Independència al revés

Personalment, a l'hora d'analitzar una qüestió o resoldre un problema m'agrada "donar-li la volta"; és a dir, enfocar-ho al revés del que normalment es faria.

Per tant agafaré el tema de la independència i li donaré la volta.

Imaginem que Catalunya és un estat membre de la Unió Europea, amb un PIB d'uns 200.000 milions d'euros i que es finança recaptant uns 60.000 milions d'euros a l'any. Evidentment i per no allargar la descripció, direm que té tots els atributs típics d'un estat.

Ara imaginem que algú fa la proposta d'incorporar Catalunya a l'estat veí d'Espanya per tal formar part d'un estat més gran. Molt be, diríem, i que ens suposarà formar part d'un estat més gran?. Veiem-ho:

• d'entrada, deixaríem d'estar representats directament a la Unió Europea
• dels 60.000 milions d'euros recaptats en impostos, només 40.000 s'invertirien en el territori català, amb a conseqüent minva de serveis i infraestructures; la resta s'enviarien generosament a l'estat més gran
• els nostres jubilats passarien a cobrar el mateix que els jubilats espanyols, és a dir, menys
• com a part d'un estat més gran ja no seriem sobirans per fer les nostres lleis, ja que totes estarien, en últim instància, supeditades als òrgans de l'estat més gran, el qual a més a més ens imposaria qualsevol altre llei que tingui a be legislar
• l'ensenyament ja no seria fet en català, s'hi introduiria l'espanyol, que l'estat més gran considerà llengua comú
• malgrat la cooficialitat del català no seria obligatori el seu coneixement per a qualsevol funcionari espanyol que treballi a Catalunya
• la representació exterior de Catalunya desapareixeria
• l'espai radioelèctric s'englobaria dins de l'espai radioelèctric espanyol, de manera que les emissores catalanes es reduirien en benefici de les espanyoles d'abast estatal
• l'etiquetatge en català passaria a ser opcional i l'etiquetatge en espanyol obligatori
• les nostres forces d'ordre public deixarien d'ocupar-se de fronteres i duanes i passarien a estar subordinades a les forces d'ordre espanyoles
• el nostre aeroport principal deixaria de ser un hub internacional per a convertir-se en un aeroport de segona
• l'eix ferroviari del mediterrani ja no es construiria ja que l'estat espanyol vol fer un eix ferroviari  pel centre dels Pirineus
• etcètera, etcètera, etcètera

Quants catalans votarien a favor de deixar de ser un estat independent a canvi d'això que hem dit? Ben pocs.

Tornant a la realitat, perquè hem de continuar acceptant allò que si fóssim independents no acceptaríem per res del mon?

Pacte Fiscal? Ara no toca.

El govern espanyol ja ha dit que de moment no pensa parlar del pacte fiscal, i que caldrà, segons ells, esperar a que es recuperi l'economia, perquè llavors hi haurà més ingressos i serà més fàcil repartir (el subratllat és meu).

A part de que el govern espanyol ha fet servir allò de l'ara no toca que va popularitzar Jordi Pujol, amb l'elecció de la paraula "repartir" ja donen pistes en quina mena de "pacte fiscal" estan pensant; en un altre "cafè per tothom" en que el pacte serà la quantitat a repartir o a rebre.

Un pacte fiscal, com demana el que CiU, vol dir recaptar tots els impostos i transferir a l'administració central la part corresponent als serveis comuns (exteriors, exercit, etc.) . En el cas d'Euskadi parlen de pagar el “cupo”, no de repartir res.

Va quedant clara la postura del govern espanyol que de moment ni se'n parlarà de pacte fiscal; cosa que ja es podia esperar ja que el PP hi és en contra i el PSOE també. 

Per tant, ara li toca a CiU moure fitxa. Jordi Pujol està dient que la situació actual és insostenible, i que no cal perdre temps en si tenir estat propi és viable econòmicament o no, que el que no és viable és la situació actual; jo crec que aquestes declaracions, i similars, del president Pujol són en clau interna de CiU; suposo que veu com d'adormida està la seva gent que encara es pensa que hi ha temps per a tot, i ell sap molt be que ja no n'hi ha. 

El xoc de trens està servit. El PP a tota màquina espanyolitzant a tort i a dret, dient que de pacte fiscal res, que quan hi hagi diners ja es parlarà de com repartir-los, i en direcció contraria CiU reclamant amb tota la prudència del mon un pacte fiscal tan necessari com impossible. Qui s'apartarà? Personalment crec que s'apartarà CiU i, seguint el símil ferroviari, anirà a petar a una via morta.

La decisió de CiU

La majoria absoluta del PP a Madrid té conseqüències a Catalunya.

Com que el sistema de finançament és el que és, el govern de Madrid té la clau dels diners i malgrat que a Catalunya el PP és la 3a  força i CiU té altres alternatives, és el PP qui acaba imposant les condicions a CiU per pactar els pressupostos.

El pacte fiscal amb el PP és impossible. Per dos motius, primer, cap partit espanyol renunciaria als ingressos generats per Catalunya, i segon, amb el pacte fiscal el PP ja no tindria força per influir en el que es fa a Catalunya. 

El resultat és que CiU ha de pactar els pressupostos amb el PP sinó es trobarà amb dificultats de tresoreria i la Generalitat acabaria intervinguda.

Que pot fer CiU ? Si segueix com fins ara, poca cosa. 

• En cas de convocar eleccions, en el millor dels supòsits tindrà majoria absoluta i no necessitarà ningú per a fer els pressupostos, però, amb la majoria absoluta del PP a Madrid seguirà igualment condemnada a cedir en allò que el PP demani; igualment si no treu majoria absoluta. És a dir, com ara.  
• En cas que esperi esgotar la legislatura, acabarà fent el que el PP vulgui, cosa que li comportarà un desgast notable. M'imagino que els dubtes i maldecaps, a hores d'ara, dominen el pensament dels dirigents de CiU, i no hi troben la solució. Suposo que voldrien que la societat civil decideixi per ells però, tot i que la societat es mou, encara li falta per arribar a aquell punt de no retorn cap a la sobirania que CiU voldria veure per no equivocar-se (i per justificar-se davant dels poders fàctics dient: ho veieu no hi ha alternativa). Com que de moment la societat no ha arribat a aquest punt, diuen que no estem madurs. 

CiU haurà de prendre una decisió, que en paraules de Jordi Pujol és: residuals o independents. De fet, encara que no ho vulguin reconèixer, com a govern ja ho són de residuals; els grans temes es decideixen a Madrid, els diners els recapta i reparteix Madrid, i les engrunes que gestiona la Generalitat, es reparteixen en funció del que els permet el PP sota amenaça d'escanyament econòmic que comportaria la intervenció. 

I que pot, o haurà de, fer CiU ? Apostar pel sobiranisme sense ambigüitats i convocar eleccions amb un full de ruta clar cap a la independència que pugui ser compartit per altres forces, com a mínim en les qüestions bàsiques de cara a bastir una majoria independentista en el Parlament. 

I l'independentisme que pot fer ? Tot el que calgui per convèncer a CiU i els seus votants que només hi ha una solució: independència, i com més aviat millor.

L'arc parlamentari català

Al meu entendre a l'arc parlamentari català hi ha representats els quatre segments principals de la societat catalana: la dreta catalana (CiU), la dreta espanyola (PP), l'esquerra catalana (ERC) i l'esquerra espanyola (PSC, ICV). Les denominacions d'esquerra i dreta són convencionals i segons els casos es podria parlar de centre-dreta i centre-esquerra. A més a més, hi ha els partits marginals que també segueixen el mateix esquema: catalans (Solidaritat i Democràcia Catalana) i espanyols (Ciudadanos).

Tant PP com Ciudadanos no presenten cap contradicció són el, són partits espanyols i no pretenen ser altra cosa. Ciudadanos es presenta com a no nacionalista, malgrat que és clarament nacionalista espanyol, però si se sobreentén que volen dir “no nacionalista català” llavors són coherents. 

ERC tampoc presenta cap contradicció en la seva definició, però sí que n'ha tingut en el seu comportament darrerament, només cal recordar els dos tripartits, especialment el segon. Ara, després de les desfetes electorals, amb la renovació de la direcció, malgrat que parcial, i les aliances amb altres forces independentistes, sembla que la situació s'ha reconduït.

En quant a ICV, costa de classificar; originalment eren comunistes que es van reciclar com a ecologistes, i ara són ecologistes, multi-culturals, però com que al Congreso s'associen amb IU cal englobar-los a l'esquerra espanyola.

El problema dins l'esquerra és el PSC. No hi ha cap conflicte en la seva ideologia. Són socialistes espanyols i catalans. El seu problema és de forma. Viuen en una fantasia, són un partit diferent del PSOE però a la pràctica, pel votant, no hi ha cap diferencia; però ells se segueixen presentant com a partit diferenciat, però al Congreso estan dins del grup socialista i voten disciplinadament el que marca el PSOE. Parlen de federalisme, però ni tan sols el PSOE que es diu federal hi creu. A hores d'ara, però, el problema només el tenen els militants del PSC catalanistes que hi puguin quedar; al PSC no hi tenen res a fer, el millor que podrien fer és passar-se a ERC o deixar la política; no cal dir que escoltar els cants de sirena del Carod-Rovira, que vol fer un nou partit d'esquerres  català, seria també un desastre.

El problema principal apareix a la dreta, o centra-dreta, catalana. CiU, que és un partit majoritari, s'ha caracteritzat sempre per la seva calculada ambigüitat i el fer “com si”. A les campanyes electorals sempre exalten la seva catalanitat i fins i tot tenen alguns joves que en els seus mítings porten estelades i criden “independència”, malgrat que després els seus líders són incapaços de pronunciar “independència” en públic i es busquen mil i un eufemismes, Artur Mas, o directament en reneguen, Duran Lleida. Aquesta indefinició va contra els interessos del país. Cada cop és més insostenible aquesta indefinició de CiU i cal que deixin clar que faran si no s'aconsegueix el “pacte fiscal”. El president Pujol ja parla d'independència si no hi ha pacte fiscal.

Catalunya necessita visualitzar clarament que hi ha dos eixos dreta-esquerra: per una banda l'eix dreta-esquerra espanyol (PP, PSC, ICV, C's) i per l'altre l'eix dreta-esquerra català (CiU, ERC, SI, DC), el qual actualment té la majoria parlamentaria. I llavors, que els electors facin la seva tria, plenament conscients que abans de triar esquerra o dreta primer han de triar Catalunya o Espanya, que és la tria més important. El paper de CiU serà clau, i cal, entre tots, ajudar-los a posicionar-se clarament a favor de la independència. Llavors amb la majoria social independentista que les enquestes ja reflecteixen, l'eix dreta-esquerra català, que ara ja té majoria, serà un eix independentista, i els partits d'aquest eix  podran fer el pas i deixar d'actuar “com si” i, simplement, fer un acte de sobirania.

Temes per a la independència (I)

Hi ha tota una sèrie de temes que de cara a la independència s'han d'anar preparant, o preveient, per a quan arribi el dia. A continuació exposo els que jo he identificat, ordenats de major a menor importància segons el meu criteri; entenent per importància, la magnitud dels problemes ocasionats pel fet de no tenir el tema resolt. La llista no pretén ser exhaustiva, segur que me n'he deixat, són simplement els que jo veig. Ara en faig una descripció breu i en posteriors apunts miraré de desenvolupar-los amb més detall.

• Ciutadania
  Caldrà definir clarament i sense ambigüitats qui serà ciutadà de Catalunya i qui no; qui podrà votar al referèndum d'independència i qui no. També s'haurà de definir qui serà, inicialment, ciutadà del nou Estat Català; dic inicialment ja que després, serà el propi Estat qui, com tots els estats, ho definirà com cregui convinent. També caldrà preveure com facilitar l'accés a la ciutadania catalana per aquella gent nascuda a Catalunya però que en el moment de la independència no estiguin censats a Catalunya.

• Lleis i seguretat jurídica
  Transitòriament, les lleis vigents a Catalunya en el moment del referèndum seguiran vigents fins que el nou Parlament sobirà dicti les noves lleis, excepte en aquells punts que contradiguin la sobirania de Catalunya.
  Caldrà establir els mecanismes adequats per a que a partir de la declaració d'independència, l'administració de justícia segueixi funcionant. Un dels problemes previsibles és que hi ha hagi jutges que no reconeguin la sobirania de Catalunya, que n'hi hagi d'altres que per ser vinguts de fora, simplement s'entornin i deixa la plaça vacant. Per tot això, i per altres possibles caldrà tenir previst un pla d'actuació adequat.
  
  
• Pensions i seguretat social
  S'haurà d'establir els mecanismes per a garantir que tothom que cobra una pensió la seguirà cobrant i que el nou Estat català assumirà aquestes obligacions des del primer dia.
  
  
• Hisenda
  Caldrà tenir la capacitat de recaptar els impostos des del primer dia. Serà imprescindible per a poder pagar pensions i nòmines de funcionaris i treballadors de l'Administració.
  
  
• Deute
  S'ha de determinar quina part del deute espanyol s'acceptarà com a propi, incloent el de la Generalitat actual.
  
  
• Forces de Seguretat
  L'exercit espanyol, com a tal, haurà de cessar en les seves activitats dins del territori de Catalunya i posar a disposició de l'Estat català l'armament i les instal·lacions existents a Catalunya. La “Policia Nacional” i la “Guardia Civil” hauran de fer el mateix. Caldrà tenir el mecanisme adequat per fer-se càrrec de l'armament i les instal·lacions; els Mossos d'Esquadra semblen els més indicats per a fer-se'n càrrec temporalment.
  
  
• Unió Europea
  Els catalans, i per tant Catalunya ja som membres de la Unió Europea. Pel fet de ser independents no deixarem de ser membres de la Unió; caldrà però estar atent al que pugui dir Europa.
  
  
• Funcionaris
  Tant els funcionaris de la Generalitat com els funcionaris que depenen de l'Estat espanyol passaran a dependre de l'Estat català. En aquest cas podria haver-hi un problema si decidissin marxar massivament, caldrà però tenir un pla de contingència preparat per a garantir el funcionament de l'Administració; aquells que encara que no marxin prefereixin seguir sent espanyols hauran de deixar la plaça (l'estat espanyol els haurà de recol·locar).
  
  
• Duanes i fronteres
  El servei de duanes i la vigilància de fronteres serà responsabilitat de l'Estat català.
  
  
• Diplomàcia
  Caldrà desplegar ràpidament serveis diplomàtics a les principals capitals d'Europa i el món.
  
  
• Sindicats
  Els sindicats majoritaris són d'obediència espanyola i segueixen un model sindical heretat de la “transició” poc representatiu i subvencionat que caldrà canviar.
  
  
• Subministres bàsics
  El d'aigua no hauria de presentar cap problema, però caldrà preveure conflicte per l'Ebre. En quant al subministrament elèctric, intercomunicat amb Espanya i França, s'ha de fer un pla de contingència que contempli totes les possibilitats. També cal tenir un pla de contingència pel subministrament de gas natural.
  
  
• Infraestructures
  Les infraestructures públiques i d'empreses estatals ubicades a Catalunya (ports, aeroports, ferrocarrils, autopistes, carreteres) passaran a ser del nou Estat català, així com el material mòbil també. Cal tenir previst que es farà amb les concessions de peatges.
  
  
• Sistema financer
  Caldrà crear un banc central que reguli el sistema financer. Actualment el sistema financer català és molt reduit ja que les caixes catalanes a efectes pràctics han desaparegut, i de bancs només queda Banc Sabadell i La Caixa (veurem fins quan).
  
  
• Espai radioelèctric
  L'espai radioelèctric (radio, TV, etc) en el seu moment va ser distribuït entre operadors pel govern espanyol segons els seus interessos. Per tant l'espai radioelèctric s'haurà de redistribuir des del primer moment.
  
  
• Telefonia i comunicacions
  Actualment no hi ha cap companyia catalana de telefonia, per tant totes les xarxes telefòniques de Catalunya passaran a estar en mans d'empreses estrangeres. Caldrà tenir un pla d'actuació preparat. És de preveure que transitòriament les operadores actuals podran seguir operant a l'espera de la nova regulació. També caldrà tramitar el prefix internacional per a Catalunya.
  
  
• Registre públics
  Caldrà posar en marxa immediatament els registres propis, especialment aquells que ara estan centralitzats, com el d'últimes voluntats, etcètera.
  
  
• Reconeixement de títols acadèmics
  Els títols acadèmics obtinguts a l'Estat espanyol abans de la independència seran reconeguts automàticament com a títols vàlids a l'Estat català.
  
  
• Idioma oficial
  El gran nombre de ciutadans de Catalunya castellanoparlants pot fer convinent mantenir, d'entrada, l'estatus actual de cooficialitat del català i castellà, però fent el català que el català sigui, de manera real i efectiva, la llengua vehicular de tota l'administració i l'ensenyament.
  
  
• Esports
  Totes les federacions esportives podran organitzar les seves lligues; la majoria seran potents. En el cas d'algunes, com la de futbol, donada la gran diferencia entre els dos equips grans de Barcelona i la resta, caldria promocionar una lliga professional, estil “premier” anglesa, amb entrada de capital estranger per tal de tenir equips potents que facin la lliga atractiva.

Analitzant CiU: dues fotos

Foto 1

CiU a la campanya electoral mostra la seva cara més sobiranista, per captar vots independentistes. Destacats membres de CiU, especialment de Convergència, es declaren obertament partidaris de la independència. En campanya usen i abusen de la senyera (foto 1) com donant a entendre que l'únic que els importa és Catalunya. Però, a l'hora de la veritat, actuen en clau espanyola, primer donant suport  a les mesures del PSOE per evitar la intervenció d'Espanya i ara donant suport a les mesures del PP, malgrat que alguns consellers de la Generalitat han avisat que agreujaran l'ofec econòmic de la Generalitat. Per no parlar de quan s'alien amb el PP per a governar ajuntaments i diputacions. Per tant, què està passant a CiU?

Recordem que Duran Lleida sempre ha dit que ell no és independentista, malgrat que lidera un partit que en els seus estatus aspira a la confederació (les confederacions es fan entre estats sobirans). 

I a que es dedica Duran Lleida normalment? Doncs a anar a certs "despatxos" de Barcelona a recollir encàrrecs del que ha de defensar al Congreso. Se suposa que d'aquestes gestions se n'obtenen uns ingressos; i que són aquests contactes i els ingressos que generen el que expliquen la força que té Unió dins de CiU. Però diuen que últimament li ha sortit competència, que la Sanchez-Camacho va als mateixos "despatxos" avisant que amb la majoria absoluta del PP ja no cal passar per CiU i que li poden fer l'encàrrec directament a ella. No cal dir que el Duran s'ha posat bastant nerviós.

De totes maneres, al Duran i els seus acòlits encara els queda un gran aliat, el lobby conegut amb el nom de "puente aereo" (seguiu l'enllaç per llegir-ne la noticia). A la foto 2, Josep Sanchez Llibre, home de confiança de Duran pels temes econòmics, amb el lobby.

Foto 2

En aquest "puente aereo" hi ha gent com Juan Maria Nin (La Caixa), Antoni Brufau (Repsol), Rodrigo Rato (Bankia), Florentino Pérez (ACS), Borja Prado (Endesa), Salvador Alemany (Abertis), Antonio Vázquez (Iberia), Javier Godó (La Vanguardia), José Maria Xercavins (Metroinvest), José Manuel Entrecanales (Acciona), Antonio Hernández (Ebro Food), Angel Simón (Agbar), Luis Conde (Seelinger&Conde), Santiago Bergareche (CEPSA), Ignacio Garralda (Mutua Madrileña), Luis de Carlos (Uria Menendez), Emilio Cuatrecases (bufet Cuatrecases), Enrique Lacalle (Meeting Point), Javier Monzón (Indra) que representen un poder econòmic que viu sobretot dels governs: tarifes elèctriques, peatges, preus de l’aigua, del gas, dels productes petroliers, de l’obra pública... En definitiva, que necessiten el manteniment dels ponts entre Espanya i Catalunya; viuen de l’espoli que pateix Catalunya.

És un gran contrast el que hi ha entre la foto 1 i la foto 2. La primera de cara a la galeria, per engalipar votants nacionalistes i independentistes, la segona amb el poder econòmic. Comparant les dues fotos s'entén perfectament el comportament de CiU; s'entén, però no el justifica, ja que l'engany a l'electorat és immens. Ara només cal que l'electorat ho vegi i actuï en conseqüència. 

Carta del President Obama

A principis de l'any 2011, en aquesta pàgina web http://www.whitehouse.gov/contact/submit-questions-and-comments vaig deixar una pregunta per al president dels Estats Units, on li preguntava quina seria la posició del Estats Units si Catalunya es declara independent. Quan ja ni recordava haver fet la pregunta, a mitjans de desembre vaig rebre un correu de la "White House". Fa tota la cara d'haver estat generat automàticament per un programa, que va detectar que el tema de la pregunta feia referència a política exterior i m'ha enviat la resposta estàndard per aquest casos i dirigida als ciutadans nord-americans. De totes maneres em fa gràcia haver rebut un correu del Barack Obama. A continuació la transcripció del correu:

De: no-reply@correspondence.whitehouse.gov 

December 13, 2011

Dear Friend:

Thank you for writing.  I have heard from many Americans about our Nation's foreign policy, and I appreciate your perspective.

As President, my highest priority is the safety of the American people.  My Administration is using every element of our national power to keep our country secure, prosperous, and free.  We have renewed our leadership in the world by strengthening old alliances and forging new partnerships to meet common challenges such as preventing terrorist attacks, reversing the global economic crisis, responding to pandemic disease, and confronting climate change.
 
Still, much remains to be done.  My Administration is working every day to defeat and destroy al-Qa'ida and its extremist affiliates in Afghanistan and beyond.  Shortly after taking office, I directed the Central Intelligence Agency to make the capture or killing of Osama bin Laden, al-Qa'ida's leader, a top priority.  On May 1, 2011, we achieved this mission, bringing to justice a terrorist responsible for the murder of thousands of men, women, and children in the United States and around the world.  Bin Laden's death does not mark the end of our efforts against al-Qa'ida, and we will remain vigilant at home and abroad as we continue working to disrupt and dismantle this terrorist network.

On August 31, 2010, we also ended our combat mission in Iraq, and we are on track to have all our troops out of Iraq by the end of this year.  We are working to prevent the spread of nuclear weapons and keep them out of terrorists' hands, and we are in the midst of a four-year effort to secure all vulnerable materials worldwide to prevent nuclear terrorism at its source.  Looking forward, we will continue to partner with other nations to fulfill our shared aspirations:  to support our families, to have the freedom to choose leaders and worship as we please, and to live in peace and security.

I will advance these interests in my work with other governments.  However, meeting these common challenges will also require active, engaged citizens.  Real progress does not just come from governments and international institutions.  Lasting change comes from those who are willing to speak up for the future we desire. 

Thank you, again, for writing, and I invite you to learn more about our foreign policy at:  www.WhiteHouse.gov/issues/foreign-policy. 

Sincerely,

Barack Obama

Suggeriment al M.H. President Artur Mas

En aquesta pàgina del Parlament es poden fer preguntes a qualsevol diputat.

Com que el M.H. President Artur Mas és diputat li he fet la següent pregunta:

Molt honorable President. A les eleccions del 2010 us vareu presentar amb un programa electoral en el que dèieu que els eixos dels compromisos programàtics de Convergència i Unió es fonamenten en:

Lluita contra la crisi econòmica (amb el dèficit fiscal que patim ja s'ha vist que no podeu fer res, i esteu supeditats a que el govern de Madrid vulgui pagar)

Defensa de l'estat del benestar (amb les retallades a sanitat i el conseller Boi recomanant una assegurança privada ja està tot dit)

Aposta pel dret a decidir (encara no s'ha vist cap gest que indiqui que realment voleu fer aquesta aposta)

Un govern fort i amb la complicitat de la ciutadania (no teniu la majoria suficient per a fer un govern fort, i a més a més pactant amb el PP i acceptant les seves imposicions no tindreu mai la complicitat de la ciutadania)

També destacàveu en el programa electoral, amb lletres ben grans, que: "Convergència i Unió assumeix a través d'aquest programa electoral un compromís explícit amb la ciutadania i amb el conjunt de la nació. Un compromís ferm com a resposta als reptes que Catalunya té plantejats, i al servei del canvi profund i positiu que el conjunt de la ciutadania reclama."

Tenint en compte el dèficit fiscal que patim, i els resultats electorals darrers, està molt clar que no esteu en condicions d'acomplir el vostre programa electoral, ni d'honorar el "compromís explícit amb la ciutadania".

Per tant crec que hauríeu de denunciar davant del poble de Catalunya el dèficit (espoli) fiscal que patim, l'ofec econòmic que està practicant el govern central, que impedeixen al govern aplicar el seu programa. Després hauríeu de convocar noves eleccions.

Aquesta pregunta l'he publicat en el meu blog  http://tarbaniker.blogspot.com/2011/12/suggeriment-al-mh-president-artur-mas.html on també publicaré la vostra resposta quan m'arribi.

Quan rebi la resposta la publicaré actualitzant aquest apunt.

El bolígraf o el llapis

Al final de la dècada dels 60, quan la carrera espacial entre els USA i la URSS, els americans i els russos es van haver d'enfrontar a un nou problema que fins llavors no s'havia presentat mai: tenir un instrument que pogués escriure en qualsevol posició, sense gravetat i sobre, pràcticament, qualsevol superfície. Com ho van resoldre? Els americans van desenvolupar un nou bolígraf, amb tinta especial, que podia escriure fins i tot sota l'aigua! Els russos van solucionar el mateix problema fent servir un llapis!

En el mon de l'independentisme català també hi ha "americans" i "russos". 

Els "americans" diuen que ens cal fer un camí molt llarg i difícil (desenvolupar un nou bolígraf espacial), al final del qual, potser, serem independents. 

Els "russos" ens recorden que tenim un altre camí, més curt i que és el que sempre s'ha fet servir, la declaració d'independència des del nostre Parlament (el llapis). 

En el cas dels USA,  està clar que es va desenvolupar el bolígraf espacial per interessos econòmics i de propaganda. El bolígraf espacial es va vendre a tot el mon. Jo en vaig tenir un, regal dels meus pares; anava dins una capseta amb un prospecte amb explicacions. Està clar que amb un llapis no haurien pogut fer tota aquella campanya publicitària.

Tornant a l'independentisme, quins interessos hi ha darrera la defensa del camí llarg, en contra d'una via més directa i que ha estat usada amb èxit al llarg de la historia per aconseguir la independència?

Que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions. Mentre tant vaig fent punta al llapis.

Quins interessos defensa el Duran?

Quan fa la seva activitat parlamentaria, a qui defensa en Duran?

Ell diu que defensa Catalunya, i els interessos dels catalans, però els fets indiquen que principalment defensa els interessos d'alguns catalans i els propis.

Una de les activitats del Duran al “Congreso” ha estat la negociació de disposicions addicionals a les lleis que es tramitaven en les quals s'hi afegien clàusules que molts de cops no tenien res a veure amb la llei però que responien als interessos dels “clients” del Duran.

Ara el Duran està nerviós porque pot perdre els “clients”. La majoria del PP que tothom veu a venir, farà que el seu paper al “Congreso” sigui intranscendent i la “competència” li està prenent el “mercat”. La Sanchez-Camacho ja fa uns dies que va recorrent despatxos de Barcelona recordant que si volen alguna cosa de Madrid han de parlar amb ella.

I després estan els “assumptes propis”. Per exemple, perquè el Duran va votar a favor d'ajudar a les concessionàries de les autopistes de Madrid sense obtenir res a canvi? Res per Catalunya i els catalans, clar.

El seu paper a Madrid també ha estat implícitament criticat per l'Artur Mas que l'altra dia, al Parlament, va dir que els precedents de negociació amb Madrid no eren gaire bons. No cal recordar que ha estat Duran qui les ha dut ha terme; ell mateix en presumeix.

Finalment, Duran ha tornat a insistir en que el que convé ara, és que a Espanya hi hagi un govern d'unitat, i es torna a oferir per ser-hi. Pot un independentista votar un individu que anteposa Espanya abans que res? 

Per tant, el votant de CiU amb sensibilitat nacional, sobiranista, fins i tot independentista, quins motius té per votar la candidatura encapçalada per Duran? A part de la disciplina de vot, cap. Amb unes enquestes que prediuen la victòria del PP encara que a Catalunya no tregui ni un diputat, cosa altament improbable, el paper de CiU a Madrid serà inútil. En aquest context, aquests votants de CiU poden votar tranquil·lament una altra opció, ja que no afectarà a les possibilitats de CiU a Madrid.

Quina opció? Només n'hi ha una, la coalició ERC-Reagrupament-CatalunyaSí. Seran testimonials a Madrid, però donaran fe de la voluntat catalana de dir adéu a Espanya i començar a preparar el “divorci amistós”. I en clau de partit, serà un missatge clar de rebuig al Duran que haurà de portar a CiU a trobar un altre líder que representi millor la sensibilitat sobiranista que hi ha a CiU.

Discrepàncies de vot

Actualment segons l'enquesta del CEO, el 45% de catalans votaríem sí a la independència, mentre que només un 24% votaria no; la resta es reparteix entre abstenció i vot en blanc.

Per altra banda, la mateixa enquesta, diu que a les eleccions el vot majoritàriament es repartirà entre formacions declaradament no independentistes entre les quals cal incloure CiU que juga a l'ambigüitat ja que no diu no a la independència però diu que encara no toca.

Perquè passa això? Com és possible que havent-hi un 45% disposat a votar sí en un referèndum per la independència, després no siguin els partits obertament independentistes els que guanyin les eleccions?

Aquesta manca de comprensió del comportament de la gent, és paral·lel a la pobresa de la majoria dels debats i anàlisis polítiques que es fan, en general però molt especialment en l'àmbit independentista.

Possiblement sigui per una crisi de creixement, perquè fins fa poc el mon independentista no tenia cap possibilitat de res, i això feia que qualsevol postura fos vàlida, i es pogués pontificar sobre tot sense problemes donat que mai s'havia de contrastar amb la realitat. Això ha donat peu a una sèrie de mites independentistes, alguns d'ells bastant “friquis”, que ara que és el moment de fer política de debò queden en evidència. Només cal veure tota la sèrie de condicions que posen alguns per a considerar-te independentista i quant fàcilment et retiren la qualificació d'independentista si no les acompleixes.

Un altre exemple el tenim ara amb la convocatòria de les eleccions del 20N; s'ha produït un debat entre els independentistes de si s'hi havia d'anar o no. Els arguments dels partidaris de no anar-hi són molt pobres o inexistents, i la majoria es basen en la desqualificació dels que opinen el contrari sense ni tan sols intentar rebatre els arguments donats per anar-hi.

Tornant a la discrepància entre votacions al referèndum i a les eleccions, l'explicació que se sol donar és: a diferent pregunta diferent resposta; és a dir, si es pregunta per la votació en referèndum s'obté una resposta, i si es pregunta per les eleccions s'obté una altra resposta. Però això no és més que una altra manera de llegir els resultats del CEO, no és l'explicació del comportament de la gent.

Una altra explicació que es dona a la discrepància entre intenció de vot al referèndum i a les eleccions, és la imatge que es té dels independentistes. En general, se'ls veu com a gent carregada de bones intencions però incapaços de gestionar el dia a dia. Aquesta és la imatge que a CiU li agrada difondre per tal de captar vot independentista, aprofitant la seva ambigüitat. Una mica de veritat sí que hi ha. La gent confiarà més en l'independentisme quan hi vegi més empresaris i executius independentistes.

L'independentisme necessita fer un estudi seriós que expliqui que és el que cal per a que aquesta gent que votaria sí a la independència, voti a partits independentistes. I després actuar en conseqüència, clar.

Una veu interior em diu que potser l'explicació és tan simple, o tan complicada, com que CiU també es presenti com a independentista.

El cercle viciós de l'independentisme

Segons les dades de la tercera onada del 2011 del CEO, en cas de fer un referèndum per decidir la independència de Catalunya, un 45,4% hi votarien a favor i només un 24,7% hi votarien en contra. Cal destacar que un 23,8% no votarien o s'abstindrien. Sense "cuinar" els resultats, com que en un referèndum només es tenen en compte els "si" i els "no", segons aquests resultats, el sí guanyaria amb un 64,8% .

De totes maneres, ara no m'interessa el resultat del referèndum, m'interessa la intenció de vot, d'aquesta mateixa mostra de gent a les properes eleccions del 20N:

CiU	22,60%
PSC	16,30%
PP	10,50%
ICV	5,60%
ERC	5,00%

És a dir, la intenció de votar sí a la independència no  es tradueix en vots a cap partit en concret. El votant està diferenciant clarament el que faria en cas de referèndum i a qui votar pel dia a dia, ja sigui a Madrid o al Parlament.

És un cercle viciós, si no votem partits que convocarien el referèndum (o la independència) no podem votar en un referèndum per a la independència. 
Cal trencar aquest cercle viciós, i per això caldria entendre perquè la gent no vota majoritàriament partits independentistes.  
Es donen diverses explicacions que es resumeixen en dues:

• La manca d'unitat dels independentistes
• L'oferta de CiU d'anar poc a poc, que sembla que convenç als independentistes menys "radicals"

La unitat dels independentistes, entenent per unitat un sol partit o coalició, sembla impossible atès que la independència és un tema transversal, i tal com es veu a l'enquesta del CEO hi ha independentistes a tots els principals partits. Estrictament no cal aquesta unitat, només caldria que arribat el moment, els independentistes d'aquests partits actuessin conjuntament.
Un altre factor que influeix són les elits d'aquests partits que o be són contraries a la independència, o be consideren que encara no toca.
No li veig la solució, però crec que cal seguir fent divulgació de l'espoli fiscal que patim, dels atacs a la llengua catalana, especialment el model de la immersió lingüística, i dels insults i  menys-teniments continuats, que ara ja van des de la jerarquia espanyola de l'església catòlica fins a series d'humor com Aida, passant per declaracions de "pares de la Constitució" com el senyor Peces-Barba.
Per tant, cal que la societat civil segueixi divulgant la idea de la independència, convencent als indecisos, fins que els resultats de les enquestes ja no deixin marge a les elits dels partits per a defugir la qüestió; i també cal que els que ja estem convençuts votem als partits independentistes per tal de que els seus representants aprofitin l'altaveu que representa anar al "Congreso" o al Parlament, per a fer pedagogia de la independència a la població de Catalunya. 
És per això que jo aquest 20N votaré ERC-RCat-CatalunyaSí.