Reflexions: CiU + ERC = Independència (La fórmula)

És cert, CiU i ERC sumen prou diputats, i votants, per tal de declarar la independència. Entre 1992 i ara, sempre han sumat majoria absoluta, el cop que menys han sumat ha estat al 1999 amb 68, el cop que més el 1992 amb 81 i actualment en sumen 72. En el quadre següent es mostren els resultats de cada formació i la suma, a cada elecció des de 1992.

	CiU	ERC	Suma
1992	70	11	81
1995	60	13	73
1999	56	12	68
2003	46	23	69
2006	48	21	69
2010	62	10	72

És a dir, si l'esquerra i la dreta nacional, fossin realment nacionals, i posessin la nació pel davant d'interessos partidistes, ja fa temps que hauriem iniciat el procés d'independència, i a hores d'ara ja seriem un estat lliure.

Perquè no ho han fet? Jo crec que per tres motius:

un perquè CiU no s'acaba de definir fins on arriba la seva ambició nacional, i sembla dividida com si tingués dues sensibilitats

dos, perquè ERC a l'hora de pactar ha apostat per l'eix social

i tres, perquè de sempre CiU i ERC en comptes de buscar què els uneix, han buscat el que els separa.

En aquest context és on han aparegut iniciatives com Reagrupament i Solidaritat, que, cada un a la seva manera, han intentat ajuntar els electors independentistes, principalment de CiU i ERC, que és dels que n'hi ha més, amb els resultats ja coneguts.

Tornant a la fórmula del títol, "CiU + ERC = Independència", no s'ha d'agafar com una fórmula matemàtica, sinó com una fórmula química, on l'operació de sumar ("+") pot implicar l'ús d'uns catalitzadors; en aquest cas els "catalitzadors" han de ser, principalment, Reagrupament i Solidaritat que aportin els elements comuns amb uns i altres, i permetin les complicitats necessàries per a la suma. Evidentment, tothom que ajudi a sumar serà benvingut.

Independència - Reflexions - Necessitem aliats

Com que està clar que tan si la independència arriba via Declaració Unilateral o via Referèndum, hi haurà d'haver un trencament amb la legalitat espanyola, ens cal tenir aliats internacionals que defensin el nostre dret a autodeterminar-nos, d'una manera o de l'altra.

Els primers que em venen al cap són els paisos sud-americans que precisament es van independitzar d'Espanya, i això seria un punt en comú molt important. Potser caldria no relacionar-se gaire amb els "Castro", "Chavez" y "Morales", però sí que ens aniria molt be el recolzament i reconeixement dels altres paisos sud-americans.

Un altre país que ens pot ser interessant com aliat és Israel. Té uns 7,3 milions d'habitants, molt semblant a Catalunya, i té experiència ens guanyar-se i mantenir la seva independència. A més a més és un bon aliat dels EEUU i ens podria servir de valedor davant dels americans. 

També crec que necessitem aliats europeus, i Gran Bretanya i Alemanya serien molt importants. També, malgrat la seva petitesa, crec important Andorra, ja que la independència de Catalunya li canviaria les seves relacions frontereres, deixant de fer frontera amb Espanya i passant a tenir frontera amb Catalunya. Això també val, en part, per França que disminuiria quilòmetres de frontera amb Espanya, substituïts per frontera amb Catalunya.

Per la seva importància econòmica, també cal contactar amb paisos com Rússia, Brasil, Índia i Xina. 

Sembla ser que s'ha fet algun contacte internacional i el primer que pregunten és: "quants diputats teniu?". Ara que s'ha vist que es poden fer subgrups parlamentaris, es podria explorar la possibilitat que CiU  formi dos subgrups, el sobiranista i l'altre. Normalment, els dos subgrups es comportarien com un de sol, però per a termes nacionals, com ara la proposta de llei d'independència que ha presentat SI, permetria visualitzar quants diputats independentistes hi ha realment al Parlament. Ja sé que amb CiU això és "somiar truites", però no poden dir que no hi ha mecanismes per expressar el que realment pensen els seus diputats.

En aquest tema la discreció és molt important, i per tant és normal que el que es pugui fer o haver fet no surti a la llum pública, però, em temo que s'ha fet poc; i per això és important qualsevol pas que es pugui donar, per petit que sigui. Si tenim en compte el ressò que va tenir el debat de la llei que prohibeix el toreig a Catalunya, el debat de la llei de declaració d'independència, n'ha de tenir molt més, i cal aprofitar-ho. Entre tots hem de trobar la manera que el ressò d'aquesta proposta de llei arribi a tot arreu, i treure'n profit.

Independència - Reflexions - Ciutadania catalana

En el document "Per què encara no som independents?" Xavier Mir es planteja això, per què no som independents? 

Entre altres coses diu: "Sovint també passa, però, que no hi ha un dubte, sinó una sensació d'incertesa, d'inseguretat, d'inquietud, que és l'estadi anterior al naixement del dubte." i "com seria la Catalunya independent".

Una d'aquestes qüestions que genera dubtes i preguntes de com seria si fóssim independents és la ciutadania. És un tema important, crec jo, que ja en vaig parlar fa més d'una any en aquest apunt.

Una forma d'expressar aquest dubte seria: Com es gestionarà el canvi de passar de ser ciutadans espanyols a ser ciutadans catalans?

Primer de tot convindrà resoldre algunes qüestions, la primera:
Qui serà ciutadà català?

• Caldrà fer una definició de la ciutadania catalana, qui la podrà tenir? qui no la podrà tenir? 
• Que passa amb els catalans que viuen (i estan censats) fora de Catalunya?
• Pels que no vulguin deixar de ser espanyols, hi haurà doble nacionalitat catalano-espanyola?

Tot i que finalment la decisió la prendrà el nou estat català, convindria anar tenint una posició clara que permeti a la gent, arribat el moment, decidir sense por i amb coneixement.

Una altra qüestió que cal explicar:
Drets dels ciutadans catalans

Aquesta qüestió ha de ser la més fàcil d'explicar, ja que es tracta d'explicar els drets que tenen els ciutadans de qualsevol estat democràtic occidental. Els dubtes poden venir pels residents que no siguin ciutadans catalans:

• Els que vulguin tenir doble nacionalitat tindran els mateixos drets?
• Que passarà amb els estrangers amb residència reconeguda per l'estat espanyol? és a dir, aquells que resideixen a Catalunya amb NIE (número identificació estranger), permís de treball, permís de residencia, o qualsevol altre document expedit per l'estat espanyol
• Que passarà amb els que decideixin seguir sent només espanyols?

La resposta a la primera qüestió ha de ser: sí. Qualsevol altra cosa es contradiu amb el que vol dir doble nacionalitat.

En quant als estrangers amb documentació espanyola, crec que la resposta hauria de ser que el nou estat català els reconeixeria automàticament els mateixos drets que els reconeixia l'estat espanyol; això és normal en un procés de secessió, el nou estat "hereta" drets i obligacions de l'estat anterior. 

En quant als que decideixin seguir sent espanyols, hauran d'afrontar les conseqüències de la seva decisió i residir a Catalunya amb els mateixos drets i obligacions que qualsevol altre ciutadà de la unió europea. De totes maneres, crec que s'hauria de distingir entre els nascuts a Catalunya i els que no hi han nascut. En el cas dels primers, se'ls podria reconèixer el dret de per vida d'acollir-se a la nacionalitat catalana en quan ho volguessin; en el cas dels segons, aquest dret de nacionalitzar-se català hauria d'estar limitat a un període transitori (un o dos anys?) a partir de la independència, si passat aquest període volen nacionalitzar-se s'hauran d'acollir al que diguin les lleis al respecte en aquell moment.

I una molt important que caldrà explicar molt i molt be, atès el descrèdit dels polítics catalans: 

Prestacions socials

• Que passa amb el que hem cotitzat a la seguretat social?
• Qui em pagarà la jubilació?

Aquest dubtes són molt importants, i al descrèdit dels polítics s'hi suma la ignorància de molta gent, que es pensa que el sistema és de capitalització i no sap que el sistema és contributiu, i que per tant, es pensa que amb la independència perdrà "tot el que ha cotitzat a España". Caldrà per tant explicar molt be com funciona el sistema de seguretat social a Catalunya i el dèficit que ara suporta; per exemple en aquest estudi d'Elisenda Paluzie, o aquesta presentació del Cercle Català de Negocis, i evidentment, explicar que amb la independència es podran millorar les prestacions, especialment les pensions de jubilació.

No estarà de més, recordar que per a fer tot això caldrà fer algunes actuacions immediates després de la independència, a part de crear una Hisenda pròpia, caldrà:

• crear una oficina del cens que s'encarregui de dur el registre dels ciutadans catalans, elaborar padrons, registre naixements, registre defuncions, documents identificatius nacionals, passaports, etc.
• crear una administració de la seguretat social per gestionar les cotitzacions i les pensions

Cal recordar que per a crear aquestes oficines i administracions no caldrà la col·laboració de l'estat espanyol, donat que actualment les dades necessàries, a Catalunya ja les té l'IDESCAT i el Servei Català de Salut, entre altres.

Reflexions - Mesurar la unitat independentista

Arran d'una conversa amb una companya de Reagrupament, m'he fet algunes reflexions sobre la unitat dels independentistes.

El primer del que m'he donat compte és que cal definit a què se li diu "unitat dels independentistes" i com es mesura. 

En aquest context que vol dir unitat? Vol dir tots els independentistes en un sol partit? tots els partits independentistes presentant-se junts a tot arreu? 

I quan es considera assolida la unitat? Quan tots, i això inclou qualsevol que es digui independentista, vagin junts? o es pot parlar d'unitat quan els que van junts representen a la majoria dels independentistes? És a dir, com es mesura?

Per posar un exemple, si ara a les municipals, un grupet independentista que no se sap quants vots pot recollir perquè ni es va presentar a les darreres municipals ni a les del 28N, no vol afegir-se a la unitat independentista o posa condicions inassolibles pels altres grups, hem de considerar que no hi ha "unitat independentista"? 

Això m'ha dut a pensar que cal una manera de mesurar (una mètrica) la unitat independentista i per això proposo establir uns criteris que serveixin per a decidir si és significatiu o no el que un grup se sumi a la unitat. Per exemple, es podria utilitzar els percentatges de vots obtinguts a les darreres eleccions. És només una idea, però serviria per a valorar amb uns criteris objectius la unitat (o la manca d'unitat) dels grups independentistes. I serviria per normalitzar el concepte d'unitat independentista, que com tota obra humana, mai serà perfecte.

Així, per exemple, si en un municipi, fan coalició els grups que representen el 95% del vot independentista de les darreres eleccions podríem establir que s'ha obtingut un 95% d'unitat, malgrat que diversos grupuscles s'hagin quedat fora. 

Un exemple pràctic, amb xifres. A Sitges el 28N, com a obertament independentistes es van presentar ERC (595 vots), Solidaritat (312 vots) i Reagrupament (94 vots), és a dir hi va haver  1001 vots independentistes. Ara, per a les municipals, s'està parlant de fer un acord ERC + RCAT, si això acaba així, segons la mètrica que jo proposo, tindríem un 68,83% d'unitat independentista a Sitges (595 + 94 = 689 vots del total de 1001); però també es vol mirar d'afegir a Solidaritat i a les CUP. Si s'hi afegeix també Solidaritat s'haurà ajuntat la totalitat del vot independentista de les darreres eleccions (ERC + RCAT + Solidaritat) i per tant 100% d'unitat. I amb les CUP que passa? Doncs que les xifres demostren que són irrellevants per a la unitat independentista a Sitges, per tant, si s'hi afegeixen, benvinguts, si no s'hi afegeixen no passa res.

Aquesta forma de mesurar la unitat independentista també permetria saber la magnitud de la "divisió" independentista; seguint amb l'exemple de Sitges, no és el mateix si es fractura Solidaritat (31,16% del vot independentista) que si es fracturen les CUP (sense vot conegut); per tant quan es divideixen grupuscles no es pot dir que es divideix l'independentisme.

Queda pendent, mesurar el grau d'independentisme de CiU, però això, com dirien alguns "és per nota".

En aquest article de l'Ara en Salvador Cardús també reflexiona sobre la unitat dels independentistes.

Independència - Reflexions - "Laportada"

Per aquells que ho veiem des de fora de Solidaritat, la darrera actuació del Sr. Laporta no ens sorprèn.

Reagrupament ja el va patir, primer esperant-lo amb "la porta" oberta, tal com va dir Carretero el 10 de juliol a l'assemblea. Després el va tornar a patir amb la seva "opa hostil" des de S.C.I. demanant que Reagrupament s'hi integrés i s'hi diluís fent unes "primàries". En aquell moment, des de Reagrupament (Carretero) ja es va dir que S.C.I. era un projecte electoral d'última hora, és a dir amb un objectiu a curt plaç. Carretero també va dir fa poc que S.C.I. aviat seria 1+1+1+1 . Els fets semblen que  han confirmat les dues afirmacions.

Repassant l'activitat del Sr. Laporta com a president del Barça, també trobem "actuacions" semblants, entre elles, la ruptura amb Sandro Rosell, etc.

Per tant, vist de fora, cap sorpresa. Tampoc cap sorpresa quan S.C.I. ha dit que sense Laporta els anirà millor; és el mateix que deien quan no van "aconseguir" anar junts amb Reagrupament, també es va dir que per separat s'obtindrien millors resultats (o alguna cosa semblant).

I ara que faran els que van votar S.C.I. perquè hi havia en Laporta? I els que van deixar les seves formacions per anar amb ell? El Sr. Strubell va abandonar Reagrupament per anar amb Laporta, perquè era mediàtic (paraules de Strubell) i per tant donava més possibilitats a l'independentisme. Ara, que Strubell és parlamentari i president de Solidaritat, Laporta ja no cal (objectiu acomplert?). I aquesta tropa és qui ens havia de donar lliçons d'independentisme? El temps, ràpidament, els ha posat a lloc.

Ara, torna a sortir el tema de la unitat dels independentistes. Però això serà en un altre apunt.