I com es pagaran les nòmines l'endemà de la independència?

Aquesta pregunta "I com es pagaran les nòmines l'endemà de la independència?"  darrerament l'hem sentida, d'entre altres, de boca d'un ex-president de la Generalitat i d'opinadors a sou del grup Godó. Tant un com els altres coneixen be com es paguen les nòmines en un estat independent, per tant la pregunta té algun altre objectiu.

I quin pot ser l'objectiu de fer aquesta pregunta? Un és evident, i forma part de l'estratègia de la por, induir a fer pensar als catalans que la independència de Catalunya no és viable. Però per aquesta estratègia ja tenen els Millos i Camachos de torn, que ho van pregonant fins esgargamellar-se. Per tant, perquè personatges com un ex-president de la Generalitat (xist!) i un pes pesant del grup Godó fan la pregunta? 

Només puc especular, però en la meva opinió crec que el que busquen és que algú de l'entorn del President Mas xerri més del compte. M'explico, tothom en l'entorn independentista dona per assentat que l'Estat Català, quan neixi, no tindrà problemes de finançament, que podrà emetre deute per poder funcionar els primers mesos fins a que la Hisenda de l'Estat Català funcioni a ple rendiment i amb normalitat. Fins i tot, hi ha qui ho ha calculat (veure'n més a  Cercle Català de Negocis) en uns 5.000 milions d'euros. 

Però això cal concretar-ho, quins estats reconeixeran l'Estat Català? quin d'ells compraran deute català, o el finançaran, per a que pugui funcionar amb normalitat?

Això és, al meu entendre, el que volen saber aquests unionistes que pregunten "com es pagaran les nòmines" és qui finançarà els primer dies de l'Estat Català?

I perquè ho pregunten? Doncs crec que ho pregunten perquè o bé saben que ja hi ha acords o bé donen per suposat que existiran, però no tenen la certesa amb qui, i volen saber-ho, per poder contraatacar.

Lo qual vol dir, que a hores d'ara els serveis secrets espanyols no han pogut esbrinar qui efectivament recolzarà l'Estat Català i qui no, ja que si ho sabessin, els seus "agents" en comptes de preguntar com es pagaran les nòmines "l'endemà" es dedicarien a atacar d'alguna manera o altra els estat o entitats decidides a finançar l'Estat Català.

Conclusió: anem be.

Finançar la independència

Tan bon punt Catalunya prengui la decisió ferma d'independitzar-se, el govern espanyol deixarà de transferir fons a la Generalitat. Per tant, des d'aquest moment fins a que funcioni plenament la Hisenda caldrà tenir una font de finançament assegurada.

Per tant a més a més de buscar suport internacional per al reconeixement de l'Estat Català, caldrà buscar suport financer que permeti cobrir l'impasse entre ser dependent de les transferències d'un govern central a ser autosuficient recaptant tots els impostos.

Aquest suport financer ha de permetre el funcionament del dia a dia, especialment pagant nòmines, pensions i prestacions; també ha de servir per fer les inversions necessàries per a bastir el sistema de recaptació d'impostos de la Hisenda catalana. En el cas de les prestacions i pensions seria molt interessant aprofitar per apujar-les, encara que sigui un increment petit, i així que es noti des del primer dia les avantatges de ser independents.

Aquest finançament es podria fer amb algun mecanisme similar a una pòlissa de crèdit, de la que la nova administració catalana aniria disposant fons conforme les necessitats del moment, i que s'aniria retornant quan la Hisenda comencés a tenir ingressos (impostos, emissions bons, etcètera).

Ara cal veure qui farà aquesta feina de buscar suport polític i financer. Hauria de ser la força majoritària, però de moment no sembla que s'hi pensi dedicar; caldrà esperar a veure que fan quan fracassi el "pacte fiscal".

Quan finalment es busquin aliats que ens donin suport, no sé quins es trobaran, però n'hi uns que crec que són els primers amb els que s'ha d'intentar: Israel, Alemanya i Gran Bretanya.

Israel, a part de les similituds que s'hi puguin trobar i que es puguin fer servir per a guanyar-se la seva simpatia, són una porta d'accés als USA, a tots els nivells, i podria ser el nostre valedor davant de la gran potencia mundial. I si no tinguessin prou capacitat per a finançar-nos la posta en marxa del nou estat, ens podrien ajudar a obtenir finançament amb entitats americanes. Tampoc es pot menystenir la seva possible ajuda militar, si cal.

Alemanya és la potencia econòmica de la Unió Europea. Un nou estat solvent al sud d'Europa li ha d'interessar, i té prou capacitat per finançar-ne la posta en mar xa. Se'ls pot convèncer que un Estat Català serà un soci europeu que podrà aportar solvència i contribuir a que Europa sigui més forta.

La història de Gran Bretanya té vinculacions amb Catalunya. Només cal recordar la guerra de successió i el paper que hi va jugar. A part d'ajudar financerament, políticament també ho poden fer. El reconeixement de l'Estat Català per part de la Gran Bretanya seria un aval internacional, i com en el cas d'Israel, també ens obriria portes amb els USA, i amb la resta de països de rel anglosaxona.

El temps s'acaba, tenim pressa. Aviat arribarem a un punt de no retorn, llavors veurem.

 

Pacte Fiscal? Ara no toca.

El govern espanyol ja ha dit que de moment no pensa parlar del pacte fiscal, i que caldrà, segons ells, esperar a que es recuperi l'economia, perquè llavors hi haurà més ingressos i serà més fàcil repartir (el subratllat és meu).

A part de que el govern espanyol ha fet servir allò de l'ara no toca que va popularitzar Jordi Pujol, amb l'elecció de la paraula "repartir" ja donen pistes en quina mena de "pacte fiscal" estan pensant; en un altre "cafè per tothom" en que el pacte serà la quantitat a repartir o a rebre.

Un pacte fiscal, com demana el que CiU, vol dir recaptar tots els impostos i transferir a l'administració central la part corresponent als serveis comuns (exteriors, exercit, etc.) . En el cas d'Euskadi parlen de pagar el “cupo”, no de repartir res.

Va quedant clara la postura del govern espanyol que de moment ni se'n parlarà de pacte fiscal; cosa que ja es podia esperar ja que el PP hi és en contra i el PSOE també. 

Per tant, ara li toca a CiU moure fitxa. Jordi Pujol està dient que la situació actual és insostenible, i que no cal perdre temps en si tenir estat propi és viable econòmicament o no, que el que no és viable és la situació actual; jo crec que aquestes declaracions, i similars, del president Pujol són en clau interna de CiU; suposo que veu com d'adormida està la seva gent que encara es pensa que hi ha temps per a tot, i ell sap molt be que ja no n'hi ha. 

El xoc de trens està servit. El PP a tota màquina espanyolitzant a tort i a dret, dient que de pacte fiscal res, que quan hi hagi diners ja es parlarà de com repartir-los, i en direcció contraria CiU reclamant amb tota la prudència del mon un pacte fiscal tan necessari com impossible. Qui s'apartarà? Personalment crec que s'apartarà CiU i, seguint el símil ferroviari, anirà a petar a una via morta.

Pregunta al M.H.P. Artur Mas 03/09/2011

En aquesta pàgina del Parlament es poden fer preguntes a qualsevol diputat.

Com que el M.H. President Artur Mas és diputat el passat dia 3 de setembre li he fet la següent pregunta:

Molt Honorable President

Preocupat per l'evolució política dels darrers dies (modificació Constitución, sentencia TSJC exhortant a fer vehicular el castellà a l'ensenyament) li demano que ens expliqui que pensa fer el Govern que vostè presideix, per tal de defensar la immersió lingüística i com pensen redreçar el finançament de Catalunya.

Atentament

Quan rebi la resposta la publicaré actualitzant aquest apunt.Des d'aquí animo a que s'enviïn més preguntes al Sr. Mas i a la resta de parlamentaris que formen part del Govern.

El 7/09/2011 he rebut resposta del M.H.P. Aquest cop no ha tardat 4 mesos (anem millorant, o com diuen en l'àmbit d'ensenyament, progressa adequadament). Aquí teniu la resposta:

Cliqueu a sobre la imatge per veure-la més gran

Si voleu veure la noticia de la decisió de presentar recurs, cliqueu aquí. Pel redactat ja es veu que la presentació del recurs no és cap solució; només és una manera d'expressar el seu compromís, etcètera.

El més interessant és que diu que "ens reafirma en la voluntat del Govern d'iniciar una 'transició nacional' cap a l'aplicació plena del dret a decidir". 

Per tant, caldrà estar amatents a veure com concreta el Govern aquesta transició nacional cap a l'aplicació del dret a decidir. Esperaré fins després del 20N, i si després no es veuen signes d'aquesta transició, li tornaré a preguntar al M.H.P. recordant-li aquesta carta.