L'estratègia d'en Mas

No sé quina és l'estratègia d'en Mas, però aquí va el que jo crec que és.

La línia bàsica d'aquesta estratègia és carregar-se de raons; cosa que ell ja ha dit. Dins d'aquesta línia, s'entén que vulgui negociar la consulta amb Madrid, tant amb el partit que governa com amb l'oposició. És a dir, es tracta de deixar clar que tant qui governa ara com el partit principal de l'oposició es neguen a fer la consulta, i per tant, arribat el moment, poder dir a la comunitat internacional, s'ha intentat però s'hi han negat.

Per altra banda Mas ha dit que la DUI seria poc democràtica, i tothom s'ha esverat. Crec que s'ha de posar en el context d'aquesta legislatura, en que CiU es va presentar amb la consulta al programa, però no la DUI. I és en aquest context que crec que s'ha d'entendre l'afirmació d'en Mas. 

Per altra banda crec que aquesta estratègia d'en Mas ve marcada per unes recomanacions que hauria rebut de l'exterior; vull dir que segurament, de manera extra oficial, algun estat ja li ha dit les condicions per al reconeixement de la Catalunya independent, i entre aquestes condicions hi hauria un referèndum, o consulta, i si Madrid ho impossibilita, llavors unes eleccions plesbicitàries que serien equivalents a un referèndum.

Caldrà esperar els propers esdeveniments, a veure com evoluciona la situació. Tot apunta a un ofec de les finances de la Generalitat, que Madrid espera serveixi per fer abandonar les aspiracions sobiranistes. La llei de consultes segueix el seu camí parlamentari i sembla que en Mas vol aguantar fins poder fer la consulta amb la nova llei. Aguantarà? I si no aguanta? Com que ha descartat la DUI, només li quedarà convocar eleccions, que seran plesbicitàries. 

Sigui com sigui cal tenir paciència; no se li pot demanar a en Mas que ensenyi totes les seves cartes,  per moltes ganes que en tinguem.

I com es pagaran les nòmines l'endemà de la independència?

Aquesta pregunta "I com es pagaran les nòmines l'endemà de la independència?"  darrerament l'hem sentida, d'entre altres, de boca d'un ex-president de la Generalitat i d'opinadors a sou del grup Godó. Tant un com els altres coneixen be com es paguen les nòmines en un estat independent, per tant la pregunta té algun altre objectiu.

I quin pot ser l'objectiu de fer aquesta pregunta? Un és evident, i forma part de l'estratègia de la por, induir a fer pensar als catalans que la independència de Catalunya no és viable. Però per aquesta estratègia ja tenen els Millos i Camachos de torn, que ho van pregonant fins esgargamellar-se. Per tant, perquè personatges com un ex-president de la Generalitat (xist!) i un pes pesant del grup Godó fan la pregunta? 

Només puc especular, però en la meva opinió crec que el que busquen és que algú de l'entorn del President Mas xerri més del compte. M'explico, tothom en l'entorn independentista dona per assentat que l'Estat Català, quan neixi, no tindrà problemes de finançament, que podrà emetre deute per poder funcionar els primers mesos fins a que la Hisenda de l'Estat Català funcioni a ple rendiment i amb normalitat. Fins i tot, hi ha qui ho ha calculat (veure'n més a  Cercle Català de Negocis) en uns 5.000 milions d'euros. 

Però això cal concretar-ho, quins estats reconeixeran l'Estat Català? quin d'ells compraran deute català, o el finançaran, per a que pugui funcionar amb normalitat?

Això és, al meu entendre, el que volen saber aquests unionistes que pregunten "com es pagaran les nòmines" és qui finançarà els primer dies de l'Estat Català?

I perquè ho pregunten? Doncs crec que ho pregunten perquè o bé saben que ja hi ha acords o bé donen per suposat que existiran, però no tenen la certesa amb qui, i volen saber-ho, per poder contraatacar.

Lo qual vol dir, que a hores d'ara els serveis secrets espanyols no han pogut esbrinar qui efectivament recolzarà l'Estat Català i qui no, ja que si ho sabessin, els seus "agents" en comptes de preguntar com es pagaran les nòmines "l'endemà" es dedicarien a atacar d'alguna manera o altra els estat o entitats decidides a finançar l'Estat Català.

Conclusió: anem be.

Que passarà?

Ningú ho sap. Jo tampoc, però faig les meves suposicions.

Al Parlament hi ha una majoria, CiU més ERC, que té el compromís electoral de fer una consulta sobiranista no més enllà del 2014. 

Per altra banda, tant PP com PSOE coincideixen en no acceptar cap referèndum ni consulta. A Catalunya cal afegir-hi C's, i a efectes pràctics el PSC, ja que el seu “sí, si ho autoritza Espanya”, a hores d'ara equival a “no”. 

Davant d'aquesta negativa a fer una consulta quines opcions hi ha? 

• Fer una consulta amb la nova llei de consultes
• Convocar eleccions en la que una coalició, el més amplia possible, opti  per la independència (eleccions plebiscitàries   
• Declaració unilateral d'independència

Crec que la primera opció quedarà descartada, ja que previsiblement l'estat espanyol enviarà la llei al Tribunal Constitucional, amb la corresponen suspensió automàtica d'aquesta llei.

La convocatòria d'eleccions plebiscitàries sembla, a priori, l'opció més interessant, davant la qual l'estat espanyol, crec, només podria reaccionar suspenent l'autonomia i per tant anul·lant la convocatòria; en aquest supòsit, només quedaria la declaració unilateral d'independència.

La declaració unilateral d'independència és el pas definitiu sense marxa enrere. En el moment de fer-la cal tenir lligats els suports internacionals necessaris tant per al reconeixement com per al suport financer inicial fins a tenir operativa la hisenda pròpia.

Paral·lelament, l'estat espanyol està asfixiant les finances catalanes (per no parlar dels intents de desprestigiar els polítics i les institucions catalanes, etcètera), la qual cosa farà que s'hagi de prendre una decisió ben aviat.

I dit això, que passarà?

El Parlament ha votat demanar diàleg al “Gobierno” d'Espanya per a fer la consulta. És un pas a fer per a poder dir que s'ha intentat. L'únic perill és que l'aprofitin per a retardar el procés. Tan si el “Gobierno” es nega al diàleg, com si ho va retardant, caldrà donar aquest pas com a fet i esgotat.

Un cop esgotada la via del diàleg amb el “Gobierno” caldria convocar la consulta amb la llei catalana de consultes. Tinc els meus dubtes que es pugui dur a terme. Només que el “Gobierno” la denuncii al Tribunal Constitucional, demanant-ne la suspensió cautelar, ja no es podria fer. I crec que això és el que passarà.

Arribat aquest punt, serà el moment de convocar eleccions plebiscitàries  on una coalició de CiU (o potser només CDC) i ERC apostarà per a la independència, i per tant, votar-los serà equivalent a votar sí a la independència. Estar clar que PP i Cs, facin o no coalició, són el no a la independència. Tinc els meus dubtes de les CUP, ICV i PSC. No sé si les CUP voldria participar a una coalició on hi hagi també CiU, crec que no. Per altra banda, ICV està pel dret a decidir però sempre han dit que volien l'opció “federal”. No m'estranyaria que acabessin fent coalició amb el PSC que també opten per l'opció “federal”. Serà una ocasió immillorable per a que ens expliquin, durant la campanya electoral, com pensen fer-ho per federar Catalunya amb una Espanya que no vol ser federal.

Però, es podran celebrar unes eleccions plebiscitàries  Altre cop penso que no. El “Gobierno” les impedirà, abans suspendrà l'autonomia que permetre-les.

Per tant, finalment, només quedarà un camí, la Declaració Unilateral d'Independència (DUI), feta pels parlamentaris actuals. I malgrat les presses i urgències que hi ha, no es pot improvisar; s'han de tenir lligats molts aspectes, però n'hi ha dos de bàsics: el reconeixement internacional i la hisenda. Els dos aspectes estan relacionats, a part del reconeixement del nou estat, necessitarem finançament inicial, pels primers mesos fins que la hisenda catalana funcioni a ple rendiment. 

Relacionat amb el reconeixement internacional, caldrà tenir “lligat” alguna mena de suport que dissuadeixi al “Gobierno” d'utilitzar la força ja que, tal com ho veig jo, si no tenim ningú disposat a defensar-nos, al fer la DUI enviaran les forces armades per impedir-ho (cal recordar que la Guardia Civil forma part de l'exercit de terra, i els podrien utilitzar per a detenir els membres del Govern i del Parlament).

En quant al finançament, només cal que alguna entitat, estatal o no, compri deute del nou estat català; diuen els que hi entenen, que amb uns 5.000 o 6.000 milions d'euros seria suficient per a la posta en marxa del nou estat. Malgrat que puguin semblar molts diners, per als possibles compradors d'aquest deute seria una quantitat més aviat petita.

En resum, tot apunta, a que anem abocats a una DUI, i per tant cal preparar-la. Malauradament, per la seva pròpia naturalesa no es poden anar divulgant les actuacions que es facin en aquest sentit, però a jutjar per les actuacions preventives del “Gobierno” i que en la opinió pública internacional la possible independència de Catalunya comença a comentar-se al mateix nivell que la d'Escòcia, sembla indicar que alguna cosa es mou. 

Preparem-nos, que el moment decisiu s'acosta.

Nova targeta sanitària espanyola

Dins de l'onada de re-centralització i espanyolització del PP, una de les actuacions previstes és la nova targeta sanitària espanyola, és a dir, la substitució de les targetes sanitàries que ara emeten les comunitats autònomes on s'identifica la comunitat que l'emet per una altra, amb l'escut d'Espanya, amb un disseny que haurà de ser comú per a totes les comunitats i on hi haurà de figurar la següent frase: "Sistema Nacional de Salud de España".

Targeta Sanitària Catalana

Actualment el cost d'emetre una targeta sanitària (cost de fabricació i enviament) és de 0,5 €; com que a Catalunya hi ha aproximadament 7,5 milions d'habitats, el cost de renovar les targetes sanitàries serà d'uns 3,75 milions d'euros; aquest diners seran només per uniformitzar les targetes, és a dir una despesa identitària i que no aporta cap valor afegit al ciutadà. A més, com que l'emissió de targetes la fan les comunitats autònomes, en el cas de Catalunya, aquest cost el pagarà la Generalitat.

Per tant, crec, la Generalitat s'hauria de plantejar la insubmissió i no emetre aquesta targeta espanyola. La insubmissió no s'hauria de fer com a tal, sinó a base de totes les dilacions legals possibles: problemes tècnics d'adequació dels sistemes, manca de pressupost, etcètera.

En un altre ordre de coses, el Departament de Presidència està preparant una base de dades de ciutadans de Catalunya que s'emmarcaria dins de les estructures d'estat, caldrà estar atents a veure quin ús se li dona.

Consulta no vinculant

Llegeixo que la consulta que es vol fer per a que el poble de Catalunya decideixi si vol ser independent o no, serà una consulta jurídicament no vinculant.

He de dir, que primer de tot, m'ha decebut, però que després de pensar-hi m'ha semblat raonable.

Primer de tot, que vol dir jurídicament vinculant? No soc jurista, però m'imagino que vol dir que implica a totes les parts afectades, i que en aquest cas són Catalunya i Espanya, i si a més de la independència es planteja ser un estat de la Unió Europea, llavors també afecta a la Unió Europea.

Veiem un exemple: amb la independència de Catalunya, Espanya perd població, i per tant, representació al Parlament Europeu; en una consulta vinculant cal saber abans de votar que passarà amb aquesta representació parlamentaria (entre moltes altres coses). En aquest cas està clar que les parts afectades són Catalunya, Espanya i la Unió Europea, la qual s'hauria de pronunciar respecte de la nova situació.

Un altre exemple, Catalunya s'haurà de fer càrrec de part del deute espanyol? I en quina quantitat o percentatge, i com es calcula aquest percentatge? Sigui quina sigui la resposta, ha de ser negociada amb Espanya, i s'ha de negociar abans per saber a què vincula el “sí” en cas de guanyar.

Algú s'imagina Espanya negociant totes aquestes qüestions (i totes les altres que hi haurà) de cara a la possible separació de Catalunya? Si ni tan sols accepten la consulta!

Amb la consulta no vinculant, no cal esperar a negociar amb ningú, es fa la consulta i un cop s'ha fet es va a negociar, i si Espanya no vol negociar, llavors es fa la declaració unilateral d'independència davant de la qual ningú podrà dir que hi havia altres vies perquè les "altres vies" ja s'hauran explorat i s'haurà vist que no existeixen o estan bloquejades.

És per això que no em sembla malament la consulta no vinculant.

Lectures de l'escola franquista

Des de petit que guardo el llibre de "Lecturas" . És el llibre que ens feien llegir a classe quan tenia uns 6 anys. M'agrada conservar-lo perquè és un bon exemple de com la dictadura franquista ens volia formar, i del que ells entenien per educació. 

Una de les histories que ens feien llegir és una barreja de la Blanca Neus i la Bella dorment que no tinc paraules per qualificar. A continuació reproduiré literalment la historia, però primer, per a quedi ben documentat, les dades del llibre:

Títol: "Lecturas Graduadas - Libro primero"

Editorial: Luis Vives S.A. - Paseo de Fernando el Católico 63 - Zaragoza - 1962

Censor: Dr. Vicente Tena - Vicario General
Dipòsit legal: Z. 62 - 59

Com a curiositat, al títol de la portada (foto) no apareix la paraula "graduadas" que sí apareix al títol de les pàgines interiors. 

La historia que reproduiré es titula "La fábula maravillosa de España", està a les pàgines 187- 189 del llibre, i va signada per un tal E. Giménez Caballero , creador ideològic del feixisme espanyol.

1. España era una princesa hija de un rey muy poderoso. Y de una reina muy bella, muy dulce y muy buena. España al heredar el trono, sería tambien poderosa. Aunque ya era, como su madre, buena, delicada y bellísima. Todo el mundo la adoraba. Y ella paseaba por los inmensos dominios del reino sembrando caridades y sonrisas.

2. Mas un dia su reina madre murió. Y el rey, al poco tiempo, volvió a casarse con una mujer muy mala y muy envidiosa. Que fue para la pobre España una terrible madrastra. Esta madrastra no podia soportar la belleza y el poderío de la princesa. Y por eso un día se acerco a España y le dio a probarse una cinta. Y apretó con ella, tanto, la cintura de la princesita, que estuvo a punto de sofocarla. Aún intentó en otra ocasión su muerte. Hasta que al fin una vez, con engaños, consiguió la madrastra sus propósitos envidiosos, dándole a España una fruta embrujada que --apenas comida-- la sumió en un sueño profundo, largo y como mortal: en un encantamiento. Del que sólo podia despertarla un Caudillo montado en un caballo blanco y tocándola en la frente con su espada de oro.

 3. España fye depositada en una urna de cristal en medio de un espeso bosque mientras todo el pueblo lloraba y pedia al cielo que aparecies pronto el Caudillo liberador.

4.  Pasaron los dias. Pasaron los meses. Pasaron los años. Y el rey y la madrasta murieron. Pasaron los siglos. Y el bosque se cubrió de malezas. Y un rio ancho y hondo le rodeó como un foso. Y ya nadie podía llegar hasta donde estaba la princesa., defendido el paso por pinchos, dragones, lobos, sierpes, lechuzas, cuervos y torrentes.

5. Varios héroes fueron surgiendo --atraidos por la leyenda de España dormida en el bosque-- con el ideal de desencantarla, desposarla, ser felices y poderosos. Pero todos perecían o renunciaban a la empresa.

6. Hasta que cierto día de estío --bajo el signo del León: 18 de julio-- apareció en el horizonte un jinete montado sobre un caballo blanco. Traia en la mano una espada de fuego. Cuando las gentes vieron llegar a este gentil caballero pensaron que también él perecería sin salvar la princesa.

7. Pero ante el asombro, el clamor y las esperanzadas lágrima del pueblo, este Caudillo, con un salto de su blanco caballo, cruzó el agua que separaba el bosque embrujado. Y con su espada flamígera mató las alimañas y todos los malos espíritus. Y pudo acercarse a la urna de cristal. Y mirar a España, que yacía como muerta. Pero más bonita que nunca. Y con la punta de su hoja de oro tocó la frente de la hechizada. Y se oyó en todo el bosque, y hasta en paises lejanos, un estruendo espantoso, como el estallido de una guerra.

8. España abrió poco a poco los ojos. Miró a su liberador. Sonrió. Y al fin, ¡Arriba España!, se levantó. Y dando el brazo a su héroe, levantándose, se dirigió a su castillo. Y a cumplir la promesa del altar. Y sonaban campanas de boda en el aire. Y todo era alegría, júbilo, banderas, luces, cantos. Y el paso alegre de paz.

9. España --librada del veneno que le diera la Envidia-- desposo a su Caudillo salvador. Y vivieron muchos años. En la mayor gloria del cielo y de la Tierra.

Sense comentaris, excepte que totes les "Y" són de l'autor; no havia llegit mai un text amb tantes "y".

Unitat independentista o no

Perquè costa tant que els independentistes vagin en una sola candidatura a les eleccions catalanes?

Per que tothom creu que un Front Nacional amb  ERC, SI, DCAT, RCAT, etcètera no obtindran la majoria absoluta, 68 o més diputats, per a proclamar la independència.

La clau està a CiU. Si CiU es sumés a aquest Front Nacional, llavors sí que es tindria majoria absoluta i es podria fer la Declaració d'Independència.

Per tant, l'escenari més probable, o que molts s'imaginen, és que el Front Nacional en el millor dels casos milloraria els resultats d'ERC i privaria a CiU de la majoria. A partir d'aquí s'esperaria a poder empènyer a CiU cap a posicions independentistes, entre altres coses perquè l'asfixia econòmica que pateix la Generalitat no sembla que permetin res més, o independència o dissoldre's dins d'Espanya. 

I per aquí plora la criatura, com que aquest Front Nacional no podria proclamar la independència, caldria seguir gestionant una nova legislatura, i és aquest convenciment de que hi haurà una nova legislatura “autonomista” el que fa que els partits posin condicions per a formar aquest Front Nacional per tal de buscar avantatges per a la legislatura. Trist i penós, però és així. Cal dir també que no tots els partits són iguals, i alguns no posen condicions, però el problema existeix.

Per tant, com deia CiU és la clau, i cal veure com fer-los donar el pas endavant i que apostin obertament per a la independència. 

És a dir, per a que hi hagi unitat independentista, caldrà sumar-hi CiU o com a mínim CDC. 

I per fer-ho, sembla, per la forma d'expressar-se els seus líders, que CiU necessita excuses; ara l'excusa és exhaurir la via del pacte fiscal. Penso que és per això que ERC ha recolzat la proposta de pacte fiscal al Parlament, per a que CiU exhaureixi d'una vegada aquesta via.

Crec que per a CiU totes aquestes històries del pacte fiscal, explorar altres camins, dir que no els donen més opció, etcètera, són qüestions internes, que tenen a veure amb les relacions i compromisos dels seus líders, corrents interns, i els missatges previs que han enviat al seus votants (ara no toca, cal fer pedagogia, buscar l'encaix [...] ). Si ens hi fixem, veurem que per als líders CiU la paraula independència és tabú o quasi; i hi ha qui afirma que en el moment que la facin servir amb normalitat, Madrid començarà a fer circular “expedients” amb informació perjudicial per aquell líder de CiU que s'atreveixi a fer-ho.

I no queda gaire temps. Dubto que la Generalitat aguanti l'asfixia econòmica gaire temps més.

Salut, pública o privada?

Primer de tot, que volem dir amb salut pública?

S'entén que per salut pública estem parlant d'un servei públic de salut al qual, amb més o menys prestacions,  tothom hi té accés.

Quin model tenim? 

A Catalunya el sistema és el que se sol anomenar “asseguradora pública”. És a dir, l'administració, via un organisme públic que en aquest cas és el Servei Català de la Salut, fa d'asseguradora que ofereix als seus assegurats (els ciutadans) una sèrie de prestacions depenent de les circumstàncies personals de cadascun d'ells (en actiu, pensionista, cotitza, no cotitza, pertany a col·lectiu amb necessitats especials, etcètera); al conjunt de prestacions a la que té dret cada ciutadà s'anomena Nivell de Cobertura.

En el model actual només està garantit que el servei serà públic. Això és important tenir-ho en compte a l'hora d'entendre com funciona el Servei de Salut.

Que vol dir això? Doncs vol dir que el servei és públic però el proveïdor pot ser privat, per exemple: l'hospital comarcal al qual em correspon anar si tinc una urgència és de titularitat privada  però el servei que dona és públic.

El Servei Català de la Salut, per a cobrir els serveis que ha de donar (Atenció Primària, Especialitzada, Soci-sanitària, etcètera) contracte proveïdors per a quests serveis. Per exemple, contracte un proveïdor per a donar l'assistència primària en un CAP, o els serveis hospitalaris d'un hospital privat per a fer d'hospital comarcal, o d'una residència per a donar atenció soci-sanitària.

Els serveis es contracten mitjançant concurs públic, però se'n fa poca difusió i un cop adjudicat costa molt saber-ne les condicions d'adjudicació; algun dia n'haurem de parlar.

I llavors quin paper i fa en tot això l'Institut Català de la Salut (ICS)?

Doncs l'ICS fa el paper de proveïdor públic de serveis de salut. La majoria dels concursos per a donar servei d'assistència primària en un CAP, els guanya l'ICS, més del 80%. També és titular d'alguns dels grans hospitals de referència.  És a dir, l'ICS és qui dona la major part de servei d'assistència primària i una part important de l'hospitalària.

Quan es parla de privatitzar la sanitat de que es parla? Doncs de privatitzar proveïdors públics com l'ICS, de contractar més proveïdors privats eliminant proveïdors públics. Alguns erròniament ara parlen  del copagament com a privatització, confonent el fet de pagar una part d'un servei públic amb el pagament d'un servei privat. El copagament afecta a com es finança el servei, no a la seva titularitat pública.

És bo o és dolent privatitzar proveïdors de salut? Hi ha qui opina que la gestió privada és més eficient i que per tant amb proveïdors privats el servei de salut ens costaria menys. Però els detractors de la gestió privada recorden que com a empresa privada aquests proveïdors han de donar beneficis i per aconseguir-ho retallen costos que acaben repercutint a la qualitat del servei.

I tot això qui ho paga? Els impostos. El servei de salut es finança via dotació pressupostària.  Una petita part també be del copagament farmacèutic; tot i que ara se'n parla molt, ja existia des del principi, els treballadors actius aportaven un 40% del preu dels medicaments receptats per l'assistència primària.

Cal recordar que les cotitzacions socials que es descompten de les nòmines dels treballadors actius no són per a pagar el servei de salut, són per al pagament de pensions i prestacions socials.

Cal privatitzar els proveïdors de salut? Crec que la resposta a aquesta qüestió depèn del tipus de servei proveït. 

Actualment hi ha tota una xarxa d'hospitals d'ús públic que són de propietat privada i que presten servei públic, mitjançant contracte amb el Servei Català de la Salut, substituir-los per hospitals públics nous, o adquirir-los, seria una inversió important que no sembla justificada, i que en tot cas caldria considerar cas per cas; és a dir si un hospital contractat no dona el servei adequat i no es possible contractar-ne un altre a la zona, llavors sí que cal considerar-ne la compra; o en el cas de no tenir en un territori cap hospital disponible per a ser contractat, construir-ne un. 

Un tipus de proveïdor privat que normalment ningú qüestiona, són les Oficines de Farmàcia, les “farmàcies”, on ens dispensen els medicaments receptats. Encara no he sentit ningú que digui que  seria més eficient tenir Oficines de Farmàcia de titularitat pública, per a dispensar els medicaments prescrits pels metges d'atenció primària? En la mateixa línia hi ha les “ortopèdies” que dispensen els aparells orto-protètics prescrits pel servei de salut. Ningú reclama que siguin de titularitat pública.

On apareix doncs el conflicte entre públic i privat? En els grans contractes, com poden ser els contractes per proveir assistència primària a un CAP, o els serveis hospitalaris, per exemple, on les empreses del sector privat poden obtenir beneficis i el ciutadà tem que això impliqui una menor qualitat del servei. Per tant, cal o convé privatitzar l'ICS? No, no hi ha cap garantia de que els serveis proveïts milloressin, al contrari, al no poder millorar els ingressos, que són fixos, un proveïdor privat només podria obtenir beneficis retallant costos i això acaba repercutint en la qualitat del servei. 

Hi ha corrupció a la salut pública? La poca transparència en les adjudicacions fa pensar que sí, especialment en aquelles entitats més opaques (casos com Innova de Reus, i altres).

Solucions? Més transparència informativa. Hauria de ser fàcil saber les condicions d'adjudicació d'un servei, tant del plec de condicions com de l'oferta guanyadora. Per exemple, qualsevol ciutadà hauria de poder saber qui gestiona el seu CAP, en quines condicions, quin cost té per a l'administració. I també ha d'haver-hi un control de qualitat del servei que permeti valorar realment i amb criteris objectius el servei donat, i que el ciutadà n'estigui informat. Actualment és molt difícil accedir a aquesta informació; per exemple, com podem saber les reclamacions que hi ha hagut al nostre CAP? I quines actuacions s'han produït a conseqüència d'aquestes reclamacions? També cal més participació; lligat amb la transparència hi ha d'haver la possibilitat de participació del ciutadà en la gestió dels serveis que l'afecten directament (assistència primària, serveis hospitalaris comarcals, etcètera) com a mínim en el control de qualitat del servei.

Independència i Justícia

Un dels “serveis” bàsics que ha de quedar garantir en proclamar la independència és la Justícia i la seguretat jurídica.

Un dels riscos més grans en aquest terreny prové el fet de que la Justícia està en mans espanyoles i plena de jutges no tans sols contraris a la independència de Catalunya sinó simplement contraris a tot el que sigui català; només cal veure algunes sentencies en contra de l'ús del català.

Hi ha dos grups de funcionaris del poder judicial que segur que caldrà substituir: aquells que estan clarament contra la independència i aquells que són espanyols i la plaça que tenen a Catalunya, per ells, és simplement temporal, sense cap intenció de quedar-s'hi (n'hi ha que són dels dos grups a l'hora).

Com que el poder judicial és bàsic en el funcionament d'un estat de dret caldrà tenir preparats els mecanismes necessaris per a substituir el poder judicial espanyol per un de propi des del primer dia d'independència.

Serà vital aplicar les mesures pertinents des del primer moment; per una banda, per evitar el risc de que les places ocupades pels que simplement la consideraven un destí temporal dins de la seva carrera a la judicatura espanyola l'abandonin i marxin, i per l'altre per evitar que els que són  contraris a la independència puguin fer actuacions obstruccionistes o generar confrontacions.

Per tant, d'entrada caldria crear una entitat que sigui la màxima autoritat judicial, i nomenar-ne els seus càrrec; aquests càrrecs serien els encarregats de definir i posar en marxa el nou poder judicial català així com gestionar el període de transició. En el moment de declarar la independència cal tenir ja la composició d'aquest nou òrgan i els noms dels que l'ocuparan.

També caldrà tenir un pla per a cobrir ràpidament les places que quedaran vacants, ja sigui per abandonament (espanyols que se'n van) o per destitucions (els que no acatin la independència), i les que es puguin crear noves.

Rescat

No soc ràpid escrivint. Ara fa uns dies que no escric cap apunt i la realitat dels fets avança molt més de pressa del que soc capaç de perseguir-la escrivint.

Quan escric això, resulta que per una banda la Generalitat demanarà un crèdit, perquè cada mes té problemes per arribar a final de mes, és a dir el que vulgarment ja es coneix com a “rescat”, i per una altra al Parlament es fa una sessió dedicada al Pacte Fiscal. Com a mínim xocant.

Des de l'independentisme s'ha criticat al Govern per donar aquest pas, i és normal que se'l critiqui. No tant pels motius que sonen més (traïció, venda, botiflerisme, etc.) sinó perquè aquesta situació era perfectament previsible. D'entrada quan CiU estava a l'oposició ja coneixia l'enorme dèficit dels pressupostos de la Generalitat, i quan el PP va guanyar les eleccions espanyoles ja havia donat prou indicis per a preveure l'asfixia econòmica de Catalunya. En aquests moments, un Govern d'una formació que es diu nacionalista catalana i que s'omple la boca amb paraules com “transició nacional” hauria d'haver fet ja les actuacions pertinents per a no arribar a quest punt d'haver de demanar un “rescat”.

No sé quines raons té CiU per encaparrar-se tant amb el “pacte fiscal”. Vull imaginar-me que és per carregar-se de raons davant dels poders fàctics que els pressionen (“puente aereo”?) i un cop el “pacte fiscal” fracassi poder dir, “ja ho hem provat tot”; el que no sé si llavors prendran la decisió que toca. Finalment el Parlament ha aprovat la proposta de “pacte fiscal” amb els vots de CiU, ERC i ICV.

Com que el que està fet, ja està fet, el que jo crec que caldria fer a partir d'ara és: agafar els diners del “rescat” per assegurar les nòmines dels propers mesos, convocar noves eleccions per aquesta tardor, i, el més important, presentar una candidatura unitària amb CiU (o almenys CDC), ERC, SI, DC i Reagrupament (i tota altra força que s'hi vulgui afegir) en que el programa sigui proclamar la independència de Catalunya. Una candidatura d'aquesta mena hauria de guanyar per majoria absoluta, ja que ara sumant els escons actuals ja la tenen, presentant-se junts i ser menys a repartir escons, la majoria seria encara més gran.

Quan Madrid digui oficialment no al “pacte fiscal” (extra oficialment ja ho ha dit diversos cops) el voler continuar com si no passés res, i mirar d'aguantar la legislatura serà un suïcidi. Espanya s'està re-centralitzant a marxes forçades. I ho fa per diferents motius: 

• està en perill de ser intervinguda i l'eliminació  d'estructures administratives sempre és ben vista
• la ideologia de la força guanyadora és centralista i uniformista
• a l'oposició ja li està be. 

Algunes veus ja demanen directament la supressió de les autonomies i amb comunitats autònomes demanant el “rescat”, i el govern central potenciant les diputacions provincials, sembla més que probable.

Malgrat que als independentistes no ens agradi, el futur immediat passa per CiU, i les actuacions futures de l'independentisme dependran del “pla B” que aquesta formació trii.  

Lideratge

Poc a poc l'independentisme ha anat guanyant adeptes; segons el CEO ja són una mica més del 51%  dels catalans els que votarien “Sí” a la independència en un referèndum.

Tot i això, l'independentisme és percebut com un conjunt de grups minoritaris, que malgrat l'alt objectiu que persegueixen, són incapaços d'anar junts.

D'entrada cal dir que el fet que hi hagi moltes iniciatives i grups independentistes no expressa necessàriament manca d'unitat. La independència de Catalunya és un objectiu totalment transversal i per tant és normal que hi hagi gent de tot tipus i condició.

Per fer un símil, els independentistes són com els membres d'una orquestra que volen interpretar una obra musical, de difícil execució, i els manca el director. Se sol demanar, o exigir, que es posin d'acord i vagin tots a una, que escullin un director i el segueixin. Però no es suficient que els músics estiguin d'acord en qui ha de ser el director, cal que aquest tingui capacitat de direcció.

I on és aquest “director d'orquestra” que ha d'aconseguir que tots plegats vagin a l'hora, junt, cap a l'objectiu comú?

La força majoritària, CiU, també és la que té més independentistes (segons les estadístiques del CEO), per tant és el primer lloc on mirar per trobar aquest líder que manca. Però CiU té dues ànimes, una obertament sobiranista i l'altra no. Això els ha dut ha practiques ambigües, i per tant, els seus líders no són percebuts com a possibles líders de l'independentisme.

L'altra força que pot aportar un líder és ERC , però la seva història recent llastra les seves opcions d'aportar un líder acceptat per tothom, malgrat les simpaties que desperta el seu líder, Junqueras.

De Solidaritat qui té més caràcter és el Lopez Tena, però no sembla que generi adhesions més enllà dels seus incondicional.

I en Laporta? Va malbaratar les seves possibilitats a les darreres eleccions; primer diu que se sent “moralment reagrupat” i quan tothom espera que es presenti amb Carretero, apareix Solidaritat amb Laporta al capdavant. Per acabar-ho d'adobar, al poc temps de ser diputat abandona als de Solidaritat, s'inscriu com a diputat no adscrit, i per rematar-ho, es presenta a les municipals de Barcelona, amb Esquerra i Reagrupament. 

Resten encara personatges que no han entrat obertament a la política, com Miquel Calçada i Josep Guardiola. Aquest darrer, especialment, és molt coneguda, té prestigi i capacitat de lideratge; podria  ser una bona opció.

L'independentisme necessita aquest líder, i quan aparegui, la independència serà només qüestió de temps, de poc temps.

Taxa per recepta

Finalment s'ha posat en marxa la taxa coneguda com a taxa per recepta. Malgrat el nom amb la que se la coneix, legalment no és una taxa per recepta, literalment és (veure DOG 6094 del 23/03/2012):

Taxa sobre els actes preparatoris i els serveis accessoris de millora de la informació inherents al procés per a la prescripció i dispensació de medicaments i productes sanitaris mitjançant l’emissió de receptes mèdiques i ordres de dispensació

És a dir, el fet imposable no és la recepta.

Abans de seguir recordem que una taxa consta de: fet imposable, subjecte passiu, acreditament, quota i si s'escau excepcions.

El subjecte passiu, és a dir qui pagarà la taxa, és la persona a qui si li prescriu i dispensa el medicament o producte sanitari.

L'acreditament de la taxa es produeix en el moment en que es dispensa el medicament o producte sanitari a l'oficina de farmàcia.

La quota, és l'import a pagar i es calcula simplement com un euro (1€) per cada recepta dispensada.

Les exempcions especifiquen els casos en que no s'ha de pagar, que en aquest són:

Els perceptors d’una pensió no contributiva, els beneficiaris del Programa de la renda mínima d’inserció, els perceptors de la prestació econòmica per al manteniment de necessitats bàsiques, els perceptors de la prestació de la Llei d’integració social dels minusvàlids i els beneficiaris del Fons d’assistència social (FAS).

Les receptes que el preu de venda al públic, IVA inclòs, del medicament o producte dispensat no superi els 1,67€ .

A partir de la recepta número 62 efectivament dispensada, no paguen la taxa. El recompte de receptes és anual, és a dir, cada 1 de gener a les 00:00 el recompte de receptes passa a ser 0.

Cal remarcar que el límit és de 62 receptes dispensades, tan si són de les que han de pagar taxa com si no n'han de pagar (import no superior a 1,67€). Per aquest any 2012, com que comencen ara, és fins a 36 receptes.

I tornant al principi, amb aquesta taxa que ens estan gravant?

Doncs, pel que sembla ens estan fent pagar una taxa per la feina que ha de fer l'administració per a gestionar les receptes de la sanitat pública.

Malgrat que ja se sap que això ha estat una argúcia legal per poder suplir la manca de competències de la Generalitat sobre els medicaments i receptes, no deixa de ser una taxa per pagar una feina que l'administració té l'obligació de fer.

I que passarà si no volem pagar la taxa per una feina que l'administració té l'obligació de fer? Doncs si no volem pagar la taxa, la farmàcia no ens el dispensarà si no omplim un formulari especific que enviaran a la Generalitat, la qual s'encarregarà de reclamar-nos el pagament de la taxa, per les vies habituals en aquests casos (impagament de taxes).

Cal dir que aquesta taxa d'alguna manera beneficia a les farmàcies, encara que no ho diguin, ja que per cada medicament dispensat (d'import superior a 1,67€) en cobraran 1, que no se'ls descomptarà fins que no se'ls aboni el medicament, per tant, a efectes practics aquest euro per recepta serà una bestreta que pot ajudar a la seva tresoreria.

I ara arriba el copagament dels medicaments imposat pel govern de Madrid. Mentre Euskadi anuncia que els jubilats bascos no hauran de pagar res perquè l'aportació que els pertocaria la farà l'administració basca, aquí ja s'està parlant de rebaixar el “pacte fiscal”.

Com a primer resultat tenim que a les persones que se'ls ha apujat l'aportació al 50% (treballadors actius) hi ha una sèrie de medicaments que els surten més cars per la sanitat pública (aportació 50% + taxa 1€). És a dir, que surt més a compte comprar-los directament que no pas anar amb la recepta de la sanitat pública. En aquest enllaç podeu consultar quins són aquests medicaments.

Com sempre la pregunta és: Catalans! fins quan suportarem aquesta situació?  

Mentrestant

A les eleccions, el que més penalitza als partits independentistes (els que només proposen la independència) és el mentrestant. L'electorat no confia que guanyin i vota pensant en el mentrestant.

L'elector, especialment els menys mobilitzat, pensa "d'acord, vull la independència però si no sou majoria que fareu? Com governareu?" i això juntament amb la credibilitat que li pugui merèixer cada partit acaba decidint el seu vot.

En aquesta situació, formacions com Solidaritat i Reagrupament ho tenen difícil, perquè l'electorat no els percep com a possibles guanyadors. Tampoc es veu a ERC com a guanyadora, com a màxim a ser la segona força (i ara per ara és suposar molt). És per això que algunes veus reclamaven, ja fa un temps, la creació d'un partit independentista de dretes que pogués recollir el vot que ara va a CiU.

Si existissin, com a mínim, un partit independentista d'esquerres i un de dretes, llavors no caldria invocar la famosa unitat independentista; només caldria l'acord, tàcit o no, que cas de sumar majoria, iniciarien el procés d'independència.

Però, no hi ha partit de dretes independentista; només hi ha CiU amb la seva ambigüitat calculada, que, cada cop es veu més, respon a les tensions internes entre sobiranistes i autonomistes; simplificant: entre CDC i Unió. Ara, cada cop li queda menys espai a CiU per a ser ambigua; i ben aviat s'haurà de decidir a ser aquest partit de dretes independentista o un partit clarament autonomista. No es pot descartar que es produeixi un trencament de la federació; si això passés, segurament el sector independentista d'Unió, Vila d'Abadal i amics per entendre'ns, passaria a CDC.

Resumint, la única alternativa independentista de dretes a CiU és la pròpia CiU, o a molt estirar, CDC.

L'altra fantasma que persegueix els independentistes és la unitat. Aquesta unitat és difícil d'articular entre partits d'esquerra i de dreta, i només es pot esperar que es produeixi en circumstàncies molt excepcionals, com poden ser les actuals.

Quan fracassi el pacte fiscal, que fracassarà, el Govern de la Generalitat es trobarà asfixiat econòmicament, com ara, i sense cap altra solució que la intervenció formal per part de l'Estat. Actualment ja està intervingut, perquè el PP que mana al Govern Central, condiciona les actuacions de la Generalitat perquè és qui li facilita la liquiditat suficient per a poder seguir pagant nomines i proveïdors. Arribats a aquest punt, CiU que és qui governa, haurà de triar entre acceptar la intervenció formal o convocar eleccions. Artur Mas va dir que abans que la intervenció convocaria eleccions. En aquest escenari, la recerca d'un acord pel pacte fiscal és només un “teatre” per guanyar temps i arribar fins al 2013, en que ja no es podrà allargar més i llavors, amb més de mitja legislatura passada, convocar eleccions.

En aquestes eleccions, del diguem-ne 2013, ja no hi pot haver “mentrestant”. Haurà de ser o trencament, o submissió. I en aquest context sí que es possible, excepcionalment, la unitat en forma de “front nacional”, en el que podria estar ERC, Solidaritat, Reagrupament, Democràcia Catalana, i CiU (o almenys CDC); segurament l'aparició d'aquest front faria aflorar-ne un de contrari, PP – PSOE – Ciudadanos. En el cas d'ICV que posa l'eix social per davant del nacional, se suposa que aniria pel seu compte.

En resum, per be o per mal, el “mentrestant” s'acaba.

Finançar la independència

Tan bon punt Catalunya prengui la decisió ferma d'independitzar-se, el govern espanyol deixarà de transferir fons a la Generalitat. Per tant, des d'aquest moment fins a que funcioni plenament la Hisenda caldrà tenir una font de finançament assegurada.

Per tant a més a més de buscar suport internacional per al reconeixement de l'Estat Català, caldrà buscar suport financer que permeti cobrir l'impasse entre ser dependent de les transferències d'un govern central a ser autosuficient recaptant tots els impostos.

Aquest suport financer ha de permetre el funcionament del dia a dia, especialment pagant nòmines, pensions i prestacions; també ha de servir per fer les inversions necessàries per a bastir el sistema de recaptació d'impostos de la Hisenda catalana. En el cas de les prestacions i pensions seria molt interessant aprofitar per apujar-les, encara que sigui un increment petit, i així que es noti des del primer dia les avantatges de ser independents.

Aquest finançament es podria fer amb algun mecanisme similar a una pòlissa de crèdit, de la que la nova administració catalana aniria disposant fons conforme les necessitats del moment, i que s'aniria retornant quan la Hisenda comencés a tenir ingressos (impostos, emissions bons, etcètera).

Ara cal veure qui farà aquesta feina de buscar suport polític i financer. Hauria de ser la força majoritària, però de moment no sembla que s'hi pensi dedicar; caldrà esperar a veure que fan quan fracassi el "pacte fiscal".

Quan finalment es busquin aliats que ens donin suport, no sé quins es trobaran, però n'hi uns que crec que són els primers amb els que s'ha d'intentar: Israel, Alemanya i Gran Bretanya.

Israel, a part de les similituds que s'hi puguin trobar i que es puguin fer servir per a guanyar-se la seva simpatia, són una porta d'accés als USA, a tots els nivells, i podria ser el nostre valedor davant de la gran potencia mundial. I si no tinguessin prou capacitat per a finançar-nos la posta en marxa del nou estat, ens podrien ajudar a obtenir finançament amb entitats americanes. Tampoc es pot menystenir la seva possible ajuda militar, si cal.

Alemanya és la potencia econòmica de la Unió Europea. Un nou estat solvent al sud d'Europa li ha d'interessar, i té prou capacitat per finançar-ne la posta en mar xa. Se'ls pot convèncer que un Estat Català serà un soci europeu que podrà aportar solvència i contribuir a que Europa sigui més forta.

La història de Gran Bretanya té vinculacions amb Catalunya. Només cal recordar la guerra de successió i el paper que hi va jugar. A part d'ajudar financerament, políticament també ho poden fer. El reconeixement de l'Estat Català per part de la Gran Bretanya seria un aval internacional, i com en el cas d'Israel, també ens obriria portes amb els USA, i amb la resta de països de rel anglosaxona.

El temps s'acaba, tenim pressa. Aviat arribarem a un punt de no retorn, llavors veurem.

 

Hisenda pròpia. Existeix el pla B?

Artur Mas ha parlat d'Hisenda Pròpia amb pacte o sense pacte. Una Hisenda Pròpia sense pacte implica un trencament amb la legalitat espanyola. Està clar que CDC ho accepta, però ja es veu que Unió (almenys la controlada per Duran) no.

De resultes d'això CiU, que és una federació, diu que no hi ha pla B al pacte fiscal.

No hi ha pla B perquè qualsevol pla B creïble, si Madrid rebutja el pacte fiscal de la Hisenda Pròpia, implica trencament, i Duran (i els interessos que representa) no vol. Per tant CiU, com a federació, no té pla B.

Però i CDC, en té? No ho sabem, ni ho podrem saber, perquè l'oposició de Duran fa que cas de tenir-ne, no el puguin explicar, per evitar que el Duran ho sàpiga abans d'hora. Recordem la famosa cita “els rivals són en els altres partits, els enemic són dins el propi partit”.

I com pot ser un pla B?

Donades les circumstàncies actuals només pot ser de trencament amb Espanya, ja que no veig com es podria tenir una Hisenda Pròpia contra la voluntat de Madrid sense trencar amb Espanya.

Per a poder dur a terme aquest trencament caldrà tenir aliats externs. Aquests aliats per una banda hauran de donar reconeixement internacional a Catalunya, i finançament durant uns mesos, fins que la Hisenda Pròpia funcioni plenament, ja que podem estar segurs que des del moment en que es prengui la decisió de tenir Hisenda Pròpia,si Madrid no l'accepta no enviarà ni un cèntim més. Aquest és un punt molt important i sembla que de moment ningú se n'ha preocupat.

Eleccions.

Ja s'ha vist que les postures d'Artur Mas i de Duran són discrepants. Si s'ha de d'anar cap al trencament amb Espanya, CiU que faria? Els diputats d'Unió al Parlament recolzarien a l'Artur Mas en un trencament que no anava en el programa electoral ? (al programa es parlava del pacte fiscal, no del trencament; trencament implica que no hi ha pacte).

Per afrontar el trencament amb Espanya, caldrà convocar noves eleccions per obtenir la màxima força parlamentaria possible, i tal com ho veig, CiU no s'hi podrà presentar com a federació, ja que Duran no acceptarà el trencament (recordeu Duran parlant de fractura social?, parlava en clau interna).

S'atrevirà CDC presentar-se sense Unió?

Per coherència sí, i si estan realment decidits a anar fins on calgui (trencament, independència) tindran el recolzament d'ERC, Democràcia Catalana, segurament Solidaritat i possiblement ICV; i dels extraparlamentaris Reagrupament també; tot això sense descartar que figures importants d'Unió amb perfil independentista (com Viladabadal) demanin, en aquesta ocasió, el vot per CDC.

I si malgrat tot es presenta CiU?

Si es presenta CiU per força serà amb una proposta ambigua, fruit de les diferencies expressades per Mas i Duran. Llavors, si la resta de forces independentistes es presenta unida (coalició, front, o com li vulguin dir), molt possiblement l'independentisme serà clau i podrà arrossegar CiU cap a posicions sobiranistes.

I quan seran les eleccions? Difícil de dir, però les coses van molt de pressa. Segurament a la tardor.

En tot cas, seria un miracle acabar la legislatura sense eleccions anticipades.

Petició al MHP Artur Mas (o exigència)

En aquesta pàgina del Parlament es poden fer preguntes a qualsevol diputat.

Com que el M.H. President Artur Mas és diputat li he fet la següent petició:

M.H. President, li demano que ens expliqui, a mi i a la resta de ciutadania de Catalunya, l'abast dels pactes amb el Partit Popular, en tot allò que fa referència al Govern, Parlament, entitats i organismes públics. La raó per demanar-li és que és un pacte, o pactes, que afecten a "la cosa pública" i per tant ens n'ha de donar explicacions al poble. Vivim en un règim democràtic i per tant no hi ha excuses per no informar al poble de tot allò que l'afecta. Aquesta pregunta l'he publicat en el meu blog http://tarbaniker.blogspot.com/2012/04/peticio-al-mhp-artur-mas-o-exigencia.html?m=0 on també publicaré la vostra resposta tan bon punt la rebi.

El dia 17/04/2012 en va arribar la resposta. És aquesta, cliqueu-hi a sobre per veure-la en gran:

He de dir, que la resposta no m'agrada. 

Lliga catalana de futbol

Una de les objeccions que se sol fer a l'independentisme català, és que en una Catalunya independent la lliga de futbol seria molt fluixa i amb poc interès per jugar-hi. No cal dir que és un argument ben pobre per oposar a la independència, però malgrat tot val la pena plantejar-se: com podria ser una lliga catalana de futbol?

Està clar que amb els equips catalans actuals, una lliga catalana seria més "escocesa" que la lliga escocesa (Lliga "escocesa" es diu d'aquella lliga en que hi ha 2 equips molt més forts que la resta i que són els únics amb possibilitats de guanyar el títol; com tradicionalment ha passat a la lliga d'Escòcia).

Per tant, caldria buscar alguna solució. Jo crec que una bona solució seria fer una lliga petita, de 10 equips. Aquesta lliga de 10 equips hauria d'estar totalment professionalitzada i s'hauria de buscar inversors que permetessin dotar a tots els clubs de jugadors de nivell prou alt per a fer una lliga competida i competitiva. Descomptant Barça i Espanyol, hi hauria 8 equips més pels quals caldria buscar inversors. Per exemple, els 8 equips podrien ser: Girona, Figures, Lleida, Tarragona, Reus, l'Hospitalet, i els històrics Europa i Júpiter; està clar que només és una suposició, els inversors serien qui acabaria decidint els equips.

I qui voldria invertir en equips de la lliga catalana? Actualment hi ha inversos àrabs i russos en altres lligues europees, perquè no haurien de voler invertir en la nostra lliga? Sense descomptar possibles inversos europeus que volguessin reforçar la seva imatge publicitària a una zona econòmicament potent com Catalunya. 

Com funcionaria una lliga de només 10 equips? Habitualment les lligues es juguen a 2 voltes, és a dir, tots els equips s'enfronten entre ells 2 cops, primer en el camp d'un i després en el camp de l'altre. Una lliga de 10 equips vol dir 9 jornades per volta. Per tant, 2 voltes serien 18 jornades, i 4 voltes serien 36 jornades; és a dir, fent la lliga a 4 voltes es tindria un nombre de jornades que es pot qualificar de normal entre les lligues d'Europa. A més, 36 jornades permeten elaborar un calendari prou flexible per incorporar-hi les dates FIFA i UEFA que durant l'any hi ha. 

Per cert que la lliga escocesa (Scottish Premier Ligue) té 12 equips i és juga a 4 voltes. Com que 12 equips a 4 voltes serien massa jornades (44), a les 3 primeres voltes s'enfronten tot amb tots, amb un total de 33 jornades, llavors la 4a volta, anomenada “split”, es fa diferent, s'enfronten els 6 primers classificats entre sí i els altres 6 classificats entre ells, cosa que fa que la 4a volta sigui de només 5 jornades, que sumades a les altres 33 fa que la lliga escocesa tingui un total de 38 jornades. És a dir, de solucions n'hi ha,i variades.

Quantes places tindria la lliga catalana a la Champions i la UEFA League? Inicialment,  dependrà de la puntuació que la UEFA li doni; aquesta puntuació que determinarà una posició a les llistes d'accés de la Champions i de l'Europa League , posteriorment dependrà dels resultats dels equips catalans, com passa a la resta de lligues. Seguint els enllaços veureu que totes les lligues hi envien representants; la diferencia està en quants i per quin punt de la competició comencen. Per exemple, Andorra n'envia 1 a la Champions i 3 a l'Europa League, evidentment a les primeres fases prèvies.

I seria rendible una lliga catalana? Avui dia els principals ingressos dels clubs d'una lliga provenen dels drets televisius, i si la lliga Belga i Escocesa, per posar 2 casos, es retransmeten a altres països, amb els drets televisius que això suposa, perquè no ho ha de poder fer una lliga catalana?  Evidentment dependrà molt dels diners que s'hi inverteixin i per això caldrà atreure a grans inversors.

Aquesta és una proposta de com podria ser la lliga catalana, segur que n'hi ha d'altres, només cal posar-s'hi.