Avui dijous 21, he assistit a la presentació del llibre “what catalans want” del Toni Strubell, i el més interessant ha estat la conferencia d'en Jordi Pujol.
Pujol, com algú ja ha dit, no és manifesta independentista, però ja no el combat. Ha explicat, amb el seu estil, com ell va creure que Catalunya podia formar part de la nova Espanya, l'Espanya sorgida de la transició, una Espanya moderna, diferent de la de sempre. I, segons ell, fins a l'any 2000, es va avançar, i es van aconseguir coses. Però a partir del 2000 les coses van canviar, i segons ell, i tal com diu, poques persones hi ha més qualificades que ell per dir-ho, el model autonòmic ha fracassat.
Tal com ho veu Pujol, avui diu només hi veu dues alternatives: la residualitat o la independència, i pot ser, molt dubitativament, i només si a Espanya algú té un moment de racionalitat, una tercera via que permeti a Catalunya tenir un projecte propi sense trencar amb Espanya. En tot cas Pujol ha remarcat que “la residualitat” no, no accepta la residualitat i per això cal explorar també el camí de la independència. Ens ha encoratjat als presents i als independentistes en general a explorar aquest camí. A mi m'ha semblat clar que ell no s'afegeix a la via independentista però que vol que l'independentisme creixi. Suposo que no s'hi afegeix explícitament per a no contradir a CiU i no deixar amb el cul a l'aire al Mas.
En Pujol ens ha explicat l'anècdota ja coneguda, del que li van dir uns prohoms de Madrid, del mon polític i econòmic, que els catalans hem perdut la guerra, que no ens necessiten, però que si arriba el cas els tornarem a ajudar, i que d'aquí dues generacions la immigració ens haurà absorbit i el tema de la llengua catalana ja serà història. Pel sentiment que hi ha posat quan ho explicava, crec que això li va tocar la fibra sensible i, tot i que ell no ho ha dit, crec que devia ser quan va tenir clar que qualsevol cosa però “residuals” no.
També ha dit, que tots els processos d'independència generen divisions, perquè no tothom hi està d'acord, i ens ha donat una petita lliçó d'història dels EEUU, de quan es van independitzar, en que no tothom estava a favor de la independència, n'hi havia molts en contra o indiferents. En això discrepo del missatge “tipus Duran Lleida” que ens ha donat. Per a mi està clar que la dependència genera la mateixa divisió: hi ha gent que hi està a favor i gent que hi està en contra. De totes maneres, crec que la reflexió de fons és bona: hem de tenir clar que mai hi haurà unanimitat i s'haurà de treballar tenint-ho em compte. Pensant-ho be, sembla un missatge pel Mas, fent veure que defensa en Duran.
Per tant, responent a la pregunta del títol, sí, tot i que no ho dirà, de moment.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada