Mentrestant

A les eleccions, el que més penalitza als partits independentistes (els que només proposen la independència) és el mentrestant. L'electorat no confia que guanyin i vota pensant en el mentrestant.

L'elector, especialment els menys mobilitzat, pensa "d'acord, vull la independència però si no sou majoria que fareu? Com governareu?" i això juntament amb la credibilitat que li pugui merèixer cada partit acaba decidint el seu vot.

En aquesta situació, formacions com Solidaritat i Reagrupament ho tenen difícil, perquè l'electorat no els percep com a possibles guanyadors. Tampoc es veu a ERC com a guanyadora, com a màxim a ser la segona força (i ara per ara és suposar molt). És per això que algunes veus reclamaven, ja fa un temps, la creació d'un partit independentista de dretes que pogués recollir el vot que ara va a CiU.

Si existissin, com a mínim, un partit independentista d'esquerres i un de dretes, llavors no caldria invocar la famosa unitat independentista; només caldria l'acord, tàcit o no, que cas de sumar majoria, iniciarien el procés d'independència.

Però, no hi ha partit de dretes independentista; només hi ha CiU amb la seva ambigüitat calculada, que, cada cop es veu més, respon a les tensions internes entre sobiranistes i autonomistes; simplificant: entre CDC i Unió. Ara, cada cop li queda menys espai a CiU per a ser ambigua; i ben aviat s'haurà de decidir a ser aquest partit de dretes independentista o un partit clarament autonomista. No es pot descartar que es produeixi un trencament de la federació; si això passés, segurament el sector independentista d'Unió, Vila d'Abadal i amics per entendre'ns, passaria a CDC.

Resumint, la única alternativa independentista de dretes a CiU és la pròpia CiU, o a molt estirar, CDC.

L'altra fantasma que persegueix els independentistes és la unitat. Aquesta unitat és difícil d'articular entre partits d'esquerra i de dreta, i només es pot esperar que es produeixi en circumstàncies molt excepcionals, com poden ser les actuals.

Quan fracassi el pacte fiscal, que fracassarà, el Govern de la Generalitat es trobarà asfixiat econòmicament, com ara, i sense cap altra solució que la intervenció formal per part de l'Estat. Actualment ja està intervingut, perquè el PP que mana al Govern Central, condiciona les actuacions de la Generalitat perquè és qui li facilita la liquiditat suficient per a poder seguir pagant nomines i proveïdors. Arribats a aquest punt, CiU que és qui governa, haurà de triar entre acceptar la intervenció formal o convocar eleccions. Artur Mas va dir que abans que la intervenció convocaria eleccions. En aquest escenari, la recerca d'un acord pel pacte fiscal és només un “teatre” per guanyar temps i arribar fins al 2013, en que ja no es podrà allargar més i llavors, amb més de mitja legislatura passada, convocar eleccions.

En aquestes eleccions, del diguem-ne 2013, ja no hi pot haver “mentrestant”. Haurà de ser o trencament, o submissió. I en aquest context sí que es possible, excepcionalment, la unitat en forma de “front nacional”, en el que podria estar ERC, Solidaritat, Reagrupament, Democràcia Catalana, i CiU (o almenys CDC); segurament l'aparició d'aquest front faria aflorar-ne un de contrari, PP – PSOE – Ciudadanos. En el cas d'ICV que posa l'eix social per davant del nacional, se suposa que aniria pel seu compte.

En resum, per be o per mal, el “mentrestant” s'acaba.

Finançar la independència

Tan bon punt Catalunya prengui la decisió ferma d'independitzar-se, el govern espanyol deixarà de transferir fons a la Generalitat. Per tant, des d'aquest moment fins a que funcioni plenament la Hisenda caldrà tenir una font de finançament assegurada.

Per tant a més a més de buscar suport internacional per al reconeixement de l'Estat Català, caldrà buscar suport financer que permeti cobrir l'impasse entre ser dependent de les transferències d'un govern central a ser autosuficient recaptant tots els impostos.

Aquest suport financer ha de permetre el funcionament del dia a dia, especialment pagant nòmines, pensions i prestacions; també ha de servir per fer les inversions necessàries per a bastir el sistema de recaptació d'impostos de la Hisenda catalana. En el cas de les prestacions i pensions seria molt interessant aprofitar per apujar-les, encara que sigui un increment petit, i així que es noti des del primer dia les avantatges de ser independents.

Aquest finançament es podria fer amb algun mecanisme similar a una pòlissa de crèdit, de la que la nova administració catalana aniria disposant fons conforme les necessitats del moment, i que s'aniria retornant quan la Hisenda comencés a tenir ingressos (impostos, emissions bons, etcètera).

Ara cal veure qui farà aquesta feina de buscar suport polític i financer. Hauria de ser la força majoritària, però de moment no sembla que s'hi pensi dedicar; caldrà esperar a veure que fan quan fracassi el "pacte fiscal".

Quan finalment es busquin aliats que ens donin suport, no sé quins es trobaran, però n'hi uns que crec que són els primers amb els que s'ha d'intentar: Israel, Alemanya i Gran Bretanya.

Israel, a part de les similituds que s'hi puguin trobar i que es puguin fer servir per a guanyar-se la seva simpatia, són una porta d'accés als USA, a tots els nivells, i podria ser el nostre valedor davant de la gran potencia mundial. I si no tinguessin prou capacitat per a finançar-nos la posta en marxa del nou estat, ens podrien ajudar a obtenir finançament amb entitats americanes. Tampoc es pot menystenir la seva possible ajuda militar, si cal.

Alemanya és la potencia econòmica de la Unió Europea. Un nou estat solvent al sud d'Europa li ha d'interessar, i té prou capacitat per finançar-ne la posta en mar xa. Se'ls pot convèncer que un Estat Català serà un soci europeu que podrà aportar solvència i contribuir a que Europa sigui més forta.

La història de Gran Bretanya té vinculacions amb Catalunya. Només cal recordar la guerra de successió i el paper que hi va jugar. A part d'ajudar financerament, políticament també ho poden fer. El reconeixement de l'Estat Català per part de la Gran Bretanya seria un aval internacional, i com en el cas d'Israel, també ens obriria portes amb els USA, i amb la resta de països de rel anglosaxona.

El temps s'acaba, tenim pressa. Aviat arribarem a un punt de no retorn, llavors veurem.

 

Hisenda pròpia. Existeix el pla B?

Artur Mas ha parlat d'Hisenda Pròpia amb pacte o sense pacte. Una Hisenda Pròpia sense pacte implica un trencament amb la legalitat espanyola. Està clar que CDC ho accepta, però ja es veu que Unió (almenys la controlada per Duran) no.

De resultes d'això CiU, que és una federació, diu que no hi ha pla B al pacte fiscal.

No hi ha pla B perquè qualsevol pla B creïble, si Madrid rebutja el pacte fiscal de la Hisenda Pròpia, implica trencament, i Duran (i els interessos que representa) no vol. Per tant CiU, com a federació, no té pla B.

Però i CDC, en té? No ho sabem, ni ho podrem saber, perquè l'oposició de Duran fa que cas de tenir-ne, no el puguin explicar, per evitar que el Duran ho sàpiga abans d'hora. Recordem la famosa cita “els rivals són en els altres partits, els enemic són dins el propi partit”.

I com pot ser un pla B?

Donades les circumstàncies actuals només pot ser de trencament amb Espanya, ja que no veig com es podria tenir una Hisenda Pròpia contra la voluntat de Madrid sense trencar amb Espanya.

Per a poder dur a terme aquest trencament caldrà tenir aliats externs. Aquests aliats per una banda hauran de donar reconeixement internacional a Catalunya, i finançament durant uns mesos, fins que la Hisenda Pròpia funcioni plenament, ja que podem estar segurs que des del moment en que es prengui la decisió de tenir Hisenda Pròpia,si Madrid no l'accepta no enviarà ni un cèntim més. Aquest és un punt molt important i sembla que de moment ningú se n'ha preocupat.

Eleccions.

Ja s'ha vist que les postures d'Artur Mas i de Duran són discrepants. Si s'ha de d'anar cap al trencament amb Espanya, CiU que faria? Els diputats d'Unió al Parlament recolzarien a l'Artur Mas en un trencament que no anava en el programa electoral ? (al programa es parlava del pacte fiscal, no del trencament; trencament implica que no hi ha pacte).

Per afrontar el trencament amb Espanya, caldrà convocar noves eleccions per obtenir la màxima força parlamentaria possible, i tal com ho veig, CiU no s'hi podrà presentar com a federació, ja que Duran no acceptarà el trencament (recordeu Duran parlant de fractura social?, parlava en clau interna).

S'atrevirà CDC presentar-se sense Unió?

Per coherència sí, i si estan realment decidits a anar fins on calgui (trencament, independència) tindran el recolzament d'ERC, Democràcia Catalana, segurament Solidaritat i possiblement ICV; i dels extraparlamentaris Reagrupament també; tot això sense descartar que figures importants d'Unió amb perfil independentista (com Viladabadal) demanin, en aquesta ocasió, el vot per CDC.

I si malgrat tot es presenta CiU?

Si es presenta CiU per força serà amb una proposta ambigua, fruit de les diferencies expressades per Mas i Duran. Llavors, si la resta de forces independentistes es presenta unida (coalició, front, o com li vulguin dir), molt possiblement l'independentisme serà clau i podrà arrossegar CiU cap a posicions sobiranistes.

I quan seran les eleccions? Difícil de dir, però les coses van molt de pressa. Segurament a la tardor.

En tot cas, seria un miracle acabar la legislatura sense eleccions anticipades.