Rescat

No soc ràpid escrivint. Ara fa uns dies que no escric cap apunt i la realitat dels fets avança molt més de pressa del que soc capaç de perseguir-la escrivint.

Quan escric això, resulta que per una banda la Generalitat demanarà un crèdit, perquè cada mes té problemes per arribar a final de mes, és a dir el que vulgarment ja es coneix com a “rescat”, i per una altra al Parlament es fa una sessió dedicada al Pacte Fiscal. Com a mínim xocant.

Des de l'independentisme s'ha criticat al Govern per donar aquest pas, i és normal que se'l critiqui. No tant pels motius que sonen més (traïció, venda, botiflerisme, etc.) sinó perquè aquesta situació era perfectament previsible. D'entrada quan CiU estava a l'oposició ja coneixia l'enorme dèficit dels pressupostos de la Generalitat, i quan el PP va guanyar les eleccions espanyoles ja havia donat prou indicis per a preveure l'asfixia econòmica de Catalunya. En aquests moments, un Govern d'una formació que es diu nacionalista catalana i que s'omple la boca amb paraules com “transició nacional” hauria d'haver fet ja les actuacions pertinents per a no arribar a quest punt d'haver de demanar un “rescat”.

No sé quines raons té CiU per encaparrar-se tant amb el “pacte fiscal”. Vull imaginar-me que és per carregar-se de raons davant dels poders fàctics que els pressionen (“puente aereo”?) i un cop el “pacte fiscal” fracassi poder dir, “ja ho hem provat tot”; el que no sé si llavors prendran la decisió que toca. Finalment el Parlament ha aprovat la proposta de “pacte fiscal” amb els vots de CiU, ERC i ICV.

Com que el que està fet, ja està fet, el que jo crec que caldria fer a partir d'ara és: agafar els diners del “rescat” per assegurar les nòmines dels propers mesos, convocar noves eleccions per aquesta tardor, i, el més important, presentar una candidatura unitària amb CiU (o almenys CDC), ERC, SI, DC i Reagrupament (i tota altra força que s'hi vulgui afegir) en que el programa sigui proclamar la independència de Catalunya. Una candidatura d'aquesta mena hauria de guanyar per majoria absoluta, ja que ara sumant els escons actuals ja la tenen, presentant-se junts i ser menys a repartir escons, la majoria seria encara més gran.

Quan Madrid digui oficialment no al “pacte fiscal” (extra oficialment ja ho ha dit diversos cops) el voler continuar com si no passés res, i mirar d'aguantar la legislatura serà un suïcidi. Espanya s'està re-centralitzant a marxes forçades. I ho fa per diferents motius: 

• està en perill de ser intervinguda i l'eliminació  d'estructures administratives sempre és ben vista
• la ideologia de la força guanyadora és centralista i uniformista
• a l'oposició ja li està be. 

Algunes veus ja demanen directament la supressió de les autonomies i amb comunitats autònomes demanant el “rescat”, i el govern central potenciant les diputacions provincials, sembla més que probable.

Malgrat que als independentistes no ens agradi, el futur immediat passa per CiU, i les actuacions futures de l'independentisme dependran del “pla B” que aquesta formació trii.  

Lideratge

Poc a poc l'independentisme ha anat guanyant adeptes; segons el CEO ja són una mica més del 51%  dels catalans els que votarien “Sí” a la independència en un referèndum.

Tot i això, l'independentisme és percebut com un conjunt de grups minoritaris, que malgrat l'alt objectiu que persegueixen, són incapaços d'anar junts.

D'entrada cal dir que el fet que hi hagi moltes iniciatives i grups independentistes no expressa necessàriament manca d'unitat. La independència de Catalunya és un objectiu totalment transversal i per tant és normal que hi hagi gent de tot tipus i condició.

Per fer un símil, els independentistes són com els membres d'una orquestra que volen interpretar una obra musical, de difícil execució, i els manca el director. Se sol demanar, o exigir, que es posin d'acord i vagin tots a una, que escullin un director i el segueixin. Però no es suficient que els músics estiguin d'acord en qui ha de ser el director, cal que aquest tingui capacitat de direcció.

I on és aquest “director d'orquestra” que ha d'aconseguir que tots plegats vagin a l'hora, junt, cap a l'objectiu comú?

La força majoritària, CiU, també és la que té més independentistes (segons les estadístiques del CEO), per tant és el primer lloc on mirar per trobar aquest líder que manca. Però CiU té dues ànimes, una obertament sobiranista i l'altra no. Això els ha dut ha practiques ambigües, i per tant, els seus líders no són percebuts com a possibles líders de l'independentisme.

L'altra força que pot aportar un líder és ERC , però la seva història recent llastra les seves opcions d'aportar un líder acceptat per tothom, malgrat les simpaties que desperta el seu líder, Junqueras.

De Solidaritat qui té més caràcter és el Lopez Tena, però no sembla que generi adhesions més enllà dels seus incondicional.

I en Laporta? Va malbaratar les seves possibilitats a les darreres eleccions; primer diu que se sent “moralment reagrupat” i quan tothom espera que es presenti amb Carretero, apareix Solidaritat amb Laporta al capdavant. Per acabar-ho d'adobar, al poc temps de ser diputat abandona als de Solidaritat, s'inscriu com a diputat no adscrit, i per rematar-ho, es presenta a les municipals de Barcelona, amb Esquerra i Reagrupament. 

Resten encara personatges que no han entrat obertament a la política, com Miquel Calçada i Josep Guardiola. Aquest darrer, especialment, és molt coneguda, té prestigi i capacitat de lideratge; podria  ser una bona opció.

L'independentisme necessita aquest líder, i quan aparegui, la independència serà només qüestió de temps, de poc temps.

Taxa per recepta

Finalment s'ha posat en marxa la taxa coneguda com a taxa per recepta. Malgrat el nom amb la que se la coneix, legalment no és una taxa per recepta, literalment és (veure DOG 6094 del 23/03/2012):

Taxa sobre els actes preparatoris i els serveis accessoris de millora de la informació inherents al procés per a la prescripció i dispensació de medicaments i productes sanitaris mitjançant l’emissió de receptes mèdiques i ordres de dispensació

És a dir, el fet imposable no és la recepta.

Abans de seguir recordem que una taxa consta de: fet imposable, subjecte passiu, acreditament, quota i si s'escau excepcions.

El subjecte passiu, és a dir qui pagarà la taxa, és la persona a qui si li prescriu i dispensa el medicament o producte sanitari.

L'acreditament de la taxa es produeix en el moment en que es dispensa el medicament o producte sanitari a l'oficina de farmàcia.

La quota, és l'import a pagar i es calcula simplement com un euro (1€) per cada recepta dispensada.

Les exempcions especifiquen els casos en que no s'ha de pagar, que en aquest són:

Els perceptors d’una pensió no contributiva, els beneficiaris del Programa de la renda mínima d’inserció, els perceptors de la prestació econòmica per al manteniment de necessitats bàsiques, els perceptors de la prestació de la Llei d’integració social dels minusvàlids i els beneficiaris del Fons d’assistència social (FAS).

Les receptes que el preu de venda al públic, IVA inclòs, del medicament o producte dispensat no superi els 1,67€ .

A partir de la recepta número 62 efectivament dispensada, no paguen la taxa. El recompte de receptes és anual, és a dir, cada 1 de gener a les 00:00 el recompte de receptes passa a ser 0.

Cal remarcar que el límit és de 62 receptes dispensades, tan si són de les que han de pagar taxa com si no n'han de pagar (import no superior a 1,67€). Per aquest any 2012, com que comencen ara, és fins a 36 receptes.

I tornant al principi, amb aquesta taxa que ens estan gravant?

Doncs, pel que sembla ens estan fent pagar una taxa per la feina que ha de fer l'administració per a gestionar les receptes de la sanitat pública.

Malgrat que ja se sap que això ha estat una argúcia legal per poder suplir la manca de competències de la Generalitat sobre els medicaments i receptes, no deixa de ser una taxa per pagar una feina que l'administració té l'obligació de fer.

I que passarà si no volem pagar la taxa per una feina que l'administració té l'obligació de fer? Doncs si no volem pagar la taxa, la farmàcia no ens el dispensarà si no omplim un formulari especific que enviaran a la Generalitat, la qual s'encarregarà de reclamar-nos el pagament de la taxa, per les vies habituals en aquests casos (impagament de taxes).

Cal dir que aquesta taxa d'alguna manera beneficia a les farmàcies, encara que no ho diguin, ja que per cada medicament dispensat (d'import superior a 1,67€) en cobraran 1, que no se'ls descomptarà fins que no se'ls aboni el medicament, per tant, a efectes practics aquest euro per recepta serà una bestreta que pot ajudar a la seva tresoreria.

I ara arriba el copagament dels medicaments imposat pel govern de Madrid. Mentre Euskadi anuncia que els jubilats bascos no hauran de pagar res perquè l'aportació que els pertocaria la farà l'administració basca, aquí ja s'està parlant de rebaixar el “pacte fiscal”.

Com a primer resultat tenim que a les persones que se'ls ha apujat l'aportació al 50% (treballadors actius) hi ha una sèrie de medicaments que els surten més cars per la sanitat pública (aportació 50% + taxa 1€). És a dir, que surt més a compte comprar-los directament que no pas anar amb la recepta de la sanitat pública. En aquest enllaç podeu consultar quins són aquests medicaments.

Com sempre la pregunta és: Catalans! fins quan suportarem aquesta situació?