Suggeriment al M.H. President Artur Mas

En aquesta pàgina del Parlament es poden fer preguntes a qualsevol diputat.

Com que el M.H. President Artur Mas és diputat li he fet la següent pregunta:

Molt honorable President. A les eleccions del 2010 us vareu presentar amb un programa electoral en el que dèieu que els eixos dels compromisos programàtics de Convergència i Unió es fonamenten en:

Lluita contra la crisi econòmica (amb el dèficit fiscal que patim ja s'ha vist que no podeu fer res, i esteu supeditats a que el govern de Madrid vulgui pagar)

Defensa de l'estat del benestar (amb les retallades a sanitat i el conseller Boi recomanant una assegurança privada ja està tot dit)

Aposta pel dret a decidir (encara no s'ha vist cap gest que indiqui que realment voleu fer aquesta aposta)

Un govern fort i amb la complicitat de la ciutadania (no teniu la majoria suficient per a fer un govern fort, i a més a més pactant amb el PP i acceptant les seves imposicions no tindreu mai la complicitat de la ciutadania)

També destacàveu en el programa electoral, amb lletres ben grans, que: "Convergència i Unió assumeix a través d'aquest programa electoral un compromís explícit amb la ciutadania i amb el conjunt de la nació. Un compromís ferm com a resposta als reptes que Catalunya té plantejats, i al servei del canvi profund i positiu que el conjunt de la ciutadania reclama."

Tenint en compte el dèficit fiscal que patim, i els resultats electorals darrers, està molt clar que no esteu en condicions d'acomplir el vostre programa electoral, ni d'honorar el "compromís explícit amb la ciutadania".

Per tant crec que hauríeu de denunciar davant del poble de Catalunya el dèficit (espoli) fiscal que patim, l'ofec econòmic que està practicant el govern central, que impedeixen al govern aplicar el seu programa. Després hauríeu de convocar noves eleccions.

Aquesta pregunta l'he publicat en el meu blog  http://tarbaniker.blogspot.com/2011/12/suggeriment-al-mh-president-artur-mas.html on també publicaré la vostra resposta quan m'arribi.

Quan rebi la resposta la publicaré actualitzant aquest apunt.

El bolígraf o el llapis

Al final de la dècada dels 60, quan la carrera espacial entre els USA i la URSS, els americans i els russos es van haver d'enfrontar a un nou problema que fins llavors no s'havia presentat mai: tenir un instrument que pogués escriure en qualsevol posició, sense gravetat i sobre, pràcticament, qualsevol superfície. Com ho van resoldre? Els americans van desenvolupar un nou bolígraf, amb tinta especial, que podia escriure fins i tot sota l'aigua! Els russos van solucionar el mateix problema fent servir un llapis!

En el mon de l'independentisme català també hi ha "americans" i "russos". 

Els "americans" diuen que ens cal fer un camí molt llarg i difícil (desenvolupar un nou bolígraf espacial), al final del qual, potser, serem independents. 

Els "russos" ens recorden que tenim un altre camí, més curt i que és el que sempre s'ha fet servir, la declaració d'independència des del nostre Parlament (el llapis). 

En el cas dels USA,  està clar que es va desenvolupar el bolígraf espacial per interessos econòmics i de propaganda. El bolígraf espacial es va vendre a tot el mon. Jo en vaig tenir un, regal dels meus pares; anava dins una capseta amb un prospecte amb explicacions. Està clar que amb un llapis no haurien pogut fer tota aquella campanya publicitària.

Tornant a l'independentisme, quins interessos hi ha darrera la defensa del camí llarg, en contra d'una via més directa i que ha estat usada amb èxit al llarg de la historia per aconseguir la independència?

Que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions. Mentre tant vaig fent punta al llapis.

Quins interessos defensa el Duran?

Quan fa la seva activitat parlamentaria, a qui defensa en Duran?

Ell diu que defensa Catalunya, i els interessos dels catalans, però els fets indiquen que principalment defensa els interessos d'alguns catalans i els propis.

Una de les activitats del Duran al “Congreso” ha estat la negociació de disposicions addicionals a les lleis que es tramitaven en les quals s'hi afegien clàusules que molts de cops no tenien res a veure amb la llei però que responien als interessos dels “clients” del Duran.

Ara el Duran està nerviós porque pot perdre els “clients”. La majoria del PP que tothom veu a venir, farà que el seu paper al “Congreso” sigui intranscendent i la “competència” li està prenent el “mercat”. La Sanchez-Camacho ja fa uns dies que va recorrent despatxos de Barcelona recordant que si volen alguna cosa de Madrid han de parlar amb ella.

I després estan els “assumptes propis”. Per exemple, perquè el Duran va votar a favor d'ajudar a les concessionàries de les autopistes de Madrid sense obtenir res a canvi? Res per Catalunya i els catalans, clar.

El seu paper a Madrid també ha estat implícitament criticat per l'Artur Mas que l'altra dia, al Parlament, va dir que els precedents de negociació amb Madrid no eren gaire bons. No cal recordar que ha estat Duran qui les ha dut ha terme; ell mateix en presumeix.

Finalment, Duran ha tornat a insistir en que el que convé ara, és que a Espanya hi hagi un govern d'unitat, i es torna a oferir per ser-hi. Pot un independentista votar un individu que anteposa Espanya abans que res? 

Per tant, el votant de CiU amb sensibilitat nacional, sobiranista, fins i tot independentista, quins motius té per votar la candidatura encapçalada per Duran? A part de la disciplina de vot, cap. Amb unes enquestes que prediuen la victòria del PP encara que a Catalunya no tregui ni un diputat, cosa altament improbable, el paper de CiU a Madrid serà inútil. En aquest context, aquests votants de CiU poden votar tranquil·lament una altra opció, ja que no afectarà a les possibilitats de CiU a Madrid.

Quina opció? Només n'hi ha una, la coalició ERC-Reagrupament-CatalunyaSí. Seran testimonials a Madrid, però donaran fe de la voluntat catalana de dir adéu a Espanya i començar a preparar el “divorci amistós”. I en clau de partit, serà un missatge clar de rebuig al Duran que haurà de portar a CiU a trobar un altre líder que representi millor la sensibilitat sobiranista que hi ha a CiU.

Discrepàncies de vot

Actualment segons l'enquesta del CEO, el 45% de catalans votaríem sí a la independència, mentre que només un 24% votaria no; la resta es reparteix entre abstenció i vot en blanc.

Per altra banda, la mateixa enquesta, diu que a les eleccions el vot majoritàriament es repartirà entre formacions declaradament no independentistes entre les quals cal incloure CiU que juga a l'ambigüitat ja que no diu no a la independència però diu que encara no toca.

Perquè passa això? Com és possible que havent-hi un 45% disposat a votar sí en un referèndum per la independència, després no siguin els partits obertament independentistes els que guanyin les eleccions?

Aquesta manca de comprensió del comportament de la gent, és paral·lel a la pobresa de la majoria dels debats i anàlisis polítiques que es fan, en general però molt especialment en l'àmbit independentista.

Possiblement sigui per una crisi de creixement, perquè fins fa poc el mon independentista no tenia cap possibilitat de res, i això feia que qualsevol postura fos vàlida, i es pogués pontificar sobre tot sense problemes donat que mai s'havia de contrastar amb la realitat. Això ha donat peu a una sèrie de mites independentistes, alguns d'ells bastant “friquis”, que ara que és el moment de fer política de debò queden en evidència. Només cal veure tota la sèrie de condicions que posen alguns per a considerar-te independentista i quant fàcilment et retiren la qualificació d'independentista si no les acompleixes.

Un altre exemple el tenim ara amb la convocatòria de les eleccions del 20N; s'ha produït un debat entre els independentistes de si s'hi havia d'anar o no. Els arguments dels partidaris de no anar-hi són molt pobres o inexistents, i la majoria es basen en la desqualificació dels que opinen el contrari sense ni tan sols intentar rebatre els arguments donats per anar-hi.

Tornant a la discrepància entre votacions al referèndum i a les eleccions, l'explicació que se sol donar és: a diferent pregunta diferent resposta; és a dir, si es pregunta per la votació en referèndum s'obté una resposta, i si es pregunta per les eleccions s'obté una altra resposta. Però això no és més que una altra manera de llegir els resultats del CEO, no és l'explicació del comportament de la gent.

Una altra explicació que es dona a la discrepància entre intenció de vot al referèndum i a les eleccions, és la imatge que es té dels independentistes. En general, se'ls veu com a gent carregada de bones intencions però incapaços de gestionar el dia a dia. Aquesta és la imatge que a CiU li agrada difondre per tal de captar vot independentista, aprofitant la seva ambigüitat. Una mica de veritat sí que hi ha. La gent confiarà més en l'independentisme quan hi vegi més empresaris i executius independentistes.

L'independentisme necessita fer un estudi seriós que expliqui que és el que cal per a que aquesta gent que votaria sí a la independència, voti a partits independentistes. I després actuar en conseqüència, clar.

Una veu interior em diu que potser l'explicació és tan simple, o tan complicada, com que CiU també es presenti com a independentista.

El cercle viciós de l'independentisme

Segons les dades de la tercera onada del 2011 del CEO, en cas de fer un referèndum per decidir la independència de Catalunya, un 45,4% hi votarien a favor i només un 24,7% hi votarien en contra. Cal destacar que un 23,8% no votarien o s'abstindrien. Sense "cuinar" els resultats, com que en un referèndum només es tenen en compte els "si" i els "no", segons aquests resultats, el sí guanyaria amb un 64,8% .

De totes maneres, ara no m'interessa el resultat del referèndum, m'interessa la intenció de vot, d'aquesta mateixa mostra de gent a les properes eleccions del 20N:

CiU	22,60%
PSC	16,30%
PP	10,50%
ICV	5,60%
ERC	5,00%

És a dir, la intenció de votar sí a la independència no  es tradueix en vots a cap partit en concret. El votant està diferenciant clarament el que faria en cas de referèndum i a qui votar pel dia a dia, ja sigui a Madrid o al Parlament.

És un cercle viciós, si no votem partits que convocarien el referèndum (o la independència) no podem votar en un referèndum per a la independència. 
Cal trencar aquest cercle viciós, i per això caldria entendre perquè la gent no vota majoritàriament partits independentistes.  
Es donen diverses explicacions que es resumeixen en dues:

• La manca d'unitat dels independentistes
• L'oferta de CiU d'anar poc a poc, que sembla que convenç als independentistes menys "radicals"

La unitat dels independentistes, entenent per unitat un sol partit o coalició, sembla impossible atès que la independència és un tema transversal, i tal com es veu a l'enquesta del CEO hi ha independentistes a tots els principals partits. Estrictament no cal aquesta unitat, només caldria que arribat el moment, els independentistes d'aquests partits actuessin conjuntament.
Un altre factor que influeix són les elits d'aquests partits que o be són contraries a la independència, o be consideren que encara no toca.
No li veig la solució, però crec que cal seguir fent divulgació de l'espoli fiscal que patim, dels atacs a la llengua catalana, especialment el model de la immersió lingüística, i dels insults i  menys-teniments continuats, que ara ja van des de la jerarquia espanyola de l'església catòlica fins a series d'humor com Aida, passant per declaracions de "pares de la Constitució" com el senyor Peces-Barba.
Per tant, cal que la societat civil segueixi divulgant la idea de la independència, convencent als indecisos, fins que els resultats de les enquestes ja no deixin marge a les elits dels partits per a defugir la qüestió; i també cal que els que ja estem convençuts votem als partits independentistes per tal de que els seus representants aprofitin l'altaveu que representa anar al "Congreso" o al Parlament, per a fer pedagogia de la independència a la població de Catalunya. 
És per això que jo aquest 20N votaré ERC-RCat-CatalunyaSí.

Empresaris: Un estat propi dóna més oportunitats

Per tal d'animar als empresaris catalans que encara no han vist les avantatges de tenir un estat propi, caldria recordar-los, apart de que els impostos pagats (societats, IRPF, IVA, etcètera) serviran per a pagar infraestructures de Catalunya que d'una manera o altra els beneficiaran, que amb un estat propi es crearan noves oportunitats per als emprenedors. A més a més, com que hi haurà una sèrie de sectors estratègics que no es deixaran en mans estrangeres, s'obriran nous sectors que ara no hi tenen accés perquè estan en mans espanyoles.

Veiem algunes d'aquestes oportunitats per sectors:

Energia:

Electricitat. La producció i la distribució

Gas. La importació i distribució

Combustibles líquids. La importació i distribució de combustibles

Nuclear. Tan si es manté com si es decideix desmantellar, no pot estar en mans estrangeres; per tant hi haura oportunitats de negoci.

Comunicacions:

Telefonia. Fixa i mòbil.

Transmissió de dades.

Satèl·lits de comunicacions

Espai radioelèctric. Disponibilitat de més canals de ràdio i TV

Medis de comunicació. Tenir estat dona possibilitats de crear medis potents sense la competència dels espanyols

Agroalimentari:

Un estat propi, defensant a Europa els interessos catalans, farà créixer les oportunitats del sector

Transports:

Ferroviari. Es crearan operadors ferroviaris, de mercaderies i passatgers

Portuari. Es crearan operadors per gestionar els ports catalans

Aeroportuari. Es crearan operadors per gestionar aeroports; oportunitats per a crear aerolínies.

Logística:

Xarxes de distribució mercaderies, connexió amb ports, aeroports i ferrocarrils

Construcció:

La inversió en infraestructures que caldrà fer proporcionaran bones oportunitats a les constructores. Per exemple, autovies, carreteres, noves línies ferroviàries.

Banca:

La necessitat d'un sector bancari propi donarà grans oportunitats al sector. El Banc Central Català que es crearà, serà el motor d'aquest sector.

Loteries i apostes:

Sense la competència de “Loterias y apuestas...” i amb la normativa jurídica del nou estat, hi haurà oportunitats de negoci,

Seguretat:

Actualment les principals empreses de seguretat són de propietat espanyola; amb el nou estat regulant aquest sector hi haurà nombroses oportunitats de negoci.

Armament:

Tan si és per a proveir les necessitats interiors (policia, exèrcit, etcètera) com per a exportar, la fabricació d'armes, regulada per l'estat català, donarà oportunitats de negoci.

No es pot oblidar la part social i laboral, en que tant les sindicals com les patronals seran d'àmbit català cosa que facilitarà les relacions entre elles. A més a més la creació de l'estat permetrà tenir un nou model de sindicals i patronals adaptat a la realitat catalana.

I això només és una mostra, però hi haurà moltes més oportunitats. Empresaris, emprenedors, encara no ho teniu clar?

CiU, coalició quàntica

Segons la física quàntica, una partícula pot estar en dos estat superposats simultàniament fins que al ser observada col·lapsa en un únic estat. En el mon macroscòpic, el nostre, contràriament al que s'havia pensat fins ara, també es poden manifestar fenomens quàntics amb superposició d'estats. Fins i tot ja hi ha qui parla de "biologia quàntica" (veure revista "Investigación y Ciencia"  exemplar d'agost, pàgines 16 a 21). 

A Catalunya ja fa temps que tenim un fenomen quàntic a escala macroscòpica: CiU, la coalició que és capaç de superposar les seves dues posicions independentista i autonomista, sense acabar mai de concretar (col·lapsar en argot de la física).

Segons la física, un sistema manté la superposició d'estats quan l'intercanvi d'informació amb l'exterior és molt reduït o nul. En canvi quan la informació flueix cap a l'exterior, el sistema col·lapsa i es concreta en un sol estat.

Per tant, CiU està en aquest estat quàntic perquè no flueix cap a l'exterior la informació del que realment hi passa i quina és la seva postura. Hi ha gent obertament independentista, i en canvi n'hi ha d'altres que són clarament autonomistes. I de cara a l'exterior la informació que es dona és contradictòria i s'anul·la. És per això que CiU no té una posició definida (no col·lapsa).

Però ara la situació de Catalunya està arribant al límit, i CiU haurà de prendre una decisió i decidir quina posició adopta: residualitat o independència, per dir-ho en paraules de Jordi Pujol.

Des de fora de CiU els podem ajudar a decidir-se, fent-los les preguntes adequades, en tot moment i a tots els seus líders, de manera que al final no els quedi més remei que manifestar la seva posició. 

Al final, tots els sistemes quàntics col·lapsen, CiU també ho farà, en quina posició? Tots esperem que sigui la posició independentista, esperem-ho així pel be de tots.

El nét del carrabiner

El meu avi patern, va néixer a Castella. Quan ell i la meva avia van venir a Catalunya, el primer que van fer va ser imposar el seu idioma als seus veïns del poble on van anar. Estem parlant dels anys 20 del segle XX, i en aquella època, els castellans que venien a un poble de Catalunya solien trobar-se que eren els únics castellanoparlants del poble, i malgrat això, ells no havien de canviar d'idioma, eren els altres els que havien de canviar.

D'això en fa més de 90 anys i com es veu no ha canviat res. És igual que a Espanya hi hagi una dictadura, una monarquia absoluta o una democràcia parlamentaria. El fet no canvia, vagi on vagi un castellanoparlant imposa el seu idioma malgrat que sigui l'únic castellanoparlant del poble, lloc, reunió o conversa. 

El meu pare encara recorda quan ell i el fill del "guardia civil" eren els únics que parlaven en castellà al col·legi. Per cert, el meu avi era carrabiner; els carrabiners eren els encarregats de les duanes que després de la guerra van suprimir convertint-los "guardies civils" per força. És a dir, el meu avi va ser "guardia civil" tot i no haver ingressat mai a la "guardia civil".

Malgrat això que he dit, el meu pare i la seva germana, la meva tia, tot i haver nascut castellanoparlants en un ambient on els castellanoparlants imposaven el seu idioma, van acabar sent catalanoparlants i en tota la meva vida no els he sentit mai parlar en castellà entre ells. Només els he sentit parlar en castellà amb la seu mare, la meva avia, la qual mai va dir res en català, ni tan sols "bon dia" o "adéu", en tota la seva llarga vida de 88 anys, 65 dels quals a Catalunya amb fills catalanoparlants, i va morir amargada, sense amistats. Del meu avi patern no en puc dir res ja que va morir abans de néixer jo.

Recordo això de la meva família, perquè no fa gaire en una reunió d'una quinzena de persones on tots érem independentistes, almenys 3 érem néts de carrabiner, i a part de fer-me gracia em va fer pensar en el què ha canviat i el que no ha canviat des que els meus avis paterns van venir a imposar el seu idioma. El que no ha canviat, ja ho he dit abans, és el dret dels castellanoparlants a imposar-nos el seu idioma, el que ha canviat és que abans la societat catalana era prou forta per a que els fills dels castellanoparlants vinguts a Catalunya acabessin sent catalanoparlants i en canvi ara un percentatge molt gran, dels fills dels castellanoparlants vinguts, segueixen sent castellanoparlants malgrat la "immersió lingüística". 

Si volem canviar tot això de veritat, només hi ha una solució: independència, i ràpid que tenim pressa.

És hora de l'esquerrovergència?

Donada les circumstàncies actuals, m'ha semblat oportú posar al dia aquest post del mes de març.


CiU + ERC = Independència. És cert, CiU i ERC sumen prou diputats, i votants, per tal de declarar la independència. Entre 1992 i ara, sempre han sumat majoria absoluta, el cop que menys han sumat ha estat al 1999 amb 68, el cop que més el 1992 amb 81 i actualment en sumen 72. En el quadre següent es mostren els resultats de cada formació i la suma, a cada elecció des de 1992.

	CiU	ERC	Suma
1992	70	11	81
1995	60	13	73
1999	56	12	68
2003	46	23	69
2006	48	21	69
2010	62	10	72

És a dir, si l'esquerra i la dreta nacional, actuessin realment de manera nacional, i posessin la nació pel davant d'interessos partidistes, ja fa temps que hauriem iniciat el procés d'independència, i a hores d'ara ja seriem un estat lliure.

En aquest context és on han aparegut iniciatives com Reagrupament, Solidaritat i Democràcia Catalana, que, cada un a la seva manera, han intentat ajuntar els electors independentistes, principalment de CiU i ERC, que és dels que n'hi ha més, amb els resultats ja coneguts.

Tornant a la fórmula de l'inici, "CiU + ERC = Independència", no s'ha d'agafar com una fórmula matemàtica, sinó com una fórmula química, on l'operació de sumar ("+") pot implicar l'ús d'uns catalitzadors; en aquest cas els "catalitzadors" han de ser, principalment, Reagrupament,  Solidaritat, Democràcia Catalana, i també les CUP, que aportin els elements comuns amb uns i altres, i permetin les complicitats necessàries per a la suma. Evidentment, tothom que ajudi a sumar serà benvingut.

Pregunta al M.H.P. Artur Mas 03/09/2011

En aquesta pàgina del Parlament es poden fer preguntes a qualsevol diputat.

Com que el M.H. President Artur Mas és diputat el passat dia 3 de setembre li he fet la següent pregunta:

Molt Honorable President

Preocupat per l'evolució política dels darrers dies (modificació Constitución, sentencia TSJC exhortant a fer vehicular el castellà a l'ensenyament) li demano que ens expliqui que pensa fer el Govern que vostè presideix, per tal de defensar la immersió lingüística i com pensen redreçar el finançament de Catalunya.

Atentament

Quan rebi la resposta la publicaré actualitzant aquest apunt.Des d'aquí animo a que s'enviïn més preguntes al Sr. Mas i a la resta de parlamentaris que formen part del Govern.

El 7/09/2011 he rebut resposta del M.H.P. Aquest cop no ha tardat 4 mesos (anem millorant, o com diuen en l'àmbit d'ensenyament, progressa adequadament). Aquí teniu la resposta:

Cliqueu a sobre la imatge per veure-la més gran

Si voleu veure la noticia de la decisió de presentar recurs, cliqueu aquí. Pel redactat ja es veu que la presentació del recurs no és cap solució; només és una manera d'expressar el seu compromís, etcètera.

El més interessant és que diu que "ens reafirma en la voluntat del Govern d'iniciar una 'transició nacional' cap a l'aplicació plena del dret a decidir". 

Per tant, caldrà estar amatents a veure com concreta el Govern aquesta transició nacional cap a l'aplicació del dret a decidir. Esperaré fins després del 20N, i si després no es veuen signes d'aquesta transició, li tornaré a preguntar al M.H.P. recordant-li aquesta carta.

Independència. Una altra majoria possible

El proper 20 de novembre, a Catalunya s'escolliran 47 "diputados" per representar-nos, a tots els catalans dins de l'estat espanyol. Si aconseguim tenir una candidatura unitària independentista que, prèviament a les eleccions, hagin manifestat la seva voluntat de declarar la independència i que faci un bon resultat, diguem que a l'entorn dels 24 representants, llavors ja es podrà començar a parlar, discretament, sobre tot discretament, amb els representants dels Estats Units, Alemanya, França, i altres paisos, per a parlar del futur reconeixement de Catalunya com estat independent. 

I perquè dic que 24? Doncs perquè 24 o més, ja són més del 50%, és a dir majoria, dels representants de Catalunya a l'estat espanyol, i això, els paisos democràtics ho tenen en compte, possiblement més que no pas els resultats del parlament regional; malauradament el nostre Parlament a hores d'ara és això, un simple parlament regional, l'activitat del qual quasi no té ressò internacional llevat que faci coses que cridin molt l'atenció com prohibir els toros. Si no s'arriba als 24, caldria veure si els representants independentistes més els representants de CiU sumen 24 o més; no seria el mateix, però com que CiU malgrat que diu que encara no hi estem preparats, no s'oposa a la independència, es pot intentar igualment i començar a parlar del reconeixement de Catalunya.

Aquestes converses hauran de ser molt discretes i serioses, ja que segurament d'elles en sortiran les condicions, i dificultats, que la comunitat internacional posarà al reconeixement de Catalunya. Caldrà doncs anar-hi amb gent preparada per defensar els interessos de Catalunya i negociar dur.

És per això, que m'estranya que encara cap formació independentista ho hagi tingut en compte i no hagi vist que una majoria independentista entre els representants al "Congreso" internacionalment és tan vàlida  com una majoria al Parlament ja que en ambdós casos es tracta de representants legítims del poble català i com a tals serien reconeguts. 

Per tant, crec que tots els independentistes hem de treballar per aconseguir una candidatura independentista unitària, tant com sigui possible, i si pot ser, que s'hi afegeixin la gent de CiU millor, i treballar tots junts per aconseguir aquests 24 "diputados" que ens poden obrir la porta cap a la independència.

Carta als espanyols

El passat més de juny, vaig publicar aquest post on expressava la meva idea d'enviar una carta als espanyols explicant els motius per a voler la independència de Catalunya. La proximitat de les eleccions al "Congreso", el 20N, així com les continues mostres de catalanofòbia per part dels espanyols i de l'ús partidista d'aquesta catalanofòbia per part dels seus polítics, m'ha fet considerar necessari recuperar la proposta, amb alguna adaptació per al 20N. 

Es tracta de fer una carta, d'un sol foli, en català a l'anvers i en castellà al revers, on molt educadament s'explica les raons i motius pels quals una bona part dels catalans volem ser independents. Aquesta carta, per tal d'arribar al màxim de gent, amb el mínim de cost, se n'enviaria una copia per domicili, a les principals ciutats espanyoles, i també a les de Catalunya. 

La redacció de la carta serà extremadament respectuosa; així, per exemple, no s'hi parlarà "d'espoli fiscal" sinó de "dèficit fiscal".  L'únic element "provocatiu" serà una estelada, al capçal o al peu de la carta. Per altra banda el seu contingut haurà de ser assumible per qualsevol independentista.

L'objectiu d'aquesta carta és, per una banda, aconseguir impacte mediàtic, ja que se'n fa difícil d'imaginar que els medis espanyols no en parlin d'un fet així, i per l'altra provocar reaccions que posin el debat sobre la independència en primer pla. Cal recordar que en un enviament així, tots els periodistes de "la caverna" en rebrien una a casa; tenint en compte com han reaccionat veient el Cesc amb l'estelada, serà espectacular la seva reacció quan en rebin una en una carta. Això hauria de generar un debat sobre la independència de Catalunya a l'opinió pública, tant l'espanyola com la catalana.

Atès que s'acosten les eleccions del 20N, crec que aquesta carta la podria enviar la candidatura unitària independentista, que espero que es presenti, amb el recolzament de totes les entitats que s'hi vulguin afegir. Això permetria fer l'enviament de la carta com a propaganda electoral, amb les avantatges que això representa. Si no es fa així pot ser molt car ja que avui dia els preus d'enviament són d'uns 0,10€ per carta, per tant, cada milió de cartes enviades costaria uns 100.000€ , malgrat que es podria negociar un bon descompte  amb l'empresa distribuïdora, el preu total seguiria sent molt gran. 

Necessitem un himne

L'independentisme necessita un himne; un himne de la independència. Cert que ja tenim "Els Segadors", però és l'himne de Catalunya, regional i autonòmica, que a més a més rememora una derrota; no ens serveix. Hi ha organitzacions que fan servir "El cant de la senyera", més majestuós, però tampoc té l'efecte engrescador, que crec que necessitem.

Cal un himne de la independència que sigui èpic, és a dir, que exalti i animi al qui l'escolti i el canti; que inspiri valor, coratge, com si realment valgués la pena apostar la vida per aconseguir la independència, que faci sentir tota la força èpica del que significa aconseguir la independència, que quan l'escoltem i cantem ens sentim arrossegats per la seva força, i ens faci sentir agermanats, tots junts caminat cap a l'objectiu comú.

La lletra hauria de ser senzilla i planera, fàcil de cantar per a qualsevol; la música hauria de ser engrescadora i fàcil de recordar; amb una tornada que sigui d'aquelles que tothom s'aprèn enseguida. No cal dir que la lletra hauria de ser totalment assumible per qualsevol català que vulgui la independència.

Si algú dels que saben compondre música s'anima a fer-lo només cal que el pugi a internet i difongui l'enllaç per les xarxes socials; si agrada, segur que ben aviat l'independentisme el farà servir.

Votants de CiU

CiU a l'apartat 3.1 pàgina 81 del seu programa electoral per al 28N parlava de dret a decidir:

[...] defensem el dret a decidir sense més límit que el que marqui en cada moment el poble de Catalunya [...]

Quan l'enquesta del Baròmetre d'Opinió Política ha mostrat que una majoria, relativa però majoria, vol la independència, han dit que la independència no formava part del seu programa. 

Votants de CiU, vosaltres penseu el mateix? No queda clar que qualsevol acció en pro de la independència queda dins d'aquest punt del programa? ja que  es tracta de decidir i pel baròmetre està clar que el poble de Catalunya ho vol.

CiU a l'apartat 3.1 pàgina 82 del seu programa electoral per al 28N deia:

Situem com una de les primeres prioritats d’aquest dret a decidir la gestió plena dels nostres recursos econòmics a través d’un model de finançament propi, com ho és el concert econòmic. Aspirem a la sobirania financera [...]

En campanya s'hi referien com a "concert econòmic", després ja només han parlat de pacte fiscal, que per cert no apareix en el programa electoral. Per a que quedi més clar, s'arribava a parlar de sobirania financera. 

Votants de CiU, que en penseu d'aquest canvi de discurs? on es parlava de concert econòmic i de sobirania financera, ara es parla de pacte fiscal, i de tenir força per negociar-lo; on queda el dret a decidir? i la sobirania financera? Penseu votants de CiU, penseu.

I ara, es convoquen eleccions al "Congreso" per al 20N i CiU presenta el Duran Lleida com a candidat. El primer que fan CiU i Duran és demanar de tenir la màxima força possible per a poder fer el pacte fiscal, i Duran no descarta entrar al govern (se'n mora de ganes). Ara, davant de la proposa de Bono de fer un govern patriòtic PSOE-PP, Duran parla d'un govern de concentració PSOE-PP-CiU-PNB per sortir de la crisi (sortir qui? doncs "España, por supuesto"), del pacte fiscal ja no en diu res, ni del "dret a decidir" ni de la "sobirania fiscal".

Votants de CiU, realment us motiva anar a votar "això" ? Ja sabeu el que votareu? Votareu per un pacte fiscal? o per un govern de concentració per a salvar Espanya? i no oblideu que tal com estan les coses, la salvació d'Espanya no inclou la de Catalunya, al contrari, Catalunya serà la sacrificada (espoliada) com sempre.

Sabeu que votareu en realitat? doncs votareu per fer en Duran ministre. Ministre d'Espanya, que mantindrà l'espoli fiscal, amb l'excusa que primer cal sortir de la crisi. Una Espanya que mai farà un pacte fiscal amb Catalunya perquè hi perdria molts milers de milions d'euros a l'any; ningú fa un pacte d'aquests si teu prou força per evitar-ho, i la tenen, en aquest punt PSOE i PP estan d'acord. 

Votants de CiU, aquest 20N no voteu CiU.

Candidatura unitària absentista a les eleccions 20N

Ens agradi o no ens agradi, el 20N hi haurà uns "diputados" que, legalment, ens representaran al "Congreso de los Diputados". Davant d'això jo em pregunto: Ens és igual qui siguin aquests "diputados"? o preferim que siguin independentistes?

Per tant, per tal de tenir "diputados" independentistes necessitem una candidatura unitària i que la gent la voti. A continuació exposo els motius i els objectius d'una candidatura unitària.

Motius:

Per minimitzar tan com sigui possible la representació dels autonomistes, i aprofitar la campanya electoral per difondre els missatges independentistes; per exemple, explicar detalladament l'espoli fiscal, que és i com ens afecta, etc. Això és en clau interna.

Per aprofitar la presencia al "Congreso" per a difondre el missatge independentista. Pel sol fet de tenir representació es té accés als medis públics, i els corresponsals estrangers poc o molt et tenen en compte; cal recordar que el mon funciona amb estats, i això fa que la mateixa declaració, per exemple "Espanya ens espolia", dita al Parlament no sol tenir cap mena de repercussió a l'exterior i en canvi dita al "Congreso" els corresponsals estrangers la mencionaran quan expliquin al seus lectors l'activitat parlamentaria espanyola. Això és en clau exterior.

Objectius:

Quins objectius han de tenir els "diputados" independentistes? Per una banda només recollir l'acta i no aparèixer més per la cambra i per l'altra aprofitar totes les ocasions possible per repetir, insistentment com un mantra,  el missatge independentista. Com a excepció es podria contemplar l'assistència només a tres tipus de sessions concretes: la sessió d'investidura per a votar en contra i difondre el missatge independentista (i les de moció de censura si es donés el cas), la d'aprovació dels pressupostos, per votar no, i a la de l'estat de la "nación" per aprofitar un cop més a difondre el missatge independentista. En resum, a Madrid hi aniran per dir: Adéu Espanya!

Podeu trobar més arguments semblants en aquest enllaç i en aquest altre.

Per tant, cal treballar per aquesta candidatura unitària absentista (o obstruccionista) . Fins a on jo sé, Democràcia Catalana i Reagrupament hi estarien d'acord; a Esquerra (abans ERC) en Junqueras, també sembla que s'hi avindria, cal veure però, si tindrà prou poder dins d'Esquerra per a fer-ho; i a Solidaritat no se sap; primer han dit que millor abstenir-se i ara que ho decidiran les bases. 

Personalment, crec que la clau és Esquerra, que és el més gran dels partits independentistes; si Esquerra planteja una candidatura unitària, els demès segurament s'hi afegiran; caldrà però, ajudar tot el que es pugui a en Junqueras per aconseguir aquesta candidatura unitària.

Cal explicar el dèficit fiscal a tota la població de Catalunya

En aquest apunt del més de febrer li preguntava al M. H. President de la Generalitat de Catalunya quan i com explicaria el dèficit fiscal que patim.

Com es veu en el post, a continuació de la pregunta he publicat la resposta rebuda 4 mesos després, des de l'oficina del president on simplement em confirmen que es vol assolir un acord amb el govern central d'aquestes característiques.

És a dir, no em van contestar la meva pregunta de quan i com explicarien el dèficit fiscal a la població; per tant, penso que no té intenció d'explicar-ho. 

No entenc perquè. Volen el màxim suport per anar a Madrid a pactar però no expliquen el que és el principal argument per a negociar un pacte fiscal. 

No ho entenc, però com que sóc mal pensat m'ho imagino. M'imagino que no tenen intencions d'explicar el dèficit fiscal, de manera generalitzada, perquè és un dels arguments principals de l'independentisme, i no li deuen voler fer propaganda. O no volen que la majoria sàpiga la gran magnitud de l'espoli fiscal per tal de poder justificar qualsevol merda d'acord que acabin acceptant com si realment fos un "pacte fiscal". I tampoc deuen voler que la majoria conegui el volum real de l'espoli fiscal per no haver d'escoltar preguntes com: i perquè fins ara no dèieu res? i perquè heu aprovat tants pressupostos espanyols on es materialitzava aquest espoli? i qüestions semblants.

Per tant, cal reclamar, o millor dit, exigir, que el Govern de la Generalitat de Catalunya, expliqui a tota la població, de manera detallada, i durant el temps suficient per a que tothom se n'assabenti i ho entengui, la magnitud del dèficit fiscal de Catalunya, conegut també com a espoli fiscal.

És independentista en Pujol?

Avui dijous 21, he assistit a la presentació del llibre “what catalans want” del Toni Strubell, i el més interessant ha estat la conferencia d'en Jordi Pujol.

Pujol, com algú ja ha dit, no és manifesta independentista, però ja no el combat. Ha explicat, amb el seu estil, com ell va creure que Catalunya podia formar part de la nova Espanya, l'Espanya sorgida de la transició, una Espanya moderna, diferent de la de sempre. I, segons ell, fins a l'any 2000, es va avançar, i es van aconseguir coses. Però a partir del 2000 les coses van canviar, i segons ell, i tal com diu, poques persones hi ha més qualificades que ell per dir-ho, el model autonòmic ha fracassat. 

Tal com ho veu Pujol, avui diu només hi veu dues alternatives: la residualitat o la independència, i pot ser, molt dubitativament, i només si a Espanya algú té un moment de racionalitat, una tercera via que permeti a Catalunya tenir un projecte propi sense trencar amb Espanya. En tot cas Pujol ha remarcat que “la residualitat” no, no accepta la residualitat i per això cal explorar també el camí de la independència. Ens ha encoratjat als presents i als independentistes en general a explorar aquest camí. A mi m'ha semblat clar que ell no s'afegeix a la via independentista però que vol que l'independentisme creixi. Suposo que no s'hi afegeix explícitament per a no contradir a CiU i no deixar amb el cul a l'aire al Mas. 

En Pujol ens ha explicat l'anècdota ja  coneguda, del que li van dir uns prohoms de Madrid, del mon polític i econòmic, que els catalans hem perdut la guerra, que no ens necessiten, però que si arriba el cas els tornarem a ajudar, i que d'aquí dues generacions la immigració ens haurà absorbit i el tema de la llengua catalana ja serà història. Pel sentiment que hi ha posat quan ho explicava, crec que això li va tocar la fibra sensible i, tot i que ell no ho ha dit, crec que devia ser quan va tenir clar que qualsevol cosa però “residuals” no.

També ha dit, que tots els processos d'independència generen divisions, perquè no tothom hi està d'acord, i ens ha donat una petita lliçó d'història dels EEUU, de quan es van independitzar, en que no tothom estava a favor de la independència, n'hi havia molts en contra o indiferents. En això discrepo del missatge “tipus Duran Lleida” que ens ha donat. Per a mi està clar que la dependència genera la mateixa divisió: hi ha gent que hi està a favor i gent que hi està en contra. De totes maneres, crec que la reflexió de fons és bona: hem de tenir clar que mai hi haurà unanimitat i s'haurà de treballar tenint-ho em compte. Pensant-ho be, sembla un missatge pel Mas, fent veure que defensa en Duran.

Per tant, responent a la pregunta del títol, sí, tot i que no ho dirà, de moment.

Qui m'ha fotut el formatge?

El títol fa referència al llibre “who moved my cheese?”(1) que jo em permeto traduir lliurement per “qui m'ha fotut el formatge?”.

El llibre, com ja saben els que l'han llegit, conté una narració, en que s'explica com reaccionen dos personatges que viuen en un laberint quan un bon dia els desapareix el subministrament de l'aliment, el formatge. Un dels personatges, Hem, creu que no pot ser que desaparegui el formatge, que és un error i que un dia o altre tornarà a aparèixer el formatge; l'altre, Haw, en canvi, un cop passat un temps prudencial, diu que cal anar més enllà i arriscar-se a explorar el laberint i buscar formatge nou. Aquest personatge, Haw, surt a buscar formatge i finalment el troba. Cal dir que he resumit molt la narració.

Davant la situació que vivim els catalans, jo no puc menys de comparar-nos amb els dos personatges. Els autonomistes, federalistes, confederalistes i similars són com el Hem i creuen que algun dia s'arreglarà la situació i que cal esperar; en canvi, els independentistes, de tot tipus, són com el Haw que ha sortit a buscar el formatge.

L'exemple més paradigmàtic de català Hem seria, per a mi, en Jordi Pujol, sempre esperant que ens tornin “el formatge”, buscant l'encaix amb Espanya i no decidint-se a sortir a buscar “formatge nou”. D'exemples de catalans Haw podem posar qualsevol dels que aposten decididament per la independència, i per sort n'hi ha molts.

Com s'ha vist en recents enquestes els Haws estan creixent, però encara queden Hems per convèncer-los que cal sortir “a buscar el formatge”. Cal fer pedagogia per convèncer als Hems que facin com Haw i no esperin més un “formatge” que no vindrà, i surtin a buscar-lo. Els podem de recordar algunes frases de Haw:

• Si no canvies, et pots extingir
• Què faries si no tinguessis por?
• Quan deixes enrere els teus temors, et sents lliure
• És més segur buscar "en el laberint" que romandre en una situació sense "formatge"
• Les velles conviccions no et condueixen al "formatge"
• Imaginar-me fruint del "formatge" abans de trobar-lo em condueix cap a ell.

Jo ja fa un temps que m'he incorporat al grup dels Haws que hem sortit a buscar “el formatge”, i no pararem fins aconseguir-lo. I quan el tinguem ja no ens el prendran mai més.

Visca el formatge lliure!

---

(1) Who moved my cheese, Spencer Johnson, M.D. publicat com "¿Quien se ha llevado mi queso?" per Ediciones Urano i "Qui s'ha endut el meu formatge?" per Ediciones Empresa Activa

Afectacions per a les línies de rodalies en el mes d'agost

El passat dia 30/06/2011 vaig demanar a la web de rodalies informació sobre possibles afectacions del servei durant el més d'agost. Com que a data d'avui, 9/07/2011, a la web encara no s'han publicat, aquí teniu les afectacions per a les línies de rodalies:

Data/Fecha/Date: 06/07/2011
Codi identificador/Código identificador/Identification Code: 1ZR0WKJZN-1
La situació del servei a partir del 4 d'agost serà la següent:
Rodalies de Catalunya del 4 al 28 d'agost
Servei de rodalia de Barcelona
- R1 - Modifica el seu recorregut. Sense servei entre Arc de Triomf i Molins de Rei. 
Estació de França - Maçanet-Massanes
- R2 - Modifica el seu trajecte. Queda configurada en tres relaciones: 
Sant Vicenç de Calders - Bellvitge
Aeroport  - El Prat de Llobregat
Barcelona- Sants -  Maçanet-Massanes
- R3 - Finalitza el seu trajecte a Barcelona-Sants 
- R4 - Queda dividida en dos trams: 
Sant Vicenç de Calders -  L'Hospitalet
Barcelona-Sants   -  Manresa
Serveis regionals
- R12 - Finalitza el seu recorregut a Barcelona Sants 
- R13-R14-R15-R16 - Finalitzen el seu recorregut a Barcelona Sants. Des de Sant Vicenç de Calders els trens circularan desviats per Vilafranca. 
Els horaris podran ser consultats al nostre web www.rodaliesdecatalunya.cat i al telèfon 900 41 00 41.
Atentament.

Pluja d'idees (4)

La pluja d'idees és un recull d'idees que vaig apuntant quan se m'acudeixen, i que aniré publicant. 

Idees per a tots aquells ajuntaments on hi hagi independentistes; que  facin alguna de les següents propostes:

• Dedicar un carrer o plaça a la independència de Catalunya. Alguns possibles noms: “Catalunya independent”, “Independència catalana”, “Constitució catalana”, “Catalunya lliure”. En aquelles poblacions on hi hagi un carrer o plaça dedicat a Espanya, serà aquest carrer o plaça el que es proposarà canviar.
• Proposar l'erecció d'una asta on hi onegi l'estelada de bona mida, en un lloc de la població que sigui de pas i amb bona visibilitat.
• Promoure espais a la TV local on es parli de l'espoli fiscal, d'independència i dret a decidir.
• Proposar com a segona festa local 13 d'agost, data de la darrera victòria d'un exercit català, a Talamanca.
• A l'hora de posar les banderes, posar la bandera espanyola petita i la catalana gran

Només són idees, per si algú les vol aprofitar.