Unitat independentista o no

Perquè costa tant que els independentistes vagin en una sola candidatura a les eleccions catalanes?

Per que tothom creu que un Front Nacional amb  ERC, SI, DCAT, RCAT, etcètera no obtindran la majoria absoluta, 68 o més diputats, per a proclamar la independència.

La clau està a CiU. Si CiU es sumés a aquest Front Nacional, llavors sí que es tindria majoria absoluta i es podria fer la Declaració d'Independència.

Per tant, l'escenari més probable, o que molts s'imaginen, és que el Front Nacional en el millor dels casos milloraria els resultats d'ERC i privaria a CiU de la majoria. A partir d'aquí s'esperaria a poder empènyer a CiU cap a posicions independentistes, entre altres coses perquè l'asfixia econòmica que pateix la Generalitat no sembla que permetin res més, o independència o dissoldre's dins d'Espanya. 

I per aquí plora la criatura, com que aquest Front Nacional no podria proclamar la independència, caldria seguir gestionant una nova legislatura, i és aquest convenciment de que hi haurà una nova legislatura “autonomista” el que fa que els partits posin condicions per a formar aquest Front Nacional per tal de buscar avantatges per a la legislatura. Trist i penós, però és així. Cal dir també que no tots els partits són iguals, i alguns no posen condicions, però el problema existeix.

Per tant, com deia CiU és la clau, i cal veure com fer-los donar el pas endavant i que apostin obertament per a la independència. 

És a dir, per a que hi hagi unitat independentista, caldrà sumar-hi CiU o com a mínim CDC. 

I per fer-ho, sembla, per la forma d'expressar-se els seus líders, que CiU necessita excuses; ara l'excusa és exhaurir la via del pacte fiscal. Penso que és per això que ERC ha recolzat la proposta de pacte fiscal al Parlament, per a que CiU exhaureixi d'una vegada aquesta via.

Crec que per a CiU totes aquestes històries del pacte fiscal, explorar altres camins, dir que no els donen més opció, etcètera, són qüestions internes, que tenen a veure amb les relacions i compromisos dels seus líders, corrents interns, i els missatges previs que han enviat al seus votants (ara no toca, cal fer pedagogia, buscar l'encaix [...] ). Si ens hi fixem, veurem que per als líders CiU la paraula independència és tabú o quasi; i hi ha qui afirma que en el moment que la facin servir amb normalitat, Madrid començarà a fer circular “expedients” amb informació perjudicial per aquell líder de CiU que s'atreveixi a fer-ho.

I no queda gaire temps. Dubto que la Generalitat aguanti l'asfixia econòmica gaire temps més.

Mentrestant

A les eleccions, el que més penalitza als partits independentistes (els que només proposen la independència) és el mentrestant. L'electorat no confia que guanyin i vota pensant en el mentrestant.

L'elector, especialment els menys mobilitzat, pensa "d'acord, vull la independència però si no sou majoria que fareu? Com governareu?" i això juntament amb la credibilitat que li pugui merèixer cada partit acaba decidint el seu vot.

En aquesta situació, formacions com Solidaritat i Reagrupament ho tenen difícil, perquè l'electorat no els percep com a possibles guanyadors. Tampoc es veu a ERC com a guanyadora, com a màxim a ser la segona força (i ara per ara és suposar molt). És per això que algunes veus reclamaven, ja fa un temps, la creació d'un partit independentista de dretes que pogués recollir el vot que ara va a CiU.

Si existissin, com a mínim, un partit independentista d'esquerres i un de dretes, llavors no caldria invocar la famosa unitat independentista; només caldria l'acord, tàcit o no, que cas de sumar majoria, iniciarien el procés d'independència.

Però, no hi ha partit de dretes independentista; només hi ha CiU amb la seva ambigüitat calculada, que, cada cop es veu més, respon a les tensions internes entre sobiranistes i autonomistes; simplificant: entre CDC i Unió. Ara, cada cop li queda menys espai a CiU per a ser ambigua; i ben aviat s'haurà de decidir a ser aquest partit de dretes independentista o un partit clarament autonomista. No es pot descartar que es produeixi un trencament de la federació; si això passés, segurament el sector independentista d'Unió, Vila d'Abadal i amics per entendre'ns, passaria a CDC.

Resumint, la única alternativa independentista de dretes a CiU és la pròpia CiU, o a molt estirar, CDC.

L'altra fantasma que persegueix els independentistes és la unitat. Aquesta unitat és difícil d'articular entre partits d'esquerra i de dreta, i només es pot esperar que es produeixi en circumstàncies molt excepcionals, com poden ser les actuals.

Quan fracassi el pacte fiscal, que fracassarà, el Govern de la Generalitat es trobarà asfixiat econòmicament, com ara, i sense cap altra solució que la intervenció formal per part de l'Estat. Actualment ja està intervingut, perquè el PP que mana al Govern Central, condiciona les actuacions de la Generalitat perquè és qui li facilita la liquiditat suficient per a poder seguir pagant nomines i proveïdors. Arribats a aquest punt, CiU que és qui governa, haurà de triar entre acceptar la intervenció formal o convocar eleccions. Artur Mas va dir que abans que la intervenció convocaria eleccions. En aquest escenari, la recerca d'un acord pel pacte fiscal és només un “teatre” per guanyar temps i arribar fins al 2013, en que ja no es podrà allargar més i llavors, amb més de mitja legislatura passada, convocar eleccions.

En aquestes eleccions, del diguem-ne 2013, ja no hi pot haver “mentrestant”. Haurà de ser o trencament, o submissió. I en aquest context sí que es possible, excepcionalment, la unitat en forma de “front nacional”, en el que podria estar ERC, Solidaritat, Reagrupament, Democràcia Catalana, i CiU (o almenys CDC); segurament l'aparició d'aquest front faria aflorar-ne un de contrari, PP – PSOE – Ciudadanos. En el cas d'ICV que posa l'eix social per davant del nacional, se suposa que aniria pel seu compte.

En resum, per be o per mal, el “mentrestant” s'acaba.

Operacions polítiques

Des de que va aparèixer, i cada cop n'estic més convençut, Ciudadanos va ser una operació política del nacionalisme espanyol per combatre tot el que ells anomenen nacionalisme català; i per fer-ho van fixar-se en els temes que al seu parer el PP de Catalunya, en aquells moments, estava descuidant: la llengua catalana i els signes d'identitat de Catalunya. Els resultats estan a la vista, el PP de Catalunya ja ha adoptat les posicions nacionalistes del PP espanyol, més en la línia d'Alejo Vidal-Quadras fins al punt d'atacar la immersió lingüística quan en el seu moment, al fer la llei al Parlament, el PP català hi havia votat a favor. En resum, Ciudadanos va néixer impulsat pel nacionalisme espanyol, possiblement via Alejo Vidal-Quadras o gent propera, amb l'objectiu d'empènyer el PP català cap a posicions obertament nacionalistes espanyoles i contraries a tot signe d'identitat catalana.

A l'altra banda de l'espectre polític, trobem Solidaritat Catalana per la Independència. El seu naixement també em sembla una operació; amb quin objectiu? No està tan clar. Hi ha qui diu que per a tenir el sobiranisme / independentisme controlat. També podria ser que hagués nascut per esperonar CiU cap al sobiranisme. I qui hi ha al darrere? Doncs de la mateixa manera que hi ha dos possibles objectius hi ha dos possibles impulsors, al meu parer: si va néixer per a controlar l'independentisme, l'impulsor seria el sector autonomista de CiU, el vinculat al lobby “Puente Aereo”, si va néixer per esperonar CiU cap al sobiranisme llavors hauria estat el sector independentista de CiU qui ho va muntar. Jo m'inclino per aquesta darrera opció. Van agafar un sobiranista seu, el Lopez Tena, van buscar algú d'ERC, l'Uriel Beltran, i van buscar una figura mediàtica, en Jan Laporta. I aquí va venir el problema, Laporta ja s'havia aproximat a Reagrupament i havia manifestat que se sentia “moralment reagrupat”. Com van aconseguir que Laporta s'afegís a un projecte tan nou desdient-se del seu compromís previ? Diuen que el van convèncer que a SCI hi havia diners per fer una bona campanya, mentre que a Reagrupament no. Això, en el cas de Reagrupament és cert, només hi havia disponibles els diners que els propis associats van aportar avançant les seves quotes i fent donatius. D'on van sortir els diners de la campanya de SCI? Altre cop s'assenyala a CiU, o membres de CiU. En tot cas, no ho van gestionar be, i la imatge de l'independentisme que va aparèixer dividit i caïnita va quedar malmesa.  Ho van gestionar tan malament que, no només no van ser capaços de bastir ponts amb Reagrupament, sinó que al cap de poc temps de ser al Parlament, Laporta se'n va sortir, dient que l'havien utilitzat. En resum, Solidaritat va néixer impulsada, probablement, per un sector de CiU, amb l'objectiu de controlar l'independentisme i potser per empènyer tot CiU cap al sobiranisme; però les coses no s'han fet be i cap dels objectius no s'ha assolit plenament.

És hora de l'esquerrovergència?

Donada les circumstàncies actuals, m'ha semblat oportú posar al dia aquest post del mes de març.


CiU + ERC = Independència. És cert, CiU i ERC sumen prou diputats, i votants, per tal de declarar la independència. Entre 1992 i ara, sempre han sumat majoria absoluta, el cop que menys han sumat ha estat al 1999 amb 68, el cop que més el 1992 amb 81 i actualment en sumen 72. En el quadre següent es mostren els resultats de cada formació i la suma, a cada elecció des de 1992.

	CiU	ERC	Suma
1992	70	11	81
1995	60	13	73
1999	56	12	68
2003	46	23	69
2006	48	21	69
2010	62	10	72

És a dir, si l'esquerra i la dreta nacional, actuessin realment de manera nacional, i posessin la nació pel davant d'interessos partidistes, ja fa temps que hauriem iniciat el procés d'independència, i a hores d'ara ja seriem un estat lliure.

En aquest context és on han aparegut iniciatives com Reagrupament, Solidaritat i Democràcia Catalana, que, cada un a la seva manera, han intentat ajuntar els electors independentistes, principalment de CiU i ERC, que és dels que n'hi ha més, amb els resultats ja coneguts.

Tornant a la fórmula de l'inici, "CiU + ERC = Independència", no s'ha d'agafar com una fórmula matemàtica, sinó com una fórmula química, on l'operació de sumar ("+") pot implicar l'ús d'uns catalitzadors; en aquest cas els "catalitzadors" han de ser, principalment, Reagrupament,  Solidaritat, Democràcia Catalana, i també les CUP, que aportin els elements comuns amb uns i altres, i permetin les complicitats necessàries per a la suma. Evidentment, tothom que ajudi a sumar serà benvingut.