Que passarà?

Ningú ho sap. Jo tampoc, però faig les meves suposicions.

Al Parlament hi ha una majoria, CiU més ERC, que té el compromís electoral de fer una consulta sobiranista no més enllà del 2014. 

Per altra banda, tant PP com PSOE coincideixen en no acceptar cap referèndum ni consulta. A Catalunya cal afegir-hi C's, i a efectes pràctics el PSC, ja que el seu “sí, si ho autoritza Espanya”, a hores d'ara equival a “no”. 

Davant d'aquesta negativa a fer una consulta quines opcions hi ha? 

• Fer una consulta amb la nova llei de consultes
• Convocar eleccions en la que una coalició, el més amplia possible, opti  per la independència (eleccions plebiscitàries   
• Declaració unilateral d'independència

Crec que la primera opció quedarà descartada, ja que previsiblement l'estat espanyol enviarà la llei al Tribunal Constitucional, amb la corresponen suspensió automàtica d'aquesta llei.

La convocatòria d'eleccions plebiscitàries sembla, a priori, l'opció més interessant, davant la qual l'estat espanyol, crec, només podria reaccionar suspenent l'autonomia i per tant anul·lant la convocatòria; en aquest supòsit, només quedaria la declaració unilateral d'independència.

La declaració unilateral d'independència és el pas definitiu sense marxa enrere. En el moment de fer-la cal tenir lligats els suports internacionals necessaris tant per al reconeixement com per al suport financer inicial fins a tenir operativa la hisenda pròpia.

Paral·lelament, l'estat espanyol està asfixiant les finances catalanes (per no parlar dels intents de desprestigiar els polítics i les institucions catalanes, etcètera), la qual cosa farà que s'hagi de prendre una decisió ben aviat.

I dit això, que passarà?

El Parlament ha votat demanar diàleg al “Gobierno” d'Espanya per a fer la consulta. És un pas a fer per a poder dir que s'ha intentat. L'únic perill és que l'aprofitin per a retardar el procés. Tan si el “Gobierno” es nega al diàleg, com si ho va retardant, caldrà donar aquest pas com a fet i esgotat.

Un cop esgotada la via del diàleg amb el “Gobierno” caldria convocar la consulta amb la llei catalana de consultes. Tinc els meus dubtes que es pugui dur a terme. Només que el “Gobierno” la denuncii al Tribunal Constitucional, demanant-ne la suspensió cautelar, ja no es podria fer. I crec que això és el que passarà.

Arribat aquest punt, serà el moment de convocar eleccions plebiscitàries  on una coalició de CiU (o potser només CDC) i ERC apostarà per a la independència, i per tant, votar-los serà equivalent a votar sí a la independència. Estar clar que PP i Cs, facin o no coalició, són el no a la independència. Tinc els meus dubtes de les CUP, ICV i PSC. No sé si les CUP voldria participar a una coalició on hi hagi també CiU, crec que no. Per altra banda, ICV està pel dret a decidir però sempre han dit que volien l'opció “federal”. No m'estranyaria que acabessin fent coalició amb el PSC que també opten per l'opció “federal”. Serà una ocasió immillorable per a que ens expliquin, durant la campanya electoral, com pensen fer-ho per federar Catalunya amb una Espanya que no vol ser federal.

Però, es podran celebrar unes eleccions plebiscitàries  Altre cop penso que no. El “Gobierno” les impedirà, abans suspendrà l'autonomia que permetre-les.

Per tant, finalment, només quedarà un camí, la Declaració Unilateral d'Independència (DUI), feta pels parlamentaris actuals. I malgrat les presses i urgències que hi ha, no es pot improvisar; s'han de tenir lligats molts aspectes, però n'hi ha dos de bàsics: el reconeixement internacional i la hisenda. Els dos aspectes estan relacionats, a part del reconeixement del nou estat, necessitarem finançament inicial, pels primers mesos fins que la hisenda catalana funcioni a ple rendiment. 

Relacionat amb el reconeixement internacional, caldrà tenir “lligat” alguna mena de suport que dissuadeixi al “Gobierno” d'utilitzar la força ja que, tal com ho veig jo, si no tenim ningú disposat a defensar-nos, al fer la DUI enviaran les forces armades per impedir-ho (cal recordar que la Guardia Civil forma part de l'exercit de terra, i els podrien utilitzar per a detenir els membres del Govern i del Parlament).

En quant al finançament, només cal que alguna entitat, estatal o no, compri deute del nou estat català; diuen els que hi entenen, que amb uns 5.000 o 6.000 milions d'euros seria suficient per a la posta en marxa del nou estat. Malgrat que puguin semblar molts diners, per als possibles compradors d'aquest deute seria una quantitat més aviat petita.

En resum, tot apunta, a que anem abocats a una DUI, i per tant cal preparar-la. Malauradament, per la seva pròpia naturalesa no es poden anar divulgant les actuacions que es facin en aquest sentit, però a jutjar per les actuacions preventives del “Gobierno” i que en la opinió pública internacional la possible independència de Catalunya comença a comentar-se al mateix nivell que la d'Escòcia, sembla indicar que alguna cosa es mou. 

Preparem-nos, que el moment decisiu s'acosta.

Mentrestant

A les eleccions, el que més penalitza als partits independentistes (els que només proposen la independència) és el mentrestant. L'electorat no confia que guanyin i vota pensant en el mentrestant.

L'elector, especialment els menys mobilitzat, pensa "d'acord, vull la independència però si no sou majoria que fareu? Com governareu?" i això juntament amb la credibilitat que li pugui merèixer cada partit acaba decidint el seu vot.

En aquesta situació, formacions com Solidaritat i Reagrupament ho tenen difícil, perquè l'electorat no els percep com a possibles guanyadors. Tampoc es veu a ERC com a guanyadora, com a màxim a ser la segona força (i ara per ara és suposar molt). És per això que algunes veus reclamaven, ja fa un temps, la creació d'un partit independentista de dretes que pogués recollir el vot que ara va a CiU.

Si existissin, com a mínim, un partit independentista d'esquerres i un de dretes, llavors no caldria invocar la famosa unitat independentista; només caldria l'acord, tàcit o no, que cas de sumar majoria, iniciarien el procés d'independència.

Però, no hi ha partit de dretes independentista; només hi ha CiU amb la seva ambigüitat calculada, que, cada cop es veu més, respon a les tensions internes entre sobiranistes i autonomistes; simplificant: entre CDC i Unió. Ara, cada cop li queda menys espai a CiU per a ser ambigua; i ben aviat s'haurà de decidir a ser aquest partit de dretes independentista o un partit clarament autonomista. No es pot descartar que es produeixi un trencament de la federació; si això passés, segurament el sector independentista d'Unió, Vila d'Abadal i amics per entendre'ns, passaria a CDC.

Resumint, la única alternativa independentista de dretes a CiU és la pròpia CiU, o a molt estirar, CDC.

L'altra fantasma que persegueix els independentistes és la unitat. Aquesta unitat és difícil d'articular entre partits d'esquerra i de dreta, i només es pot esperar que es produeixi en circumstàncies molt excepcionals, com poden ser les actuals.

Quan fracassi el pacte fiscal, que fracassarà, el Govern de la Generalitat es trobarà asfixiat econòmicament, com ara, i sense cap altra solució que la intervenció formal per part de l'Estat. Actualment ja està intervingut, perquè el PP que mana al Govern Central, condiciona les actuacions de la Generalitat perquè és qui li facilita la liquiditat suficient per a poder seguir pagant nomines i proveïdors. Arribats a aquest punt, CiU que és qui governa, haurà de triar entre acceptar la intervenció formal o convocar eleccions. Artur Mas va dir que abans que la intervenció convocaria eleccions. En aquest escenari, la recerca d'un acord pel pacte fiscal és només un “teatre” per guanyar temps i arribar fins al 2013, en que ja no es podrà allargar més i llavors, amb més de mitja legislatura passada, convocar eleccions.

En aquestes eleccions, del diguem-ne 2013, ja no hi pot haver “mentrestant”. Haurà de ser o trencament, o submissió. I en aquest context sí que es possible, excepcionalment, la unitat en forma de “front nacional”, en el que podria estar ERC, Solidaritat, Reagrupament, Democràcia Catalana, i CiU (o almenys CDC); segurament l'aparició d'aquest front faria aflorar-ne un de contrari, PP – PSOE – Ciudadanos. En el cas d'ICV que posa l'eix social per davant del nacional, se suposa que aniria pel seu compte.

En resum, per be o per mal, el “mentrestant” s'acaba.

Hisenda pròpia. Existeix el pla B?

Artur Mas ha parlat d'Hisenda Pròpia amb pacte o sense pacte. Una Hisenda Pròpia sense pacte implica un trencament amb la legalitat espanyola. Està clar que CDC ho accepta, però ja es veu que Unió (almenys la controlada per Duran) no.

De resultes d'això CiU, que és una federació, diu que no hi ha pla B al pacte fiscal.

No hi ha pla B perquè qualsevol pla B creïble, si Madrid rebutja el pacte fiscal de la Hisenda Pròpia, implica trencament, i Duran (i els interessos que representa) no vol. Per tant CiU, com a federació, no té pla B.

Però i CDC, en té? No ho sabem, ni ho podrem saber, perquè l'oposició de Duran fa que cas de tenir-ne, no el puguin explicar, per evitar que el Duran ho sàpiga abans d'hora. Recordem la famosa cita “els rivals són en els altres partits, els enemic són dins el propi partit”.

I com pot ser un pla B?

Donades les circumstàncies actuals només pot ser de trencament amb Espanya, ja que no veig com es podria tenir una Hisenda Pròpia contra la voluntat de Madrid sense trencar amb Espanya.

Per a poder dur a terme aquest trencament caldrà tenir aliats externs. Aquests aliats per una banda hauran de donar reconeixement internacional a Catalunya, i finançament durant uns mesos, fins que la Hisenda Pròpia funcioni plenament, ja que podem estar segurs que des del moment en que es prengui la decisió de tenir Hisenda Pròpia,si Madrid no l'accepta no enviarà ni un cèntim més. Aquest és un punt molt important i sembla que de moment ningú se n'ha preocupat.

Eleccions.

Ja s'ha vist que les postures d'Artur Mas i de Duran són discrepants. Si s'ha de d'anar cap al trencament amb Espanya, CiU que faria? Els diputats d'Unió al Parlament recolzarien a l'Artur Mas en un trencament que no anava en el programa electoral ? (al programa es parlava del pacte fiscal, no del trencament; trencament implica que no hi ha pacte).

Per afrontar el trencament amb Espanya, caldrà convocar noves eleccions per obtenir la màxima força parlamentaria possible, i tal com ho veig, CiU no s'hi podrà presentar com a federació, ja que Duran no acceptarà el trencament (recordeu Duran parlant de fractura social?, parlava en clau interna).

S'atrevirà CDC presentar-se sense Unió?

Per coherència sí, i si estan realment decidits a anar fins on calgui (trencament, independència) tindran el recolzament d'ERC, Democràcia Catalana, segurament Solidaritat i possiblement ICV; i dels extraparlamentaris Reagrupament també; tot això sense descartar que figures importants d'Unió amb perfil independentista (com Viladabadal) demanin, en aquesta ocasió, el vot per CDC.

I si malgrat tot es presenta CiU?

Si es presenta CiU per força serà amb una proposta ambigua, fruit de les diferencies expressades per Mas i Duran. Llavors, si la resta de forces independentistes es presenta unida (coalició, front, o com li vulguin dir), molt possiblement l'independentisme serà clau i podrà arrossegar CiU cap a posicions sobiranistes.

I quan seran les eleccions? Difícil de dir, però les coses van molt de pressa. Segurament a la tardor.

En tot cas, seria un miracle acabar la legislatura sense eleccions anticipades.

La decisió de CiU

La majoria absoluta del PP a Madrid té conseqüències a Catalunya.

Com que el sistema de finançament és el que és, el govern de Madrid té la clau dels diners i malgrat que a Catalunya el PP és la 3a  força i CiU té altres alternatives, és el PP qui acaba imposant les condicions a CiU per pactar els pressupostos.

El pacte fiscal amb el PP és impossible. Per dos motius, primer, cap partit espanyol renunciaria als ingressos generats per Catalunya, i segon, amb el pacte fiscal el PP ja no tindria força per influir en el que es fa a Catalunya. 

El resultat és que CiU ha de pactar els pressupostos amb el PP sinó es trobarà amb dificultats de tresoreria i la Generalitat acabaria intervinguda.

Que pot fer CiU ? Si segueix com fins ara, poca cosa. 

• En cas de convocar eleccions, en el millor dels supòsits tindrà majoria absoluta i no necessitarà ningú per a fer els pressupostos, però, amb la majoria absoluta del PP a Madrid seguirà igualment condemnada a cedir en allò que el PP demani; igualment si no treu majoria absoluta. És a dir, com ara.  
• En cas que esperi esgotar la legislatura, acabarà fent el que el PP vulgui, cosa que li comportarà un desgast notable. M'imagino que els dubtes i maldecaps, a hores d'ara, dominen el pensament dels dirigents de CiU, i no hi troben la solució. Suposo que voldrien que la societat civil decideixi per ells però, tot i que la societat es mou, encara li falta per arribar a aquell punt de no retorn cap a la sobirania que CiU voldria veure per no equivocar-se (i per justificar-se davant dels poders fàctics dient: ho veieu no hi ha alternativa). Com que de moment la societat no ha arribat a aquest punt, diuen que no estem madurs. 

CiU haurà de prendre una decisió, que en paraules de Jordi Pujol és: residuals o independents. De fet, encara que no ho vulguin reconèixer, com a govern ja ho són de residuals; els grans temes es decideixen a Madrid, els diners els recapta i reparteix Madrid, i les engrunes que gestiona la Generalitat, es reparteixen en funció del que els permet el PP sota amenaça d'escanyament econòmic que comportaria la intervenció. 

I que pot, o haurà de, fer CiU ? Apostar pel sobiranisme sense ambigüitats i convocar eleccions amb un full de ruta clar cap a la independència que pugui ser compartit per altres forces, com a mínim en les qüestions bàsiques de cara a bastir una majoria independentista en el Parlament. 

I l'independentisme que pot fer ? Tot el que calgui per convèncer a CiU i els seus votants que només hi ha una solució: independència, i com més aviat millor.

L'arc parlamentari català

Al meu entendre a l'arc parlamentari català hi ha representats els quatre segments principals de la societat catalana: la dreta catalana (CiU), la dreta espanyola (PP), l'esquerra catalana (ERC) i l'esquerra espanyola (PSC, ICV). Les denominacions d'esquerra i dreta són convencionals i segons els casos es podria parlar de centre-dreta i centre-esquerra. A més a més, hi ha els partits marginals que també segueixen el mateix esquema: catalans (Solidaritat i Democràcia Catalana) i espanyols (Ciudadanos).

Tant PP com Ciudadanos no presenten cap contradicció són el, són partits espanyols i no pretenen ser altra cosa. Ciudadanos es presenta com a no nacionalista, malgrat que és clarament nacionalista espanyol, però si se sobreentén que volen dir “no nacionalista català” llavors són coherents. 

ERC tampoc presenta cap contradicció en la seva definició, però sí que n'ha tingut en el seu comportament darrerament, només cal recordar els dos tripartits, especialment el segon. Ara, després de les desfetes electorals, amb la renovació de la direcció, malgrat que parcial, i les aliances amb altres forces independentistes, sembla que la situació s'ha reconduït.

En quant a ICV, costa de classificar; originalment eren comunistes que es van reciclar com a ecologistes, i ara són ecologistes, multi-culturals, però com que al Congreso s'associen amb IU cal englobar-los a l'esquerra espanyola.

El problema dins l'esquerra és el PSC. No hi ha cap conflicte en la seva ideologia. Són socialistes espanyols i catalans. El seu problema és de forma. Viuen en una fantasia, són un partit diferent del PSOE però a la pràctica, pel votant, no hi ha cap diferencia; però ells se segueixen presentant com a partit diferenciat, però al Congreso estan dins del grup socialista i voten disciplinadament el que marca el PSOE. Parlen de federalisme, però ni tan sols el PSOE que es diu federal hi creu. A hores d'ara, però, el problema només el tenen els militants del PSC catalanistes que hi puguin quedar; al PSC no hi tenen res a fer, el millor que podrien fer és passar-se a ERC o deixar la política; no cal dir que escoltar els cants de sirena del Carod-Rovira, que vol fer un nou partit d'esquerres  català, seria també un desastre.

El problema principal apareix a la dreta, o centra-dreta, catalana. CiU, que és un partit majoritari, s'ha caracteritzat sempre per la seva calculada ambigüitat i el fer “com si”. A les campanyes electorals sempre exalten la seva catalanitat i fins i tot tenen alguns joves que en els seus mítings porten estelades i criden “independència”, malgrat que després els seus líders són incapaços de pronunciar “independència” en públic i es busquen mil i un eufemismes, Artur Mas, o directament en reneguen, Duran Lleida. Aquesta indefinició va contra els interessos del país. Cada cop és més insostenible aquesta indefinició de CiU i cal que deixin clar que faran si no s'aconsegueix el “pacte fiscal”. El president Pujol ja parla d'independència si no hi ha pacte fiscal.

Catalunya necessita visualitzar clarament que hi ha dos eixos dreta-esquerra: per una banda l'eix dreta-esquerra espanyol (PP, PSC, ICV, C's) i per l'altre l'eix dreta-esquerra català (CiU, ERC, SI, DC), el qual actualment té la majoria parlamentaria. I llavors, que els electors facin la seva tria, plenament conscients que abans de triar esquerra o dreta primer han de triar Catalunya o Espanya, que és la tria més important. El paper de CiU serà clau, i cal, entre tots, ajudar-los a posicionar-se clarament a favor de la independència. Llavors amb la majoria social independentista que les enquestes ja reflecteixen, l'eix dreta-esquerra català, que ara ja té majoria, serà un eix independentista, i els partits d'aquest eix  podran fer el pas i deixar d'actuar “com si” i, simplement, fer un acte de sobirania.

Discrepàncies de vot

Actualment segons l'enquesta del CEO, el 45% de catalans votaríem sí a la independència, mentre que només un 24% votaria no; la resta es reparteix entre abstenció i vot en blanc.

Per altra banda, la mateixa enquesta, diu que a les eleccions el vot majoritàriament es repartirà entre formacions declaradament no independentistes entre les quals cal incloure CiU que juga a l'ambigüitat ja que no diu no a la independència però diu que encara no toca.

Perquè passa això? Com és possible que havent-hi un 45% disposat a votar sí en un referèndum per la independència, després no siguin els partits obertament independentistes els que guanyin les eleccions?

Aquesta manca de comprensió del comportament de la gent, és paral·lel a la pobresa de la majoria dels debats i anàlisis polítiques que es fan, en general però molt especialment en l'àmbit independentista.

Possiblement sigui per una crisi de creixement, perquè fins fa poc el mon independentista no tenia cap possibilitat de res, i això feia que qualsevol postura fos vàlida, i es pogués pontificar sobre tot sense problemes donat que mai s'havia de contrastar amb la realitat. Això ha donat peu a una sèrie de mites independentistes, alguns d'ells bastant “friquis”, que ara que és el moment de fer política de debò queden en evidència. Només cal veure tota la sèrie de condicions que posen alguns per a considerar-te independentista i quant fàcilment et retiren la qualificació d'independentista si no les acompleixes.

Un altre exemple el tenim ara amb la convocatòria de les eleccions del 20N; s'ha produït un debat entre els independentistes de si s'hi havia d'anar o no. Els arguments dels partidaris de no anar-hi són molt pobres o inexistents, i la majoria es basen en la desqualificació dels que opinen el contrari sense ni tan sols intentar rebatre els arguments donats per anar-hi.

Tornant a la discrepància entre votacions al referèndum i a les eleccions, l'explicació que se sol donar és: a diferent pregunta diferent resposta; és a dir, si es pregunta per la votació en referèndum s'obté una resposta, i si es pregunta per les eleccions s'obté una altra resposta. Però això no és més que una altra manera de llegir els resultats del CEO, no és l'explicació del comportament de la gent.

Una altra explicació que es dona a la discrepància entre intenció de vot al referèndum i a les eleccions, és la imatge que es té dels independentistes. En general, se'ls veu com a gent carregada de bones intencions però incapaços de gestionar el dia a dia. Aquesta és la imatge que a CiU li agrada difondre per tal de captar vot independentista, aprofitant la seva ambigüitat. Una mica de veritat sí que hi ha. La gent confiarà més en l'independentisme quan hi vegi més empresaris i executius independentistes.

L'independentisme necessita fer un estudi seriós que expliqui que és el que cal per a que aquesta gent que votaria sí a la independència, voti a partits independentistes. I després actuar en conseqüència, clar.

Una veu interior em diu que potser l'explicació és tan simple, o tan complicada, com que CiU també es presenti com a independentista.

El cercle viciós de l'independentisme

Segons les dades de la tercera onada del 2011 del CEO, en cas de fer un referèndum per decidir la independència de Catalunya, un 45,4% hi votarien a favor i només un 24,7% hi votarien en contra. Cal destacar que un 23,8% no votarien o s'abstindrien. Sense "cuinar" els resultats, com que en un referèndum només es tenen en compte els "si" i els "no", segons aquests resultats, el sí guanyaria amb un 64,8% .

De totes maneres, ara no m'interessa el resultat del referèndum, m'interessa la intenció de vot, d'aquesta mateixa mostra de gent a les properes eleccions del 20N:

CiU	22,60%
PSC	16,30%
PP	10,50%
ICV	5,60%
ERC	5,00%

És a dir, la intenció de votar sí a la independència no  es tradueix en vots a cap partit en concret. El votant està diferenciant clarament el que faria en cas de referèndum i a qui votar pel dia a dia, ja sigui a Madrid o al Parlament.

És un cercle viciós, si no votem partits que convocarien el referèndum (o la independència) no podem votar en un referèndum per a la independència. 
Cal trencar aquest cercle viciós, i per això caldria entendre perquè la gent no vota majoritàriament partits independentistes.  
Es donen diverses explicacions que es resumeixen en dues:

• La manca d'unitat dels independentistes
• L'oferta de CiU d'anar poc a poc, que sembla que convenç als independentistes menys "radicals"

La unitat dels independentistes, entenent per unitat un sol partit o coalició, sembla impossible atès que la independència és un tema transversal, i tal com es veu a l'enquesta del CEO hi ha independentistes a tots els principals partits. Estrictament no cal aquesta unitat, només caldria que arribat el moment, els independentistes d'aquests partits actuessin conjuntament.
Un altre factor que influeix són les elits d'aquests partits que o be són contraries a la independència, o be consideren que encara no toca.
No li veig la solució, però crec que cal seguir fent divulgació de l'espoli fiscal que patim, dels atacs a la llengua catalana, especialment el model de la immersió lingüística, i dels insults i  menys-teniments continuats, que ara ja van des de la jerarquia espanyola de l'església catòlica fins a series d'humor com Aida, passant per declaracions de "pares de la Constitució" com el senyor Peces-Barba.
Per tant, cal que la societat civil segueixi divulgant la idea de la independència, convencent als indecisos, fins que els resultats de les enquestes ja no deixin marge a les elits dels partits per a defugir la qüestió; i també cal que els que ja estem convençuts votem als partits independentistes per tal de que els seus representants aprofitin l'altaveu que representa anar al "Congreso" o al Parlament, per a fer pedagogia de la independència a la població de Catalunya. 
És per això que jo aquest 20N votaré ERC-RCat-CatalunyaSí.

És hora de l'esquerrovergència?

Donada les circumstàncies actuals, m'ha semblat oportú posar al dia aquest post del mes de març.


CiU + ERC = Independència. És cert, CiU i ERC sumen prou diputats, i votants, per tal de declarar la independència. Entre 1992 i ara, sempre han sumat majoria absoluta, el cop que menys han sumat ha estat al 1999 amb 68, el cop que més el 1992 amb 81 i actualment en sumen 72. En el quadre següent es mostren els resultats de cada formació i la suma, a cada elecció des de 1992.

	CiU	ERC	Suma
1992	70	11	81
1995	60	13	73
1999	56	12	68
2003	46	23	69
2006	48	21	69
2010	62	10	72

És a dir, si l'esquerra i la dreta nacional, actuessin realment de manera nacional, i posessin la nació pel davant d'interessos partidistes, ja fa temps que hauriem iniciat el procés d'independència, i a hores d'ara ja seriem un estat lliure.

En aquest context és on han aparegut iniciatives com Reagrupament, Solidaritat i Democràcia Catalana, que, cada un a la seva manera, han intentat ajuntar els electors independentistes, principalment de CiU i ERC, que és dels que n'hi ha més, amb els resultats ja coneguts.

Tornant a la fórmula de l'inici, "CiU + ERC = Independència", no s'ha d'agafar com una fórmula matemàtica, sinó com una fórmula química, on l'operació de sumar ("+") pot implicar l'ús d'uns catalitzadors; en aquest cas els "catalitzadors" han de ser, principalment, Reagrupament,  Solidaritat, Democràcia Catalana, i també les CUP, que aportin els elements comuns amb uns i altres, i permetin les complicitats necessàries per a la suma. Evidentment, tothom que ajudi a sumar serà benvingut.

Independència. Una altra majoria possible

El proper 20 de novembre, a Catalunya s'escolliran 47 "diputados" per representar-nos, a tots els catalans dins de l'estat espanyol. Si aconseguim tenir una candidatura unitària independentista que, prèviament a les eleccions, hagin manifestat la seva voluntat de declarar la independència i que faci un bon resultat, diguem que a l'entorn dels 24 representants, llavors ja es podrà començar a parlar, discretament, sobre tot discretament, amb els representants dels Estats Units, Alemanya, França, i altres paisos, per a parlar del futur reconeixement de Catalunya com estat independent. 

I perquè dic que 24? Doncs perquè 24 o més, ja són més del 50%, és a dir majoria, dels representants de Catalunya a l'estat espanyol, i això, els paisos democràtics ho tenen en compte, possiblement més que no pas els resultats del parlament regional; malauradament el nostre Parlament a hores d'ara és això, un simple parlament regional, l'activitat del qual quasi no té ressò internacional llevat que faci coses que cridin molt l'atenció com prohibir els toros. Si no s'arriba als 24, caldria veure si els representants independentistes més els representants de CiU sumen 24 o més; no seria el mateix, però com que CiU malgrat que diu que encara no hi estem preparats, no s'oposa a la independència, es pot intentar igualment i començar a parlar del reconeixement de Catalunya.

Aquestes converses hauran de ser molt discretes i serioses, ja que segurament d'elles en sortiran les condicions, i dificultats, que la comunitat internacional posarà al reconeixement de Catalunya. Caldrà doncs anar-hi amb gent preparada per defensar els interessos de Catalunya i negociar dur.

És per això, que m'estranya que encara cap formació independentista ho hagi tingut en compte i no hagi vist que una majoria independentista entre els representants al "Congreso" internacionalment és tan vàlida  com una majoria al Parlament ja que en ambdós casos es tracta de representants legítims del poble català i com a tals serien reconeguts. 

Per tant, crec que tots els independentistes hem de treballar per aconseguir una candidatura independentista unitària, tant com sigui possible, i si pot ser, que s'hi afegeixin la gent de CiU millor, i treballar tots junts per aconseguir aquests 24 "diputados" que ens poden obrir la porta cap a la independència.

Carta als espanyols

El passat més de juny, vaig publicar aquest post on expressava la meva idea d'enviar una carta als espanyols explicant els motius per a voler la independència de Catalunya. La proximitat de les eleccions al "Congreso", el 20N, així com les continues mostres de catalanofòbia per part dels espanyols i de l'ús partidista d'aquesta catalanofòbia per part dels seus polítics, m'ha fet considerar necessari recuperar la proposta, amb alguna adaptació per al 20N. 

Es tracta de fer una carta, d'un sol foli, en català a l'anvers i en castellà al revers, on molt educadament s'explica les raons i motius pels quals una bona part dels catalans volem ser independents. Aquesta carta, per tal d'arribar al màxim de gent, amb el mínim de cost, se n'enviaria una copia per domicili, a les principals ciutats espanyoles, i també a les de Catalunya. 

La redacció de la carta serà extremadament respectuosa; així, per exemple, no s'hi parlarà "d'espoli fiscal" sinó de "dèficit fiscal".  L'únic element "provocatiu" serà una estelada, al capçal o al peu de la carta. Per altra banda el seu contingut haurà de ser assumible per qualsevol independentista.

L'objectiu d'aquesta carta és, per una banda, aconseguir impacte mediàtic, ja que se'n fa difícil d'imaginar que els medis espanyols no en parlin d'un fet així, i per l'altra provocar reaccions que posin el debat sobre la independència en primer pla. Cal recordar que en un enviament així, tots els periodistes de "la caverna" en rebrien una a casa; tenint en compte com han reaccionat veient el Cesc amb l'estelada, serà espectacular la seva reacció quan en rebin una en una carta. Això hauria de generar un debat sobre la independència de Catalunya a l'opinió pública, tant l'espanyola com la catalana.

Atès que s'acosten les eleccions del 20N, crec que aquesta carta la podria enviar la candidatura unitària independentista, que espero que es presenti, amb el recolzament de totes les entitats que s'hi vulguin afegir. Això permetria fer l'enviament de la carta com a propaganda electoral, amb les avantatges que això representa. Si no es fa així pot ser molt car ja que avui dia els preus d'enviament són d'uns 0,10€ per carta, per tant, cada milió de cartes enviades costaria uns 100.000€ , malgrat que es podria negociar un bon descompte  amb l'empresa distribuïdora, el preu total seguiria sent molt gran. 

Votants de CiU

CiU a l'apartat 3.1 pàgina 81 del seu programa electoral per al 28N parlava de dret a decidir:

[...] defensem el dret a decidir sense més límit que el que marqui en cada moment el poble de Catalunya [...]

Quan l'enquesta del Baròmetre d'Opinió Política ha mostrat que una majoria, relativa però majoria, vol la independència, han dit que la independència no formava part del seu programa. 

Votants de CiU, vosaltres penseu el mateix? No queda clar que qualsevol acció en pro de la independència queda dins d'aquest punt del programa? ja que  es tracta de decidir i pel baròmetre està clar que el poble de Catalunya ho vol.

CiU a l'apartat 3.1 pàgina 82 del seu programa electoral per al 28N deia:

Situem com una de les primeres prioritats d’aquest dret a decidir la gestió plena dels nostres recursos econòmics a través d’un model de finançament propi, com ho és el concert econòmic. Aspirem a la sobirania financera [...]

En campanya s'hi referien com a "concert econòmic", després ja només han parlat de pacte fiscal, que per cert no apareix en el programa electoral. Per a que quedi més clar, s'arribava a parlar de sobirania financera. 

Votants de CiU, que en penseu d'aquest canvi de discurs? on es parlava de concert econòmic i de sobirania financera, ara es parla de pacte fiscal, i de tenir força per negociar-lo; on queda el dret a decidir? i la sobirania financera? Penseu votants de CiU, penseu.

I ara, es convoquen eleccions al "Congreso" per al 20N i CiU presenta el Duran Lleida com a candidat. El primer que fan CiU i Duran és demanar de tenir la màxima força possible per a poder fer el pacte fiscal, i Duran no descarta entrar al govern (se'n mora de ganes). Ara, davant de la proposa de Bono de fer un govern patriòtic PSOE-PP, Duran parla d'un govern de concentració PSOE-PP-CiU-PNB per sortir de la crisi (sortir qui? doncs "España, por supuesto"), del pacte fiscal ja no en diu res, ni del "dret a decidir" ni de la "sobirania fiscal".

Votants de CiU, realment us motiva anar a votar "això" ? Ja sabeu el que votareu? Votareu per un pacte fiscal? o per un govern de concentració per a salvar Espanya? i no oblideu que tal com estan les coses, la salvació d'Espanya no inclou la de Catalunya, al contrari, Catalunya serà la sacrificada (espoliada) com sempre.

Sabeu que votareu en realitat? doncs votareu per fer en Duran ministre. Ministre d'Espanya, que mantindrà l'espoli fiscal, amb l'excusa que primer cal sortir de la crisi. Una Espanya que mai farà un pacte fiscal amb Catalunya perquè hi perdria molts milers de milions d'euros a l'any; ningú fa un pacte d'aquests si teu prou força per evitar-ho, i la tenen, en aquest punt PSOE i PP estan d'acord. 

Votants de CiU, aquest 20N no voteu CiU.

Candidatura unitària absentista a les eleccions 20N

Ens agradi o no ens agradi, el 20N hi haurà uns "diputados" que, legalment, ens representaran al "Congreso de los Diputados". Davant d'això jo em pregunto: Ens és igual qui siguin aquests "diputados"? o preferim que siguin independentistes?

Per tant, per tal de tenir "diputados" independentistes necessitem una candidatura unitària i que la gent la voti. A continuació exposo els motius i els objectius d'una candidatura unitària.

Motius:

Per minimitzar tan com sigui possible la representació dels autonomistes, i aprofitar la campanya electoral per difondre els missatges independentistes; per exemple, explicar detalladament l'espoli fiscal, que és i com ens afecta, etc. Això és en clau interna.

Per aprofitar la presencia al "Congreso" per a difondre el missatge independentista. Pel sol fet de tenir representació es té accés als medis públics, i els corresponsals estrangers poc o molt et tenen en compte; cal recordar que el mon funciona amb estats, i això fa que la mateixa declaració, per exemple "Espanya ens espolia", dita al Parlament no sol tenir cap mena de repercussió a l'exterior i en canvi dita al "Congreso" els corresponsals estrangers la mencionaran quan expliquin al seus lectors l'activitat parlamentaria espanyola. Això és en clau exterior.

Objectius:

Quins objectius han de tenir els "diputados" independentistes? Per una banda només recollir l'acta i no aparèixer més per la cambra i per l'altra aprofitar totes les ocasions possible per repetir, insistentment com un mantra,  el missatge independentista. Com a excepció es podria contemplar l'assistència només a tres tipus de sessions concretes: la sessió d'investidura per a votar en contra i difondre el missatge independentista (i les de moció de censura si es donés el cas), la d'aprovació dels pressupostos, per votar no, i a la de l'estat de la "nación" per aprofitar un cop més a difondre el missatge independentista. En resum, a Madrid hi aniran per dir: Adéu Espanya!

Podeu trobar més arguments semblants en aquest enllaç i en aquest altre.

Per tant, cal treballar per aquesta candidatura unitària absentista (o obstruccionista) . Fins a on jo sé, Democràcia Catalana i Reagrupament hi estarien d'acord; a Esquerra (abans ERC) en Junqueras, també sembla que s'hi avindria, cal veure però, si tindrà prou poder dins d'Esquerra per a fer-ho; i a Solidaritat no se sap; primer han dit que millor abstenir-se i ara que ho decidiran les bases. 

Personalment, crec que la clau és Esquerra, que és el més gran dels partits independentistes; si Esquerra planteja una candidatura unitària, els demès segurament s'hi afegiran; caldrà però, ajudar tot el que es pugui a en Junqueras per aconseguir aquesta candidatura unitària.

ESQUERRA i REAGRUPAMENT, units per Sitges

Ja estem en campanya electoral de les eleccions municipals. A Sitges s'hi presenten 11 llistes, cosa que fragmentarà el vot, especialment de les formacions políticament afins; però afortunadament no tothom està per dividir. 

Reagrupament i Esquerra, no volem dividir el vot independentista, volem sumar, i per això  ens presentem junts, perquè creiem que el que necessita l'independentisme és la unitat i no la divisió. Aquesta unitat dels independentistes tothom la reclama i la creu necessària malgrat que no tothom la posa en pràctica. 

Des de Reagrupament i des d'Esquerra tenim clar que cal que tot  l'independentisme vagi unit i és per això que a Sitges, com a altres llocs, ens presentem units. També a Barcelona, on Esquerra, Reagrupament i Democràcia Catalana (el partit de Joan Laporta) així ho han entès; mirant les llistes electorals tothom pot veure qui posa pel davant el país, apostant per la unitat dels independentistes i qui posa pel davant els interessos de partit presentant-se pel seu compte.

Tots aquells que tenim clar que l’única solució per a Catalunya és la independència ens haurem de plantejar com aconseguir-la. I des dels municipis també podem avançar cap al nostre objectiu. Per això cal votar aquells que tenim un projecte de país propi.  

Un país propi que volem amb una bona administració a tots els nivells. L'administració local, al ser la més propera al ciutadà és molt important, i per això volem que sigui una administració modèlica, ben gestionada i transparent, que tothom pugui saber que fa i que gasta. 

Una de les nostres propostes és aconseguir la transparència informativa. Actualment a l'ajuntament de Sitges és difícil saber que pensa fer l'equip de govern; molt sovint l'oposició no se n'assabenta fins el dia abans del ple;  no cal dir que el ciutadà del carrer ho té encara més difícil.

L'exemple més evident el tenim en el pressupost de l'ajuntament. Com pot saber un ciutadà normal i corrent en què es gasta els diners, que són de tots, l'ajuntament de Sitges? La manera més senzilla, avui dia, hauria de ser  consultant la pàgina web (www.sitges.cat), i efectivament, hi trobarem el pressupost; però és un pressupost sense detall; només hi ha els grans capítols. Podem veure que el total és de una mica més de 40 milions d'euros. D'aquests 40 milions, 15,8 milions són per despeses de personal, és a dir el 39,5%. És molt? És poc? Manca informació; no hi ha el detall, només l'import total d'aquest capítol del pressupost. També s'hi pot veure que es gastaran 4,5 milions d'euros en operacions financeres, és a dir el 11,25%. Quines operacions són? Són préstecs o crèdits a tornar? I perquè van servir aquests préstecs o crèdits? Sense el detall del pressupost i sense el detall de l'execució del pressupost mai podrem respondre aquestes preguntes. Però hi tenim dret. Tots els ciutadans tenim dret a saber en que es gasta els diners l'ajuntament, i a formar-nos la nostra opinió.

Des d'Esquerra i Reagrupament, units per Sitges, ens comprometem a fer tot el  que sigui possible per tal de posar a l'abast dels ciutadans tota la informació de les decisions que prengui l'ajuntament, especialment aquelles que fan referencia al pressupost. Volem acabar amb aquestes formes i maneres de governar més pròpies del despotisme i del paternalisme que d'un veritable govern democràtic. 

Si depèn de nosaltres, tota la informació del que gasta i en que es gasta els diners l'ajuntament s'informarà puntualment al ciutadà; com a mínim a la web de l'ajuntament, i per altres medis que es puguin considerar adients en el seu moment. Així mateix, es posarà a disposició dels ciutadans el pressupost detallat, i la seva execució per tal que tothom que ho vulgui pugui fer-ne seguiment. 

Si vols la independència, si vols un govern municipal transparent, aquest 22 de maig, vota ERC-REAGRUPAMENT-ACORD MUNICIPAL (ERC+RI.Cat+AM).

A internet ens podeu trobar a:

• http://territorials.reagrupament.cat/garraf/
• http://locals.esquerra.cat/garraf
• http://www.facebook.com/profile.php?id=100002174891759

Enric Sànchez Duxans
Reagrupament Sitges
Número 7 a la candidatura d'ERC – REAGRUPAMENT

---

Article publicat a l'Eco de Sitges, el 13 de maig de 2011.

Reflexions: Els medis i els resultats de les consultes

Els medis de comunicació, a partir d'ara haurien de tenir en compte els resultats de les consultes per la independència. En especial TV3 que és un medi públic i es fixa molt en la representació obtinguda per les diferents opcions polítiques.

Com que 800.000 persones hem votat Sí a la independència, crec que els medis han de tenir-ho en compte, quan parlin del tema (independència, encaix amb España, etcètera).

Aquí sota poso un quadre amb el nombre de vots obtinguts a les darreres eleccions al Parlament. Com es veu, a part de CiU, la resta de partits han estat menys votats que el Sí a la independència.

Partit	Vots
CIU	1.202.830
Independència  Sí	800.000
PSC-PSOE	575.233
PP	387.066
ICV	230.824
ERC	219.173
C's	106.154
SI	102.921

Amb aquestes dades a la vista, com pot ser que un representant del PP o del PSC digui que hi ha coses que interessen més a la gent, i el periodista no li pregunti: "com valora que hi hagi més gent que ha votat Sí a la independència que no pas gent que hagi votat el seu partit?". 

Cal que els medis públics facin honor al seu nom i, en els temes que apliqui, tinguin en compte el nombre de vots de les consultes i preguntin també als representants de les consultes.

Reflexions - Utopia - Com aglutinar candidatures per a la Independència

A les les darreres eleccions del 28N, l'independentisme va patir diversos problemes que varen impedir la formació d'una candidatura única independentista. Deixant a banda els personalismes, proposo un possible mètode per a superar els problemes i aconseguir aglutinar les candidatures amb perfil independentista a les properes eleccions (en principi per al 2014, però podrien ser abans).

Primer de tot, considerem les forces actuals que podrien presentar-se com a independentistes, en menys o més grau: CiU, ERC  i SI de les parlamentaries, i RCAT de les extraparlamentàries.

Com que més enllà de la independència no tenen gaire cosa en comú, el que proposo és que les forces que es postulen com a només independentistes facin d'aglutinador. Aquest paper aglutinador l'haurien de fer SI i RCAT.

I com? 

Doncs amb la formula que proposo a continuació:

A les llistes de CiU i ERC, a les primeres posicions s'hi presenten els candidats independentistes (és a dir, candidats de SI i de RCAT). Aquests candidats independentistes assumeixen el compromís públic que si no s'assoleix majoria independentista al Parlament, ells renuncien a l'escó per tal de que entrin al Parlament els candidats de CiU i ERC per a que facin la política de partit de sempre. 

És a dir, si el resultats són tals que CiU + ERC sumen 68 o més escons, inicien el procés d'independència de Catalunya, si no sumen, llavors els candidats independentistes (SI + RCAT) renuncien al seu escó, i els seus llocs són ocupats pels següents de les llistes de CiU i ERC respectivament.

Per tal de que els partits només independentistes quedin sense representació en cas de no assolir la majoria independentista al Parlament, es pactaria que un cert nombre de diputats independentistes no renunciaren a l'escó, per exemple 3 de la llista de CiU, 2 de la llista d'ERC, els quals o be formarien grup propi, o anirien al grup mixt (les quantitats són només un exemple, podrien ser qualsevol quantitat que pactessin).

Una altra possibilitat és que CiU i ERC facin el mateix pacte però sense incorporar candidats externs a les seves llistes. És a dir, CiU i ERC pacten abans de les eleccions que si sumen (com fins ara) més de 68 escons, iniciaran el procés d'independència, si no sumen, cada un anirà pel seu compte (com fins ara!).

Dificultats més evidents: 

CiU i ERC ja fa anys que sumen majoria i mai han pactat! Aquí veuríem si realment els importa el país, o el partit.

SI i RCAT no van ser capaces d'anar juntes el 28N però crec que amb un plantejament com el que proposo, s'hi avindrien tan una com l'altra. A més a més, si hi ha acord entre CiU i RCAT ja no serien necessàries.

Utòpic? Naïf? Sí. Però, cal pensar maneres per sumar forces independentistes i aconseguir una majoria independentista al Parlament.

Independència - Reflexions - Fent d'apoderat

Avui, per primer cop, faig d'apoderat en unes eleccions. Soc apoderat de Reagrupament.

M'he presentat sobre dos quarts de nou al col·legi que m'han assignat i he pogut assistir a la constitució de les meses.

El panorama era: CiU presents mitjançant interventors i apoderats, PSC i PP només amb interventors; Reagrupament i Solidaritat amb apoderats, i ni rastre d'ERC.

Amb l'apoderada de Solidaritat hi hagut bona entesa des de l'inici i aquests tràmits inicials de la constitució de meses els hem seguit junts, fins a l'extrem que en una mesa l'apoderada de Solidaritat ha demanat directament una còpia de l'acta de constitució per Solidaritat i Reagrupament. Tot això ens ha portat a parlar de la manca d'unitat entre les nostres respectives formacions i quina pena no haver anat junts. En aquest punt ha intervingut una apoderada joveneta de CiU i ha quedat clar que si fos per nosaltres tres, no hi hauria cap problema en fer una candidatura única per la independència. Llàstima que les coses no siguin tan fàcils.

Parlant amb l'apoderada de Solidaritat ha quedat clar que hi ha qui té interès en dificultar les bones relacions; en concret m'ha explicat que als de Solidaritat se'ls ha dit que els diners de la campanya de Reagrupament la pagava CiU, i s'ha sorprès agradablement quan li he dit que havíem avançat els diners de les quotes per poder sufragar la campanya.

Una mica més tard ha arribat un altre apoderat de Solidaritat, i després de les presentacions, ha preguntat si havíem vist gent d'ERC. Li hem dit que no, i ell ha contestat que tampoc n'havia vist en els altres col·legis que havia visitat; i llavors ha explicat que ell abans era d'ERC. La veritat és que si la manca d'interventors i apoderats d'ERC significa alguna cosa, la patacada d'ERC serà grossa.

Els apoderats de Solidaritat m'han mostrat les instruccions que duien, i eren els únics que se sabien la llei que disposa en quin ordre han d'estar les paperetes a la taula on hi són totes; ni els interventors dels partits grans de la sabien. Aquest nivell de detall m'ha fet pensar en el Lopez-Tena ...

Un cop vist que el col·legi funcionava amb normalitat, he marxat i he anat al meu col·legi electoral a votar. També molta normalitat, i com sempre, algun veí o conegut a les meses electorals. Més tard, cap a quarts d'una he tornat al col·legi on la cosa estava molt animada, tant que es formaven cues a les quatre meses electorals. Un cop comprovat que les paperetes seguien ben col·locades, per a no molestar m'he col·locat en un racó, darrera una de les taules amb els sobres i les paperetes; això ha tingut dos efectes, un, que la gent que no sabia quina mesa li corresponia em vingués a preguntar (suposo que pel distintiu d'apoderat) i l'altre que la presidenta d'una mesa em digués que havia de canviar de lloc perquè algun votant s'havia queixat de la meva presencia al costat de la taula; com que no volia polèmiques li he fet cas i m'he posat a circular per la sala, revisant les cabines i les taules amb les paperetes; és a dir, que encara se m'ha vist més, però ara ja ningú es podia queixar. Està clar que hi ha gent a qui la presencia de Reagrupament molesta.

Mentre passava tot això, ha vingut l'apoderat d'Escons en blanc, i com abans amb la gent de Solidaritat, hem confraternitzat ràpidament (sembla que ser apoderat i d'un partit sense presencia parlamentària crea una mena de germanor). Aquest apoderat tenia la missió de revisar que tots els partits petits tinguessin les paperetes a les taules; hem comentat el desenvolupament de la jornada fins ara, i hem estat d'acord que tot funciona amb total normalitat i que a tots els col·legis on havia anat totes les paperetes estaven al seu lloc.

I fins aquí, a les 13:30. Més tard actualitzaré aquest post de la jornada d'apoderat.

Continuació ...
A les 19:30 he anat al col·legi electoral per poder assistir al recompte. És un procés llarg i pesat i a més a més ple de paperassa fins a les 22:00 no he marxat. El pitjor però ha estat la decepció. No pels resultats del col·legi electoral que ja me'ls veia venir, sinó el resultat general de Reagrupament; pensava que almenys a Girona, el Carretero tindria escó. Però ha quedat clar que si no ets mediàtic ni surts per la TV ho tens molt fotut per a que la gent et tingui en compte.
La part positiva ha estat la bona harmonia amb apoderats d'altres partits, en especial SI i CiU; per cert tots els de CiU que m'he trobat diuen ser partidaris de la independència, potser que li facin arribar el missatge al Mas, a veure si se n'adona.

Ha estat interessant fer d'apoderat, m'ha permès conèixer una part del funcionament democràtic del país que no coneixia, i alguna anècdota, com la papereta nul·la que duia un paper escrit amb impressora làser on hi deia "SOIS TODOS UNA MIERDA"; suposadament el "TODOS" es referia als partits, no crec que anés dirigit als membres de la mesa, els quals, per cert, als fet riure una estona.

En fi, punt i final. Ja hi haurà temps per analitzar els resultats i prendre les decisions que correspongui.

Independència - Reflexions -El vot inútil a CIU

M'he llegit el programa electoral de CIU i no parla d'independència Catalunya. Per a assegurar-me, l'he processat amb eines informàtiques i no hi he trobat cap referència a la independència de Catalunya.

A més a més, com a oferta a l'electorat és un document bastant fluix, ja que les actuacions de govern proposades les barreja amb  bones intencions,  declaracions de principis, i reclamacions al govern de Madrid. Moltes de les actuacions proposades són "estudiarem", "apostarem", "buscarem", "demanarem", "reclamarem", és a dir, no defineixen actuacions de govern sinó, per una banda,  intencions i per l'altra posen de manifest la supeditació de Catalunya al poder central d'Espanya, al qual pensar "demanar" i "reclamar".

Dins del programa podem veure alguns apartats a tall d'exemple de com és un programa de partit autonomista, i on no hi ha cap full de ruta cap a la independència:

Apartat 1.1.1 Família, diu que incrementaran els ajuts,  com es pagaran aquest ajuts? El pressupost de la Generalitat és deficitari, si es donen més ajuts, hi haurà més dèficit.

Apartat 1.4 Immigració. Com que les competències són de l'administració central, proposen la "reivindicació permanent del traspàs de totes les competències en matèria d'immigració" . Cap explicació de com faran la reivindicació ni del que faran quan els neguin el traspàs.

Apartat 1.5 Esports. Els reconeixement internacional de les seleccions el posen en "l'horitzó", parlen d'impulsar aquest reconeixement, però a l'hora dels fets només menciona que "redimensionarem els enfrontaments amistosos de les nostres seleccions"; ambigüitat total ja que redimensionar tan pot significar augmentar com disminuir el nombre d'enfrontaments.

Apartat 2.1.2 Treball. Apareixen  un munt de paraules d'aquest estil: "treballarem, reclamarem, proposarem, demanarem", que reflecteixen la trista realitat que les competències reals són de l'administració central, i altre cop cap explicació del que faran quan no atenguin els seus treball, reclamacions, propostes i peticions. 

Apartat 2.1.4 Política fiscal. diu: "La nostra acció en matèria fiscal davant del Govern espanyol anirà dirigida ..." La gran proposta del partit que diu que primer l'economia i després la nació, tot i ser nacionalista, és fer accions davant del govern espanyol, i no s'explica quines accions seran, suposo pel que hi ha escrit, que demanaran el no-increment de l'IVA, incentius fiscal per families i empreses (IRPF i societats); tampoc explica que faran si les accions no tenen èxit. 

Apartat 2.2.1 Industria. Mantindrem l’esperit i la base industrial ... Com? Sense recursos propis tot aquestes bones intencions es quedaran en res, i no són més que verbositat per omplir programa.

Apartat 3.1 Autogovern i dret a decidir. D'entrada la definició és "defensem el dret a decidir sense

més límit que el que marqui en cada moment el poble de Catalunya ..."; que vol dir això? que es farà un referèndum per saber si es pot fer un referèndum? com se sap quins límits marca el poble de Catalunya? I com defensaran el dret a decidir? Les competències pels referèndums les té Madrid.

Apartat 5.2 Universitats Fa un predicció: "aconseguirem el traspàs de les beques..." o dit d'una altra manera, venent la pell de l'ós abans de caçar-lo. 

Apartat 7.1 Regeneració Política. vincula la seva llei electoral (apartat 7.3) al territori i no a la regeneració democràtica. Barreja desitjos i actuacions

En quant al finançament, a l'apartat 3.1 es diu "Situem com una de les primeres prioritats d’aquest dret a decidir la gestió plena dels nostres recursos econòmics a través d’un model de finançament propi, com ho és el concert econòmic"; fixem-nos que l'objectiu és "un model de finançament propi" i que el concert econòmic hi apareix com exemple o comparació, ja que així ho indica la conjunció "com", és a dir, no prometen el "concert", serà que també ells saben que no és possible. I a més a més, a l'apartat 7.2 dedicat a l'administració propera,  preveu l'ús del "confirming" per a pagar! Si mireu les característiques del "confirming" veureu que una de les ventatges per a la Generalitat serà: "Mejora su imagen ante sus proveedores al estar avalados sus pagos por una institución financiera". 

Aquesta és la proposta d'un partit nacionalista que vol recollir vot independentista? A més a més, hi hagi el model de finançament que hi hagi, no impedirà que PP, C's, "defensor de su pueblo", etcètera puguin plantejar recursos judicials, i d'això no en diuen res.

En tot el programa de CiU les 81 mencions a la paraula estat volen dir "Espanya". Com lliga això amb l'idea d'independentisme que insinuen amb les estelades en els seus vídeos? Jo crec que lliga millor amb les declaracions d'espanyolitat del Duran Lleida.

En fi, que un cop llegit el programa, queda clar que per l'independentisme, votar CiU és un vot inútil. I si les estelades dels seus videos i les declaracions d'alguns convergents us fan venir dubtes veieu aquest vídeo on ells mateixos (CiU) deixen clar que CiU no és independentista.

CIU  té por del vot independentista i per això els "seus" articulistes demanen el vot "útil" dels independentistes, fent articles per convèncer que no hi ha res a fer ara, que "ara no toca", que primer l'economia.

Si heu llegit fins aquí espero que us hagi quedat ben clar que el vot per CiU és el vot inútil.