El nét del carrabiner

El meu avi patern, va néixer a Castella. Quan ell i la meva avia van venir a Catalunya, el primer que van fer va ser imposar el seu idioma als seus veïns del poble on van anar. Estem parlant dels anys 20 del segle XX, i en aquella època, els castellans que venien a un poble de Catalunya solien trobar-se que eren els únics castellanoparlants del poble, i malgrat això, ells no havien de canviar d'idioma, eren els altres els que havien de canviar.

D'això en fa més de 90 anys i com es veu no ha canviat res. És igual que a Espanya hi hagi una dictadura, una monarquia absoluta o una democràcia parlamentaria. El fet no canvia, vagi on vagi un castellanoparlant imposa el seu idioma malgrat que sigui l'únic castellanoparlant del poble, lloc, reunió o conversa. 

El meu pare encara recorda quan ell i el fill del "guardia civil" eren els únics que parlaven en castellà al col·legi. Per cert, el meu avi era carrabiner; els carrabiners eren els encarregats de les duanes que després de la guerra van suprimir convertint-los "guardies civils" per força. És a dir, el meu avi va ser "guardia civil" tot i no haver ingressat mai a la "guardia civil".

Malgrat això que he dit, el meu pare i la seva germana, la meva tia, tot i haver nascut castellanoparlants en un ambient on els castellanoparlants imposaven el seu idioma, van acabar sent catalanoparlants i en tota la meva vida no els he sentit mai parlar en castellà entre ells. Només els he sentit parlar en castellà amb la seu mare, la meva avia, la qual mai va dir res en català, ni tan sols "bon dia" o "adéu", en tota la seva llarga vida de 88 anys, 65 dels quals a Catalunya amb fills catalanoparlants, i va morir amargada, sense amistats. Del meu avi patern no en puc dir res ja que va morir abans de néixer jo.

Recordo això de la meva família, perquè no fa gaire en una reunió d'una quinzena de persones on tots érem independentistes, almenys 3 érem néts de carrabiner, i a part de fer-me gracia em va fer pensar en el què ha canviat i el que no ha canviat des que els meus avis paterns van venir a imposar el seu idioma. El que no ha canviat, ja ho he dit abans, és el dret dels castellanoparlants a imposar-nos el seu idioma, el que ha canviat és que abans la societat catalana era prou forta per a que els fills dels castellanoparlants vinguts a Catalunya acabessin sent catalanoparlants i en canvi ara un percentatge molt gran, dels fills dels castellanoparlants vinguts, segueixen sent castellanoparlants malgrat la "immersió lingüística". 

Si volem canviar tot això de veritat, només hi ha una solució: independència, i ràpid que tenim pressa.

És hora de l'esquerrovergència?

Donada les circumstàncies actuals, m'ha semblat oportú posar al dia aquest post del mes de març.


CiU + ERC = Independència. És cert, CiU i ERC sumen prou diputats, i votants, per tal de declarar la independència. Entre 1992 i ara, sempre han sumat majoria absoluta, el cop que menys han sumat ha estat al 1999 amb 68, el cop que més el 1992 amb 81 i actualment en sumen 72. En el quadre següent es mostren els resultats de cada formació i la suma, a cada elecció des de 1992.

	CiU	ERC	Suma
1992	70	11	81
1995	60	13	73
1999	56	12	68
2003	46	23	69
2006	48	21	69
2010	62	10	72

És a dir, si l'esquerra i la dreta nacional, actuessin realment de manera nacional, i posessin la nació pel davant d'interessos partidistes, ja fa temps que hauriem iniciat el procés d'independència, i a hores d'ara ja seriem un estat lliure.

En aquest context és on han aparegut iniciatives com Reagrupament, Solidaritat i Democràcia Catalana, que, cada un a la seva manera, han intentat ajuntar els electors independentistes, principalment de CiU i ERC, que és dels que n'hi ha més, amb els resultats ja coneguts.

Tornant a la fórmula de l'inici, "CiU + ERC = Independència", no s'ha d'agafar com una fórmula matemàtica, sinó com una fórmula química, on l'operació de sumar ("+") pot implicar l'ús d'uns catalitzadors; en aquest cas els "catalitzadors" han de ser, principalment, Reagrupament,  Solidaritat, Democràcia Catalana, i també les CUP, que aportin els elements comuns amb uns i altres, i permetin les complicitats necessàries per a la suma. Evidentment, tothom que ajudi a sumar serà benvingut.

Pregunta al M.H.P. Artur Mas 03/09/2011

En aquesta pàgina del Parlament es poden fer preguntes a qualsevol diputat.

Com que el M.H. President Artur Mas és diputat el passat dia 3 de setembre li he fet la següent pregunta:

Molt Honorable President

Preocupat per l'evolució política dels darrers dies (modificació Constitución, sentencia TSJC exhortant a fer vehicular el castellà a l'ensenyament) li demano que ens expliqui que pensa fer el Govern que vostè presideix, per tal de defensar la immersió lingüística i com pensen redreçar el finançament de Catalunya.

Atentament

Quan rebi la resposta la publicaré actualitzant aquest apunt.Des d'aquí animo a que s'enviïn més preguntes al Sr. Mas i a la resta de parlamentaris que formen part del Govern.

El 7/09/2011 he rebut resposta del M.H.P. Aquest cop no ha tardat 4 mesos (anem millorant, o com diuen en l'àmbit d'ensenyament, progressa adequadament). Aquí teniu la resposta:

Cliqueu a sobre la imatge per veure-la més gran

Si voleu veure la noticia de la decisió de presentar recurs, cliqueu aquí. Pel redactat ja es veu que la presentació del recurs no és cap solució; només és una manera d'expressar el seu compromís, etcètera.

El més interessant és que diu que "ens reafirma en la voluntat del Govern d'iniciar una 'transició nacional' cap a l'aplicació plena del dret a decidir". 

Per tant, caldrà estar amatents a veure com concreta el Govern aquesta transició nacional cap a l'aplicació del dret a decidir. Esperaré fins després del 20N, i si després no es veuen signes d'aquesta transició, li tornaré a preguntar al M.H.P. recordant-li aquesta carta.

Independència. Una altra majoria possible

El proper 20 de novembre, a Catalunya s'escolliran 47 "diputados" per representar-nos, a tots els catalans dins de l'estat espanyol. Si aconseguim tenir una candidatura unitària independentista que, prèviament a les eleccions, hagin manifestat la seva voluntat de declarar la independència i que faci un bon resultat, diguem que a l'entorn dels 24 representants, llavors ja es podrà començar a parlar, discretament, sobre tot discretament, amb els representants dels Estats Units, Alemanya, França, i altres paisos, per a parlar del futur reconeixement de Catalunya com estat independent. 

I perquè dic que 24? Doncs perquè 24 o més, ja són més del 50%, és a dir majoria, dels representants de Catalunya a l'estat espanyol, i això, els paisos democràtics ho tenen en compte, possiblement més que no pas els resultats del parlament regional; malauradament el nostre Parlament a hores d'ara és això, un simple parlament regional, l'activitat del qual quasi no té ressò internacional llevat que faci coses que cridin molt l'atenció com prohibir els toros. Si no s'arriba als 24, caldria veure si els representants independentistes més els representants de CiU sumen 24 o més; no seria el mateix, però com que CiU malgrat que diu que encara no hi estem preparats, no s'oposa a la independència, es pot intentar igualment i començar a parlar del reconeixement de Catalunya.

Aquestes converses hauran de ser molt discretes i serioses, ja que segurament d'elles en sortiran les condicions, i dificultats, que la comunitat internacional posarà al reconeixement de Catalunya. Caldrà doncs anar-hi amb gent preparada per defensar els interessos de Catalunya i negociar dur.

És per això, que m'estranya que encara cap formació independentista ho hagi tingut en compte i no hagi vist que una majoria independentista entre els representants al "Congreso" internacionalment és tan vàlida  com una majoria al Parlament ja que en ambdós casos es tracta de representants legítims del poble català i com a tals serien reconeguts. 

Per tant, crec que tots els independentistes hem de treballar per aconseguir una candidatura independentista unitària, tant com sigui possible, i si pot ser, que s'hi afegeixin la gent de CiU millor, i treballar tots junts per aconseguir aquests 24 "diputados" que ens poden obrir la porta cap a la independència.

Carta als espanyols

El passat més de juny, vaig publicar aquest post on expressava la meva idea d'enviar una carta als espanyols explicant els motius per a voler la independència de Catalunya. La proximitat de les eleccions al "Congreso", el 20N, així com les continues mostres de catalanofòbia per part dels espanyols i de l'ús partidista d'aquesta catalanofòbia per part dels seus polítics, m'ha fet considerar necessari recuperar la proposta, amb alguna adaptació per al 20N. 

Es tracta de fer una carta, d'un sol foli, en català a l'anvers i en castellà al revers, on molt educadament s'explica les raons i motius pels quals una bona part dels catalans volem ser independents. Aquesta carta, per tal d'arribar al màxim de gent, amb el mínim de cost, se n'enviaria una copia per domicili, a les principals ciutats espanyoles, i també a les de Catalunya. 

La redacció de la carta serà extremadament respectuosa; així, per exemple, no s'hi parlarà "d'espoli fiscal" sinó de "dèficit fiscal".  L'únic element "provocatiu" serà una estelada, al capçal o al peu de la carta. Per altra banda el seu contingut haurà de ser assumible per qualsevol independentista.

L'objectiu d'aquesta carta és, per una banda, aconseguir impacte mediàtic, ja que se'n fa difícil d'imaginar que els medis espanyols no en parlin d'un fet així, i per l'altra provocar reaccions que posin el debat sobre la independència en primer pla. Cal recordar que en un enviament així, tots els periodistes de "la caverna" en rebrien una a casa; tenint en compte com han reaccionat veient el Cesc amb l'estelada, serà espectacular la seva reacció quan en rebin una en una carta. Això hauria de generar un debat sobre la independència de Catalunya a l'opinió pública, tant l'espanyola com la catalana.

Atès que s'acosten les eleccions del 20N, crec que aquesta carta la podria enviar la candidatura unitària independentista, que espero que es presenti, amb el recolzament de totes les entitats que s'hi vulguin afegir. Això permetria fer l'enviament de la carta com a propaganda electoral, amb les avantatges que això representa. Si no es fa així pot ser molt car ja que avui dia els preus d'enviament són d'uns 0,10€ per carta, per tant, cada milió de cartes enviades costaria uns 100.000€ , malgrat que es podria negociar un bon descompte  amb l'empresa distribuïdora, el preu total seguiria sent molt gran. 

Necessitem un himne

L'independentisme necessita un himne; un himne de la independència. Cert que ja tenim "Els Segadors", però és l'himne de Catalunya, regional i autonòmica, que a més a més rememora una derrota; no ens serveix. Hi ha organitzacions que fan servir "El cant de la senyera", més majestuós, però tampoc té l'efecte engrescador, que crec que necessitem.

Cal un himne de la independència que sigui èpic, és a dir, que exalti i animi al qui l'escolti i el canti; que inspiri valor, coratge, com si realment valgués la pena apostar la vida per aconseguir la independència, que faci sentir tota la força èpica del que significa aconseguir la independència, que quan l'escoltem i cantem ens sentim arrossegats per la seva força, i ens faci sentir agermanats, tots junts caminat cap a l'objectiu comú.

La lletra hauria de ser senzilla i planera, fàcil de cantar per a qualsevol; la música hauria de ser engrescadora i fàcil de recordar; amb una tornada que sigui d'aquelles que tothom s'aprèn enseguida. No cal dir que la lletra hauria de ser totalment assumible per qualsevol català que vulgui la independència.

Si algú dels que saben compondre música s'anima a fer-lo només cal que el pugi a internet i difongui l'enllaç per les xarxes socials; si agrada, segur que ben aviat l'independentisme el farà servir.

Votants de CiU

CiU a l'apartat 3.1 pàgina 81 del seu programa electoral per al 28N parlava de dret a decidir:

[...] defensem el dret a decidir sense més límit que el que marqui en cada moment el poble de Catalunya [...]

Quan l'enquesta del Baròmetre d'Opinió Política ha mostrat que una majoria, relativa però majoria, vol la independència, han dit que la independència no formava part del seu programa. 

Votants de CiU, vosaltres penseu el mateix? No queda clar que qualsevol acció en pro de la independència queda dins d'aquest punt del programa? ja que  es tracta de decidir i pel baròmetre està clar que el poble de Catalunya ho vol.

CiU a l'apartat 3.1 pàgina 82 del seu programa electoral per al 28N deia:

Situem com una de les primeres prioritats d’aquest dret a decidir la gestió plena dels nostres recursos econòmics a través d’un model de finançament propi, com ho és el concert econòmic. Aspirem a la sobirania financera [...]

En campanya s'hi referien com a "concert econòmic", després ja només han parlat de pacte fiscal, que per cert no apareix en el programa electoral. Per a que quedi més clar, s'arribava a parlar de sobirania financera. 

Votants de CiU, que en penseu d'aquest canvi de discurs? on es parlava de concert econòmic i de sobirania financera, ara es parla de pacte fiscal, i de tenir força per negociar-lo; on queda el dret a decidir? i la sobirania financera? Penseu votants de CiU, penseu.

I ara, es convoquen eleccions al "Congreso" per al 20N i CiU presenta el Duran Lleida com a candidat. El primer que fan CiU i Duran és demanar de tenir la màxima força possible per a poder fer el pacte fiscal, i Duran no descarta entrar al govern (se'n mora de ganes). Ara, davant de la proposa de Bono de fer un govern patriòtic PSOE-PP, Duran parla d'un govern de concentració PSOE-PP-CiU-PNB per sortir de la crisi (sortir qui? doncs "España, por supuesto"), del pacte fiscal ja no en diu res, ni del "dret a decidir" ni de la "sobirania fiscal".

Votants de CiU, realment us motiva anar a votar "això" ? Ja sabeu el que votareu? Votareu per un pacte fiscal? o per un govern de concentració per a salvar Espanya? i no oblideu que tal com estan les coses, la salvació d'Espanya no inclou la de Catalunya, al contrari, Catalunya serà la sacrificada (espoliada) com sempre.

Sabeu que votareu en realitat? doncs votareu per fer en Duran ministre. Ministre d'Espanya, que mantindrà l'espoli fiscal, amb l'excusa que primer cal sortir de la crisi. Una Espanya que mai farà un pacte fiscal amb Catalunya perquè hi perdria molts milers de milions d'euros a l'any; ningú fa un pacte d'aquests si teu prou força per evitar-ho, i la tenen, en aquest punt PSOE i PP estan d'acord. 

Votants de CiU, aquest 20N no voteu CiU.

Candidatura unitària absentista a les eleccions 20N

Ens agradi o no ens agradi, el 20N hi haurà uns "diputados" que, legalment, ens representaran al "Congreso de los Diputados". Davant d'això jo em pregunto: Ens és igual qui siguin aquests "diputados"? o preferim que siguin independentistes?

Per tant, per tal de tenir "diputados" independentistes necessitem una candidatura unitària i que la gent la voti. A continuació exposo els motius i els objectius d'una candidatura unitària.

Motius:

Per minimitzar tan com sigui possible la representació dels autonomistes, i aprofitar la campanya electoral per difondre els missatges independentistes; per exemple, explicar detalladament l'espoli fiscal, que és i com ens afecta, etc. Això és en clau interna.

Per aprofitar la presencia al "Congreso" per a difondre el missatge independentista. Pel sol fet de tenir representació es té accés als medis públics, i els corresponsals estrangers poc o molt et tenen en compte; cal recordar que el mon funciona amb estats, i això fa que la mateixa declaració, per exemple "Espanya ens espolia", dita al Parlament no sol tenir cap mena de repercussió a l'exterior i en canvi dita al "Congreso" els corresponsals estrangers la mencionaran quan expliquin al seus lectors l'activitat parlamentaria espanyola. Això és en clau exterior.

Objectius:

Quins objectius han de tenir els "diputados" independentistes? Per una banda només recollir l'acta i no aparèixer més per la cambra i per l'altra aprofitar totes les ocasions possible per repetir, insistentment com un mantra,  el missatge independentista. Com a excepció es podria contemplar l'assistència només a tres tipus de sessions concretes: la sessió d'investidura per a votar en contra i difondre el missatge independentista (i les de moció de censura si es donés el cas), la d'aprovació dels pressupostos, per votar no, i a la de l'estat de la "nación" per aprofitar un cop més a difondre el missatge independentista. En resum, a Madrid hi aniran per dir: Adéu Espanya!

Podeu trobar més arguments semblants en aquest enllaç i en aquest altre.

Per tant, cal treballar per aquesta candidatura unitària absentista (o obstruccionista) . Fins a on jo sé, Democràcia Catalana i Reagrupament hi estarien d'acord; a Esquerra (abans ERC) en Junqueras, també sembla que s'hi avindria, cal veure però, si tindrà prou poder dins d'Esquerra per a fer-ho; i a Solidaritat no se sap; primer han dit que millor abstenir-se i ara que ho decidiran les bases. 

Personalment, crec que la clau és Esquerra, que és el més gran dels partits independentistes; si Esquerra planteja una candidatura unitària, els demès segurament s'hi afegiran; caldrà però, ajudar tot el que es pugui a en Junqueras per aconseguir aquesta candidatura unitària.

Cal explicar el dèficit fiscal a tota la població de Catalunya

En aquest apunt del més de febrer li preguntava al M. H. President de la Generalitat de Catalunya quan i com explicaria el dèficit fiscal que patim.

Com es veu en el post, a continuació de la pregunta he publicat la resposta rebuda 4 mesos després, des de l'oficina del president on simplement em confirmen que es vol assolir un acord amb el govern central d'aquestes característiques.

És a dir, no em van contestar la meva pregunta de quan i com explicarien el dèficit fiscal a la població; per tant, penso que no té intenció d'explicar-ho. 

No entenc perquè. Volen el màxim suport per anar a Madrid a pactar però no expliquen el que és el principal argument per a negociar un pacte fiscal. 

No ho entenc, però com que sóc mal pensat m'ho imagino. M'imagino que no tenen intencions d'explicar el dèficit fiscal, de manera generalitzada, perquè és un dels arguments principals de l'independentisme, i no li deuen voler fer propaganda. O no volen que la majoria sàpiga la gran magnitud de l'espoli fiscal per tal de poder justificar qualsevol merda d'acord que acabin acceptant com si realment fos un "pacte fiscal". I tampoc deuen voler que la majoria conegui el volum real de l'espoli fiscal per no haver d'escoltar preguntes com: i perquè fins ara no dèieu res? i perquè heu aprovat tants pressupostos espanyols on es materialitzava aquest espoli? i qüestions semblants.

Per tant, cal reclamar, o millor dit, exigir, que el Govern de la Generalitat de Catalunya, expliqui a tota la població, de manera detallada, i durant el temps suficient per a que tothom se n'assabenti i ho entengui, la magnitud del dèficit fiscal de Catalunya, conegut també com a espoli fiscal.

És independentista en Pujol?

Avui dijous 21, he assistit a la presentació del llibre “what catalans want” del Toni Strubell, i el més interessant ha estat la conferencia d'en Jordi Pujol.

Pujol, com algú ja ha dit, no és manifesta independentista, però ja no el combat. Ha explicat, amb el seu estil, com ell va creure que Catalunya podia formar part de la nova Espanya, l'Espanya sorgida de la transició, una Espanya moderna, diferent de la de sempre. I, segons ell, fins a l'any 2000, es va avançar, i es van aconseguir coses. Però a partir del 2000 les coses van canviar, i segons ell, i tal com diu, poques persones hi ha més qualificades que ell per dir-ho, el model autonòmic ha fracassat. 

Tal com ho veu Pujol, avui diu només hi veu dues alternatives: la residualitat o la independència, i pot ser, molt dubitativament, i només si a Espanya algú té un moment de racionalitat, una tercera via que permeti a Catalunya tenir un projecte propi sense trencar amb Espanya. En tot cas Pujol ha remarcat que “la residualitat” no, no accepta la residualitat i per això cal explorar també el camí de la independència. Ens ha encoratjat als presents i als independentistes en general a explorar aquest camí. A mi m'ha semblat clar que ell no s'afegeix a la via independentista però que vol que l'independentisme creixi. Suposo que no s'hi afegeix explícitament per a no contradir a CiU i no deixar amb el cul a l'aire al Mas. 

En Pujol ens ha explicat l'anècdota ja  coneguda, del que li van dir uns prohoms de Madrid, del mon polític i econòmic, que els catalans hem perdut la guerra, que no ens necessiten, però que si arriba el cas els tornarem a ajudar, i que d'aquí dues generacions la immigració ens haurà absorbit i el tema de la llengua catalana ja serà història. Pel sentiment que hi ha posat quan ho explicava, crec que això li va tocar la fibra sensible i, tot i que ell no ho ha dit, crec que devia ser quan va tenir clar que qualsevol cosa però “residuals” no.

També ha dit, que tots els processos d'independència generen divisions, perquè no tothom hi està d'acord, i ens ha donat una petita lliçó d'història dels EEUU, de quan es van independitzar, en que no tothom estava a favor de la independència, n'hi havia molts en contra o indiferents. En això discrepo del missatge “tipus Duran Lleida” que ens ha donat. Per a mi està clar que la dependència genera la mateixa divisió: hi ha gent que hi està a favor i gent que hi està en contra. De totes maneres, crec que la reflexió de fons és bona: hem de tenir clar que mai hi haurà unanimitat i s'haurà de treballar tenint-ho em compte. Pensant-ho be, sembla un missatge pel Mas, fent veure que defensa en Duran.

Per tant, responent a la pregunta del títol, sí, tot i que no ho dirà, de moment.

Qui m'ha fotut el formatge?

El títol fa referència al llibre “who moved my cheese?”(1) que jo em permeto traduir lliurement per “qui m'ha fotut el formatge?”.

El llibre, com ja saben els que l'han llegit, conté una narració, en que s'explica com reaccionen dos personatges que viuen en un laberint quan un bon dia els desapareix el subministrament de l'aliment, el formatge. Un dels personatges, Hem, creu que no pot ser que desaparegui el formatge, que és un error i que un dia o altre tornarà a aparèixer el formatge; l'altre, Haw, en canvi, un cop passat un temps prudencial, diu que cal anar més enllà i arriscar-se a explorar el laberint i buscar formatge nou. Aquest personatge, Haw, surt a buscar formatge i finalment el troba. Cal dir que he resumit molt la narració.

Davant la situació que vivim els catalans, jo no puc menys de comparar-nos amb els dos personatges. Els autonomistes, federalistes, confederalistes i similars són com el Hem i creuen que algun dia s'arreglarà la situació i que cal esperar; en canvi, els independentistes, de tot tipus, són com el Haw que ha sortit a buscar el formatge.

L'exemple més paradigmàtic de català Hem seria, per a mi, en Jordi Pujol, sempre esperant que ens tornin “el formatge”, buscant l'encaix amb Espanya i no decidint-se a sortir a buscar “formatge nou”. D'exemples de catalans Haw podem posar qualsevol dels que aposten decididament per la independència, i per sort n'hi ha molts.

Com s'ha vist en recents enquestes els Haws estan creixent, però encara queden Hems per convèncer-los que cal sortir “a buscar el formatge”. Cal fer pedagogia per convèncer als Hems que facin com Haw i no esperin més un “formatge” que no vindrà, i surtin a buscar-lo. Els podem de recordar algunes frases de Haw:

• Si no canvies, et pots extingir
• Què faries si no tinguessis por?
• Quan deixes enrere els teus temors, et sents lliure
• És més segur buscar "en el laberint" que romandre en una situació sense "formatge"
• Les velles conviccions no et condueixen al "formatge"
• Imaginar-me fruint del "formatge" abans de trobar-lo em condueix cap a ell.

Jo ja fa un temps que m'he incorporat al grup dels Haws que hem sortit a buscar “el formatge”, i no pararem fins aconseguir-lo. I quan el tinguem ja no ens el prendran mai més.

Visca el formatge lliure!

---

(1) Who moved my cheese, Spencer Johnson, M.D. publicat com "¿Quien se ha llevado mi queso?" per Ediciones Urano i "Qui s'ha endut el meu formatge?" per Ediciones Empresa Activa

Afectacions per a les línies de rodalies en el mes d'agost

El passat dia 30/06/2011 vaig demanar a la web de rodalies informació sobre possibles afectacions del servei durant el més d'agost. Com que a data d'avui, 9/07/2011, a la web encara no s'han publicat, aquí teniu les afectacions per a les línies de rodalies:

Data/Fecha/Date: 06/07/2011
Codi identificador/Código identificador/Identification Code: 1ZR0WKJZN-1
La situació del servei a partir del 4 d'agost serà la següent:
Rodalies de Catalunya del 4 al 28 d'agost
Servei de rodalia de Barcelona
- R1 - Modifica el seu recorregut. Sense servei entre Arc de Triomf i Molins de Rei. 
Estació de França - Maçanet-Massanes
- R2 - Modifica el seu trajecte. Queda configurada en tres relaciones: 
Sant Vicenç de Calders - Bellvitge
Aeroport  - El Prat de Llobregat
Barcelona- Sants -  Maçanet-Massanes
- R3 - Finalitza el seu trajecte a Barcelona-Sants 
- R4 - Queda dividida en dos trams: 
Sant Vicenç de Calders -  L'Hospitalet
Barcelona-Sants   -  Manresa
Serveis regionals
- R12 - Finalitza el seu recorregut a Barcelona Sants 
- R13-R14-R15-R16 - Finalitzen el seu recorregut a Barcelona Sants. Des de Sant Vicenç de Calders els trens circularan desviats per Vilafranca. 
Els horaris podran ser consultats al nostre web www.rodaliesdecatalunya.cat i al telèfon 900 41 00 41.
Atentament.

Pluja d'idees (4)

La pluja d'idees és un recull d'idees que vaig apuntant quan se m'acudeixen, i que aniré publicant. 

Idees per a tots aquells ajuntaments on hi hagi independentistes; que  facin alguna de les següents propostes:

• Dedicar un carrer o plaça a la independència de Catalunya. Alguns possibles noms: “Catalunya independent”, “Independència catalana”, “Constitució catalana”, “Catalunya lliure”. En aquelles poblacions on hi hagi un carrer o plaça dedicat a Espanya, serà aquest carrer o plaça el que es proposarà canviar.
• Proposar l'erecció d'una asta on hi onegi l'estelada de bona mida, en un lloc de la població que sigui de pas i amb bona visibilitat.
• Promoure espais a la TV local on es parli de l'espoli fiscal, d'independència i dret a decidir.
• Proposar com a segona festa local 13 d'agost, data de la darrera victòria d'un exercit català, a Talamanca.
• A l'hora de posar les banderes, posar la bandera espanyola petita i la catalana gran

Només són idees, per si algú les vol aprofitar.

Pluja d'idees (3)

La pluja d'idees és un recull d'idees que vaig apuntant quan se m'acudeixen, i que aniré publicant. 

Fer un concurs d'idees, amb bona dotació econòmica, per a fer el Pla de Transició cap a un estat independent, a partir del moment en que es declari la independència. A efectes del concurs no importa si la independència s'ha declarat via referèndum o via declaració unilateral o qualsevol altra via. El que es demanarà és que plantegin la transició des de les estructures administratives actuals, cap a les estructures d'un estat propi.

Els concursants hauran de presentar un pla on, a més a més de les transicions normals, sense problemes, també es plantegin un seguit de situacions problemàtiques plausibles que es poden presentar en el moment en que Catalunya esdevingui un estat independent, i les solucions corresponents per a corregir o solucionar aquestes situacions problemàtiques. Per exemple, una possible situació problemàtica podria ser, que un percentatge important de jutges, no accepti formar part del sistema judicial del nou estat, els concursants haurien d'aportar solucions per a la viabilitat del sistema judicial, malgrat aquesta situació, documentant tant com sigui possible la solució aportada.

Per tal de guanyar el concurs, els participants hauran de plantejar el màxim nombre de transicions   normals així com de situacions problemàtiques i les seves possible solucions. El jurat valorarà el pla en el seu conjunt i també la quantitat i la plausibilitat tan de les situacions problemàtiques com de les solucions proposades, així com la seva viabilitat.


I qui serà el mecenes que convoqui el concurs? No ho sé, però potser la Fundació Catalunya Estat o el Cercle Català de Negocis, i fins i tot Òmniu podrien fer-ho, o alguna altre organització que tingui poder de convocatòria i diners. O es podrien ajuntar totes les organitzacions interessades en el projecte, partits polítics inclosos.


En fi, és una idea, per si algú la vol i pot aprofitar.

El bròquil s'està florint, CiU

Com diria la Trinca “el bròquil s'està florint, tu ja m'entens”.

Ja fa més de 30 anys de la transició, i el cicle que llavors es va iniciar es va acabant. És normal, els que la van posar en marxa han anat desapareixent, per llei de vida o per deixar pas a les generacions posteriors.

Ara toca un nou cicle, i a Espanya ja estan definint com el volen: una Espanya uniforme, amb una administració central recuperant competències, i les infraestructures fortament centralitzades. I a Catalunya? Badant! Be, els partidaris de l'estratègia espanyola no, s'hi han afegit amb entusiasme, però la resta sembla que encara no ha entès que el cicle actual s'acaba i que s'ha d'actuar en conseqüència. Esquerra és qui primer pot rectificar (ha de rectificar!), ja que després de la patacada electoral li ha quedar clar que alguna cosa ha canviat.

Però ara, qui ens interessa a tots que s'adoni de la situació és CiU per la responsabilitat de govern que té. De moment segueixen pidolant el “fons de competitivitat” en comptes de reclamar la gestió dels nostres impostos. Això ho deixen per al “pacte fiscal” que estan preparant i que pensen negociar amb el govern que surti de les generals del 2012. La única esperança per a poder negociar un “pacte fiscal” és que hi hagi la carambola electoral que ni PP ni PSOE tinguin majoria suficient i que només la puguin tenir sumant amb CiU; tot i així, si es donés la circumstància això només serviria per negociar, després caldria veure quin pacte en sortiria, atès el context de crisi existent.

Per altra banda, tots els símptomes apunten en sentit contrari, no es casualitat que premsa i entitats estrangeres apuntin a les autonomies com a culpables del dèficit espanyol; especialment a Catalunya a la que estan deixant malament sempre que poden; al mateix temps l'estat asfixia tant com pot a Catalunya, no només amb l'espoli fiscal, sinó també incomplint en inversions compromeses i marcant límits en el pressupost, i preparant-se el terreny per donar la culpa dels seus problemes econòmics a les autonomies.

Amb tot això l'escenari que jo veig a venir és que el 2012 hi haurà un govern espanyol fort, però amb problemes econòmics, que intervindrà la Generalitat (i altres autonomies, segurament) i emprendrà descaradament el camí cap a una Espanya uniforme i centralitzada. Cal dir que la majoria dels espanyols això ho veuran be, ja que sempre han tingut aquesta visió unitària i centralista, i com ja fan ara, ens reclamaran que retallem despeses (la majoria seran en temes de llengua, cultura i qualsevol altre cosa que els faci pudor a “identitari”); i el que no puguin retallar ho “criminalitzaran” com ja estan fent al país valencià on diuen que dir “Gran Teatre” porta càrrega ideològica i que cal dir “Gran Teatro”.

El panorama és fosc, i CiU sembla que no tingui un pla B i ho fii tot al “pacte fiscal”, però mentre tant l'espoli fiscal ens va empobrint. I no entenc perquè CiU no en parla. És com si no volessin assabentar-se'n.

El passat 1 de febrer li vaig preguntar directament al M.H. President, al seu correu electrònic del Parlament, com pensava explicar al poble de Catalunya el dèficit fiscal que patim. En aquest apunt podeu llegir la meva pregunta i la resposta de l'oficina del President. Diu que ha posat el dèficit sobre la taula, però no diu com pensa explicar-ho als catalans; parla d'aconseguir el que primer anomena compromís i després acord, amb el govern espanyol, i de la necessitat que n'hi ha, però res més. Tot ell molt vague, una declaració d'intencions, que és el mateix que deia al programa de CiU; però ara governen, ara cal alguna cosa més que bones intencions, i per no dir, ni tan sols diu com ho explicaran als catalans ni si pensen explicar-ho.

En definitiva, que “el bròquil s'està acabant” i la meva sensació és que CiU (els seus dirigents) no ho veu, o no ho vol veure, “tu ja m'entens”.

Pluja d'idees (2)

La pluja d'idees és un recull d'idees que vaig apuntant quan se m'acudeixen, i que aniré publicant. Ara una idea "provocadora". 

Fer una carta, d'un sol foli, en català a l'anvers i en castellà al revers, on molt educadament s'explica les raons i motius pels quals una bona part dels catalans per volem ser independents. Aquesta carta, per tal d'arribar al màxim de gent, amb el mínim de cost, se n'enviaria una copia per domicili, a les principals ciutats espanyoles, i també a les de Catalunya. 

La redacció de la carta seria extremadament respectuosa; així, per exemple, no es parlaria "d'espoli fiscal" sinó de "dèficit fiscal". L'únic element "provocatiu" podria ser una estelada, al capçal o al peu de la carta.

L'objectiu d'aquesta carta seria, per una banda, aconseguir impacte mediàtic, ja que se'n fa difícil d'imaginar que els medis espanyols no parlessin d'un fet així, i per l'altra provocar reaccions que posessin el debat sobre la independència en primer pla. 

Pels preus que he vist, l'enviament valdria uns 0,10€ per carta, per tant, cada milió de cartes enviades costaria uns 100.000€ , tot i que està clar que es podria negociar un bon descompte  amb l'empresa distribuïdora, el preu total seguiria sent molt gran. Això em porta a pensar, que donat que Espanya, de fet, és un país centralista, enviant només una carta a cada domicili de Madrid, seria suficient per a provocar la reacció buscada.

Tot i que només es faci l'enviament a Madrid, com es finançaria l'enviament d'una carta així? Be, dependria de qui volgués dur a terme el projecte. 

Pluja d'idees (1)

La pluja d'idees és un recull d'idees que vaig apuntant quan se m'acudeixen, i que aniré publicant. Començo per un parell d'idees "esportives". 

Substitució dels “olé, olé”:

Per a tots aquells que no els agrada dir "olé" i voldrien  substituir el crit “olé”, proposo fer servir “molt bé”; ho trobo factible perquè “olé” ja té aquest sentit de “molt bé”; a més a més fonèticament se semblen; especialment quan “s'allarguen”, és a dir, un crit “oooooooooooooo-leeeeeé” sona semblant a “mooooooooool-beeeeeeé” (fonèticament la “t” de “molt” desapareix). Una altra avantatge de sonar semblant és que permet que tant la gent que cridi “olé” com la que cridi “molt-bé” poden fer-ho junts sense interferir-se. Només és qüestió de començar a cridar “molt bé”.

Substitució de la lletra de la cançó “campeones, campeones, oé, oé, oé”:

Aquesta és difícil (per mi); de moment la primera versió:

campions som! campions som! som! som els campions!

Veiem com aniria:

en castellà canten: Cam-pe-o-nes, cam-pe-o-nes, o-é-o-é-o-é 

en català cantarem: Cam-pi-ons-som, cam-pi-ons-som, som-som-els-cam-pi-ons

ESQUERRA i REAGRUPAMENT, Units per Sitges - No ha pogut ser.

La candidatura Units per Sitges, formada per Esquerra i Reagrupament, no ha aconseguit entrar a l'ajuntament de Sitges. Malgrat que s'ha fet una campanya digna; no ha estat suficient. Les sigles han pesat més; és a dir, la percepció que els ciutadans associen a les sigles, ha contrarestat la bona campanya i ha perjudicat a l'excel·lent cap de llista.

Fem una mica d'història. La candidatura volia reunir a tots els independentistes de Sitges, i per això es va intentar incloure a SI i a les CUP. Amb SI va ser impossible per les condicions que imposava, i per l'actitud del seu cap de llista, fins fa pocs mesos membre d'Esquerra. Amb les CUP tampoc va ser possible, van declinar la invitació i no es va insistir pensant que no farien gran cosa. Va ser un greu error d'apreciació, les CUP han aconseguit representació i Units per Sitges no.

Un dels problemes que tenim, a la política en general, i a l'independentisme en concret, és que ens falta informació sociològica. No tenim ni idea de què pensa la gent. D'aquí les grans decepcions en temps d'eleccions. Caldria fer uns bons estudis sociològics  per saber que en pensa la gent de cada opció política i que la fa votar una opció o una altra. Actualment es treballa amb la intuïció i les sensacions que tenen els dirigents de les formacions, molt sovint esbiaixades per prejudicis personals.

Com deia, malgrat fer una campanya digna, la gent ha votat segons la percepció i les sensacions que li suggereixen les sigles. En aquest cas a Esquerra li han fet pagar, encara, el tripartit, i a Reagrupament, o be l'han ignorat o encara el culpabilitzen de la manca d'unió entre independentistes.

A manca dels estudis sociològics, les apreciacions més generalitzades indiquen que cal insistir més que mai en l'eix nacional i buscar vies d'unió entre tots els independentistes.

És temps de reflexionar i treballar.

ESQUERRA i REAGRUPAMENT, units per Sitges - Acte Central

Acte central de campanya, efectuat el dijous dia 19 de maig.

L'enganxina

La cap de llista parlant amb la TV

L'escenari, que representa una taverna de mar, amb els seus cantants d'havaneres, i el seu "indiano".

Els 5 primers candidats, i el president del Retiro. El cava porta l'engaxina de la candidatura.

La tavernera, portant el cava "Esquerra-Reagrupament"

El "indiano", protagonista de l'espectacle, parlava i feia parlar els candidats,

Finalment han cantant fins i tot els candidats

El públic ha omplert els Jardins del Retiro

La covardia de CiU

Els dirigents de CiU, malgrat declarar-se nacionalistes i apostar pel dret a decidir sense limitacions, no tenen el comportament esperat d'algú que defensa aquests principis. Si els comparem amb altres formacions semblants, com per exemple el SNP (partit nacionalista escocès), les diferencies són  clares; curiosament el líder del SNP, Alex Salmond, diu que la seva inspiració va ser Jordi Pujol, cosa que encara accentua més la sensació que CiU no actua segons el que predica. A la pràctica, els dirigents de CiU actuen com si tinguessin por de defensar de manera clara i ferma la nació catalana i el dret a decidir dels catalans. És coneguda i famosa la seva ambigüitat.

Que sembli que tenen por, no és només una apreciació personal; els observadors estrangers també ho solen dir; per exemple, quan analitzen les diferencies entre catalans i escocesos.

I de què poden tenir por?  No ho sé. Anem a fer suposicions.

Potser que tinguin por de perdre vots?

Sembla que pugui ser això, ja que sempre parlen de que encara no hi ha una majoria social que sigui independentista. Si realment és això, tampoc es veu que facin res per a arribar a aquesta “majoria social”. Quants i quins vots perdrien? Ho han analitzat? I si ho han fet, segur que la única solució és aquesta ambigüitat actual i l'”ara no toca”? 

Potser que tinguin por de trencar la coalició?

Donat el posicionament anti-independentista i anti dret a decidir (s'ha pronunciat en contra de les consultes) del lider d'Unió, sembla lògic que l'ambigüitat de CiU sigui per fer equilibris i no trencar-se: per una banda, fan la gara-gara al votant independentista o proper a l'independentisme, i per l'altra diuen que “ara no toca” la independència. S'entén que Unió tingui por a la ruptura perquè és el partit petit, però, CDC que hi pot perdre? Diuen, les males llengües, que Unió aporta els diners. Si això és així, CDC avantposa els interessos de curta volada del partit als ideals del propi partit. Crec que si CDC es planta i es manifesta obertament independentista, si això trenca CiU, segur que CDC podrà acollir els independentistes d'Unió, que no voldrien seguir amb una Unió espanyolista i desvinculada de CiU. 

Potser tenen por a guanyar per majoria i haver d'aplicar allò que han promès?

Podria ser. CiU sempre ha viscut molt be fent sempre el paper que més l'interessa. Si es declaren independentistes, encara que només prometin fer una consulta, l'hauran d'acomplir si guanyen, i potser és això el que els fa por, afrontar les conseqüències de fer una consulta, referèndum o declaració d'independència. Aquest seria, per mi, el cas més clar de covardia.

Potser tenen por d'alguna cosa de la que només ells en tenen informació?

Si és així què pot ser? Quina mena d'informació poden tenir que els faci porucs en tot allò que implica enfrontar-se a l'estat espanyol? Sigui el que sigui ha de ser informació facilitada pel propi estat espanyol, segurament “cuinada” expressament pels serveis secrets. Si és així, ho han de dir; els ciutadans tenim dret a saber què i qui ens amenaça.

Pot ser que no sigui por? 

Pot ser que tot plegat només sigui incompetència? O el pitjor cas possible: una colla d'incompetents cagats de por!