El nét del carrabiner

El meu avi patern, va néixer a Castella. Quan ell i la meva avia van venir a Catalunya, el primer que van fer va ser imposar el seu idioma als seus veïns del poble on van anar. Estem parlant dels anys 20 del segle XX, i en aquella època, els castellans que venien a un poble de Catalunya solien trobar-se que eren els únics castellanoparlants del poble, i malgrat això, ells no havien de canviar d'idioma, eren els altres els que havien de canviar.

D'això en fa més de 90 anys i com es veu no ha canviat res. És igual que a Espanya hi hagi una dictadura, una monarquia absoluta o una democràcia parlamentaria. El fet no canvia, vagi on vagi un castellanoparlant imposa el seu idioma malgrat que sigui l'únic castellanoparlant del poble, lloc, reunió o conversa. 

El meu pare encara recorda quan ell i el fill del "guardia civil" eren els únics que parlaven en castellà al col·legi. Per cert, el meu avi era carrabiner; els carrabiners eren els encarregats de les duanes que després de la guerra van suprimir convertint-los "guardies civils" per força. És a dir, el meu avi va ser "guardia civil" tot i no haver ingressat mai a la "guardia civil".

Malgrat això que he dit, el meu pare i la seva germana, la meva tia, tot i haver nascut castellanoparlants en un ambient on els castellanoparlants imposaven el seu idioma, van acabar sent catalanoparlants i en tota la meva vida no els he sentit mai parlar en castellà entre ells. Només els he sentit parlar en castellà amb la seu mare, la meva avia, la qual mai va dir res en català, ni tan sols "bon dia" o "adéu", en tota la seva llarga vida de 88 anys, 65 dels quals a Catalunya amb fills catalanoparlants, i va morir amargada, sense amistats. Del meu avi patern no en puc dir res ja que va morir abans de néixer jo.

Recordo això de la meva família, perquè no fa gaire en una reunió d'una quinzena de persones on tots érem independentistes, almenys 3 érem néts de carrabiner, i a part de fer-me gracia em va fer pensar en el què ha canviat i el que no ha canviat des que els meus avis paterns van venir a imposar el seu idioma. El que no ha canviat, ja ho he dit abans, és el dret dels castellanoparlants a imposar-nos el seu idioma, el que ha canviat és que abans la societat catalana era prou forta per a que els fills dels castellanoparlants vinguts a Catalunya acabessin sent catalanoparlants i en canvi ara un percentatge molt gran, dels fills dels castellanoparlants vinguts, segueixen sent castellanoparlants malgrat la "immersió lingüística". 

Si volem canviar tot això de veritat, només hi ha una solució: independència, i ràpid que tenim pressa.