A les eleccions, el que
més penalitza als partits
independentistes (els que només proposen la independència) és el mentrestant.
L'electorat no confia que guanyin i vota pensant en el mentrestant.
L'elector, especialment
els menys mobilitzat, pensa "d'acord, vull la independència
però si no sou majoria que fareu? Com governareu?" i això
juntament amb la credibilitat que li pugui merèixer cada partit
acaba decidint el seu vot.
En aquesta situació,
formacions com Solidaritat i Reagrupament ho tenen difícil, perquè
l'electorat no els percep com a possibles guanyadors. Tampoc es veu a
ERC com a guanyadora, com a màxim a ser la segona força (i ara per
ara és suposar molt). És per això que algunes veus reclamaven, ja
fa un temps, la creació d'un partit independentista de dretes que
pogués recollir el vot que ara va a CiU.
Si existissin, com a
mínim, un partit independentista d'esquerres i un de dretes, llavors
no caldria invocar la famosa unitat independentista; només caldria
l'acord, tàcit o no, que cas de sumar majoria, iniciarien el procés
d'independència.
Però, no hi ha partit
de dretes independentista; només hi ha CiU amb la seva ambigüitat
calculada, que, cada cop es veu més, respon a les tensions internes
entre sobiranistes i autonomistes; simplificant: entre CDC i Unió.
Ara, cada cop li queda menys espai a CiU per a ser ambigua; i ben
aviat s'haurà de decidir a ser aquest partit de dretes
independentista o un partit clarament autonomista. No es pot
descartar que es produeixi un trencament de la federació; si això
passés, segurament el sector independentista d'Unió, Vila d'Abadal
i amics per entendre'ns, passaria a CDC.
Resumint, la única
alternativa independentista de dretes a CiU és la pròpia CiU, o a
molt estirar, CDC.
L'altra fantasma que
persegueix els independentistes és la unitat. Aquesta unitat és
difícil d'articular entre partits d'esquerra i de dreta, i només es
pot esperar que es produeixi en circumstàncies molt excepcionals,
com poden ser les actuals.
Quan fracassi el pacte
fiscal, que fracassarà, el Govern de la Generalitat es trobarà
asfixiat econòmicament, com ara, i sense cap altra solució que la
intervenció formal per part de l'Estat. Actualment ja està
intervingut, perquè el PP que mana al Govern Central, condiciona les
actuacions de la Generalitat perquè és qui li facilita la
liquiditat suficient per a poder seguir pagant nomines i proveïdors.
Arribats a aquest punt, CiU que és qui governa, haurà de triar
entre acceptar la intervenció formal o convocar eleccions. Artur Mas
va dir que abans que la intervenció convocaria eleccions. En aquest
escenari, la recerca d'un acord pel pacte fiscal és només un
“teatre” per guanyar temps i arribar fins al 2013, en que ja no
es podrà allargar més i llavors, amb més de mitja legislatura
passada, convocar eleccions.
En aquestes eleccions,
del diguem-ne 2013, ja no hi pot haver “mentrestant”. Haurà de
ser o trencament, o submissió. I en aquest context sí que es
possible, excepcionalment, la unitat en forma de “front nacional”,
en el que podria estar ERC, Solidaritat, Reagrupament, Democràcia Catalana, i CiU (o almenys CDC);
segurament l'aparició d'aquest front faria aflorar-ne un de
contrari, PP – PSOE – Ciudadanos. En el cas d'ICV que posa l'eix social per davant del nacional, se suposa que aniria pel seu compte.
En resum, per be o per
mal, el “mentrestant” s'acaba.
