Unitat independentista o no

Perquè costa tant que els independentistes vagin en una sola candidatura a les eleccions catalanes?

Per que tothom creu que un Front Nacional amb  ERC, SI, DCAT, RCAT, etcètera no obtindran la majoria absoluta, 68 o més diputats, per a proclamar la independència.

La clau està a CiU. Si CiU es sumés a aquest Front Nacional, llavors sí que es tindria majoria absoluta i es podria fer la Declaració d'Independència.

Per tant, l'escenari més probable, o que molts s'imaginen, és que el Front Nacional en el millor dels casos milloraria els resultats d'ERC i privaria a CiU de la majoria. A partir d'aquí s'esperaria a poder empènyer a CiU cap a posicions independentistes, entre altres coses perquè l'asfixia econòmica que pateix la Generalitat no sembla que permetin res més, o independència o dissoldre's dins d'Espanya. 

I per aquí plora la criatura, com que aquest Front Nacional no podria proclamar la independència, caldria seguir gestionant una nova legislatura, i és aquest convenciment de que hi haurà una nova legislatura “autonomista” el que fa que els partits posin condicions per a formar aquest Front Nacional per tal de buscar avantatges per a la legislatura. Trist i penós, però és així. Cal dir també que no tots els partits són iguals, i alguns no posen condicions, però el problema existeix.

Per tant, com deia CiU és la clau, i cal veure com fer-los donar el pas endavant i que apostin obertament per a la independència. 

És a dir, per a que hi hagi unitat independentista, caldrà sumar-hi CiU o com a mínim CDC. 

I per fer-ho, sembla, per la forma d'expressar-se els seus líders, que CiU necessita excuses; ara l'excusa és exhaurir la via del pacte fiscal. Penso que és per això que ERC ha recolzat la proposta de pacte fiscal al Parlament, per a que CiU exhaureixi d'una vegada aquesta via.

Crec que per a CiU totes aquestes històries del pacte fiscal, explorar altres camins, dir que no els donen més opció, etcètera, són qüestions internes, que tenen a veure amb les relacions i compromisos dels seus líders, corrents interns, i els missatges previs que han enviat al seus votants (ara no toca, cal fer pedagogia, buscar l'encaix [...] ). Si ens hi fixem, veurem que per als líders CiU la paraula independència és tabú o quasi; i hi ha qui afirma que en el moment que la facin servir amb normalitat, Madrid començarà a fer circular “expedients” amb informació perjudicial per aquell líder de CiU que s'atreveixi a fer-ho.

I no queda gaire temps. Dubto que la Generalitat aguanti l'asfixia econòmica gaire temps més.

Salut, pública o privada?

Primer de tot, que volem dir amb salut pública?

S'entén que per salut pública estem parlant d'un servei públic de salut al qual, amb més o menys prestacions,  tothom hi té accés.

Quin model tenim? 

A Catalunya el sistema és el que se sol anomenar “asseguradora pública”. És a dir, l'administració, via un organisme públic que en aquest cas és el Servei Català de la Salut, fa d'asseguradora que ofereix als seus assegurats (els ciutadans) una sèrie de prestacions depenent de les circumstàncies personals de cadascun d'ells (en actiu, pensionista, cotitza, no cotitza, pertany a col·lectiu amb necessitats especials, etcètera); al conjunt de prestacions a la que té dret cada ciutadà s'anomena Nivell de Cobertura.

En el model actual només està garantit que el servei serà públic. Això és important tenir-ho en compte a l'hora d'entendre com funciona el Servei de Salut.

Que vol dir això? Doncs vol dir que el servei és públic però el proveïdor pot ser privat, per exemple: l'hospital comarcal al qual em correspon anar si tinc una urgència és de titularitat privada  però el servei que dona és públic.

El Servei Català de la Salut, per a cobrir els serveis que ha de donar (Atenció Primària, Especialitzada, Soci-sanitària, etcètera) contracte proveïdors per a quests serveis. Per exemple, contracte un proveïdor per a donar l'assistència primària en un CAP, o els serveis hospitalaris d'un hospital privat per a fer d'hospital comarcal, o d'una residència per a donar atenció soci-sanitària.

Els serveis es contracten mitjançant concurs públic, però se'n fa poca difusió i un cop adjudicat costa molt saber-ne les condicions d'adjudicació; algun dia n'haurem de parlar.

I llavors quin paper i fa en tot això l'Institut Català de la Salut (ICS)?

Doncs l'ICS fa el paper de proveïdor públic de serveis de salut. La majoria dels concursos per a donar servei d'assistència primària en un CAP, els guanya l'ICS, més del 80%. També és titular d'alguns dels grans hospitals de referència.  És a dir, l'ICS és qui dona la major part de servei d'assistència primària i una part important de l'hospitalària.

Quan es parla de privatitzar la sanitat de que es parla? Doncs de privatitzar proveïdors públics com l'ICS, de contractar més proveïdors privats eliminant proveïdors públics. Alguns erròniament ara parlen  del copagament com a privatització, confonent el fet de pagar una part d'un servei públic amb el pagament d'un servei privat. El copagament afecta a com es finança el servei, no a la seva titularitat pública.

És bo o és dolent privatitzar proveïdors de salut? Hi ha qui opina que la gestió privada és més eficient i que per tant amb proveïdors privats el servei de salut ens costaria menys. Però els detractors de la gestió privada recorden que com a empresa privada aquests proveïdors han de donar beneficis i per aconseguir-ho retallen costos que acaben repercutint a la qualitat del servei.

I tot això qui ho paga? Els impostos. El servei de salut es finança via dotació pressupostària.  Una petita part també be del copagament farmacèutic; tot i que ara se'n parla molt, ja existia des del principi, els treballadors actius aportaven un 40% del preu dels medicaments receptats per l'assistència primària.

Cal recordar que les cotitzacions socials que es descompten de les nòmines dels treballadors actius no són per a pagar el servei de salut, són per al pagament de pensions i prestacions socials.

Cal privatitzar els proveïdors de salut? Crec que la resposta a aquesta qüestió depèn del tipus de servei proveït. 

Actualment hi ha tota una xarxa d'hospitals d'ús públic que són de propietat privada i que presten servei públic, mitjançant contracte amb el Servei Català de la Salut, substituir-los per hospitals públics nous, o adquirir-los, seria una inversió important que no sembla justificada, i que en tot cas caldria considerar cas per cas; és a dir si un hospital contractat no dona el servei adequat i no es possible contractar-ne un altre a la zona, llavors sí que cal considerar-ne la compra; o en el cas de no tenir en un territori cap hospital disponible per a ser contractat, construir-ne un. 

Un tipus de proveïdor privat que normalment ningú qüestiona, són les Oficines de Farmàcia, les “farmàcies”, on ens dispensen els medicaments receptats. Encara no he sentit ningú que digui que  seria més eficient tenir Oficines de Farmàcia de titularitat pública, per a dispensar els medicaments prescrits pels metges d'atenció primària? En la mateixa línia hi ha les “ortopèdies” que dispensen els aparells orto-protètics prescrits pel servei de salut. Ningú reclama que siguin de titularitat pública.

On apareix doncs el conflicte entre públic i privat? En els grans contractes, com poden ser els contractes per proveir assistència primària a un CAP, o els serveis hospitalaris, per exemple, on les empreses del sector privat poden obtenir beneficis i el ciutadà tem que això impliqui una menor qualitat del servei. Per tant, cal o convé privatitzar l'ICS? No, no hi ha cap garantia de que els serveis proveïts milloressin, al contrari, al no poder millorar els ingressos, que són fixos, un proveïdor privat només podria obtenir beneficis retallant costos i això acaba repercutint en la qualitat del servei. 

Hi ha corrupció a la salut pública? La poca transparència en les adjudicacions fa pensar que sí, especialment en aquelles entitats més opaques (casos com Innova de Reus, i altres).

Solucions? Més transparència informativa. Hauria de ser fàcil saber les condicions d'adjudicació d'un servei, tant del plec de condicions com de l'oferta guanyadora. Per exemple, qualsevol ciutadà hauria de poder saber qui gestiona el seu CAP, en quines condicions, quin cost té per a l'administració. I també ha d'haver-hi un control de qualitat del servei que permeti valorar realment i amb criteris objectius el servei donat, i que el ciutadà n'estigui informat. Actualment és molt difícil accedir a aquesta informació; per exemple, com podem saber les reclamacions que hi ha hagut al nostre CAP? I quines actuacions s'han produït a conseqüència d'aquestes reclamacions? També cal més participació; lligat amb la transparència hi ha d'haver la possibilitat de participació del ciutadà en la gestió dels serveis que l'afecten directament (assistència primària, serveis hospitalaris comarcals, etcètera) com a mínim en el control de qualitat del servei.

Independència i Justícia

Un dels “serveis” bàsics que ha de quedar garantir en proclamar la independència és la Justícia i la seguretat jurídica.

Un dels riscos més grans en aquest terreny prové el fet de que la Justícia està en mans espanyoles i plena de jutges no tans sols contraris a la independència de Catalunya sinó simplement contraris a tot el que sigui català; només cal veure algunes sentencies en contra de l'ús del català.

Hi ha dos grups de funcionaris del poder judicial que segur que caldrà substituir: aquells que estan clarament contra la independència i aquells que són espanyols i la plaça que tenen a Catalunya, per ells, és simplement temporal, sense cap intenció de quedar-s'hi (n'hi ha que són dels dos grups a l'hora).

Com que el poder judicial és bàsic en el funcionament d'un estat de dret caldrà tenir preparats els mecanismes necessaris per a substituir el poder judicial espanyol per un de propi des del primer dia d'independència.

Serà vital aplicar les mesures pertinents des del primer moment; per una banda, per evitar el risc de que les places ocupades pels que simplement la consideraven un destí temporal dins de la seva carrera a la judicatura espanyola l'abandonin i marxin, i per l'altre per evitar que els que són  contraris a la independència puguin fer actuacions obstruccionistes o generar confrontacions.

Per tant, d'entrada caldria crear una entitat que sigui la màxima autoritat judicial, i nomenar-ne els seus càrrec; aquests càrrecs serien els encarregats de definir i posar en marxa el nou poder judicial català així com gestionar el període de transició. En el moment de declarar la independència cal tenir ja la composició d'aquest nou òrgan i els noms dels que l'ocuparan.

També caldrà tenir un pla per a cobrir ràpidament les places que quedaran vacants, ja sigui per abandonament (espanyols que se'n van) o per destitucions (els que no acatin la independència), i les que es puguin crear noves.