer lloc on mirar per trobar aquest líder que manca. Però CiU té dues ànimes, una obertament sobiranista i l'altra no. Això els ha dut ha practiques ambigües, i per tant, els seus líders no són percebuts com a possibles líders de l'independentisme.

L'altra força que pot aportar un líder és ERC , però la seva història recent llastra les seves opcions d'aportar un líder acceptat per tothom, malgrat les simpaties que desperta el seu líder, Junqueras.

De Solidaritat qui té més caràcter és el Lopez Tena, però no sembla que generi adhesions més enllà dels seus incondicional.

I en Laporta? Va malbaratar les seves possibilitats a les darreres eleccions; primer diu que se sent “moralment reagrupat” i quan tothom espera que es presenti amb Carretero, apareix Solidaritat amb Laporta al capdavant. Per acabar-ho d'adobar, al poc temps de ser diputat abandona als de Solidaritat, s'inscriu com a diputat no adscrit, i per rematar-ho, es presenta a les municipals de Barcelona, amb Esquerra i Reagrupament. 

Resten encara personatges que no han entrat obertament a la política, com Miquel Calçada i Josep Guardiola. Aquest darrer, especialment, és molt coneguda, té prestigi i capacitat de lideratge; podria  ser una bona opció.

L'independentisme necessita aquest líder, i quan aparegui, la independència serà només qüestió de temps, de poc temps.